lila és el color que porto

El día que desaprendí a pintar

2011-10-05T19:59:00.001+02:00

L’altre dia vaigveure aquest anunci per la tele:

I em vaighorroritzar.

No perquè sigui unanunci d’un banc, no pas. Sinó pel concepte que es té d’art. Sincerament, el queem transmet és total incompetència i una visió artística de fa dos segles. I aixòés un habitual, és com si des dels segons “ismes” fins ara no s’hagi creat art,o que el que s’anomena art no ho sigui. Aquest anunci es pot entendre de duesmaneres: que el realisme en el retrat és el màxim dins l’aprenentatge artístic,que és el correcte, el que s’ha d’APRENDRE i en canvi, que l’abstracció ésresultat d’un desaprenentatge, d’un no pensar, fer quatre gargots i a veure quesurt; o bé, que el realisme en el retrat és sinònim de rectitud i ordre, de quelcomimposat i d’aprés, és a dir, ensenyat i així convidant-nos a deixar-nos anar ientenent l’abstracció com a quelcom sense ordre ni sentit, sense intencionalitatni pensament. I en ambdós casos el missatge és un insult a l’art i mostra una desconeixençai un passotisme lamentables. És indignant.

Desaprendre apintar, comporta que primer n’has d’aprendre. Es pot aprendre a pintar? Creieuveritablement que es pot aprendre a pintar? Evidentment que et poden ensenyarla tècnica, la correcte utilització dels colors, la perspectiva...Et podenensenyar a pintar un bodegó a la perfecció i tothom es meravellarà perquè “semblase veritat” o “sembla que sigui una fotografia”. Sabeu que? Me’n enric de totplegat! Si això és saber pintar, estem pitjor del que pensava. I no li vulltreure cap mèrit eh! Has d’haver aprés molt per tindre una tècnica tant bona iser capaç de copiar tant bé la realitat. La mimesis que deia Aristòtil. Hi haartistes que admiro per la gran tècnica que demostren, tècnicament són brutals –cosa que jo no – però només tècnicament.I si encara entenem art com quelcom produït per mitjà de l’aristotèlica techné realment tenim un greu problema.

Està molt bé tindrebona tècnica, és una gran base, però hi ha tot un món més enllà. Són obresbuides, simples copies de la realitat, sense pensament, sense intencionalitat, sensepersonalitat. Si l’abstracció és entesa conseqüència d’un desaprenentatge, osimplement quatre gargots sense INTENCIÓ és que som un veritables ignorants. I dicabstracció perquè és el que surt a l’anunci, però d’igual manera es podenincloure totes les avantguardes i tot l’art contemporani. Per això molta gentprefereix Dalí, a Picasso; perquè malgrat no entenen a Dalí s’apropa més a allòconegut.

L’art va més enllàde la tècnica. L’art és sentiment, és ingeni, és imaginació, és desesperació,és bogeria. L’art és bellesa i lletjor, l’art és una sensació, un pessigolleigque t’aïlla de la resta, l’art és pensament, intencionalitat, l’art és undiscurs, una expressió, és un medi, és un llenguatge. I això no es pot aprendre,això és innat.

Que li diguin aKandinsky que la seva obra era desaprendre! Ja! Kandinsky a part de ser un delspares de l’abstracció fou un teòric obsessiu de l’art i de la seva pròpia obra. Per Kandinsky el criteri més importantde l’activitat artística era “la necessitat interior”. Que li diguin a Duchampque la seva obra no tenia ni discurs ni intenció. Que li diguin Rothko que elseu art eren quatre taques! Rothko! No s’entén realment un Rothko fins que noel tens al davant i no parlo en foto, no. Has d’haver vist un Rothko en directeper sentir el que et volia transmetre. He vist gent plorant davant d’un Rothko,és sensitiu, impactant. Que li diguin a Matisse que s’equivocava a l’hora detriar els colors! Que li diguin a Warhol que només feia retrats – si, retrats –de personatges famosos! Aleshores no entenem pas que és i representa el PopArt! . Que li diguin a Malevich que la seva obra, on aplica la seva extensatesi sobre l’art, no ho és! Que li diguin a Pollock que la seva obra era buidai fruit de l’atzar. Els anys que li va costar a Pollock arribar al dripping! Totel pensament previ és brutal! Qui entengui un Pollock com a quatre gargots i jaestà, no sap què és l’art. Qui pensi “això ho fa qualsevol” és dels queconsidera que el veritable art és la mimesis. Un ignorant.

En una societattant avançada en molts aspectes és sorprenent com som tant tancats de ment anivell artístic. Siguem més oberts de ment i no intentem buscar en l’art unacòpia de la realitat. NO intenteu entendre’l, SENTIU-LO. Sentiu l’obra idesprés qüestioneu-vos què ens vol dir l’artista, quin pensament, quinraonament l'ha dut a fer el que ha fet, què ens vol transmetre, què vol reivindicar.

Oberts de ment,admireu a Manzoni, a Klee, Arp, Man Ray, mireu un Rousseau, Jeff Koons,Mondrian, Schiele, Grosz, Velde, Giacometti, Dubuffet, Bacon, de Kooning,Fontana, Hamilton, Jasper Johns, Rauschenberg, Wasselmann, Vostell, Jonathan Lasker...itants i tants altres. I gaudint-ne, no busqueu un motiu de ser, gaudiu, ploreu,sentiu fàstic, pena, fins i tot indiferència, por o alegria, però SENTIU.

Ara torneu amirar-vos l’anunci.

Són les coses bones de passar a l’eternitat

2011-09-28T21:14:00.002+02:00

Mires amunt, cap elcel; i mentre els teus llavis dibuixen el somriure més gran que han fet mai,aixeques la mà i li ensenyes els cinc dits a aquell cel blau, a aquell tant difícil,al cel que havies pogut tocar i que ara abraces amb totes les forces, a aquellcel tan somniat i tan desitjat, a aquell cel de l’esforç i dedicació, el celdel compromís, el cel del treball i de la concentració. I, serenament, agafesaire i encara amb el teu somriure i alguna llàgrima que s’escapa li dius a aquellcel blau, que entreveus entre els teus cinc dits, que som ETERNS.

Un cúmul estrany desensacions i sentiments encara m’aclapara, estic en un núvol. La Tecla ja hamarxat i ho ha fet més gloriosa que mai. Com ja comentava a principisde temporada, pensava – i penso – que no havíemde veure el 5 de 9 amb folre com una finalitat, sinó com una conseqüència. Elcinc de nou havia de ser una conseqüència a tota la feina feta – la que es veui la que no – als cada cop més exigents assajos, a l’esforç i la dedicació, a l’ambiciói, per sobre de tot, el cinc de nou havia de ser una conseqüència deplantejar-se’l. Tan simple i tant difícil.

El primer diumengede festes, però, vam entrar a plaça pensant en el cinc com una finalitat. I això,senyors i senyores, encega la resta; doncs, recordem, preteníem fer-hi trescastells a plaça, i no pas tres castells qualsevols, preteníem fer-hi trescastells de nou i això es estratosfèric. El veritable monstre no era el cinc denou, el veritable monstre eren els tres castells de nou. I amb tot, vam redreçaruna diada com poques colles poden fer, no només descarregant el 4 de 9 amb folre,sinó descarregant també el 4 de 8 amb el pilar. Cóm haguessin canviat lessensacions si haguéssim tirat el cinc de vuit i no el quatre...Pensem-hi. Senseperdre-li el respecte a la Catedral, crec que és evident que les sensacionshaguessin sigut molt distants. El 4 ens va donar aquell plus que buscàvem inecessitàvem, aquell 4 ens va esperonar. Aquell quatre va voler dir tantescoses, Colla, tantes...

Amb un assaigentremig abans del dia de la patrona, havíem de gestionar emocions,controlar-les. Les decisions de la tècnica, en aquest cas, foren més queencertades. Van saber llegir la Colla, ens van saber portar i encarar-nos adivendres sense una pressió innecessària. Crec que l’intent desmuntat del dia18 ens va ajudar a entendre que el cinc era la conseqüència i no la finalitat. Consideroque res passa perquè si, i potser necessitàvem un primer diumenge per fer unagloriosa Santa Tecla. El dia divuit, d’alguna manera o altre, ens va ajudar decara el vint-i-tres. Només calia fixar-se en les cares de la gent, eren completamentdiferents les d’un dia amb les de l’altre. Les cares del 23 eren segures,serenes, inevitablement papallonenques, si, però sense la pressió de sentir el castellcom una finalitat auto-exigida.

Entrem a plaça.Sortim de cinc. Aposta forta. Quints amunt, sonen gralles. Es col·loquen sisensi, a mesura que ho fan els dosos, em dic a mi mateixa “mai havíem col·locatdosos”, i amb el castell al límit i acotxadors col·locats la Laura va fer elque en aquell moment podia semblar impossible. Va saber entendre el castell i ambuna velocitat, decisió i una precisió excel·lents va fer les dues aletes i va carregarel castell. CINC DE NOU AMB FOLRE CARREGAT!! I abraçades i somriures barrejatsamb felices llàgrimes, i crits de “jove jove jove!!”, bufetades i papallonesvolant amunt, tocant aquell cel que nosaltres, per fi, fèiem nostre: l’ETERNITAT.I no només això, la plaça va vibrar com mai i va ser conscient del bri d’eternitatque acabava de presenciar sent-ne ells també partíceps, celebrant amb nosaltresla conseqüència a molts anys d’esforç, ambició i assaig.

Crec que la imatge dela Laura traspassant i fent la segona aleta no la podré oblidar mai. 17 anysdesprés del primer intent, el cinc de nou amb folre era de color lila!! Aquestcastell representa i significa tantes coses que calia, també, gestionaremocions per poder encarar el que quedava de diada. Caure d’un castell com ésel cinc de nou i encarar dos altres castells de nou, no està a l’abast dequalsevol. Quatre de nou amb folre descarregat a segona ronda, un quatretreballat, que deixava entreveure un desgast que es va fer totalment visible enun tres de nou amb folre que tornava a quedar en carregat però que aviat estornarà a veure descarregat.

I felicitat,felicitat és el que vaig sentir, perquè no tan sols acabàvem de fer la milloractuació de la història de la Colla – adéu Arboç 1998! – sinó que firmàvem elque ja és la millor temporada de la història, convertint-nos en Colla de GammaExtra, fent-ho amb aquest castellàs tan car de veure i a Tarragona . Felicitat,perquè havíem fet tres castells de nou en una sola diada que, recordem, era elnostre gran objectiu. No hagués tingut cap sentit no acompanyar el cinc dequatre i tres. I ho vam fer i, això, no està a l’abast de qualsevol. El cinc ha acabatsent la conseqüència de tot el que nosaltres hem aportat a la colla. Des de la canalla - brillant i espectacular canalla!! Sou molt grans! -, passant pel tronc, el folre – magnífic folre – fins arribar a laimponent pinya.

No ha passat ni un any entre aquestes dues imatges i, malgrat això, les separa un veritable abisme.

El cinc no només ésun castell, és també un sentiment. I ara hem traspassat una línia moltimportant, ens hem tret aquell nus, aquell pes, aquella espina. És com un noudespertar, conscients de que això és tant sols l’inici de l’inici d’un nou trajecte.

Encara queda temporada,senyors i senyores, encara queda temporada per seguir creixent, per seguirfent-nos grans.

[i el pilar vatornar a arribar!]

[fotos: Dani Seró, Ana Palacios, Teresa Valls]

I jove jove jove!!

Es pot dir més alt, però no més clar

2011-08-31T22:45:00.004+02:00

I, veloçment, deixem l’agost, fugisser. Si, l’agost marxa, com ho fan els desplaçats de Comarruga. Ara el sol comença a marxar més d’hora, els dies ja són més curts. L’agost marxa deixant-nos una dolça sensació, un noséquè que segueix despertant somriures. L’agost marxa, però abans ens ha portat en Magí. Chantal, gràcies per aguantar fins després del Catllar! L’osset petit ja és aquí! Felicitats!!!

I, mirem enrera un moment i observem el camí recorregut des d’inicis de temporada. El bonic abril, els reptes del juny, el pas ferm del juliol i el màgic agost. Tots els passos donats – endavant o endarrera – tots els errors i els encerts ens han portat on som ara. Avancem cap un setembre amb la motxilla plena de lliçons apreses. L’agost ens ha aportat tocs d’atenció, avisant-nos de que encara queda molt treball, que res és fàcil, que tot demana concentració, temps, esforç i dedicació. L’agost ens ha aportat convicció en el que fem, decisió. L’agost l’hem tancat amb un Catllar on ens hem reafirmat. El Catllar era aposta difícil, era un punt d’inflexió on ens havíem de demostrar molt. El Catllar ens ha fet evidenciar moltes coses. Coses que van millorant i coses que s’han de millorar. El Catllar ha sigut créixer. Créixer per aprendre, reconèixer errors i ser ara capaços de solucionar-los. Créixer per seguir caminant, per seguir construint. L’agost marxa, i ho fa amb ganes de tornar, obrint-nos les portes a un setembre que s’augura gloriós.

El setembre m’agrada. M’agrada molt. El setembre sempre l’he visualitzat com l’inici d’un nou cicle. Tot torna al setembre. Setembre és moviment i això es nota venint d’un agost tranquil i pausat. Setembre és sumar, iniciar nous projectes, el setembre és dinàmic i el descens esperat de temperatures. Setembre és l’inici d’un nou trajecte, setembre és Tarragona. Setembre és espineta i també caragolins, setembre és un cafè, una copa i un puro. Setembre són gegants i nanus, diables i dracs, àligues i lleons, dames i vells i el retorn de l’Amparito. Setembre és l’època de l’elixir per excel·lència. I així com l’agost és Magí, el setembre és Tecla.

Abans, però, tenim encara passos a donar i trajecte a recórrer. Diumenge tenim Cambrils i la setmana que ve 11deSetembre. Amb sorteig primerdiumengedefestes pel mig. Altantu!

Tenim molta feina Colla, així que tothom a ASSAIG! Som-hi!

[foto: Dani Seró]

I jove jove jove!!

Ja t’ho dèiem, Magí

2011-08-23T11:29:00.003+02:00

Et despertes, a poc a poc vas obrint els ulls i comences a ser-ne conscient. Et vesteixes seguint el ritus propi, amb solemnitat, com qui es posa una armadura, com qui es prepara per quelcom gran i molt important. Aquest dia vestir-se simbolitza quelcom més. Et mires al mirall amb convicció i somrient, sabent que ja formes part d’un dia que s’augura memorable. I surts al carrer, amb el cap ben alt i portant encara el teu somriure, lluint el teu color. Perquè és Sant Magí i saps que, aquest, és un dia màgic.

Divendres Tarragona va tornar a veure la màgia. En un escenari idíl·lic, amb les escales plenes, la Catedral observant-nos, les papallones volant amunt i la calor. Setze anys després tornàvem a fer la Tripleta Màgica, les cols tornaven a florir, Rusiñol somreia. La sensació anant cap a plaça és explosiva, una barreja sense nom, només teva, diferent per a cadascú, però amb trets comuns. Aproximar-se tots junts a plaça, sent conscients que el nostre moment es va acostant, veure entre ambdós edificis del final del carrer les escales plenes, la Catedral expectant, el murmuri de la gent, el somriure inevitable. És com entrar en un gran escenari, és una sensació que només es sent per Sant Magí, és una sensació màgica.

Una colla gran no és la que fa millors castells. Una colla gran és la que lluita, la que creix, la que cau i es torna a aixecar amb més força. I això vam fer nosaltres, divendres ens vam aixecar amb força i convicció, vam mirar el nostre màgic objectiu i ens hi vam encarar. Sóc dels qui creu que tot té un motiu, que res passa perquè si, que una cosa en desencadena una altre, que sense A no hi ha B. M’explicaré. Crec que aquest Sant Magí no es pot entendre sense un Sant Roc. Els objectius haguessin sigut els mateixos, si, però seria diferent. I parlo de sensacions, del saber fer, de la manera com es va fer. Sant Roc va fer que divendres a plaça tinguéssim un plus de concentració. Tots sabíem la importància d’aquell tres a les Cols, per això es va celebrar com es va celebrar. Havíem caigut i ens havíem aixecat. I el quatre va ser una conseqüència del tres, la tensió havia disminuït, els nervis havien minvat, el quatre transmetia certa serenor. I, veient-lo, no semblava pas que fos el primer.

Caure i aixecar-se, això és ser una colla gran. I això ens uneix molt més. Les sensacions són molt diferents i molt més positives. Divendres no només vam fer la Tripleta, divendres vam créixer, vam madurar, vam sortir de plaça amb molta força. Vam ser conscients d’on som i no només això, vam ser conscients d’on podem arribar.

I, després d’estar una dies als núvols, toca tornar a tocar de peus a terra. Conservant les sensacions i les lliçons apreses, sabent gestionar emocions i forces. Toca seguir construint, seguir corrent i tocant el cel. Amb la mirada posada al Catllar, aquesta setmana tothom a assaig!

Foto: Aurora Ferrando

I jove jove jove!!

Estimat Magí

2011-08-16T22:24:00.006+02:00

Som conscients que per tu divendres és un dia molt important, divendres és el TEU dia. Som coneixedors – també – de la rellevància que té el teu dia per la nostre ciutat que és Tarragona. Així mateix, Magí, i conscients – com ja hem dit – de que divendres és el teu dia, et volem avisar. I és que ho sentim, Magí, però pretenem prendre’t protagonisme i fer del teu dia, el NOSTRE dia. Un dia LILA, un dia MÀGIC.

Divendres, Magí, serà un dia per retrobar-nos, com vells amics. Per nosaltres, Magí, serà una dia per encarar-nos als reptes propis, a les estrenes, a coses que han quedat a mitges i que volem completar. Lluitem, Magí, perquè la màgia torni, després de molt de temps, al teu dia, a la teva plaça. Pretenem, Magí, que Tarragona es vesteixi de lila i junts fer màgia en un lloc que ja és màgic de per sí. Sempre observats per un Rusiñol a qui les cols li han pres el nom. Rusiñol tornarà a veure la màgia i, com diu el Pau, les cols tornaran a florir.

Tu, Magí, senyor de l’aigua i l’alfàbrega, coneixes millor que ningú la sensació que ens transmet el teu dia – el que farem nostre – , les papallones tot pujant Carrer Major amunt, la calor, les escales, en Rusiñol, les cols, la Catedral – a ella també li volem prendre protagonisme, Magí! – i els castells, si, els CASTELLS.

Així doncs, Magí, ja estàs avisat i tant sols ens queda recordar-te que et preparis perquè no ens conformem amb poc.

Divendres prepara’t, Magí!!

I jove jove jove!!

Agost

2011-08-03T00:58:00.004+02:00

I amb un tancar i obrir d’ulls ens trobem a l’agost, vital i enganxós. I, malgrat tot, no cal ser un geni per adonar-se de que aquest estiu no és gaire normal.

La temperatura no és normal, la quantitat de desplaçats a Comarruga no és normal, trobar-se sofàs vells no és normal, no poder actuar per falta d’ambulància no és normal i aparèixer al Qd9 com a colla de GE no és normal, de moment. I és que sembla ser que nosaltres, la Jove, tampoc som els de sempre. I, dins d’aquesta anormalitat que sembla envair-nos, és normal que ara mateix em vingui a la ment PULP?

Aiii....l’agost! Feixuc i mandrós....Quan penses en l’agost et venen al cap aquells vermuts a mig matí al Peret de la Plaça de la Font, posicionats al lloc estratègic on hi ha ombreta i corre l’aire. Agost és tren i llibres, la xerrameca del consultori, agost és la efemèride que no oblidaré. Agost, també, és el silenci dels diumenges a les quatre de la tarda, quan sembla que el món s’atura. L’aire càlid que fa dansar les fulles dels arbres i el xiuxiueig llunyà d’algú. Agost són nits màgiques de somriures, sopars fins tard i picades de mosquits. Agost és aigua i alfàbrega i, per sobre de tot, agost són CASTELLS.

Un agost no s’entén sense actuacions sota sols de justícia el migdies de cap de setmana, agost és Llorens i la Bisbal, agost és el Catllar, l’Arboç i Sant Fèlix, els nocturns Firagost i Cos del Bou – amb el mini assaig posterior – agost és el màgic Sant Magí i les papallones que comporta.

Deixem un juliol de somni per encarar-nos a un mes ple de passos pendents, passos que ja volen arribar i de passos que hem de continuar preparant. Agost marca un abans i un després al calendari, com enguany ja ho ha fet el juliol. Així doncs, amb ganes, orgull i esforç fem plegats un agost per emmarcar!! Som-hi!!

I, encara amb Pulp al cap, us deixo amb la versió de “Common people” de Manel:

I jove jove jove!!

Quanta terra necessita un home?

2011-07-26T18:15:00.007+02:00

Amb aquest títol, Lev Tolstói va escriure una de les més exquisides paràboles sobre la desenfrenada ambició de l’home. Pajom és un pagès al que cap extensió de terra el satisfà: quanta més en té, més en necessita. Al conèixer que els habitants d’una llunyana regió, els bashkirios, li ofereixen tanta terra com pugui recórrer en un sol dia, no ho dubtarà i intentarà abastar la major quantitat possible.

Amb aquest relat – o conte –, Tolstói ens parla de l’ambició sense límits, la ceguesa que provoca la obtenció de la grandesa per a un mateix, el voler-ho tot a qualsevol preu i quan un vulgui. El pensar tan sols en tu i per a tu, sense tindre en compte els altres. L’ambició, en mesura, no és pas dolenta, però utilitzar l’ambició en excés pot portar a l’home a límits insospitats.

Quanta terra necessita un home? Tota la pugui abastar? O la justa i necessària per viure amb tranquil·litat? Quanta terra necessita per saciar el seu ego de grandesa? És més, sap l’home que necessita d’aquesta ambició, d’aquest “voler més” per sobreviure? Sap l’home que s’ha quedat encallat en un carreró sense sortida? És conscient l’home que té dependència de voler més terres? Que la seva màxima felicitat és el ser amo i senyor de cada cop més extensions? Sap l’home que en la seva recerca del que anomena felicitat ha quedat completament sol i apartat de tothom? A vegades volem abastar tant que ens quedem simplement en res. Com el pagès Pajom, que, malgrat va obtenir totes les terres que desitjava – les que la seva ambició desitjava – no va viure per gaudir-les.

Diuen que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Així doncs, quanta terra necessita un home? Preguntem-nos, sota aquesta petita gran metàfora, quanta terra necessitem?

PD: i no, no he parlat de castells, però el relat i la metàfora es poden fer extensibles a qualsevol cosa i persona. Als castells també.

I jove jove jove!!

......i tres!

2011-07-18T00:59:00.002+02:00

Arribàvem a Torredembarra amb molta feina avançada respecte anys anteriors. Plaça d’estrenes, aquest any no podia ser menys i, amb el cinc ja assolit, buscàvem quelcom més.

A Torredembarra el cinc tornava a ser la nostre carta de presentació, el nostre làbarum, que diu molt de tu però que alhora té personalitat pròpia. Amb estrenes a dosos, el cinc es reafirmava. La Catedral ens obria les portes – i com ha fet els darrers anys – a l’estrena de la jornada: el tres de nou amb folre.

La sensació era, certament, estranya. Teníem milers de papallones a la panxa, però eren unes papallones diferents. Crec que ens hem enfrontat al tres de nou amb folre amb total convicció, segurs, sabíem el que volíem i no ho anàvem a deixar escapar pas. El magnífic treball que estem fent assaig, aquella feina que no es veu, comença a deixar-se veure. Crec, però, que aquest tres folrat molt dir i representa molt més del que a primer cop d’ull pot semblar. El sol fet de recordar que aquell 14 de setembre de 2008 – dia que mai oblidaré – fèiem, nou anys després, el tres folrat i, tornar a mirar el present veus la evident evolució i el canvi de mentalitat que comporta aquest fet, aquell dia va començar un nou cicle per la Colla i ens hem mantingut en constant renovació durant aquest anys, treballant per millorar, buscant garantir el cel. Recordem que els dos darrers anys a Torredembarra hi havíem estrenat el cinc! Millorem respecte nosaltres mateixos, creixem, ens fem grans, caminem i comencem a córrer. I de moment no hi ha final.

El de Torredembarra és el tres de nou descarregat més matiner que hem fet mai. I a això li hem de sumar un pas important. Els darrers anys l’estrena del tres folrat acabava amb el castell carregat. Ens va passar a les Santes i ens va passar a Sant Magí i era una dinàmica que, evidentment, havíem d’aturar. No ens podíem permetre fallar en l’estrena del castell – ni ho podem fer en cap ocasió – i després caure en l’excusa dels nervis de l’estrena. Per això aquest tres de nou té tant valor. El tres de nou d’avui simbolitza tantes coses... i, n’estic segura, serà una de les claus de la temporada. I que, què coi, hem descarregat el tres de nou amb folre a mitjans de juliol i a Torredembarra! – plaça que ens hem anat fent nostre, plaça talismà –.

I no és tan sols haver descarregat el tres de nou, ÉS LA MANERA com l’hem descarregat. I quina canalla que tenim! El duet Laura – Abril ens portarà moltes alegries! I qui hauria dit que era el primer? Estem demostrant que treballem, i que treballem bé, el pas a pas segueix funcionant.

Encara no tinc paraules per descriure com em sento, potser encara no m’ho crec, ha semblat tant fàcil... – i, desenganyem-nos, no ho és pas – ha anat tot tan ràpid que ja s’havia descarregat i encara no ho havia assimilat. I quina sensació més gratificant, quina alegria, quina felicitat, quins somriures tant inevitables, abraçades i bufetades. Quin cúmul de sensacions positives! Això ens farà encara més forts, més conscients de que voler és poder, que els límits se’ls marca un mateix i nosaltres en volem més, molt més.

L’actuació d’avui ens obre un gran ventall de portes, possibilitats i oportunitats per seguir construint, per seguir avançant, per segur navegant. Conscients de que queda molta temporada i que el saber fer serà clau, malgrat ara estem als núvols, hem de tornar a tocar de peus a terra a partir de dimarts, encara ens esperen passos per donar, camí per recórrer, ports que visitar. Hem fet un gran salt, però nosaltres volem volar, volar molt amunt.

Us deixo amb el vídeo del tres folrat:

I jove jove jove!!

..... les veles s'inflaran, el vent ens portarà

2011-07-03T23:58:00.004+02:00

Tot acaba tornant; torna l’estiu, torna la calor, torna Bola de Drac, torna Comarruga , tornen les papallones...i també torna la Catedral.

Encaràvem la jornada amb ganes i conscients que el dia no només era anar Terrassa i a Sant Cugat, sinó que un no es podia entendre sense l’altre, que no eren independents entre si, eren un pack.

Teníem com a evident finalitat completar el que ens havia quedat a mitges en dues ocasions, i no hem fallat. Avui hem descarregat el que no vam poder descarregar ni a Sant Joan ni a Sant Pere en un sol dia – serà el Petit-Suisse? –, fent un gran pas al matí i reafirmant-nos a la tarda. Hem anat evolucionant a mesura que passava el dia i la Colla ha arribat a Tarragona amb una sensació molt diferent que al marxar. Amb dotze hores ens hem transformat. I ara potser no es veuran els fruits del dia d’avui, de les sensacions que n’hem extret - com a Colla i individualment – però hi són, en podeu estar segurs. Hem fet molts passos sense ni tant sols ser-ne conscients. I no em quedo tant sols amb el dos cincs, avui hem plantat dos tresos i dos quatres plens d’estrenes i és tot un luxe poder-nos-ho permetre a aquestes alçades. Sabem el que volem i seguirem treballant, construint i suant per aconseguir-ho.

Naveguem per un oceà amb un rumb marcat, desafiant tempestes, onades gegants i algun monstre marí que s’amaga – de moment – i, a poc a poc, onada rere onada, ens anem ensortint, seguim avançant, seguim navegant per l’oceà particular, coneixedors del port on volem atracar, del destí final. Sabent, també, que en tota gran travessia cal anar fent petites parades, passos a donar en el que es configura com una gran aventura. Cada port és un gran pas cap a la terra promesa, aquella de divises entre quelcom real i alhora irreal. A vegades, alguns ports s’entenen com a llocs ideals per descansar, agafar forces i tornar-hi altre cop amb energies renovades i amb ganes se seguir navegant. I és aquí on ens trobem. Dimarts hi ha assaig, però després ens submergim en una setmana de vacances – merescudes vacances – per, després, tornar amb moltes ganes de seguir solcant els mars. Seguim?

Us deixo amb el vídeo de la Catedral:

[foto: Judit Sabater]

I jove jove jove!!

La clau era el Petit-Suisse

2011-06-26T15:41:00.004+02:00

I amb un tres i no res ens trobem a l’estiu. Torna la calor, torna Comarruga, els pacients, els metges, torna el tren – i els llibres! – i torna a tocar fer un pas endavant.

Arribàvem a Sant Joan i Sant Pere amb molta feina feta, i amb la intenció de caminar amb seguretat i seguir construint. Evidentment, si volem caminar també hem d’aprendre a caure per, després, tornar-nos a aixecar, més forts i amb més ganes. I és que sóc de la opinió de que fins i tot dels errors, de les coses dolentes i de les caigudes se’n aprèn. I potser ara no ho veurem, però a la llarga, aquestes dues anècdotes – perquè és el que són – ens hauran ajudat.

El 2008, fins al tercer intent no vam aconseguir descarregar la Catedral, i en cap cas comparo els dos primers carregats d’aleshores amb els d’aquest any. Tot el contrari. Caure en l’excusa de que el tronc era nou seria enganyar-nos a nosaltres mateixos i incidir en els nervis també. Feu memòria i visualitzeu els d’aleshores i després compareu-los amb els d’enguany. Crec que no hi ha cap mena de dubte de que el cinc el tenim, s’ha vist a plaça que el tenim, però ens ha faltat un Petit-Suisse...o dos. Potser per això encara fa més “ràbia”, una ràbia entre cometes, una ràbia sana. A partir d’aquí toca reflexionar, aixecar-nos, menjar Petit-Suisse i seguir endavant.

I malgrat tot, jo em quedo amb el tres. Un tres magnífic divendres i sense paraules dissabte. Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

Se’ns presenta una setmana molt important, potser decisiva i tot. No ens podem permetre més anècdotes, hem de seguir treballant, seguir construint per seguir avançant diumenge en un camí que augura grans fites. Però diumenge no s’entendrà sense un dimarts, un dijous i un divendres previs. Tinguem clar que JA és el moment de centrar-nos. És ara que hem de dir-nos a nosaltres mateixos què volem fer i cap a on volem anar. És ara que hem de decidir què volem ser. Així que senyores i senyors aquesta setmana, tothom a ASSAIG!

PD: i aquest el meu blog està d’aniversari: ja té tres anys!

[foto: Neus Baena]

I jove jove jove!!

El futur és Jove

2011-06-12T21:15:00.005+02:00

Pas a pas anem avançant. Dies d’estrenes, de retorns i de cercles que es tanquen. Ens anem reafirmant i consolidant a plaça, fent-nos nostres els castells i les maneres, donant passos importants a assaig a l’espera de, tard o d’hora, seguir caminant, seguir construint.

L’aleta d’un castell representa la suma de molts conceptes i valors que, units, han aconseguit l’èxit que és coronar-lo. L’aleta d’un castell representa la culminació de la feina ben feta, l’abraçada al cel, l’alegria de saber que el treball ha valgut la pena. L’aleta d’un castell representa l’esforç d’un col·lectiu que ha treballat – i treballa – per aconseguir tocar el cel. És el moment que, sense poder-ho evitar, et posa la pell de gallina, el moment que dóna pas als grans aplaudiments, als crits d’eufòria. L’aleta d’un castell és aquell petit salt que et fa el cor i les papallones que et voletegen a la panxa.

Nosaltres som el present dels castells i la nostra responsabilitat i el nostre deure ha de ser – o hauria de ser – cuidar el present en que vivim per garantir un futur on seguir alçant l’aleta. És responsabilitat nostre garantir i deixar les coses millor de com les vam trobar. Doncs, desenganyem-nos, els anys passen i obren les portes a noves generacions plenes d’ambició i ganes de seguir construint i caminant. És el nostre deure deixa’ls-hi el camí aplanat i de fàcil accés, anant traient les males herbes per, quan ells siguin al capdavant, tinguin el terreny preparat per avançar, garantint així un futur ple d’aletes.

Així mateix, també és responsabilitat i deure nostre ajudar a fer créixer en els que seran els dirigents del futur uns valors que ens representen i ens fan com som. Tenint clar que Colla Jove és la suma de tradició i modernitat i constatant que aquesta és una de les claus que ens han portat on som ara. Inculcant un tarannà representatiu del que, en definitiva, som i volem ser. Tenint clar i sent plenament conscients de que el futur és i serà Jove.

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Què és i representa la camisa

2011-05-24T12:24:00.002+02:00

Què és un símbol? Qui atorga aquesta qualificació? La resposta és ben clara: nosaltres. Quelcom esdevé un símbol quan se li donen uns valors i aquest poder és només nostre. Així doncs, la camisa castellera té el poder que nosaltres li atorguem. La camisa és un signe casteller? O és un símbol? Arribats a aquest punt ens hem de plantejar les diferències entre ambdós conceptes. La diferència bàsica que s'estableix entre aquestes dues paraules és que el símbol és la representació de qualsevol cosa abstracta i, en canvi, el signe és la representació de qualsevol cosa però sempre i quan aquesta pertanyi a la realitat, és a dir, que sigui tangible. És aleshores quan ens hem de plantejar què considerem que és i representa la camisa. És tant sols el signe comú dels castellers? O representa quelcom més? La camisa és sinònim d’esforç, superació, treball, constància, rivalitat, dedicació, lluita, triomf, derrota, col·laboració, abraçades, somriures, unitat, llàgrimes, ambició, cohesió i tantes altres coses...i com a tal, n’és un símbol. La camisa és el signe que ens identifica com a castellers, diferenciats tant sols pel color i l’escut, però la camisa va més enllà d’això, la camisa és un símbol de valors. D’uns valors que ens han fet i ens han portat on som ara.

Així doncs, jo em pregunto qui som nosaltres per tacar i embrutar els valors comuns que ens identifiquen i que ens uneixen més enllà dels colors i els escuts? Qui som nosaltres per tacar i embrutar els valors comuns que ens fan com som, el que som i el que representem?

Simplement reflexionem-hi

I jove jove jove!!

En els teus ulls il•luminats ja s’intueix la immensitat de tot un món al teu abast

2011-05-23T13:43:00.005+02:00

És temps de reafirmar-nos, de consolidar passos, de seguir provant. És temps de ser presidenta en una mesa electoral – Montse Prats Montse Praaaats! –. És temps de grans assajos, de cares conegudes que tornen, de cares noves. És temps d’estrenes – ben tornada Míriam!!! – , de tornar-hi. És temps de fer castells. És temps de Colla Jove.

Hem fet – i malgrat potser ara no ens n’adonem – un gran pas endavant, un petit gran salt. Un salt a molts nivells. El dimarts va ser folrat i el dijous....ai el dijous! N’estic molt contenta del dijous i a mesura que es vagi consolidant anirem notant els seus efectes. Divendres va ser un GRAN assaig. Potser m’esperava més gent, però no érem pas pocs. Sisens a un magnífic tres de nou i quints al quatre – un quatre que a poc a poc es va trobant a si mateix –. I hi tornàvem amb els extres. Després d’una prova de folre i manilles a terra, pinya folre i manilles del dos de nou fins a quarts. I en si, va ser una molt bona prova tot i el gran moviment, però... i lo bé que ens ho vam passar amb el bailoteo? I després, després va arribar el cinc de nou amb folre fins a quarts. Mirem enrere per un moment i situem-nos a l’assaig d’extra que vam fer farà un any on també hi vam col·locar quarts. Ho recordeu? Veieu alguna diferència? Hi ha un abisme. No només a nivell tècnic, sinó també a nivell psicològic. A principis de l’any passat parlar del cinc de nou era parlar mirant enrere, amb por i temor. I és aquí on l’intent del Concurs pren importància. Crec no equivocar-me quan afirmo que la major part de la Colla quan va sortir de l’antiga plaça taurina tant sols tenia una cosa en ment. Era una espineta – una espina diferent – mirada amb un petit somriure i ganes, moltes ganes, conscients de que no està tant lluny aconseguir-ho. Ara quan es parla de cinc de nou amb folre es veuen cares d’ambició, amb un noséquè brillant als ulls, amb respecte – sempre -, però sense por, que és molt diferent. Hem fet un gran canvi de xip, i això és molt bo, boníssim. A nivell tècnic el canvi és evident, tant a nivell de pinya i folre com de tronc. No ens ve pas de nou, com l’any passat.

I malgrat tot plegat, no ens hem de deixar endur pas per l’eufòria. Els nostres registres a assaig són molt bons, envejables, però això encara no és res senyors. I desenganyem-nos, hem de treballar dur i per fer-ho hem de ser gent. No només s’assajarà un gamma extra quan la tècnica ho enunciï, qualsevol divendres pot ser l’idoni per assajar el cinc de nou...si som gent. Només depèn de NOSALTRES.

I seguim caminant, conscients de que hi ha passes poc visibles però molt i molt importants.

[Foto: Dani Seró]

I jove jove jove!!

Guspira, estel o carícia

2011-05-15T14:20:00.006+02:00

Temps de canvis a nivell personal. Adonar-se de que si en un camí que creies correcte al final acabes lluitant per avançar per culpa de les males herbes i els arbres frondosos...potser és que no era tan bon camí...I segurament, agafar aquell altre, nou de trinca i ple de possibilitats és la millor opció. I això no vol dir que no acabis fent l’altre camí, simplement ara no és el moment.

Pel que fa a la Colla, a poc a poc ens tornem a posar a lloc. Hem de ser conscients que el nivell de compromís i feina feta a assaig serà proporcional als èxits assolits i al moment en que són realitzats. M’explicaré. És evident que si ens proposem grans castells i a més a més realitzar-los abans en el calendari respecte altres anys; el nivell d’assaig i de responsabilitat del propi casteller han de ser més grans a anys anteriors. Sempre arriba un punt de principis de temporada on veus clar que la cosa ja comença, que toca ficar-s’hi de cap, que el moment de posar-se seriosos i avançar ja ha arribat. Bé, doncs ja hi som de ple. Se’ns planteja una setmana molt important. Hem de deixar de pensar només en els divendres, els dimarts són decisius i no podem oblidar els dijous. Si volem assajar tot el que volem assajar divendres, dimarts ha de ser folrat. És el que comentava unes línies més amunt, el moment de posar-nos seriosos ja ha arribat i tot comença per folrar els dimarts.

Tota prova a assaig és important. I jo entenc perfectament que costi apropar-se a voltar-les totes. Però quan el que es fa és una prova de set neta no hi ha excusa que valgui. Tenim la gran sort de fer sovint aquest tipus de proves netes i en part és una sort contraproduent. Potser estem massa ben acostumats, potser li hem acabat perdent un respecte que no s’hauria de perdre mai, potser és que ni tant sols som conscients del què estem fent. I no parlo per la gent de tronc, crec que quan fan un castell de set net en són plenament conscients, parlo – com ja haureu esbrinat – per la gent de la pinya. En les proves de set netes no hi excuses, tothom a de ser a dins. I tranquils, la barana de fora no caurà, s’aguanta sola, podrà sobreviure uns minuts sense vosaltres, de veritat, sento dir-ho, però no us necessita. La Colla si.

Evidentment tota pinya també és important. I més que mai una folrada. La relació pinya – troncs ha de ser de natural recíproca, no ens ho hauríem ni de plantejar. Però ho fem. De la mateixa manera que és una acció normal, necessària i evident voltar les proves netes, també ho ha de ser per la gent que no puja posar-se ni que sigui a últim cordó a les proves folrades. Ja no dic a les normals, tan sols folrades, que són en les que podríem anar més apurats i on l’últim cordó no és important si no IMPRESCINDIBLE, doncs la pressió que puguin aportar serà decisiva.

I que, al cap i a la fi, tots junts formem part del que anomenem Colla Jove, la suma d’un col·lectiu de gent que unida treballa per realitzar i construir un objectiu comú, duent a terme tasques molt diferents, però tenint clar que l’un no seria res sense l’altre. Que tots junts sumem un, que és el castell.

I Talía ha baixat i, somrient, m’ha picat l’ullet.

[i mentre escric això, el Nàstic guanya....!]

(foto: Neus Baena)

I jove jove jove!!

Pas important

2011-05-03T12:33:00.005+02:00

Ho sé, en sóc plenament conscient, feia temps que no em pronunciava i aquí estic. I amb un tancar i obrir d’ulls, ens trobem al maig, al maig senyors!!! Veloçment, passa el temps.

Són dies de petits grans passos importants, de perfilar estructures, d’assolir petits reptes tenint en ment d’altres de més grans – però temps al temps –. Estem adquirint una bona dinàmica, estem fent bones proves als assajos, ja han tingut lloc estrenes vàries a diferents nivells. Treballem per l’ara amb un ull posat en demà.

Guissona va ser una petita perla en el camí. No pel fet de fer tres i quatre de vuit – que si – sinó per, precisament, haver-ho fet a Guissona.

I allí- a Guissona – no només hi vam trobar els primers castells de vuit – sense contar el tres de les Decennals – hi vam trobar un bon ambient, complicitat i molt bon rotllo. Quan, tot dinant, em vaig menjar un tros de truita de patata no vaig poder evitar pensar que era allò, aquella petita barreja de patata, ceba, ou i un polsim de sal portat a la mínima expressió, la única cosa que havia sopat el dia anterior a la Nit de Castells. Que si, que sé que xerro molt i m’encanto, però crec que això de fer-ho a peu dret no va ser gaire bona idea. Potser en l’antic format tot plegat es feia més amè. I això no treu que m’ho passés bé, trobo aquestes trobades molt interessants i profitoses. Com ho són ,també, les anades i tornades TGN- Mataró – camagrocs! –. Però tot menjant aquell tros de truita no vaig poder evitar pensar-hi, de veritat que em va ser impossible.

Pel que fa al dinar, em va semblar una grata experiència aquest format – i vam quedar tips! –. Margeners, gràcies, sou molt grans.

I senyors i senyores de la Jove, toca seguir caminant. Aquesta setmana, Nou Barris!

foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Primer 3 de 9 amb folre CJXT

2011-04-04T21:43:00.002+02:00

Sant Magí 1994

Tot torna a començar

2011-03-23T00:58:00.007+01:00

Hi ha qui creu que no existeixen ni els inicis ni els finals, sinó que simplement ens movem en un cercle, en cicles canviants. Que no som punts aïllats sinó que formem part d’un tot, d’un conjunt. Allò que en diuen “l’etern retorn”.

Així doncs, tot torna a començar, i els assajos no podien ser menys. Primer assaig de dimarts, bon ambient, petons, abraçades i somriures. I es respiraven ganes, il·lusionades ganes. Al gener en vam fer un primer tast, i després de més d’un mes i mig de vacances – per alguns – hi tornem. Però, oh! hàbils senyors i senyores d’aquesta la nostre Colla, estic convençuda que tots hauran apreciat canvis considerables al local: una magnífica (casi)xarxa, molts quadres penjats i, atenció, el gimnàs neeeet!!!!!! A part de més ordre en general.

I, a poc a poc, tot va tornant a lloc i te’n adones de que res és casualitat. Petits detalls, petites coses, que a la llarga es noten i compensen – això també ho deia el meu entrenador, i tenia raó –. Com – n’estic segura – notarem la romeria a Montserrat i el ciri allí encès...la moraneta ens acompanya i això em reconforta, i molt.

I on som nosaltres? On ens trobem? Quin pas hem de donar? Crec que és totalment EVIDENT. Hem de seguir construint el camí que vam iniciar ja fa temps. Pas a pas. L’any passat vam firmar la millor temporada de la història de la Colla, als núvols s’hi està molt bé, però s’ha de treballar el doble si volem seguir abraçats al cel.

El que hem fet no és gens fàcil, no siguem ingenus, no caiguem en l’error de donar-ho tot per fet. Cadascú compta i molt, no creguem que per faltar a un assaig ningú ho notarà, perquè és absolutament fals. És més, imagineu-vos per un moment què passaria si tots penséssim el mateix.

L’any passat vam obrir una porta que feia temps havíem tancat, el cinc de nou amb folre de color lila es tornava a intentar. El recorregut i el procés dut a terme per arribar a fer aquest pas, fallit pas, però pas important al cap i a la fi; és d’una magnitud i valor incalculable que no podem deixar perdre. I en cap cas dic que aquest hagi de ser l’objectiu de la temporada, perquè crec que amb aquesta mentalitat ens equivocaríem completament. El cinc de nou amb folre – o qualsevol altre gamma extra – no hauria de ser un objectiu, sinó una CONSEQÜÈNCIA. M’explicaré. Crec que el nostre objectiu hauria de ser igualar – com a mínim – els resultats de l’any anterior. Any rere any anem avançant en el domini dels nou pisos bàsics, però amb això no n’hi ha prou. Hem de lluitar per mantenir el nivell assolit i fer-ho amb més facilitat, quantitat i en llocs geogràfics diversos, sense oblidar treballar per augmentar el volum de gent. Si aconseguim tots aquests objectius, el cinc de nou serà la conseqüència immediata al treball, a l’esforç i a la constància del dia a dia, serà la conseqüència dels objectius assolits.

Així doncs, ens veiem a assaig!

I Talía està pletòrica, gràcies.

I jove jove jove!!

Temps

2011-02-08T19:12:00.004+01:00

A vegades el temps va molt ràpid, d’altres és massa lent. Diuen que el temps ho cura tot, malgrat moltes vegades també li hem de donar temps al temps. Com deia el meu entrenador, el temps és també relatiu.

I és que amb poc temps han passat tantes coses...

A principis de gener va sortir escollit el Jordi Sentís com a Cap de Colla i l’Albert Grau com a President. Ben aviat, i a causa de les Decennals, hem pogut començar a copsar quina serà la manera de fer d’ara endavant. Hem fet un petit tast del que serà la temporada i ningú n’ha quedat indiferent. Apostem fort senyors! I no em refereixo tan sols pel resultat a Valls – 3 de 8 al gener i amb canvis considerables...és per treure’s el mocador! – sinó pels assajos previs a aquest. Crec que encara no som conscients de lo genial que ens ha anat aquest mes. Hem pogut fer proves que segurament més endavant i per calendari – i quin calendari! – no hauríem pogut fer i crec que tard o d’hora se n’aniran recollint els fruits. És d’aquella feina que fas – i seguirem fent – que potser al moment no es veu, però que amb el temps acabes notant i agraint. M’agradava l’ambient que es respirava a assaig, s’oloraven ganes, ambicioses ganes.

Considero, però, que no hem de caure en l’error de pensar que tot continuarà igual als anteriors tres anys. Ens hem de treure això del cap. Malgrat es segueixi una línia continuista és evident que tots som diferents i que les maneres de fer no seran les mateixes. Semblants, potser, però no iguals.

Ara ja hem fet el primer tast, ens espera un mes i mig de vacances per després començar, ara si, la temporada.

--------

També és temps de dir adéu. Costa molt dir adéu a algú, de fet, malgrat dic molt aquesta paraula, crec que no m’agrada gens, és massa negativa, em provoca males sensacions. Quan t’has d’acomiadar de persones que han format part de la teva vida, evidentment és dur. Fins i tot intentes no pensar-hi, creient ingènuament que el dia que marxin no arribarà. Potser ens els vam fer tant nostres que crèiem fermament que no passaria, malgrat sabíem que així seria. A aquestes alçades crec que és evident de qui parlo. Com tres persones es poden trobar tant a faltar? Potser és veritat allò que diuen, no te’n adones de fins a quin punt algú era important fins que l’has perdut.

De l’Ataualpa trobaré a faltar el seu somriure i alegria, la gran energia que l’envoltava i ens transmetia a tots nosaltres. Andreia, la meva crossa de pilar de sis, aquell dia no l’oblidaré mai. Laís, has tocat el cel tantes vegades...l’has abraçat amb tantes forces, sense por, convençuda, amb decisió, enfrontant-hi amb ganes i segura de tu mateixa. Jo de gran vull ser com tu.

Un adéu és massa trist i més encara estant convençuda de que ens tornarem a veure, que en tornarem a trobar. Així doncs no us dic pas adéu, us dic “fins aviat”.

I jove jove jove!!

Els petits canvis són poderosos

2010-12-13T13:38:00.005+01:00

És temps de canvis. Canvi d’estació, canvis en la decoració dels carrers, canvi de govern, canvi de jaqueta fina d’entre temps per abric d’hivern, canvis d’opinió i canvis d’humor...tot són canvis i la Colla no podia ser menys.

Amb la dimissió del Jordi Crespo com a Cap de Colla, també s’apropen canvis al Cos del Bou; abans, però, de parlar de candidatures – tema que dóna molt de sí – m’agradaria agrair els tres anys de mandat al Gran Cap de Colla.

Si bé al principi no sabíem ben bé on volia anar a parar amb la seva manera de fer, el temps li ha acabat donant la raó i amb el pas a pas imposat ha aconseguit que, tres anys més tard, firmem la millor temporada de la història de la Colla.

Ens ha demostrat que la constància, la paciència i la feina ben feta són el bon camí. I la perseverança, amiga perseverança! Sense oblidar el passat, vivint el present i amb la mirada al futur. Potser no sempre l’ha encertat, ara que no es pensi que és el millor, perquè no l’és. Tot és millorable. La perfecció no existeix, almenys quan de castells es parla.

Ha canviat el concepte de discurs de Cap de Colla. I malgrat al principi em va sobtar, he de reconèixer que m’agraden. Em fa gràcia l’estratagema psicològica que aplica a la Colla, perquè acostuma a encertar-ho, si bé de tant en tant hagués anat bé algun que altre cop a la barana amb el conseqüent Gran Blau de la Mà. Crec que en els seus discursos moltes vegades deia més coses de les que li agradaria o deia coses de manera encoberta, entenent-lo així uns pocs privilegiats. Però vaja, aquesta és tant sols la meva impressió.

Podríem dir que la prudència ha sigut el seu estendard, acompanyada de grans dosis de paciència, visió de futur i cert optimisme. Majoritàriament ha semblat estar segur de si mateix, però també pot ser que hagi creat el perfecte personatge de Gran Cap de Colla.

Va agafar-nos quan ningú donava un duro per nosaltres i la transformació ha sigut estratosfèrica. Vivíem de la glòria del passat i ens ha ajudat a construir un gloriós present. Gràcies.

S’ha de sentir orgullós del a Colla, doncs la Colla també està orgullosa de d’ell – com es va demostrar el dia que va dimitir –. Ens ha ajudat a fer-nos grans i el més important, ha fet que ens n’adonéssim de lo grans que som fent-nos tirar vells prejudicis i començant de nou. Ha fet que tornéssim a tocar el cel i sense està satisfet del tot, ha aconseguit que l’abracéssim com mai ho havíem fet. I això és extraordinari.

Va confiar amb nosaltres i nosaltres, malgrat ens va costar als inicis, vam confiar amb ell. Al final pràcticament no qüestionàvem les seves decisions – fet que també és preocupant –, doncs sabem que malgrat moltes vegades no ens agradaven, els resultats han acabat sent garantia de que potser no anava mal encaminat. Que això no vol dir que no la cagui.

Ha deixat a la Colla frases i moments que segur, no oblidarem. Com els famosíssims “treball i concentració”, “parem aquest rum-rum”, “mimem el castell” o “mimem la pinya”, “parem aquest xiuxiueig” i tants altres. Això si, el seu gran moment de “treball/avall” passarà, segur, a la història de la Colla.

La seva manera de fer ha acabat sent un model, diferent al que estàvem acostumats. I arreu es sap que si ara la Jove és la Jove, és per haver-lo seguit. Evidentment, res del que he dit no s’entén sense la gent que ha tingut al darrera, que és molta. Una persona sola és molt difícil que arribi lluny, així doncs, ell i nosaltres hem d’estar molt orgullosos de tot el seu equip. I de Calíope, no ens podem oblidar d’ella.

Crec que no podem fer res més que donar-li les gràcies per aquests tres anys. Gràcies per haver triat el camí correcte alguns cops i l’incorrecte d’altres. Gràcies per, a vegades, haver escollit el camí difícil, doncs la suma de tot això ens ha portat on som ara.

I ara? Després de dimitir el Jordi Crespo – i conseqüentment tota la junta i la tècnica – allò es van convertir en una obsessió, allà on anaves veies possibles candidatures, als bars, a les cafeteries, als restaurants o pel carrer. Si s’ajuntaven més de tres persones de la Colla, era molt possible que estiguessin formant candidatura, fos o no descabellada, tu la veies. Corrien rumors diversos per les files liles, al final aquest va passar a ser el nostre únic tema de conversa. La situació va començar a ser realment preocupant, si crèiem amb els rumors, es presentaven unes cinc o sis persones a Cap de Colla!

I, sigui qui sigui, el – o la – que acabi agafant el lloc, crec que serà molt important la confiança que li ofereixi la Colla. Ens hem acostumat a una manera de fer que, per poc que sigui, canviarà segur, encara que el canvi sigui mínim. Però hem de pensar que a vegades els petits canvis són poderosos. Considero que el principal objectiu de la Colla ha de ser no perdre el nivell. Complert aquest, podem seguir escalant amunt aconseguint-ne d’altres – que n’hi ha –.

Crec que el pròxim – o pròxima – Cap de Colla té reptes molt importants a superar i per això insisteixo en que la confiança, les ganes i el compromís que li acabem oferint ajudaran a començar – o no – amb millor peu. Tot depèn de nosaltres mateixos.

foto: Laia Ferré

I sembla que Talía, després d’unes vacances – merescudes vacances –, ha tornat.

I jove jove jove!!

S’ha acabat

2010-10-26T20:35:00.003+02:00

La millor temporada de la història de la Colla va posar punt i final dissabte la diada de l’Esperidió, diada plena d’il•lusions, alegries, moments emotius, moments d’eufòria i fins i tot diverses llagrimetes que eren difícils d’evitar.

I és que això ja s’ha acabat. S’han acabat els assajos i les actuacions. S’ha acabat anar al pizza al tall abans d’assajar i fer la cervesa de després. S’ha acabat el treball i també la concentració. S’ha acabat el “no sou fileres, sou totxanes!” i el “daus al pilar!”. S’ha acabat el rum rum i el xiuxiueig. S’han acabat les reunions abans i després d’assaig. S’han acabat les tripletes màgiques i els castells simultanis. S’ha acabat fer fotocòpies i perseguir a la gent perquè et porti dues fotos de carnet. S’han acabat els grans dinars després de les grans actuacions i els mojitos a la plaça de la Font. S’han acabat les processons fins l’ajuntament, el Chartreuse i el puru. S’ha acabat el Bob Esponja – que vive en una piña debajo del mar – i el “the bread speaking”. S’ha acabat mimar la pinya i el castell. S’ha acabat quadrar i desquadrar castells. S’ha acabat fer rodonetes. S’han acabat els patus “fua fua” – va per tu Xavi Felip! – i els “with the senyering”. S’ha acabat passejar-te amb un somriure l’endemà d’una gran actuació. S’ha acabat posar-se a cridar com a bojos els noms de la gent que va entrant al local. S’ha acabat cantar l’Amparito. S’han acabat els discursos del Gran Cap de Colla i les aparicions del Gran Blau de la Mà. S’ha acabat cridar “la resta del folre, amunt!” o “ dosos col•locats!”. S’ha acabat fer d’armats. S’han acabat els assajos fins a altes hores de la matinada. S’ha acabat recol•locar quesitos. S’ha acabat cantar pinyes. S’han acabat les fitxes dels nous i les pneumònies. S’ha acabat fer l’aleta. S’han acabat les papallones. S’ha acabat cridar “i Jove Jove Jove!”.

I potser ara no en som conscients, però el que hem fet és ENORME. I, per un moment, tanqueu els ulls, visualitzeu i recordeu tota aquesta temporada. Inevitablement, quan els torneu a obrir, els llavis hauran dibuixat un gran SOMRIURE.

I si, s’ha acabat, però tranquils, ens queda saber que l’any que ve la temporada torna a començar.

PD1: i encara ens queda el sopar de la Colla, no?
PD2: Ocaña, em segueixes devent un Chartreuse!
PD3: més endavant ja analitzarem cosetes.

Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Todo pasa y todo queda

2010-10-18T19:49:00.002+02:00

pero lo nuestro es pasar

Diuen que les coses bones són les que més curtes se’ns fan, i tenen raó. Els mesos han anat passant ràpids i sense ni tant sols adonar-nos-en hem arribat al final de la temporada. Arribàvem al Vendrell amb ganes i amb uns objectius poc normals per nosaltres a aquestes altures de la temporada. Potser és que alguna cosa està canviant. I estant allí no podia evitar pensar amb el pilar de feia un any en aquella mateixa plaça. Un pessigolleig em va recórrer i fins i tot ho vaig comentar amb l’Andreia i la Bea. I cap de les tres va poder evitar un somriure. Un any més tard hi tornàvem a fer un pilar, encara que fos d’un pis menys.

I malgrat després de l’actuació tenia una barreja de sentiments i emocions que no podia identificar, més tard vaig adonar-me que es tractava d’orgull i admiració. Orgull per la reacció de la Colla i per l’actitud que vam adoptar, demostrant que res tenim a veure amb la colla de fa uns anys. Admiració per haver segut capaços d’actuar com ho vam fer i, malgrat una baixa important, decidir tirar igualment el 4d8a. Va ser una decisió valenta, i n’estic molt satisfeta.

Què és ser una colla gran? Com s’obté aquest títol? És més, qui l’atorga? La mateixa colla? El públic? Els periodistes? Una colla gran no té perquè ser la que fa millors castells. Jo crec que una colla gran és aquella que es supera cada dia, que creix, que no es rendeix. Una colla gran ho és per l’actitud, la metodologia i el tarannà. Una colla gran és aquella que cau i es torna a aixecar i, per sobre de tot això, una colla gran és aquella que sap que és gran.

I és així com ens veig, ENORMES. Som una colla que aquests últims anys s’ha superat a si mateixa, avançant dia a dia, pas a pas, temporada a temporada. Conscients de que tos els objectius aconseguits no ens els han regalat pas. Hem treballat molt dur per arribar on som ara. Amb més o menys encert hem construït el nostre propi camí, la nostra manera de fer. Hem ensopegat moltes vegades, aixecant-nos amb força, el cap clar i decidits. No ens enganyem, no som perfectes, però no per això deixarem d’intentar superar-nos. Si som com som és perquè també som capaços d’assimilar on ens trobem. Encara tenim molt per fer, molt per millorar i nous camins per construir. I ser conscients d’aquesta evident realitat ens fa encara més grans.

Golpe a golpe, verso a verso...

No hem de mirar als del carril del costat, al de davant o al de darrera. Mirem-nos per un moment al mirall i durant uns minuts i objectivament contempleu-vos i analitzeu després què heu vist. No cal mirar als altres, el veritable enemic a batre és el que veus en el mirall.

A vegades lluitaràs contra vells prejudicis, d’altres contra els dubtes, els nervis, la inseguretat i la por. I quan hagis vençut tots aquests factors no hi hauran carrils al costat, ni al davant, ni al darrera. Només seràs TU, treballant per TU i creixent per TU.

I crec que aquest és el pas que ha fet la Colla. Ens hem mirat al mirall, hem vist els nostres defectes i treballem per millorar. Avançar no sempre serà fàcil ni agradable, però som conscients de que la recompensa final és i serà molt gratificant.

Diem adéu a la millor temporada de la història de la Colla ambiciosos i amb ganes de més. I això diu molt de NOSALTRES.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

PD: I dissabte ens espera l’ESPERIDIÓ – al pla de la Seu – amb la seva posterior festa.

I jove jove jove!!

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

2010-10-04T21:42:00.005+02:00

Surto d’hora al carrer, el cel és d’aquell blau que només fa en certs matins i que tant m’agrada, l’aire és fresc i corre juganer. No sé com descriure aquella sensació, era una barreja d’expectació, ganes, il•lusió i unes papallones que tenien unes ganes boges de manifestar-se. Era d’aquells dies que, sense poder-ho evitar, camines amb un somriure als llavis. A poc a poc vas veient com gent que vesteix pantalons blancs i camises de diferents colors caminen cap a la mateixa direcció que tu. És aleshores quan te n’adones de que ells també porten escrit aquell somriure. El dia esperat ha arribat i les ganes ja no poden ser més visibles.

Després d’haver reafirmat la Tripleta arribàvem al Concurs amb un programa obert a diferents possibilitats. En cap moment s’havia anunciat que intentaríem el cinc de nou amb folre, és més, en cap cas s’havia dit que descarregar el tres i el quatre fos garantia de tirar el cinc. I ara, havent tingut un temps per reflexionar, segueixo pensant que tirar-lo va ser la millor opció, fins i tot sent conscient del resultat de l’intent. M’explicaré: crec que la Colla ha fet un canvi de xip molt gran, ara quan parles de 5de9f no veus aquelles cares barreja de certa malenconia, un punt de nostàlgia i uns grams de respecte i temor. Crec que han quedat oblidades les sensacions deixades pels intents de fa molts anys i això, en part, és gràcies a la gran quantitat de gent nova que ha entrat a la Colla. Ara, quan parles del 5de9f, veus uns rostres diferents; decidits, il•lusionats i plens d’ambició. Evidentment que el cinc de nou amb folre és el cinc de nou amb folre i no se li pot perdre mai el respecte.

Si es va tirar el cinc fou, en part, perquè la Colla el volia i el demanava. He de confessar que m’esperava un intent més lluït, la Bèstia se’ns resisteix i paradoxalment mai hi hem posat més de sisens als intents realitzats. Pel que fa a la caiguda, crec que poques vegades s’ha vist caure d’un cinc de nou amb folre amb la gràcia i elegància d’ahir. Va ser una bona caiguda, dins del que implica caure.

Després de la llenya del cinc la reacció immediata va ser “d’acord, hem caigut. Quin castell fem ara?”. Evidentment saber que ningú s’havia fet mal va ajudar a reaccionar així. Hi havia qui fins i tot volia tornar a provar el cinc folrat, cosa que evidentment no anàvem a fer. Cinc de vuit, tercera Tripleta Màgica al sac i encara amb l’emoció de veure què feien Capgrossos i veient-nos, més tard, en quarta posició. Qui hauria dit a principis de temporada que al Concurs la Tripleta no ens seria suficient.

Les sensacions generals eren molt positives, la gent era conscient que havíem donat la cara i que només el fet de plantejar-nos el cinc de nou deix clar l’estat de forma de la Colla – i és que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí –. Ningú ens pot retreure que no ho hem intentat. A més a més, ara ja l’hem tastat i hem de tenir clar que de tot se n’aprèn i crec que n’aprendrem moltes coses d’aquest intent.

Estem firmant la millor temporada de la història de la Colla i això no ens ho pot prendre ningú. Mai havíem descarregat tres tripletes màgiques consecutives, mai havíem descarregat cinc tresos de nou consecutius i mai havíem descarregat tres quatres de nou consecutius, tot, en una mateixa temporada. Els números parlen per si sols.

Ahir sortia de plaça ORGULLOSA, amb el cap ben alt i un inesborrable somriure. Toca seguir caminat, perquè si, encara queda camí per recórrer. Volem seguir abraçant-nos al cel, no en dubteu.

I el que es fa evident és que acabem d’obrir aquella porta que feia temps havíem tancat, decidits i conscients que no falta pas tant per, per fi, poder-la traspassar.

I Talía també n’està orgullosa.

PD: I escrivint des d’un bar a prop del pis, pel vidre que dona al carrer he vist passar la tarda fins fer-se de nit.

foto celebració: Neus Baena

I jove jove jove!!

No n’hi ha prou amb la felicitat

2010-09-27T14:24:00.007+02:00

exigim eufòria

Quina setmana, quina Gloriosa Santa Tecla!! Passats uns dies començo a pair tot el que ha passat, a assimilar la situació i mirar-ho tot en perspectiva.

Primera parada, primerdiumengedefestes. Arribàvem a la primera cita teclera amb la intenció de tornar a fer la Tripleta Màgica i, conseqüentment, descarregar el primer castell de nou a Tarragona. No va ser una diada rodona, evidentment. Per una banda està el tema del treball/avall, que si, que en el moment va fer gràcia i tots sabem que serà l’anècdota de la temporada, però no ens podem permetre errors/confusions com aquest. Per començar perquè ens va fer perdre una ronda, però vaja, arriba un punt en que t’ho has de prendre amb humor. Per altre banda estan els intents desmuntats de 4d9f i 2d8f. Si una cosa no m’agrada és sortir de plaça amb només dos castells – encara que aquests siguin el 5d8 i el 3d9f –.

Però, malgrat això, vaig sortir de plaça contenta. M’explicaré: crec que no som conscients de la importància d’aquell tres de nou amb folre descarregat. Veníem d’uns petits dies de relax després d’un increïble Arboç. Tocava, doncs, reafirmar resultats i fer-ho a casa. El tres de diumenge representava el tercer consecutiu i el primer descarregat a Tarragona. I això va significar molt.

També cal destacar que no vam patir cap caiguda, que també és important. I que, vulguis o no, a tots ens va quedar aquells espineta, aquell no sé què que et rosega per dintre, tots teníem ganes de fer la Tripleta i miràvem Santa Tecla amb ambició.

Santa Tecla van ser papallones i pessigolles. Encara amb el dubte de si tiràvem el 4d9f, vam encarar-nos a la Catedral i al tres amb ganes. I quin tres, quina meravella de tres!! El millor de la temporada, el quart consecutiu, això ja està consolidat, el segon a casa, ràpid i maco. Les cartes estaven sobre la taula i apostar pel 4d9f va ser una decisió molt valenta. No pels canvis, enteneu-me, perquè després va quedar clar que no eren pas una bogeria, sinó perquè només l’havíem assajat un cop i fins a quints. I és aquí on vull anar a parar, a la confiança que li teníem a aquell renovat quatre. En cap moment es va dubtar de si aquell nou tronc funcionaria i això fa dos anys era impensable. Era un quatre amb garanties i la Colla, en una barreja de ganes de tornar a fer la Tripleta, il·lusió i un punt de ràbia, s’hi va bolcar.

No va ser una meravella de quatre – perquè negar-ho – però va ser d’aquells que et fan vibrar, deixant clar que sabem defensar un castell. Evidentment l’explosió d’alegria fou enorme i més encara per una servidora, la meva primera Tripleta Màgica de l’any!

Però no en teníem prou, no. Quina millor manera d’acabar una Santa Tecla que fent arribar el pilar a l’Ajuntament? ......what else?

Santa Tecla ha representat una explosiva combinació d’alegria, moral pels aires, ganes, convicció i una insaciable set de fer-nos enormes amb la mirada sempre posada al Concurs.

Diuen que treballem per un somni, jo dic que treballem per una realitat. Els somnis es queden en el que són, somnis. I un somni fet realitat és la hòstia! Jo ja seria feliç repetint la Tripleta Màgica, si bé he de reconèixer que li tinc moltes ganes al cinc de nou amb folre – i qui no? – crec que no ens hem de precipitar. Primer dependrà, evidentment, de com van els tres assajos que queden i si el veiem amb prou garanties. Hem treballat molt dur per arribar on som ara, seguint el pas a pas, parada per parada el nostre camí. Hem tocat el cel i no el volem deixar anar. No vulguem córrer massa i entrebancar-nos amb aquella gran pedra que es veu al camí. Hem de ser conscients de que ens afrontem a una gran Bèstia que no es deixarà domar fàcilment. Davant d’ella no penseu trobar-vos còmodes, ens intentarà intimidar, posar-nos nerviosos i distreure’ns. Si el tirem allò serà la guerra.

I Santa Tecla ha marxat deixant-nos un gran somriure als llavis. Sempre ens quedarà el consol de que l’any que ve tornarà.

I Talía també te ganes de diumenge.

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Setembre

2010-09-13T22:46:00.003+02:00

Ha passat molt de temps i moltes coses.

El tema pneumònia està pràcticament superat, m’he pogut matricular de les assignatures que volia, la Bruna ja ha nascut – gràcies Isa per esperar fins després de l’Arboç! –, torna Belles Arts, torna Barcelona i Can Beltrà. I per últim, però no menys important, torna el Joan Calvet. Ja fa un mes que ha tornat de Portugal – i no m’ha regalat pas cap tovallola –, però fins ara no havia tingut temps per dedicar-li unes línies. I malgrat que el trobàvem a faltar, ara és com si no hagués marxat. És el mateix, deixant de banda la barba de dos, tres i quatre dies que porta, l’arracada que s’ha posat per fer el fatxenda i la creixent necessitat que te de riure-se’n d’una servidora. Però, tot i les seves excentricitats, ens l’estimem i estem contents de que hagi tornat.

I ens trobem en un inici de setembre per carregar piles, amb el cap posat en Santa Tecla i el Concurs, però tenint clar que primer va un i després l’altre; i que no ens podem plantejar en Concurs sense els objectius teclerus complerts.

Sabent que tenim molta feina feta, diumenge ens toca fer una cosa molt complicada, reafirmar-nos. I és que si, Santa Tecla ja és a dos passos de nosaltres. I que ràpid passa el temps...

I estic contenta, si. Portem un ritme d’assaig espectacular i aquests desperten molt bones sensacions. I això ens ha portat a assajar altre cop el cinc de nou amb folre, la Bèstia. I les setmanes d’assaig i trencada de cocu pinyera, van veure els seus primers fruits divendres: quints al cinc de nou amb folre. Evidentment les papallones a la panxa, els somriures i els aplaudiments eren inevitables. I no hi havia per menys!

Clar està però, que això no és res. Que ho és, que és un pas important i una gran dosi de ganes a la Colla, però no ens confonguem ni precipitem. No m’agradaria que el suposat 5d9f al Concurs ens eclipsés i ens fes oblidar que encara tenim tota una Santa Tecla per davant.

Crec que anímica i psicològicament la Colla es troba en un moment molt bo i, malgrat això, i per no deixar-ho perdre tot, hem de seguir tocant de peus a terra. No caiguem en l’error de tirar tota la feina feta per voler avançar esdeveniments.

Podríem dir que per fi ens hem trobat a nosaltres mateixos. El camí està més marcat que mai, tot i tenir un final encara per construir, doncs aquest depèn només de nosaltres. I amunt!

Ens espera una Santa Tecla gloriosa, així que prepara’t, Tecla!

PD: I la Laura es va estrenar d’enxaneta, i el Sergi Martí ho va fer a segons. Tots dos dels cinc de vuit.

I Talía somriu

I jove jove jove!!

Has tornat, Amparito!!

2010-08-26T13:09:00.006+02:00

Si, és ella, i ha tornat un mes abans respecte l’any passat.

I ja hi som senyores i senyors, això és el cel, el nostre cel. El pack Sant Magí, El Catllar i l’Arboç funciona. I seguint una no preconcebuda progressió, diumenge va tornar la Tripleta Màgica. Feia dotze anys que l’Arboç no la veia de lila. I no només això, el dia anterior a El Catllar, no només vam descarregar el primer 3e9f de la temporada, sinó que el vam fer fora de Tarragona, cosa que l’any passat no vam aconseguir, doncs tots els que vam fer fora de la nostre ciutat van quedar en carregats.

Crec que diumenge ni tant sols nosaltres ens creiem el que acabàvem de fer. I el quatre...quina ràbia haver-me’l perdut. Quin quatre!! Crec que no queda cap dubte de que la Jove sap treballar un castell i de quina manera! Si només el vídeo ja em va fer esborronar, cridar i desbocar-me en eufòria, no em puc ni imaginar la sensació dels allí presents. Primera Tripleta Màgica de la temporada i fora de Tarragona [http://www.youtube.com/watch?v=GkfzW5M6wII].

És evident, però, que aquest Arboç no es pot entendre sense un Catllar al darrera. Veníem d’una caiguda i, en certa manera, era una prova de foc. Si aquell tres no s’hagués descarregat, potser les coses haguessin seguit un altre rumb. Però no va ser així, el tres es va descarregar i l’endemà vam donar un altre pas al nostre particular camí.

Evidentment, felicito a totes les estrenes – que no eren poques – tant a la pinya, al folre i al tronc. A la diada de l’Arboç no hi era, estava a casa, però tant el tres com el quatre els vaig seguir gràcies a dues trucades telefòniques. Així doncs i guiant-me per les gralles, vaig viure ambdós castells d’una manera força peculiar.

Ja a la tarda i l local es va visualitzar el vídeo de la diada. Després processó, gent a les dutxes i festa. Una Tripleta s’ho val.

I ara ja el tenim, el nostre cel, el nostre sostre. Cel que hem de seguir tocant i potser aspirar a cels superiors. Però és evident que res d’això serà possible sense un bon nivell d’assaig. Ens hem avançat un mes respecte l’any passat, tenim moltes diades per davant i grans coses a fer. I ara, amb molta feina feta, ens encarem a un setembre i un octubre que a priori veiem amb molt bones sensacions. És hora, doncs, de reafirmar-nos i consolidar la Tripleta.

I us deixo amb el vídeo de lu quatre de nou:

I jove jove jove!!