Setembre

Ha passat molt de temps i moltes coses.

El tema pneumònia està pràcticament superat, m’he pogut matricular de les assignatures que volia, la Bruna ja ha nascut – gràcies Isa per esperar fins després de l’Arboç! –, torna Belles Arts, torna Barcelona i Can Beltrà. I per últim, però no menys important, torna el Joan Calvet. Ja fa un mes que ha tornat de Portugal – i no m’ha regalat pas cap tovallola –, però fins ara no havia tingut temps per dedicar-li unes línies. I malgrat que el trobàvem a faltar, ara és com si no hagués marxat. És el mateix, deixant de banda la barba de dos, tres i quatre dies que porta, l’arracada que s’ha posat per fer el fatxenda i la creixent necessitat que te de riure-se’n d’una servidora. Però, tot i les seves excentricitats, ens l’estimem i estem contents de que hagi tornat.

I ens trobem en un inici de setembre per carregar piles, amb el cap posat en Santa Tecla i el Concurs, però tenint clar que primer va un i després l’altre; i que no ens podem plantejar en Concurs sense els objectius teclerus complerts.

Sabent que tenim molta feina feta, diumenge ens toca fer una cosa molt complicada, reafirmar-nos. I és que si, Santa Tecla ja és a dos passos de nosaltres. I que ràpid passa el temps...

I estic contenta, si. Portem un ritme d’assaig espectacular i aquests desperten molt bones sensacions. I això ens ha portat a assajar altre cop el cinc de nou amb folre, la Bèstia. I les setmanes d’assaig i trencada de cocu pinyera, van veure els seus primers fruits divendres: quints al cinc de nou amb folre. Evidentment les papallones a la panxa, els somriures i els aplaudiments eren inevitables. I no hi havia per menys!

Clar està però, que això no és res. Que ho és, que és un pas important i una gran dosi de ganes a la Colla, però no ens confonguem ni precipitem. No m’agradaria que el suposat 5d9f al Concurs ens eclipsés i ens fes oblidar que encara tenim tota una Santa Tecla per davant.

Crec que anímica i psicològicament la Colla es troba en un moment molt bo i, malgrat això, i per no deixar-ho perdre tot, hem de seguir tocant de peus a terra. No caiguem en l’error de tirar tota la feina feta per voler avançar esdeveniments.

Podríem dir que per fi ens hem trobat a nosaltres mateixos. El camí està més marcat que mai, tot i tenir un final encara per construir, doncs aquest depèn només de nosaltres. I amunt!

Ens espera una Santa Tecla gloriosa, així que prepara’t, Tecla!

PD: I la Laura es va estrenar d’enxaneta, i el Sergi Martí ho va fer a segons. Tots dos dels cinc de vuit.

I Talía somriu

I jove jove jove!!