Ho saps

L’altre dia a assaig vaig notar que no hi erets. De fet, fa dies que no vens. Ja sé que estàs molt enfeinat entre els estudis, la feina i el nens; que el dia a dia es fa molt pesat i més amb aquesta calor. Sé que necessites desconnectar i marxar de vacances. Ho sé. També sé que t’il·lusiona com el que més els moments que estem vivint, que el teu cap i el teu cor no han oblidat el crit de la plaça al carregar el tres de deu amb folre i manilles. Ho sé. Com també sé que ara se t’ha posat la pell de gallina al recordar-ho. Ho sé. Però la vida dóna tombs i ni els dies tenen 48h ni les setmanes 14 dies, sé que és difícil ser a tot arreu al mateix temps. Ho sé. Amb tot, sé que els dies grans et veuré vestit de lila, que hi seràs quan convingui. Creu-me, ho sé.

L’altre dia et vaig trobar a faltar perquè pel local s’hi couen coses grans, ambicioses, d’aquelles de papallones, saps? Són coses de grans magnituds que, com ja saps, demanen d'una quantitat de gent proporcional a la seva pròpia magnitud. És a dir: molta, moltíssima. Ja ho saps. Sé que saps que el Sant Magí màgic somniat – i en definitiva, tot l’agost i setembre – passa per fer màgia al Cós del Bou. Ho saps. Sé que saps que el nivell al que aspirem mantenir-nos – i superar – demana que hi siguem tots...i uns quants més. Jo sé que ho saps.

No cal dir que sé que és complicat; que són molts assajos, que no et vols comprometre tant, que no saps ni on tens la faixa i que tens un horari difícil. Ho sé. Però creu-me si et dic que tot plegat valdrà la pena. I ho saps.

Ens veiem aquest vespre!

Foto: David Oliete

I jove jove jove!!

Tot per fer

No us passa que, a vegades, necessites d'escriure per ordenar les idees? Posar-les a lloc, situar-se un mateix. Aquestes línies en són un exemple.

I és que ja hi som: en aquell tram de temporada que tantes papallones ens desperta. És aquell noséquè que t'omble de nervis i emoció, que estalla dins teu en mil bocins de ganes, de fam de grans diades i grans castells. La màgia arriba.

És l'hora d'anar-hi a totes, de posar els fogons al màxim i assajar, assajar i assajar. I ser valents, enfrontar-se als dubtes i temors. No són vel·leïtats, total confiança i convicció. Cap clar. No hi ha marge pel dubte. Sabem on som i on volem arribar. Res ens ve donat, és  la conseqüència de la feina feta; i ho tenim tot per fer. Anem-hi.

No ho parem, SEGUIM!

I jove jove jove!!

Del Concurs, Sun Tzu i l’estratègia

Fa poc em vaig acabar de llegir L’Art de la Guerra, obra del pensador i militar xinés Sun Tzu  (544 aC - 496 aC). En aquest exercici – un luxe – vaig ser conscient de com aspectes de la lluita armada, expressats en aquest text de més de dos mil anys, poden aplicar-se a la lluita per la vida. A més a més, per allò del magisteri que tenen els clàssics, L’Art de la Guerra ens mostra certa anatomia comuna a totes les organitzacions en conflicte, des de les locals fins a les internacionals. Això explica que sigui estudiat – sobretot a l’Àsia – per polítics i economistes, i que, a més a més, sigui aplicat al món empresarial. 

Es dóna la paradoxa, però, que L’Art de la Guerra és també un llibre sobre la pau. Un escrit on el poder està moderat per una corrent subterrània d’aquell humanisme xinès que s’anomena taoisme. Per Sun Tzu, la millor estratègia és la que aconsegueix, per mitjà de la diplomàcia i negociacions, avortar el conflicte, fer-lo innecessari. En aquest sentit també parlarà, dos mil anys després, Adorno – i és que visc un petit idil·li amb l’Escola de Frankfurt –.

La proximitat del Concurs de Castells de Tarragona feia inevitable que, mentre llegia aquest llibre, el meu cap anés aplicant determinades premisses d’aquest manual de l’estratègia a les que hom podria aplicar a una colla de cara a una cita tant important i on, per un dia, els castells són també competició. 

Per Sun Tzu, un dels pilars per superar qualsevol conflicte – o per encarar el Concurs, en el nostre cas – és la PRUDÈNCIA. El control prudent, diu, es fonamenta en el coneixement de la realitat i la previsió de les conseqüències d’una elecció. Veure prèviament i avançar-se als aconteixements, mesurar les conseqüències abans d’actuar. Allò de veure-les venir. Actuar després d’haver realitzat una estimació. Com bé apunta José Ramón Ayllón en la traducció que tinc entre les mans, Marc Aureli prendrà aquests conceptes com a elements claus per a un bon dirigent: aquest havia de ser un home prudent, amb les decisions preses amb deteniment, amb previsió i solució anticipada dels petits detalls i amb la tranquil·litat de qui ho té tot calculat, com si li sobrés temps; sense precipitació, ordenada, sòlida i harmònicament. De fet, Sun Tzu ja ho havia apuntat en altres paraules: “guanyen els que saben quan lluitar i quan no”, aquell art de decidir davant d’un dilema compromès. Per afrontar tota batalla – o el Concurs –, ens il·lustra, s’han de considerar cinc factors fonamentals: la influència moral, entesa com aquella que tot dirigent – o cap de colla – té cap al seu poble – o castellers – de tal manera que farà que el segueixin en totes les decisions. Les condicions atmosfèriques, que en el nostre cas – teòricament – no ens haurien de preocupar. El terreny – a la TAP es pla i de sorra –. El comandament, entès per les qualitats de saviesa, equitat, humanitat, coratge i severitat del general. I la doctrina, entesa per l’organització, la autoritat, l’aprovisionament, la vigilància i la promoció.

Aquest gran estratega ens diu, també, que és propi de la conducta prudent demanar consell. És precís escoltar les opinions de moltes persones, escollir el que aquestes tenen de bo i seguir-les. Veure i observar molt i reflexionar amb maduresa tot allò que s’ha vist. Això és allò prudent en aquest art, la prudència al servei de quelcom tant definitiu com la conservació de la vida –  com guanyar el Concurs, donar-hi el teu màxim o aspirar al podi –. La prudència també serà una de les qualitats més venerades pel clàssic Homer, virtut definitòria d’Ulisses. Així doncs, el prudent haurà de ser conscient de diversos factors; com la memòria del passat, l’avaluació del present i l’aproximació al futur amb previsió, provisió i precaució. 

Quan Sun Tzu parla del general – que nosaltres podríem equiparar a la figura del cap de colla – ens diu que a aquest li correspon de ser tranquil, reservat, just i metòdic. Com Ulisses. En ell no hi ha precipitació perquè el seu cor impulsiu és controlat per un cap reflexiu. Una mica com allò del mite del carro alat, que deia Plató. És propi del prudent tallar la rotació de les possibilitats i escollir-ne una. La indecisió, comenta, és sempre imprudent. 

Una altra de les claus que ens mostra Sun Tzu és que serà vencedor aquell que té als seus units al voltant d’un objectiu comú. L’objectiu comú ens fa forts, sigui quin sigui el resultat, i estar preparat per a qualsevol eventualitat, diu, és les més grans de les virtuts.  

Cal, també, conèixer l’enemic – o les altres colles – i conèixer-se a un mateix per poder optar a assolir el teu fi. La nostra invencibilitat depèn de nosaltres; la vulnerabilitat de l’altre, d’ell mateix. Allò que depèn d’un mateix, del col·lectiu, està al nostre abast; el que depèn de l’altre no es pot donar mai per segur. Hom pot saber com aconseguir la victòria, però no vol dir que l’acabi aconseguint. La invencibilitat, diu, resideix en la defensa; les oportunitats de victòria, per contra, en l’atac. Adverteix, però, que no ens podem confiar de les nostres possibilitats. La victòria no ens pot pujar al cap. Per presentar batalla cal usar una força normal, però per assolir la victòria cal una força extraordinària. 

Pel que fa a la planificació, subratlla que no cal fer cap moviment inútil i, en matèria d’ESTRATÈGIA, ens recomana no fer cap  pas en va. Per a una bona estratègia cal clarividència, l’art de fer regnar l’harmonia en el sí de la colla, una estratègia cuidada recolzada pels plans a llarg termini, el sentit de l’oportunitat i la facultat de percebre els factors humans. És en l’estratègia on cal parar compte a la situació; la pròpia i la dels del voltant.

Nosaltres tenim tots els factors dels que ens parla Sun Tzu al nostre abast. Dirigents que han demostrat al llarg de tota la temporada estar a l’alçada de les circumstàncies, objectiu comú – allò que ens fa forts – i tenim la prudència i l’estratègia. L’anàlisi de la situació. Sabem d’on venim, on som i cap a on volem anar. Ens agrada sortir primers, però en una diada com el Concurs les coses funcionen absolutament de manera diferent. El veure-les venir, que deia el mestre Sun. Sortim últims i això, estimats, corre al nostre favor. 

Finalment, us deixo amb un dels preceptes que més m’ha agradat d’aquest llibre –  i que resumeix molt bé tot L’Art de la Guerra – que és quan el mestre Sun afirma, molt encertadament, que LA VICTÒRIA POT SER CREADA. Tinguem-ho molt present i diumenge gaudim, xalem i vencem. L’espectacle casteller més gran del món ens espera. Seguim!

I jove jove jove!!

Papallones no, que m’enamoro

És aquella sensació, aquell nosèquè, aquell rum rum, les pessigolles, el neguit i les ganes. Digues-li X, digues-li ganes de castells.

Quan t’abraona aquesta sensació és que s’aproxima alguna cosa GRAN. És aquella impressió abans de l’estrena d’un castell, d’aquella diada important i amb encant, d’aquell pas que vols donar. Ho vam sentir al Vendrell, a Terrassa, Torredembarra, Vilanova, Vilallonga, Sant Magí, El Catllar, l’Arboç...i ara ho sentim per Sant Fèlix.

Són les PAPALLONES. I són símptoma d’alguna cosa especial.

Demà tindrà lloc una de les diades més importants del nostre calendari, envoltats de tres de les millors colles del país. Demà actuem a Sant Fèlix; on tradició, ambició, rivalitat i passió convergeixen en una plaça. Amb un públic entregat i entès, és l’escenari perfecte per seguir avançant en el nostre pas a pas, en el nostre castell a castell. I ho farem amb pas ferm, segur i convençut. Sense nervis ni pressions.

Saps que s’acosta un gran dia – un dia especial, diferent, auràtic – quan notes les papallones a la panxa. I aquesta sensació no té parangó. Les noteu?

Demà anem a GAUDIR, a xalar. A fer allò que tant ens apassiona i ens motiva: CASTELLS.

Som-hi!

I jove jove jove!!

De les Cols i Walter Benjamin

La Plaça de Santiago Rusiñol, coneguda com a Plaça de les Cols, és la meva plaça castellera preferida. Aquí ho he deixat escrit en diverses ocasions. Les Cols tenen una màgia, un noséquè que no se sent en cap altre indret. És un lloc especial, ple d’història castellera i tradició. És un marc incomparable, un espai – perquè no? – quasi sagrat, esdevenint un escenari on hom s’hi sent privilegiat de poder-hi actuar, doncs només som quatre les colles que hi podem bastir castells, i en comptades ocasions. I aquesta és part de la màgia.

En aquest sentit, podem dir que les Cols i les actuacions que tradicionalment s’hi realitzen tenen el valor auràtic al que es referia Walter Benjamin quan parlava de les obres d’art a “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica” (1936). Walter Benjamin (1892-1940) fou un filòsof alemany d’origen jueu, assagista, traductor i crític literari proper al marxisme. Fa pocs mesos em vaig llegir aquest llibre seu, obra que em va fer pensar i  reflexionar sobre tot un conjunt de coses que ni tant sols m’havia plantejat. Podríem dir que va ser una revelació. El fet és que va ser el primer que em va vindre al cap quan buscava un símil del poder i valor de la Plaça de les Cols: Benjamin. I aquí estem.

En aquesta obra Walter Benjamin ens mostra una tesi sobre les tendències del desenvolupament de l’art en les condicions de producció d’aquell moment, on el pes de les noves tecnologies era evident. Fotografia i cinema seran els màxims exponents dins aquestes noves tecnologies que, a més a més, permetran una reproductibilitat tècnica que comporta l’atrofia de l’aura en les obres d’art.

El concepte d’aura, la unicitat de l’obra d’art, va lligat – al igual que la Plaça de les Cols i les actuacions que s’hi realitzen – amb la tradició. El valor singular de l’obra d’art autèntica, segons Benjamin, tenia origen en la seva funció ritual, de culte. Així doncs, el model auràtic està relacionat amb la funció ritual i cultual. L’hic et nunc – l’aquí i ara – de l’obra original – o de les diades tradicionals que es fan a les Cols – constitueix, segons la tesi de Benjamin, el concepte de la seva autenticitat, la seva existència única i irrepetible que determina el seu lloc en la història. Aquest és destruït per mitjà de la reproducció tècnica – la còpia – que sostreu allò reproduït de l’àmbit de la tradició. Això comporta un procés de secularització que separa les obres d’art – o les Cols i les actuacions tradicionals que s’hi realitzen – de les seves funcions a nivell de tradició a esdevenir espectacle de masses. La caiguda de l’aura té a veure amb la liquidació de la tradició.

Les masses es volen apropar a les coses, hi ha una tendència i una exigència a superar la singularitat amb una creixent demanda de reproducció. Crear còpies d’elements singulars, desvirtuant l’original i atrofiant-ne l’aura. Aquesta reproducció atorga a l’obra un valor expositiu, d’exhibició. Cal recordar que quan Benjamin pensava en reproductibilitat, es referia sobretot al cinema, que es basa en les còpies. El cinema configurava i representava per a Benjamin una exhibició massiva que ell relacionava amb el naixement d’una nova percepció: l’atenció desatenta. Això es traduïa a que d’aquesta manera l’espectador no quedava submergit en l’obra artística – on en el caliu i la màgia de les Cols en una diada tradicional – sinó que tant sols es quedava en l’anècdota. Benjamin deia que en el moment en que l’autenticitat en la producció de l’art falla, es modifica la funció global de l’art – la funció global de les diades tradicionals a les Cols –.

Amb tot, cal dir, Benjamin no carregava contra la reproductibilitat tècnica, simplement exposava un fet. És més, ell pensava que el cinema podia esdevenir una eina per a la revolució, idea amb la que no combregaven els seus companys de l'Escola de Frankfurt Theodor Adorno ni Max Horkheimer. Però, per ser sincers, és una posició de la que es desdiria anys després. 

Així doncs, considero que la còpia, l’espectacle de masses, la reproductibilitat tècnica pot esdevenir un element positiu, sempre que no representi la caiguda del valor auràtic d’una plaça com les Cols, fet que representaria la pèrdua de l’essència, de la màgia i de segles de tradició.

Foto: Dani Seró 

I jove jove jove!!

Vol. III: Omni Tempore Aries

Feia un any que no publicava res al blog, un any! 

Diuen que una flor no fa estiu, però esperem que aquesta publicació sigui la primera de moltes més. Estimats i estimades, he tornat!

Suposo que l’esdevenir del cas ho val: Carles Ribas nou Cap de Colla de la Colla Jove. Suposo que la qüestió em fa gràcia, més quan fa un parell d’anys li insinuàvem la possibilitat i reia per sota el nas – un nas gros – dient-nos que estàvem bojos. Sembla que la follia ha guanyat.

La primera imatge que em ve al cap del Carles són unes grenyes que portava al més pur estil Camaron de la Isla – palabra! –, que no podem dir que li afavorissin gaire. El Carles es diu Ribas de primer cognom – ni Riba ni Ribes #altantu – i Batet de segon. És tarragoní de mena, casteller, diable i mulasser. L’enorgulleix ser Àries, de fet porta “Omni Tempore Aries” tatuat al braç. Com a amant dels castells també duu tatuat el nostre lema – força, equilibri, valor i seny – al peu. Té aires de santa, doncs es fa dir Tecla. No qualsevol colla pot dir que té un Cap de Colla una mica cabra i patrona alhora! La seva lletra preferida és la “M” – M de Carles – i és defensor del tarragoní com a llengua pròpia – fenya, nostru, professó, alego, moixó, xampú, ensapegar... – i treballa per perpetuar-lo. Des de fa uns anys va de romeria a Montserrat des de Tarragona a peu, sempre que les inclemències del temps i el genoll li-ho-han permès. Allí posa espelmetes per la Colla i de moment malament no ha anat! Si té una filla li posaria – quina casualitat – Tecla i si tingués un fill no descartaria posar-li Esperidió, el seu alter ego. El seu lema propi és Sentiment i Orgull.

Com a casteller és primeres mans. Puja al folre i a les manilles i té la mania de dir un “fem-lo macu, eh” abans de que sonin gralles. Quan el 2009 vaig entrar a l’Equip de Pinyes ell , ja amb un nou pentinat, era segon del Comandante amb Jordi Crespo com a Cap de Colla. El 2010 s’estrenà com a Cap de Pinyes de la Colla també amb Jordi Crespo i el 2011 i 2012 amb Jordi Sentís. D’aquells anys al seu equip puc extreure’n diferents idees de la seva manera de treballar: és amant de l’ordre, li agrada tenir-ho tot ben organitzat, sempre anava amb algun paperet amb tot el que havia de fer i dir. Era molt meticulós amb la seva feina, ens podíem passar hores arreglant pinyes, pensant com s’havia de muntar tal prova o reinventant el folre i la pinya del 5. Es mirava vídeos dels castells per controlar el temps de muntatge, per mirar els tempos, o els diferents estils de cada colla per muntar els tres pastissos quan iniciàvem les proves de manilles. Sempre ens deia que, per no estancar-nos ni quedar-nos tant sols en lo nostre, havíem d’anar a veure assajos d’altres colles, que això ens enriquia i ens donava la possibilitat d’aprendre altres maneres de treballar diferents a la nostra. També ens va inculcar que la clau era la recerca del detall, doncs són els detalls els que marquen diferències. I dir que, en definitiva, és un boig i apassionat de la Colla Jove i dels castells. Endavant!

I divendres...divendres tornem a la càrrega – cosa que canalla i tronc ja han fet –. Tornaran les papallones i aquell no sé què. Hi ha ganes, moltes ganes.

Divendres, tot torna a començar.

I jove jove jove!!