Amb aquest títol, Lev Tolstói va escriure una de les més exquisides paràboles sobre la desenfrenada ambició de l’home. Pajom és un pagès al que cap extensió de terra el satisfà: quanta més en té, més en necessita. Al conèixer que els habitants d’una llunyana regió, els bashkirios, li ofereixen tanta terra com pugui recórrer en un sol dia, no ho dubtarà i intentarà abastar la major quantitat possible.
Amb aquest relat – o conte –, Tolstói ens parla de l’ambició sense límits, la ceguesa que provoca la obtenció de la grandesa per a un mateix, el voler-ho tot a qualsevol preu i quan un vulgui. El pensar tan sols en tu i per a tu, sense tindre en compte els altres. L’ambició, en mesura, no és pas dolenta, però utilitzar l’ambició en excés pot portar a l’home a límits insospitats.
Quanta terra necessita un home? Tota la pugui abastar? O la justa i necessària per viure amb tranquil·litat? Quanta terra necessita per saciar el seu ego de grandesa? És més, sap l’home que necessita d’aquesta ambició, d’aquest “voler més” per sobreviure? Sap l’home que s’ha quedat encallat en un carreró sense sortida? És conscient l’home que té dependència de voler més terres? Que la seva màxima felicitat és el ser amo i senyor de cada cop més extensions? Sap l’home que en la seva recerca del que anomena felicitat ha quedat completament sol i apartat de tothom? A vegades volem abastar tant que ens quedem simplement en res. Com el pagès Pajom, que, malgrat va obtenir totes les terres que desitjava – les que la seva ambició desitjava – no va viure per gaudir-les.
Diuen que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Així doncs, quanta terra necessita un home? Preguntem-nos, sota aquesta petita gran metàfora, quanta terra necessitem?
PD: i no, no he parlat de castells, però el relat i la metàfora es poden fer extensibles a qualsevol cosa i persona. Als castells també.
I jove jove jove!!