Tot torna. Torna la calor, els colors pastel, torna el kitsch, tornen els
trens i tornen els llibres. Tornen les llargues diades de diumenge de sol i
castells, de fer rodonetes, de papallones. Torna el lluir la camisa lila amb l’escut
al cor. Torna la màgia, les cols floreixen i Rusiñol somriu.
Ja hi som, ja som de ple en el tram fort de temporada: tenim molt a dir i
molt a fer. Després d’un històric Sant Joan – amb catedral, tresdenoucarregat,
dos de vuit amb folresenseagulla i pilar de sisdeuanysdesprés – ens plantem al
juliol amb molta feina feta.
Dijous es va anunciar que actuarem en la
diada de Sant Fèlix del proper 30 d’agost. Tornem a Vilafranca 16 anys després.
Els esdeveniments que han envoltat tal anunci, les alçades de temporada en que
té lloc i la evident situació d’ocupar el lloc de la Joves – mereixedora de
ser-hi – ens deixa ens una situació estranya. La mala gestió dels
administradors és evident i la situació de total descontentament per part de
Joves – i amb raó – es podria haver evitat o si més no, suavitzat. M’esperava actuar aquest any el 30
d’agost? En absolut, ho veia com a una possibilitat llunyana i sincerament em
va sorprendre gratament.
Però ALEEEEEEERTA! Ja he vist clars símptomes d’una eufòria desfermada de
l’estil: “objectiu Sant Fèlix”. A veure senyors i senyores de la
Jove.....si.....i no. Tenim tot un juliol i tot un agost de màxims per davant,
no ho podem pas oblidar! No deixem que tal aconteixement – gran aconteixement –
no ens permeti veure res més! Veure Sant Fèlix com a objectiu ens pot encegar,
i aquest camí mai és bo. Tenim grans diades amb les que centrar-nos abans. No
vulguem donar passos en falçs, passos mal donats i a correcuita. A vegades el
camí més curt no és el millor camí. Tenim Torredembarra, tenim Vilanova i
Vilallonga, tenim el màgic Sant Magí, el Catllar i l’Arboç, entre d’altres. No
es mereixen aquestes places esser elles també objectiu? No es mereix el
Catllar, plaça tant nostre, plaça tant emblemàtica i estimada, no es mereix ser
aquesta plaça també un gran objectiu? No són les Cols el millor escenari
possible per fer castells? No es mereix també ser objectiu?
Anem a Sant Fèlix, si. Però no per això hem de canviar la nostra manera de
fer i entendre els castells. A Sant Fèlix anirem a fer el millor que puguem
fer, sense pressionar-nos ni deixar-nos pressionar. No podem anunciar castells,
seria un error i trencaria amb el nostre tarannà, amb el que ens ha portat fins
aquí. I en el supòsit que ens hi poguéssim plantejar un gamma extra, no se’l
mereix abans el Catllar? Penseu-hi, no és el Catllar una de les places – o la
que més – que ha apostat més per nosaltres?
Anar a Sant Fèlix és un privilegi, és poder actuar en una de les millors diades
del calendari casteller, però això no pot fer pas ombra a les altres enormes
diades que tenim al caure, no pas. No sé si m’explico, no sé si em faig
entendre...estic molt contenta d’anar a Sant Fèlix, però no és la única gran diada,
és una més de les grans diades que tenim al calendari – i quin calendari! –.
Així doncs, deixem-nos d’especular, d’exigir i d’encegar-nos. No caiguem pas
en aquest error Colla! No vulguem avançar esdeveniments, tenim molt a fer
abans, començant per demà a Sant Cugat.
Aquest any, Colla, és un gran any.
[I per Sant Joan aquest el meu blog va fer quatre anys, quatre! Gràcies
cibernautes castellers per, de tant en tant, llegir-me]
[I gràcies també a Talía, que malgrat ara ja no hi siguis, hi vas ser]
I jove jove jove!!