Diuen que les coses bones són les que més curtes se’ns fan, i tenen raó. Els mesos han anat passant ràpids i sense ni tant sols adonar-nos-en hem arribat al final de la temporada. Arribàvem al Vendrell amb ganes i amb uns objectius poc normals per nosaltres a aquestes altures de la temporada. Potser és que alguna cosa està canviant. I estant allí no podia evitar pensar amb el pilar de feia un any en aquella mateixa plaça. Un pessigolleig em va recórrer i fins i tot ho vaig comentar amb l’Andreia i la Bea. I cap de les tres va poder evitar un somriure. Un any més tard hi tornàvem a fer un pilar, encara que fos d’un pis menys.
I malgrat després de l’actuació tenia una barreja de sentiments i emocions que no podia identificar, més tard vaig adonar-me que es tractava d’orgull i admiració. Orgull per la reacció de la Colla i per l’actitud que vam adoptar, demostrant que res tenim a veure amb la colla de fa uns anys. Admiració per haver segut capaços d’actuar com ho vam fer i, malgrat una baixa important, decidir tirar igualment el 4d8a. Va ser una decisió valenta, i n’estic molt satisfeta.
Què és ser una colla gran? Com s’obté aquest títol? És més, qui l’atorga? La mateixa colla? El públic? Els periodistes? Una colla gran no té perquè ser la que fa millors castells. Jo crec que una colla gran és aquella que es supera cada dia, que creix, que no es rendeix. Una colla gran ho és per l’actitud, la metodologia i el tarannà. Una colla gran és aquella que cau i es torna a aixecar i, per sobre de tot això, una colla gran és aquella que sap que és gran.
I és així com ens veig, ENORMES. Som una colla que aquests últims anys s’ha superat a si mateixa, avançant dia a dia, pas a pas, temporada a temporada. Conscients de que tos els objectius aconseguits no ens els han regalat pas. Hem treballat molt dur per arribar on som ara. Amb més o menys encert hem construït el nostre propi camí, la nostra manera de fer. Hem ensopegat moltes vegades, aixecant-nos amb força, el cap clar i decidits. No ens enganyem, no som perfectes, però no per això deixarem d’intentar superar-nos. Si som com som és perquè també som capaços d’assimilar on ens trobem. Encara tenim molt per fer, molt per millorar i nous camins per construir. I ser conscients d’aquesta evident realitat ens fa encara més grans.
Golpe a golpe, verso a verso...
No hem de mirar als del carril del costat, al de davant o al de darrera. Mirem-nos per un moment al mirall i durant uns minuts i objectivament contempleu-vos i analitzeu després què heu vist. No cal mirar als altres, el veritable enemic a batre és el que veus en el mirall.
A vegades lluitaràs contra vells prejudicis, d’altres contra els dubtes, els nervis, la inseguretat i la por. I quan hagis vençut tots aquests factors no hi hauran carrils al costat, ni al davant, ni al darrera. Només seràs TU, treballant per TU i creixent per TU.
I crec que aquest és el pas que ha fet la Colla. Ens hem mirat al mirall, hem vist els nostres defectes i treballem per millorar. Avançar no sempre serà fàcil ni agradable, però som conscients de que la recompensa final és i serà molt gratificant.
Diem adéu a la millor temporada de la història de la Colla ambiciosos i amb ganes de més. I això diu molt de NOSALTRES.
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
PD: I dissabte ens espera l’ESPERIDIÓ – al pla de la Seu – amb la seva posterior festa.
I jove jove jove!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada