Has tornat, Amparito!!

Si, és ella, i ha tornat un mes abans respecte l’any passat.

I ja hi som senyores i senyors, això és el cel, el nostre cel. El pack Sant Magí, El Catllar i l’Arboç funciona. I seguint una no preconcebuda progressió, diumenge va tornar la Tripleta Màgica. Feia dotze anys que l’Arboç no la veia de lila. I no només això, el dia anterior a El Catllar, no només vam descarregar el primer 3e9f de la temporada, sinó que el vam fer fora de Tarragona, cosa que l’any passat no vam aconseguir, doncs tots els que vam fer fora de la nostre ciutat van quedar en carregats.

Crec que diumenge ni tant sols nosaltres ens creiem el que acabàvem de fer. I el quatre...quina ràbia haver-me’l perdut. Quin quatre!! Crec que no queda cap dubte de que la Jove sap treballar un castell i de quina manera! Si només el vídeo ja em va fer esborronar, cridar i desbocar-me en eufòria, no em puc ni imaginar la sensació dels allí presents. Primera Tripleta Màgica de la temporada i fora de Tarragona [http://www.youtube.com/watch?v=GkfzW5M6wII].

És evident, però, que aquest Arboç no es pot entendre sense un Catllar al darrera. Veníem d’una caiguda i, en certa manera, era una prova de foc. Si aquell tres no s’hagués descarregat, potser les coses haguessin seguit un altre rumb. Però no va ser així, el tres es va descarregar i l’endemà vam donar un altre pas al nostre particular camí.

Evidentment, felicito a totes les estrenes – que no eren poques – tant a la pinya, al folre i al tronc. A la diada de l’Arboç no hi era, estava a casa, però tant el tres com el quatre els vaig seguir gràcies a dues trucades telefòniques. Així doncs i guiant-me per les gralles, vaig viure ambdós castells d’una manera força peculiar.

Ja a la tarda i l local es va visualitzar el vídeo de la diada. Després processó, gent a les dutxes i festa. Una Tripleta s’ho val.

I ara ja el tenim, el nostre cel, el nostre sostre. Cel que hem de seguir tocant i potser aspirar a cels superiors. Però és evident que res d’això serà possible sense un bon nivell d’assaig. Ens hem avançat un mes respecte l’any passat, tenim moltes diades per davant i grans coses a fer. I ara, amb molta feina feta, ens encarem a un setembre i un octubre que a priori veiem amb molt bones sensacions. És hora, doncs, de reafirmar-nos i consolidar la Tripleta.

I us deixo amb el vídeo de lu quatre de nou:

I jove jove jove!!

Prepara’t Magí!

Una de les coses que menys suporto és que la teva colla assagi o faci castells a plaça i tu no hi puguis ser.

Com s’agafa una pneumònia a l’estiu??!! Com s’agafa una pneumònia tocant a Sant Magí, les papallones i els grans castells? Com s’entén?

Malgrat que les expectatives no són gaire bones i augurant-se que només podré viure la diada de Sant Magí com espectadora, no perdo l’esperança de poder-me posar la camisa.

I si, amb un tres i no res el tornem a tenir a aquí. L’amic Magí torna a l’agost amb ganes d’aigua, alfàbrega i grans castells.

I nosaltres hi arribem amb ganes de tocar el cel i entenent la setmana com un pack de tres grans actuacions.

Sant Magí és, pel lloc, l’ambient i les sensacions la meva diada preferida – comprengueu la ràbia que em fa al saber que segurament me la perdo –. Arribem a la Festa Major petita amb bones actuacions a la motxilla i amb un gran nivell d’assaig. M’han dit que la prova de tres de divendres va fer despertar tot de papallones a tothom que estava assajant. I que la prova de quatre d’avui fins a sisens ha sigut impressionant. Això està a punt a punt.

I és que està a les nostres mans creurens-ho , sense confiar mai en excés, sempre amb objectius clars. Com és sabut el Gran Cap de Colla cada any va afegint noves frases al seu repertori. La que més m’agrada i que, crec, hauríem de tenir molt clara és la que fa: “ on no arriba el cos, arriba el cap” – o alguna cosa així –. I això ho hauríem de tindre molt present a l’hora de fer castells.

Comença una gran setmana i, senyors i senyores, faré el que sigui per no perdrem-ho – encara que només pugui mirar –. És ara quan hem d’ensenyar les urpes i no pensar pas en cada diada de manera individual, sinó com un gran col•lectiu. Sant Magí no s’entendrà sense un Catllar i un Arboç al darrera, i el mateix passa al revés.

Així doncs, PREPARA’T MAGÍ!! (i el Catllar i l’Arboç també)



I jove jove jove!!

Agost

I ha arribat l’agost – feixuc i mandrós –. Dir agost podria ser sinònim de relax, vacances i de trobar-te prenent el sol en una hamaca penjada entre dues palmeres d’una platja paradisíaca perduda a la fi del món.

És un d’aquells mesos per recordar, i no només per la calor i les aglomeracions de desplaçats que conquereixen Comarruga – i com a conseqüència el consultori – no. Però si baixem dels núvols – cosa complicada – i toquem de peus amb la realitat – magnífica realitat – ens adonarem que ens conformem amb l’agost real, el de sempre, el tant esperat, amb tot el que comporta: sol, aigua, alfàbrega, grans assajos, grans actuacions i milions de passigolles – que escamparem pel món – i papallones invaint-nos les panxes. L’agost és lila.

Ens hem d’encarar a l’agost i als reptes que ens planteja, convençuts, sense dubtes, segurs de nosaltres mateixos. Evolucionant i fent-nos grans amb nosaltres i per nosaltres. Seguint el camí marcat, sense dreceres i possibles camins més fàcils; ens hem d’afrontar al camí que nosaltres mateixos hem construït.

Amb un pas a pas raonable i seguint la lògica dels darrers dos anys, carregant-nos les espatlles de lliçons apreses, de feina feta, guardant-nos passos a donar, camins per córrer i cels per volar.

I pensar que l’agost només és l’inici de l’inici...Ens queden moltes coses a fer i a aprendre, ens falten molts assajos i molta dedicació per seguir omplint la motxilla que tots portem a l’esquena. Però, no caiguem en l’error de només pensar en el final del camí. El nostre camí ha de ser valorat dia a dia, gaudint-ne i aprenent-ne en tot moment. I el més important no serà pas el final, sinó el camí recorregut per arribar-hi. I és que és ara mateix quan més gent necessitem per recorre’l.

I cap de setmana d’estrenes – que ja tocava – i passos donats amb fermesa i convicció. Tercera Catedral, segon dos de vuit amb folre i molt bones actuacions tant a Vilanova com a Vilallonga. Donant un pas dissabte i reafirmant-nos diumenge. Bé Jove, molt bé. Hem de continuar així i plantar cara a un agost que ens obre les portes amb molt bones sensacions.

[Es recomana molt molt i molt “El que el dia deu a la nit” de Yasmina Khadra.]

foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

La catedral és lila

Ahir vam donar el tan esperat pas. “Ja tocava” deien uns, “ara comencem la temporada” deien altres. Sigui com sigui tots vam sortir de plaça amb un inalterable somriure als llavis.

El bon assaig de divendres pronosticava una gran actuació i molt bones sensacions de cara reptes propers i d’altres d’una mica més llunyans. I, tot hi que vam acabar tardíssim, vaig sortir d’assaig contenta per la gran feina feta.

Torredembarra s’ha convertit ja en l’escenari de les grans estrenes, la plaça on donem els primers passos i ahir no va fallar. Estrenes de canalla i de tronc diverses, moltes camises a plaça, calor i primera Catedral que, malgrat els nervis, des de la pinya vaig notar amb familiaritat, per un moment semblava que la temporada dosmilnou no hagués acabat i que tots aquests mesos des de la darrera Catedral – a l’octubre – no haguessin passat. Evidentment, cinc de vuit celebrat amb gran alegria, entusiasme i alguna bufetada.

I, tot hi haver fet la mateixa actuació que l’any passat, tinc la sensació de que portem molta més feina feta. Feina que no es veu i que potser encara trigarà a sortir a la llum, però que ja s’està fent. Comparant-nos amb l’any passat, crec que anem un pas per endavant; encara que, de moment, no ho sembli.

I en el fons sembla que ens haguem tret un pes de sobre. Feia tant de temps que delejàvem aquest pas i ara sembla que ens sentim molt millor, com si moltes coses s’haguessin posat a lloc. Crec que aquest cinc de vuit ha servit per fer-nos conscients de moltes coses i de tocar de peus a terra, per adonar-nos de que la cosa ja va de debò.

I dissabte, Sant Jaume dels Domenys. Important, molt important.

El vídeo!




Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

És ara

I, per tercer any consecutiu, Comarruga. Retorn a la rutina, als metges, infermeres, els ninoninos, el meu estimadíssim GoWin i als pacients. I dono, també, la benvinguda al nou i horrorós uniforme.

Sembla que aquí no passi el temps. Tot segueix tal i com ho vaig deixar el setembre de l’any passat; la mateixa calor, la mateixa gent, el tren i els llibres – sort en tinc dels llibres! –. Tot i això, estic contenta de tornar-hi.

Però també estem de celebració! Per una banda, “lila és el color que porto” ha fet dos anyets. Sembla que no, però el temps passa ràpid. Gràcies a vosaltres lectors cibernautes per, de tant en tant, llegir el que diu una servidora.

Però no només això celebrem, no. Com per molts és sabut, recentment han nascut fills i filles de castellers i castelleres de la Colla. Quatre en quinze dies! Però no us penseu que és això és fruit de la casualitat, no. Aquest “baby boom” lila és fruit d’una efusiva celebració. Tal i com llegiu, estem recollint els fruits de la Tripleta Màgica. I és que la Jove desperta passions! Ai pillins!! Així doncs, dono la benvinguda a la Gabriela, en Pep, en Genís i l’Arnau! I les més sinceres felicitacions als pares!

Després d’aquestes notícies de gran importància i d’obligada menció, també toca parlar pròpiament de castells.

Tot i que per Sant Joan la gent va marxar amb una sensació estranya a la panxa, divendres vam respondre; i aquesta resposta es va traduir en un molt bon assaig – tornava el quatre, tornava l’extra –. L’endemà també es va respondre a Sant Pere i Sant Pau portant-t’hi la Clàssica.

Ara toca aprofitar aquesta setmaneta de vacances que ens hem concedit, pujar al Puigmal – o no – i descansar carregant piles i energies, doncs divendres dia 9 hi tornem. I ara si que si. No hi ha excuses, hem d’anar a per totes i recordar que tothom és imprescindible per dur a terme un bon assaig, tothom.

La propera actuació és a Torredembarra, plaça que ens aporta bones vibracions i somriures. Aquell dia hem de deixar de caminar per començar a córrer. El camí és llarg i ple d’entrebancs, però això no vol dir pas que ens anem a rendir. A Torredembarra hem d’enlairar-nos, trobar-nos amb nosaltres mateixos i ser conscients d’on estem. Per això considero que és una diada molt important i que l’actuació que hi fem serà la traducció del punt en que es troba la Colla. Toca seguir treballant molt més. És tant fàcil tocar el cel i tant difícil mantenir-se sempre allà...

Arriba un punt en la temporada on dius, d’acord, ara si, toca posar-se seriosos que això se’ns tira a sobre. Bé, doncs aquest moment ja ha arribat. No hi ha excuses que valguin. És ara quan hem d’ensenyar les dents.

Crec que nosaltres som els únics que no som conscients de la importància d’aquesta temporada.

Ens veiem a assaig.

[es recomana: "El tiempo envejece deprisa" d'Antonio Tabucchi"]

I jove jove jove!!

Ets Jove?

Somni o realitat?

Potser és que no acabem de ser conscients de la gran temporada que podríem arribar a fer. És més, SEGUR que no en som conscients, car això ja s’ha demostrat en massa assajos. Si no ens fem grans, no serà pas perquè no estiguem capacitats, serà perquè no ens ha donat la gana. I això va quedar clar divendres.

El triomf, la superació, el cel, la glòria, el record, no són coses que es regalen; són coses que guanya un mateix amb esforç, constància, ganes i dedicació – com la camisa –. I sembla que ho haguem oblidat.

No m’estranyaré quan per Sant Joan la gent es queixi per que no fem el cinc o el dos, no m’estranyaré quan al juliol la gent es queixi per que no tirem el 3d9f...i es que senyors i senyores, és el que nosaltres mateixos estem provocant. I els primers en queixar-se seran aquells que ja m’agradaria veure de tant en tant pel local – només faltaria! –.

No sé vosaltres, però jo vull recordar aquesta temporada com una de les millors de la història de la Colla. Però sembla que ja ens hem conformat en que sigui la temporada que podria haver estat una de les millors de la història de la Colla. I la culpa només serà nostre. Sembla que ens hem rendit abans de començar a lluitar.

Hi ha gent a qui només l’interessa venir quan hi ha assaig especial. Oblidem-nos d’assajos especials i punyetes. TOTS els assajos són especials. Qualsevol dia podem assajar un gamma extra. Com a colla gran que som o volem ser, el gamma extra ha de passar a ser un habitual als divendres, així doncs oblidem-nos de marcar certs dies al calendari per venir assajar, per que ara els haurem de marcar tots. Sense anar més lluny, per ahir estava programat fer una prova de gamma extra – uuuuuuuuuu! I no era assaig espacial! – però, com tots els que hi eren saben, no es va poder fer, sobretot per manca de gent.

És decisió nostre ser o no grans. Nosaltres decidim fer que el que fins ara era una somni es faci realitat. Hem de despertar-nos.

La decisió és nostre i només nostre, després no digueu que no estàveu avisats.


[I si, 3 de 8 a Mèxic, però ara per ara encara ens queda molt per caminar]

(i sembla que Talía treu el cap)

foto: Neus Baena


I jove jove jove!!