Quanta terra necessita un home?

Amb aquest títol, Lev Tolstói va escriure una de les més exquisides paràboles sobre la desenfrenada ambició de l’home. Pajom és un pagès al que cap extensió de terra el satisfà: quanta més en té, més en necessita. Al conèixer que els habitants d’una llunyana regió, els bashkirios, li ofereixen tanta terra com pugui recórrer en un sol dia, no ho dubtarà i intentarà abastar la major quantitat possible.

Amb aquest relat – o conte –, Tolstói ens parla de l’ambició sense límits, la ceguesa que provoca la obtenció de la grandesa per a un mateix, el voler-ho tot a qualsevol preu i quan un vulgui. El pensar tan sols en tu i per a tu, sense tindre en compte els altres. L’ambició, en mesura, no és pas dolenta, però utilitzar l’ambició en excés pot portar a l’home a límits insospitats.

Quanta terra necessita un home? Tota la pugui abastar? O la justa i necessària per viure amb tranquil·litat? Quanta terra necessita per saciar el seu ego de grandesa? És més, sap l’home que necessita d’aquesta ambició, d’aquest “voler més” per sobreviure? Sap l’home que s’ha quedat encallat en un carreró sense sortida? És conscient l’home que té dependència de voler més terres? Que la seva màxima felicitat és el ser amo i senyor de cada cop més extensions? Sap l’home que en la seva recerca del que anomena felicitat ha quedat completament sol i apartat de tothom? A vegades volem abastar tant que ens quedem simplement en res. Com el pagès Pajom, que, malgrat va obtenir totes les terres que desitjava – les que la seva ambició desitjava – no va viure per gaudir-les.

Diuen que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Així doncs, quanta terra necessita un home? Preguntem-nos, sota aquesta petita gran metàfora, quanta terra necessitem?

PD: i no, no he parlat de castells, però el relat i la metàfora es poden fer extensibles a qualsevol cosa i persona. Als castells també.

I jove jove jove!!

......i tres!

Arribàvem a Torredembarra amb molta feina avançada respecte anys anteriors. Plaça d’estrenes, aquest any no podia ser menys i, amb el cinc ja assolit, buscàvem quelcom més.

A Torredembarra el cinc tornava a ser la nostre carta de presentació, el nostre làbarum, que diu molt de tu però que alhora té personalitat pròpia. Amb estrenes a dosos, el cinc es reafirmava. La Catedral ens obria les portes – i com ha fet els darrers anys – a l’estrena de la jornada: el tres de nou amb folre.

La sensació era, certament, estranya. Teníem milers de papallones a la panxa, però eren unes papallones diferents. Crec que ens hem enfrontat al tres de nou amb folre amb total convicció, segurs, sabíem el que volíem i no ho anàvem a deixar escapar pas. El magnífic treball que estem fent assaig, aquella feina que no es veu, comença a deixar-se veure. Crec, però, que aquest tres folrat molt dir i representa molt més del que a primer cop d’ull pot semblar. El sol fet de recordar que aquell 14 de setembre de 2008 – dia que mai oblidaré – fèiem, nou anys després, el tres folrat i, tornar a mirar el present veus la evident evolució i el canvi de mentalitat que comporta aquest fet, aquell dia va començar un nou cicle per la Colla i ens hem mantingut en constant renovació durant aquest anys, treballant per millorar, buscant garantir el cel. Recordem que els dos darrers anys a Torredembarra hi havíem estrenat el cinc! Millorem respecte nosaltres mateixos, creixem, ens fem grans, caminem i comencem a córrer. I de moment no hi ha final.

El de Torredembarra és el tres de nou descarregat més matiner que hem fet mai. I a això li hem de sumar un pas important. Els darrers anys l’estrena del tres folrat acabava amb el castell carregat. Ens va passar a les Santes i ens va passar a Sant Magí i era una dinàmica que, evidentment, havíem d’aturar. No ens podíem permetre fallar en l’estrena del castell – ni ho podem fer en cap ocasió – i després caure en l’excusa dels nervis de l’estrena. Per això aquest tres de nou té tant valor. El tres de nou d’avui simbolitza tantes coses... i, n’estic segura, serà una de les claus de la temporada. I que, què coi, hem descarregat el tres de nou amb folre a mitjans de juliol i a Torredembarra! – plaça que ens hem anat fent nostre, plaça talismà –.

I no és tan sols haver descarregat el tres de nou, ÉS LA MANERA com l’hem descarregat. I quina canalla que tenim! El duet Laura – Abril ens portarà moltes alegries! I qui hauria dit que era el primer? Estem demostrant que treballem, i que treballem bé, el pas a pas segueix funcionant.

Encara no tinc paraules per descriure com em sento, potser encara no m’ho crec, ha semblat tant fàcil... – i, desenganyem-nos, no ho és pas – ha anat tot tan ràpid que ja s’havia descarregat i encara no ho havia assimilat. I quina sensació més gratificant, quina alegria, quina felicitat, quins somriures tant inevitables, abraçades i bufetades. Quin cúmul de sensacions positives! Això ens farà encara més forts, més conscients de que voler és poder, que els límits se’ls marca un mateix i nosaltres en volem més, molt més.

L’actuació d’avui ens obre un gran ventall de portes, possibilitats i oportunitats per seguir construint, per seguir avançant, per segur navegant. Conscients de que queda molta temporada i que el saber fer serà clau, malgrat ara estem als núvols, hem de tornar a tocar de peus a terra a partir de dimarts, encara ens esperen passos per donar, camí per recórrer, ports que visitar. Hem fet un gran salt, però nosaltres volem volar, volar molt amunt.

Us deixo amb el vídeo del tres folrat:

I jove jove jove!!

..... les veles s'inflaran, el vent ens portarà

Tot acaba tornant; torna l’estiu, torna la calor, torna Bola de Drac, torna Comarruga , tornen les papallones...i també torna la Catedral.

Encaràvem la jornada amb ganes i conscients que el dia no només era anar Terrassa i a Sant Cugat, sinó que un no es podia entendre sense l’altre, que no eren independents entre si, eren un pack.

Teníem com a evident finalitat completar el que ens havia quedat a mitges en dues ocasions, i no hem fallat. Avui hem descarregat el que no vam poder descarregar ni a Sant Joan ni a Sant Pere en un sol dia – serà el Petit-Suisse? –, fent un gran pas al matí i reafirmant-nos a la tarda. Hem anat evolucionant a mesura que passava el dia i la Colla ha arribat a Tarragona amb una sensació molt diferent que al marxar. Amb dotze hores ens hem transformat. I ara potser no es veuran els fruits del dia d’avui, de les sensacions que n’hem extret - com a Colla i individualment – però hi són, en podeu estar segurs. Hem fet molts passos sense ni tant sols ser-ne conscients. I no em quedo tant sols amb el dos cincs, avui hem plantat dos tresos i dos quatres plens d’estrenes i és tot un luxe poder-nos-ho permetre a aquestes alçades. Sabem el que volem i seguirem treballant, construint i suant per aconseguir-ho.

Naveguem per un oceà amb un rumb marcat, desafiant tempestes, onades gegants i algun monstre marí que s’amaga – de moment – i, a poc a poc, onada rere onada, ens anem ensortint, seguim avançant, seguim navegant per l’oceà particular, coneixedors del port on volem atracar, del destí final. Sabent, també, que en tota gran travessia cal anar fent petites parades, passos a donar en el que es configura com una gran aventura. Cada port és un gran pas cap a la terra promesa, aquella de divises entre quelcom real i alhora irreal. A vegades, alguns ports s’entenen com a llocs ideals per descansar, agafar forces i tornar-hi altre cop amb energies renovades i amb ganes se seguir navegant. I és aquí on ens trobem. Dimarts hi ha assaig, però després ens submergim en una setmana de vacances – merescudes vacances – per, després, tornar amb moltes ganes de seguir solcant els mars. Seguim?

Us deixo amb el vídeo de la Catedral:

[foto: Judit Sabater]

I jove jove jove!!