Tot torna

Tot torna. Torna la calor, els colors pastel, torna el kitsch, tornen els trens i tornen els llibres. Tornen les llargues diades de diumenge de sol i castells, de fer rodonetes, de papallones. Torna el lluir la camisa lila amb l’escut al cor. Torna la màgia, les cols floreixen i Rusiñol somriu.

Ja hi som, ja som de ple en el tram fort de temporada: tenim molt a dir i molt a fer. Després d’un històric Sant Joan – amb catedral, tresdenoucarregat, dos de vuit amb folresenseagulla i pilar de sisdeuanysdesprés – ens plantem al juliol amb molta feina feta.

Dijous es va anunciar que actuarem en la diada de Sant Fèlix del proper 30 d’agost. Tornem a Vilafranca 16 anys després. Els esdeveniments que han envoltat tal anunci, les alçades de temporada en que té lloc i la evident situació d’ocupar el lloc de la Joves – mereixedora de ser-hi – ens deixa ens una situació estranya. La mala gestió dels administradors és evident i la situació de total descontentament per part de Joves – i amb raó – es podria haver evitat o si més no, suavitzat. M’esperava actuar aquest any el 30 d’agost? En absolut, ho veia com a una possibilitat llunyana i sincerament em va sorprendre gratament.

Però ALEEEEEEERTA! Ja he vist clars símptomes d’una eufòria desfermada de l’estil: “objectiu Sant Fèlix”. A veure senyors i senyores de la Jove.....si.....i no. Tenim tot un juliol i tot un agost de màxims per davant, no ho podem pas oblidar! No deixem que tal aconteixement – gran aconteixement – no ens permeti veure res més! Veure Sant Fèlix com a objectiu ens pot encegar, i aquest camí mai és bo. Tenim grans diades amb les que centrar-nos abans. No vulguem donar passos en falçs, passos mal donats i a correcuita. A vegades el camí més curt no és el millor camí. Tenim Torredembarra, tenim Vilanova i Vilallonga, tenim el màgic Sant Magí, el Catllar i l’Arboç, entre d’altres. No es mereixen aquestes places esser elles també objectiu? No es mereix el Catllar, plaça tant nostre, plaça tant emblemàtica i estimada, no es mereix ser aquesta plaça també un gran objectiu? No són les Cols el millor escenari possible per fer castells? No es mereix també ser objectiu?

Anem a Sant Fèlix, si. Però no per això hem de canviar la nostra manera de fer i entendre els castells. A Sant Fèlix anirem a fer el millor que puguem fer, sense pressionar-nos ni deixar-nos pressionar. No podem anunciar castells, seria un error i trencaria amb el nostre tarannà, amb el que ens ha portat fins aquí. I en el supòsit que ens hi poguéssim plantejar un gamma extra, no se’l mereix abans el Catllar? Penseu-hi, no és el Catllar una de les places – o la que més – que ha apostat més per nosaltres?

Anar a Sant Fèlix és un privilegi, és poder actuar en una de les millors diades del calendari casteller, però això no pot fer pas ombra a les altres enormes diades que tenim al caure, no pas. No sé si m’explico, no sé si em faig entendre...estic molt contenta d’anar a Sant Fèlix, però no és la única gran diada, és una més de les grans diades que tenim al calendari – i quin calendari! –.

Així doncs, deixem-nos d’especular, d’exigir i d’encegar-nos. No caiguem pas en aquest error Colla! No vulguem avançar esdeveniments, tenim molt a fer abans, començant per demà a Sant Cugat.

Aquest any, Colla, és un gran any.

[I per Sant Joan aquest el meu blog va fer quatre anys, quatre! Gràcies cibernautes castellers per, de tant en tant, llegir-me]

[I gràcies també a Talía, que malgrat ara ja no hi siguis, hi vas ser]

I jove jove jove!!

Els petits detalls marquen diferències

La recerca del detall, del precís moviment, de la correcta postura en aquell determinat instant...El meu entrenador sempre em deia que havia d’anar a buscar el detall, ja que són els petits detalls els que marquen la diferència. En el meu cas no era tant sols conèixer els passos i moviments de la clau de judo, doncs això era tant sols el primer pas. Havia d’interioritzar-los i buscar a cada un dels petits detalls que m’havien de portar a marcar la diferència: controlar els teus moviments, tenir-ne consciència i controlar el moviments del contrari, conèixer l’altre per conèixer-te a tu mateix, conèixer l’altre per avançar-te a ell, per trobar aquell moment exacte, explosiu, aquell instant en que ja el tens, el just desequilibri, el precís moviment simultani de peus i braços – aquell colze una mica més amunt, les cames més flexionades – i el so del xoc al tatami. El petits detalls marquen diferències.

I en els castells, també.

I crec que és aquí on ens trobem, en la cerca dels petits detalls que marquen diferències. Lluny hem deixat els primers passos de coneixença, controlem moviments propis, moviments del conjunt, ens coneixem, anem coneixent l’altre i ens avancem a ell. Anem a buscar els detalls; detalls a diferents nivells, diferents tipologies de detall. No busquem la perfecció, la perfecció no existeix; busquem que aquells detalls marquin la diferència. No és tant sols conèixer el que fas, sinó interioritzar-ho, assimilar-ho i veure-ho des d’una perspectiva diferent. 

Buscar el detall demana més dedicació, més temps, més treball i molta més concentració. Buscar el detall és implicació, sumar, és compromís i també fidelitat. El detall és provar, equivocar-se per no tornar a errar, el detall són oportunitats, el detall és tecnificar moviments, el detall és marcar un tempo, el detall són alçades, el detall som, també, tots i cada un de nosaltres. Nosaltres podem marcar diferències en la cerca del detall, així doncs, cada un de nosaltres és un detall important de cara als objectius.

Som un detall important CADA UN DE NOSALTRES, i som nosaltres, com a detall important, els que ens portarem a trobar els petits detalls que marquen diferències. I només un NOSALTRES ho farà possible.

[Pensaments que necessites deixar anar] 

[....i anant fent]

I jove jove jove!!