S’ha acabat

La millor temporada de la història de la Colla va posar punt i final dissabte la diada de l’Esperidió, diada plena d’il•lusions, alegries, moments emotius, moments d’eufòria i fins i tot diverses llagrimetes que eren difícils d’evitar.

I és que això ja s’ha acabat. S’han acabat els assajos i les actuacions. S’ha acabat anar al pizza al tall abans d’assajar i fer la cervesa de després. S’ha acabat el treball i també la concentració. S’ha acabat el “no sou fileres, sou totxanes!” i el “daus al pilar!”. S’ha acabat el rum rum i el xiuxiueig. S’han acabat les reunions abans i després d’assaig. S’han acabat les tripletes màgiques i els castells simultanis. S’ha acabat fer fotocòpies i perseguir a la gent perquè et porti dues fotos de carnet. S’han acabat els grans dinars després de les grans actuacions i els mojitos a la plaça de la Font. S’han acabat les processons fins l’ajuntament, el Chartreuse i el puru. S’ha acabat el Bob Esponja – que vive en una piña debajo del mar – i el “the bread speaking”. S’ha acabat mimar la pinya i el castell. S’ha acabat quadrar i desquadrar castells. S’ha acabat fer rodonetes. S’han acabat els patus “fua fua” – va per tu Xavi Felip! – i els “with the senyering”. S’ha acabat passejar-te amb un somriure l’endemà d’una gran actuació. S’ha acabat posar-se a cridar com a bojos els noms de la gent que va entrant al local. S’ha acabat cantar l’Amparito. S’han acabat els discursos del Gran Cap de Colla i les aparicions del Gran Blau de la Mà. S’ha acabat cridar “la resta del folre, amunt!” o “ dosos col•locats!”. S’ha acabat fer d’armats. S’han acabat els assajos fins a altes hores de la matinada. S’ha acabat recol•locar quesitos. S’ha acabat cantar pinyes. S’han acabat les fitxes dels nous i les pneumònies. S’ha acabat fer l’aleta. S’han acabat les papallones. S’ha acabat cridar “i Jove Jove Jove!”.

I potser ara no en som conscients, però el que hem fet és ENORME. I, per un moment, tanqueu els ulls, visualitzeu i recordeu tota aquesta temporada. Inevitablement, quan els torneu a obrir, els llavis hauran dibuixat un gran SOMRIURE.

I si, s’ha acabat, però tranquils, ens queda saber que l’any que ve la temporada torna a començar.

PD1: i encara ens queda el sopar de la Colla, no?
PD2: Ocaña, em segueixes devent un Chartreuse!
PD3: més endavant ja analitzarem cosetes.

Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Todo pasa y todo queda

pero lo nuestro es pasar

Diuen que les coses bones són les que més curtes se’ns fan, i tenen raó. Els mesos han anat passant ràpids i sense ni tant sols adonar-nos-en hem arribat al final de la temporada. Arribàvem al Vendrell amb ganes i amb uns objectius poc normals per nosaltres a aquestes altures de la temporada. Potser és que alguna cosa està canviant. I estant allí no podia evitar pensar amb el pilar de feia un any en aquella mateixa plaça. Un pessigolleig em va recórrer i fins i tot ho vaig comentar amb l’Andreia i la Bea. I cap de les tres va poder evitar un somriure. Un any més tard hi tornàvem a fer un pilar, encara que fos d’un pis menys.

I malgrat després de l’actuació tenia una barreja de sentiments i emocions que no podia identificar, més tard vaig adonar-me que es tractava d’orgull i admiració. Orgull per la reacció de la Colla i per l’actitud que vam adoptar, demostrant que res tenim a veure amb la colla de fa uns anys. Admiració per haver segut capaços d’actuar com ho vam fer i, malgrat una baixa important, decidir tirar igualment el 4d8a. Va ser una decisió valenta, i n’estic molt satisfeta.

Què és ser una colla gran? Com s’obté aquest títol? És més, qui l’atorga? La mateixa colla? El públic? Els periodistes? Una colla gran no té perquè ser la que fa millors castells. Jo crec que una colla gran és aquella que es supera cada dia, que creix, que no es rendeix. Una colla gran ho és per l’actitud, la metodologia i el tarannà. Una colla gran és aquella que cau i es torna a aixecar i, per sobre de tot això, una colla gran és aquella que sap que és gran.

I és així com ens veig, ENORMES. Som una colla que aquests últims anys s’ha superat a si mateixa, avançant dia a dia, pas a pas, temporada a temporada. Conscients de que tos els objectius aconseguits no ens els han regalat pas. Hem treballat molt dur per arribar on som ara. Amb més o menys encert hem construït el nostre propi camí, la nostra manera de fer. Hem ensopegat moltes vegades, aixecant-nos amb força, el cap clar i decidits. No ens enganyem, no som perfectes, però no per això deixarem d’intentar superar-nos. Si som com som és perquè també som capaços d’assimilar on ens trobem. Encara tenim molt per fer, molt per millorar i nous camins per construir. I ser conscients d’aquesta evident realitat ens fa encara més grans.

Golpe a golpe, verso a verso...

No hem de mirar als del carril del costat, al de davant o al de darrera. Mirem-nos per un moment al mirall i durant uns minuts i objectivament contempleu-vos i analitzeu després què heu vist. No cal mirar als altres, el veritable enemic a batre és el que veus en el mirall.

A vegades lluitaràs contra vells prejudicis, d’altres contra els dubtes, els nervis, la inseguretat i la por. I quan hagis vençut tots aquests factors no hi hauran carrils al costat, ni al davant, ni al darrera. Només seràs TU, treballant per TU i creixent per TU.

I crec que aquest és el pas que ha fet la Colla. Ens hem mirat al mirall, hem vist els nostres defectes i treballem per millorar. Avançar no sempre serà fàcil ni agradable, però som conscients de que la recompensa final és i serà molt gratificant.

Diem adéu a la millor temporada de la història de la Colla ambiciosos i amb ganes de més. I això diu molt de NOSALTRES.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

PD: I dissabte ens espera l’ESPERIDIÓ – al pla de la Seu – amb la seva posterior festa.

I jove jove jove!!

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

Surto d’hora al carrer, el cel és d’aquell blau que només fa en certs matins i que tant m’agrada, l’aire és fresc i corre juganer. No sé com descriure aquella sensació, era una barreja d’expectació, ganes, il•lusió i unes papallones que tenien unes ganes boges de manifestar-se. Era d’aquells dies que, sense poder-ho evitar, camines amb un somriure als llavis. A poc a poc vas veient com gent que vesteix pantalons blancs i camises de diferents colors caminen cap a la mateixa direcció que tu. És aleshores quan te n’adones de que ells també porten escrit aquell somriure. El dia esperat ha arribat i les ganes ja no poden ser més visibles.

Després d’haver reafirmat la Tripleta arribàvem al Concurs amb un programa obert a diferents possibilitats. En cap moment s’havia anunciat que intentaríem el cinc de nou amb folre, és més, en cap cas s’havia dit que descarregar el tres i el quatre fos garantia de tirar el cinc. I ara, havent tingut un temps per reflexionar, segueixo pensant que tirar-lo va ser la millor opció, fins i tot sent conscient del resultat de l’intent. M’explicaré: crec que la Colla ha fet un canvi de xip molt gran, ara quan parles de 5de9f no veus aquelles cares barreja de certa malenconia, un punt de nostàlgia i uns grams de respecte i temor. Crec que han quedat oblidades les sensacions deixades pels intents de fa molts anys i això, en part, és gràcies a la gran quantitat de gent nova que ha entrat a la Colla. Ara, quan parles del 5de9f, veus uns rostres diferents; decidits, il•lusionats i plens d’ambició. Evidentment que el cinc de nou amb folre és el cinc de nou amb folre i no se li pot perdre mai el respecte.

Si es va tirar el cinc fou, en part, perquè la Colla el volia i el demanava. He de confessar que m’esperava un intent més lluït, la Bèstia se’ns resisteix i paradoxalment mai hi hem posat més de sisens als intents realitzats. Pel que fa a la caiguda, crec que poques vegades s’ha vist caure d’un cinc de nou amb folre amb la gràcia i elegància d’ahir. Va ser una bona caiguda, dins del que implica caure.


Després de la llenya del cinc la reacció immediata va ser “d’acord, hem caigut. Quin castell fem ara?”. Evidentment saber que ningú s’havia fet mal va ajudar a reaccionar així. Hi havia qui fins i tot volia tornar a provar el cinc folrat, cosa que evidentment no anàvem a fer. Cinc de vuit, tercera Tripleta Màgica al sac i encara amb l’emoció de veure què feien Capgrossos i veient-nos, més tard, en quarta posició. Qui hauria dit a principis de temporada que al Concurs la Tripleta no ens seria suficient.

Les sensacions generals eren molt positives, la gent era conscient que havíem donat la cara i que només el fet de plantejar-nos el cinc de nou deix clar l’estat de forma de la Colla – i és que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí –. Ningú ens pot retreure que no ho hem intentat. A més a més, ara ja l’hem tastat i hem de tenir clar que de tot se n’aprèn i crec que n’aprendrem moltes coses d’aquest intent.

Estem firmant la millor temporada de la història de la Colla i això no ens ho pot prendre ningú. Mai havíem descarregat tres tripletes màgiques consecutives, mai havíem descarregat cinc tresos de nou consecutius i mai havíem descarregat tres quatres de nou consecutius, tot, en una mateixa temporada. Els números parlen per si sols.

Ahir sortia de plaça ORGULLOSA, amb el cap ben alt i un inesborrable somriure. Toca seguir caminat, perquè si, encara queda camí per recórrer. Volem seguir abraçant-nos al cel, no en dubteu.

I el que es fa evident és que acabem d’obrir aquella porta que feia temps havíem tancat, decidits i conscients que no falta pas tant per, per fi, poder-la traspassar.


I Talía també n’està orgullosa.

PD: I escrivint des d’un bar a prop del pis, pel vidre que dona al carrer he vist passar la tarda fins fer-se de nit.

foto celebració: Neus Baena

I jove jove jove!!