Papallones no, que m’enamoro

És aquella sensació, aquell nosèquè, aquell rum rum, les pessigolles, el neguit i les ganes. Digues-li X, digues-li ganes de castells.

Quan t’abraona aquesta sensació és que s’aproxima alguna cosa GRAN. És aquella impressió abans de l’estrena d’un castell, d’aquella diada important i amb encant, d’aquell pas que vols donar. Ho vam sentir al Vendrell, a Terrassa, Torredembarra, Vilanova, Vilallonga, Sant Magí, El Catllar, l’Arboç...i ara ho sentim per Sant Fèlix.

Són les PAPALLONES. I són símptoma d’alguna cosa especial.

Demà tindrà lloc una de les diades més importants del nostre calendari, envoltats de tres de les millors colles del país. Demà actuem a Sant Fèlix; on tradició, ambició, rivalitat i passió convergeixen en una plaça. Amb un públic entregat i entès, és l’escenari perfecte per seguir avançant en el nostre pas a pas, en el nostre castell a castell. I ho farem amb pas ferm, segur i convençut. Sense nervis ni pressions.

Saps que s’acosta un gran dia – un dia especial, diferent, auràtic – quan notes les papallones a la panxa. I aquesta sensació no té parangó. Les noteu?

Demà anem a GAUDIR, a xalar. A fer allò que tant ens apassiona i ens motiva: CASTELLS.

Som-hi!

I jove jove jove!!

De les Cols i Walter Benjamin

La Plaça de Santiago Rusiñol, coneguda com a Plaça de les Cols, és la meva plaça castellera preferida. Aquí ho he deixat escrit en diverses ocasions. Les Cols tenen una màgia, un noséquè que no se sent en cap altre indret. És un lloc especial, ple d’història castellera i tradició. És un marc incomparable, un espai – perquè no? – quasi sagrat, esdevenint un escenari on hom s’hi sent privilegiat de poder-hi actuar, doncs només som quatre les colles que hi podem bastir castells, i en comptades ocasions. I aquesta és part de la màgia.

En aquest sentit, podem dir que les Cols i les actuacions que tradicionalment s’hi realitzen tenen el valor auràtic al que es referia Walter Benjamin quan parlava de les obres d’art a “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica” (1936). Walter Benjamin (1892-1940) fou un filòsof alemany d’origen jueu, assagista, traductor i crític literari proper al marxisme. Fa pocs mesos em vaig llegir aquest llibre seu, obra que em va fer pensar i  reflexionar sobre tot un conjunt de coses que ni tant sols m’havia plantejat. Podríem dir que va ser una revelació. El fet és que va ser el primer que em va vindre al cap quan buscava un símil del poder i valor de la Plaça de les Cols: Benjamin. I aquí estem.

En aquesta obra Walter Benjamin ens mostra una tesi sobre les tendències del desenvolupament de l’art en les condicions de producció d’aquell moment, on el pes de les noves tecnologies era evident. Fotografia i cinema seran els màxims exponents dins aquestes noves tecnologies que, a més a més, permetran una reproductibilitat tècnica que comporta l’atrofia de l’aura en les obres d’art.

El concepte d’aura, la unicitat de l’obra d’art, va lligat – al igual que la Plaça de les Cols i les actuacions que s’hi realitzen – amb la tradició. El valor singular de l’obra d’art autèntica, segons Benjamin, tenia origen en la seva funció ritual, de culte. Així doncs, el model auràtic està relacionat amb la funció ritual i cultual. L’hic et nunc – l’aquí i ara – de l’obra original – o de les diades tradicionals que es fan a les Cols – constitueix, segons la tesi de Benjamin, el concepte de la seva autenticitat, la seva existència única i irrepetible que determina el seu lloc en la història. Aquest és destruït per mitjà de la reproducció tècnica – la còpia – que sostreu allò reproduït de l’àmbit de la tradició. Això comporta un procés de secularització que separa les obres d’art – o les Cols i les actuacions tradicionals que s’hi realitzen – de les seves funcions a nivell de tradició a esdevenir espectacle de masses. La caiguda de l’aura té a veure amb la liquidació de la tradició.

Les masses es volen apropar a les coses, hi ha una tendència i una exigència a superar la singularitat amb una creixent demanda de reproducció. Crear còpies d’elements singulars, desvirtuant l’original i atrofiant-ne l’aura. Aquesta reproducció atorga a l’obra un valor expositiu, d’exhibició. Cal recordar que quan Benjamin pensava en reproductibilitat, es referia sobretot al cinema, que es basa en les còpies. El cinema configurava i representava per a Benjamin una exhibició massiva que ell relacionava amb el naixement d’una nova percepció: l’atenció desatenta. Això es traduïa a que d’aquesta manera l’espectador no quedava submergit en l’obra artística – on en el caliu i la màgia de les Cols en una diada tradicional – sinó que tant sols es quedava en l’anècdota. Benjamin deia que en el moment en que l’autenticitat en la producció de l’art falla, es modifica la funció global de l’art – la funció global de les diades tradicionals a les Cols –.

Amb tot, cal dir, Benjamin no carregava contra la reproductibilitat tècnica, simplement exposava un fet. És més, ell pensava que el cinema podia esdevenir una eina per a la revolució, idea amb la que no combregaven els seus companys de l'Escola de Frankfurt Theodor Adorno ni Max Horkheimer. Però, per ser sincers, és una posició de la que es desdiria anys després. 

Així doncs, considero que la còpia, l’espectacle de masses, la reproductibilitat tècnica pot esdevenir un element positiu, sempre que no representi la caiguda del valor auràtic d’una plaça com les Cols, fet que representaria la pèrdua de l’essència, de la màgia i de segles de tradició.

Foto: Dani Seró 

I jove jove jove!!

Vol. III: Omni Tempore Aries

Feia un any que no publicava res al blog, un any! 

Diuen que una flor no fa estiu, però esperem que aquesta publicació sigui la primera de moltes més. Estimats i estimades, he tornat!

Suposo que l’esdevenir del cas ho val: Carles Ribas nou Cap de Colla de la Colla Jove. Suposo que la qüestió em fa gràcia, més quan fa un parell d’anys li insinuàvem la possibilitat i reia per sota el nas – un nas gros – dient-nos que estàvem bojos. Sembla que la follia ha guanyat.

La primera imatge que em ve al cap del Carles són unes grenyes que portava al més pur estil Camaron de la Isla – palabra! –, que no podem dir que li afavorissin gaire. El Carles es diu Ribas de primer cognom – ni Riba ni Ribes #altantu – i Batet de segon. És tarragoní de mena, casteller, diable i mulasser. L’enorgulleix ser Àries, de fet porta “Omni Tempore Aries” tatuat al braç. Com a amant dels castells també duu tatuat el nostre lema – força, equilibri, valor i seny – al peu. Té aires de santa, doncs es fa dir Tecla. No qualsevol colla pot dir que té un Cap de Colla una mica cabra i patrona alhora! La seva lletra preferida és la “M” – M de Carles – i és defensor del tarragoní com a llengua pròpia – fenya, nostru, professó, alego, moixó, xampú, ensapegar... – i treballa per perpetuar-lo. Des de fa uns anys va de romeria a Montserrat des de Tarragona a peu, sempre que les inclemències del temps i el genoll li-ho-han permès. Allí posa espelmetes per la Colla i de moment malament no ha anat! Si té una filla li posaria – quina casualitat – Tecla i si tingués un fill no descartaria posar-li Esperidió, el seu alter ego. El seu lema propi és Sentiment i Orgull.

Com a casteller és primeres mans. Puja al folre i a les manilles i té la mania de dir un “fem-lo macu, eh” abans de que sonin gralles. Quan el 2009 vaig entrar a l’Equip de Pinyes ell , ja amb un nou pentinat, era segon del Comandante amb Jordi Crespo com a Cap de Colla. El 2010 s’estrenà com a Cap de Pinyes de la Colla també amb Jordi Crespo i el 2011 i 2012 amb Jordi Sentís. D’aquells anys al seu equip puc extreure’n diferents idees de la seva manera de treballar: és amant de l’ordre, li agrada tenir-ho tot ben organitzat, sempre anava amb algun paperet amb tot el que havia de fer i dir. Era molt meticulós amb la seva feina, ens podíem passar hores arreglant pinyes, pensant com s’havia de muntar tal prova o reinventant el folre i la pinya del 5. Es mirava vídeos dels castells per controlar el temps de muntatge, per mirar els tempos, o els diferents estils de cada colla per muntar els tres pastissos quan iniciàvem les proves de manilles. Sempre ens deia que, per no estancar-nos ni quedar-nos tant sols en lo nostre, havíem d’anar a veure assajos d’altres colles, que això ens enriquia i ens donava la possibilitat d’aprendre altres maneres de treballar diferents a la nostra. També ens va inculcar que la clau era la recerca del detall, doncs són els detalls els que marquen diferències. I dir que, en definitiva, és un boig i apassionat de la Colla Jove i dels castells. Endavant!

I divendres...divendres tornem a la càrrega – cosa que canalla i tronc ja han fet –. Tornaran les papallones i aquell no sé què. Hi ha ganes, moltes ganes.

Divendres, tot torna a començar.

I jove jove jove!!

Tornar sempre és la millor part de l’aventura

...i és cert.

Això ja està en marxa, les peces ja es mouen. Se’ns presenta una temporada de grans reptes, tenint present que l'any passat el cinc de nou amb folre no era la finalitat, era el pas lògic. Va ser una conseqüència de la feina feta. El camí està esbossat.
  
Sabem que és quan actuem per nosaltres, quan som conscients del que cal fer i de com cal fer-ho, quan som conscients de l’ara i de l’aquí; amb serenitat, amb confiança i aquell punt d’ambició; amb convicció, sabent-nos i sentint-nos mereixedors de l’èxit; sense dubtes... No hi ha dubtes. 

...És aleshores quan som nosaltres, és aleshores quan mostrem el potencial, aquella feina que no es veu, aquells detalls que marquen diferències. És aleshores quan deixem veure les CONSEQÜÈNCIES.

Una respiració molt profunda; inspirant convicció, expirant tot dubte....i AMUNT, molt amunt.

.....i si?

I jove jove jove!!

Hi tornem

I en pocs dies, hi tornem.

I, la veritat, aquests últims dies m’han començat a envair les ganes. No és que no en tingués abans, però em sentia conduïda pel camí dels esdeveniments, simplement m’estava deixant portar. Ara friso. I sobretot perquè ho veig i ho visc com quelcom nou. Després de tants anys fent pinyes durant els assajos – i les sortides – tinc ganes d’experimentar el no fer-ne, el dedicar-me a altres tasques, el tornar a entrar a les pinyes, el que m’hagin de dir que calli perquè estic xerrant quan no toca, el poder relacionar-me més amb els companys de la Colla, el veure-ho tot des d’un punt de vista diferent.

De pinyes marxo amb la motxilla plena i satisfeta. Han sigut uns anys molt intensos i de molta feina i ha sigut tot un plaer i honor poder-ne formar part. Gràcies pinyerus per aquests quatre anys! Crec que cal allunyar-se de les coses per, després, veure-les des d’una perspectiva diferent. I això ho necessitava. 

Divendres el local tornarà a estar ple d’il·lusions i ganes, d’ambició, de voluntat de treball i de concentració. Som-hiiiii!

Aquest any, serà un gran any.

[Foto: Neus Baena] 

I jove jove jove!!