Vol. III: Omni Tempore Aries

Feia un any que no publicava res al blog, un any! 

Diuen que una flor no fa estiu, però esperem que aquesta publicació sigui la primera de moltes més. Estimats i estimades, he tornat!

Suposo que l’esdevenir del cas ho val: Carles Ribas nou Cap de Colla de la Colla Jove. Suposo que la qüestió em fa gràcia, més quan fa un parell d’anys li insinuàvem la possibilitat i reia per sota el nas – un nas gros – dient-nos que estàvem bojos. Sembla que la follia ha guanyat.

La primera imatge que em ve al cap del Carles són unes grenyes que portava al més pur estil Camaron de la Isla – palabra! –, que no podem dir que li afavorissin gaire. El Carles es diu Ribas de primer cognom – ni Riba ni Ribes #altantu – i Batet de segon. És tarragoní de mena, casteller, diable i mulasser. L’enorgulleix ser Àries, de fet porta “Omni Tempore Aries” tatuat al braç. Com a amant dels castells també duu tatuat el nostre lema – força, equilibri, valor i seny – al peu. Té aires de santa, doncs es fa dir Tecla. No qualsevol colla pot dir que té un Cap de Colla una mica cabra i patrona alhora! La seva lletra preferida és la “M” – M de Carles – i és defensor del tarragoní com a llengua pròpia – fenya, nostru, professó, alego, moixó, xampú, ensapegar... – i treballa per perpetuar-lo. Des de fa uns anys va de romeria a Montserrat des de Tarragona a peu, sempre que les inclemències del temps i el genoll li-ho-han permès. Allí posa espelmetes per la Colla i de moment malament no ha anat! Si té una filla li posaria – quina casualitat – Tecla i si tingués un fill no descartaria posar-li Esperidió, el seu alter ego. El seu lema propi és Sentiment i Orgull.

Com a casteller és primeres mans. Puja al folre i a les manilles i té la mania de dir un “fem-lo macu, eh” abans de que sonin gralles. Quan el 2009 vaig entrar a l’Equip de Pinyes ell , ja amb un nou pentinat, era segon del Comandante amb Jordi Crespo com a Cap de Colla. El 2010 s’estrenà com a Cap de Pinyes de la Colla també amb Jordi Crespo i el 2011 i 2012 amb Jordi Sentís. D’aquells anys al seu equip puc extreure’n diferents idees de la seva manera de treballar: és amant de l’ordre, li agrada tenir-ho tot ben organitzat, sempre anava amb algun paperet amb tot el que havia de fer i dir. Era molt meticulós amb la seva feina, ens podíem passar hores arreglant pinyes, pensant com s’havia de muntar tal prova o reinventant el folre i la pinya del 5. Es mirava vídeos dels castells per controlar el temps de muntatge, per mirar els tempos, o els diferents estils de cada colla per muntar els tres pastissos quan iniciàvem les proves de manilles. Sempre ens deia que, per no estancar-nos ni quedar-nos tant sols en lo nostre, havíem d’anar a veure assajos d’altres colles, que això ens enriquia i ens donava la possibilitat d’aprendre altres maneres de treballar diferents a la nostra. També ens va inculcar que la clau era la recerca del detall, doncs són els detalls els que marquen diferències. I dir que, en definitiva, és un boig i apassionat de la Colla Jove i dels castells. Endavant!

I divendres...divendres tornem a la càrrega – cosa que canalla i tronc ja han fet –. Tornaran les papallones i aquell no sé què. Hi ha ganes, moltes ganes.

Divendres, tot torna a començar.

I jove jove jove!!

Tornar sempre és la millor part de l’aventura

...i és cert.

Això ja està en marxa, les peces ja es mouen. Se’ns presenta una temporada de grans reptes, tenint present que l'any passat el cinc de nou amb folre no era la finalitat, era el pas lògic. Va ser una conseqüència de la feina feta. El camí està esbossat.
  
Sabem que és quan actuem per nosaltres, quan som conscients del que cal fer i de com cal fer-ho, quan som conscients de l’ara i de l’aquí; amb serenitat, amb confiança i aquell punt d’ambició; amb convicció, sabent-nos i sentint-nos mereixedors de l’èxit; sense dubtes... No hi ha dubtes. 

...És aleshores quan som nosaltres, és aleshores quan mostrem el potencial, aquella feina que no es veu, aquells detalls que marquen diferències. És aleshores quan deixem veure les CONSEQÜÈNCIES.

Una respiració molt profunda; inspirant convicció, expirant tot dubte....i AMUNT, molt amunt.

.....i si?

I jove jove jove!!

Hi tornem

I en pocs dies, hi tornem.

I, la veritat, aquests últims dies m’han començat a envair les ganes. No és que no en tingués abans, però em sentia conduïda pel camí dels esdeveniments, simplement m’estava deixant portar. Ara friso. I sobretot perquè ho veig i ho visc com quelcom nou. Després de tants anys fent pinyes durant els assajos – i les sortides – tinc ganes d’experimentar el no fer-ne, el dedicar-me a altres tasques, el tornar a entrar a les pinyes, el que m’hagin de dir que calli perquè estic xerrant quan no toca, el poder relacionar-me més amb els companys de la Colla, el veure-ho tot des d’un punt de vista diferent.

De pinyes marxo amb la motxilla plena i satisfeta. Han sigut uns anys molt intensos i de molta feina i ha sigut tot un plaer i honor poder-ne formar part. Gràcies pinyerus per aquests quatre anys! Crec que cal allunyar-se de les coses per, després, veure-les des d’una perspectiva diferent. I això ho necessitava. 

Divendres el local tornarà a estar ple d’il·lusions i ganes, d’ambició, de voluntat de treball i de concentració. Som-hiiiii!

Aquest any, serà un gran any.

[Foto: Neus Baena] 

I jove jove jove!!

Records....

Avui he tornat a pensar en aquell dia....

Aprenent a aprendre

Finalitzada la temporada és hora d’aturar-se per mirar enrere i observar i avaluar tots els passos donats. Tenim clar, però, que tots els encerts i també desencerts ens han portat on som avui. Miro la temporada i veig un camí d’aprenentatge a molts nivells. Aprendre del col·lectiu i amb el col·lectiu de la Colla, aprendre a gestionar sensacions i sentiments, aprendre a gestionar moments complicats, aprendre a afrontar diades de màxims i a aprendre a mobilitzar i encoratjar a la gent per fer-ho. Hem aprés a aixecar-nos quan hem caigut, a no defallir, en seguir endavant segurs de les nostres capacitats. Hem aprés a encaminar un principi de temporada que no responia a la feina feta a assaig. Hem aprés a aprendre dels errors. L’actuació feta per Sant Fèlix esdevé un punt d’inflexió. Ens vam tornar a trobar i va ser el que ens va fer despagar. Sant Fèlix ens va donar unes ales que calien saber-se utilitzar, i no era feina fàcil...

...Però no vam perdre’n l’oportunitat. Per les Festes de Santa Tecla vam obrir una barrera molt important, vam fer el gran salt i vam constatar que els ambiciosos objectius estàven a l’abast, que era possible. No per això el camí ha sigut pas fàcil, però també hem aprés a superar-ne importants entrebancs. El Concurs no era el reflex de la feina d’assaig, vam caure...i altre cop ens vam tornar a aixecar. El Vendrell va se la catarsi de la temporada i de la història de la Colla. Ens vam alliberar. No era tant sols fer el cinc de nou amb folre, sinó acompanyar-lo del nou de vuit, el tres de nou amb folre i el pilar de set amb folre. Hem aprés que quan volem, podem. Que és quan creiem en les nostres capacitats que ens en sortim, treballant amb nosaltres i per nosaltres. 

Hem aprés, també, que encara tenim molt, moltíssim, per aprendre. Això, però, serà part d’un nou camí, d’una nova temporada...Fins aleshores mirem enrere, tanquem els ulls i gaudim dels instants viscuts, de les emocions sentides, dels objectius realitzats i de la feina feta a assaig.

L’any que ve, més!

[La foto, la de la Laura, del Dani Seró] 

 

I jove jove jove!!

Tot torna

Tot torna. Torna la calor, els colors pastel, torna el kitsch, tornen els trens i tornen els llibres. Tornen les llargues diades de diumenge de sol i castells, de fer rodonetes, de papallones. Torna el lluir la camisa lila amb l’escut al cor. Torna la màgia, les cols floreixen i Rusiñol somriu.

Ja hi som, ja som de ple en el tram fort de temporada: tenim molt a dir i molt a fer. Després d’un històric Sant Joan – amb catedral, tresdenoucarregat, dos de vuit amb folresenseagulla i pilar de sisdeuanysdesprés – ens plantem al juliol amb molta feina feta.

Dijous es va anunciar que actuarem en la diada de Sant Fèlix del proper 30 d’agost. Tornem a Vilafranca 16 anys després. Els esdeveniments que han envoltat tal anunci, les alçades de temporada en que té lloc i la evident situació d’ocupar el lloc de la Joves – mereixedora de ser-hi – ens deixa ens una situació estranya. La mala gestió dels administradors és evident i la situació de total descontentament per part de Joves – i amb raó – es podria haver evitat o si més no, suavitzat. M’esperava actuar aquest any el 30 d’agost? En absolut, ho veia com a una possibilitat llunyana i sincerament em va sorprendre gratament.

Però ALEEEEEEERTA! Ja he vist clars símptomes d’una eufòria desfermada de l’estil: “objectiu Sant Fèlix”. A veure senyors i senyores de la Jove.....si.....i no. Tenim tot un juliol i tot un agost de màxims per davant, no ho podem pas oblidar! No deixem que tal aconteixement – gran aconteixement – no ens permeti veure res més! Veure Sant Fèlix com a objectiu ens pot encegar, i aquest camí mai és bo. Tenim grans diades amb les que centrar-nos abans. No vulguem donar passos en falçs, passos mal donats i a correcuita. A vegades el camí més curt no és el millor camí. Tenim Torredembarra, tenim Vilanova i Vilallonga, tenim el màgic Sant Magí, el Catllar i l’Arboç, entre d’altres. No es mereixen aquestes places esser elles també objectiu? No es mereix el Catllar, plaça tant nostre, plaça tant emblemàtica i estimada, no es mereix ser aquesta plaça també un gran objectiu? No són les Cols el millor escenari possible per fer castells? No es mereix també ser objectiu?

Anem a Sant Fèlix, si. Però no per això hem de canviar la nostra manera de fer i entendre els castells. A Sant Fèlix anirem a fer el millor que puguem fer, sense pressionar-nos ni deixar-nos pressionar. No podem anunciar castells, seria un error i trencaria amb el nostre tarannà, amb el que ens ha portat fins aquí. I en el supòsit que ens hi poguéssim plantejar un gamma extra, no se’l mereix abans el Catllar? Penseu-hi, no és el Catllar una de les places – o la que més – que ha apostat més per nosaltres?

Anar a Sant Fèlix és un privilegi, és poder actuar en una de les millors diades del calendari casteller, però això no pot fer pas ombra a les altres enormes diades que tenim al caure, no pas. No sé si m’explico, no sé si em faig entendre...estic molt contenta d’anar a Sant Fèlix, però no és la única gran diada, és una més de les grans diades que tenim al calendari – i quin calendari! –.

Així doncs, deixem-nos d’especular, d’exigir i d’encegar-nos. No caiguem pas en aquest error Colla! No vulguem avançar esdeveniments, tenim molt a fer abans, començant per demà a Sant Cugat.

Aquest any, Colla, és un gran any.

[I per Sant Joan aquest el meu blog va fer quatre anys, quatre! Gràcies cibernautes castellers per, de tant en tant, llegir-me]

[I gràcies també a Talía, que malgrat ara ja no hi siguis, hi vas ser]

I jove jove jove!!

Els petits detalls marquen diferències

La recerca del detall, del precís moviment, de la correcta postura en aquell determinat instant...El meu entrenador sempre em deia que havia d’anar a buscar el detall, ja que són els petits detalls els que marquen la diferència. En el meu cas no era tant sols conèixer els passos i moviments de la clau de judo, doncs això era tant sols el primer pas. Havia d’interioritzar-los i buscar a cada un dels petits detalls que m’havien de portar a marcar la diferència: controlar els teus moviments, tenir-ne consciència i controlar el moviments del contrari, conèixer l’altre per conèixer-te a tu mateix, conèixer l’altre per avançar-te a ell, per trobar aquell moment exacte, explosiu, aquell instant en que ja el tens, el just desequilibri, el precís moviment simultani de peus i braços – aquell colze una mica més amunt, les cames més flexionades – i el so del xoc al tatami. El petits detalls marquen diferències.

I en els castells, també.

I crec que és aquí on ens trobem, en la cerca dels petits detalls que marquen diferències. Lluny hem deixat els primers passos de coneixença, controlem moviments propis, moviments del conjunt, ens coneixem, anem coneixent l’altre i ens avancem a ell. Anem a buscar els detalls; detalls a diferents nivells, diferents tipologies de detall. No busquem la perfecció, la perfecció no existeix; busquem que aquells detalls marquin la diferència. No és tant sols conèixer el que fas, sinó interioritzar-ho, assimilar-ho i veure-ho des d’una perspectiva diferent. 

Buscar el detall demana més dedicació, més temps, més treball i molta més concentració. Buscar el detall és implicació, sumar, és compromís i també fidelitat. El detall és provar, equivocar-se per no tornar a errar, el detall són oportunitats, el detall és tecnificar moviments, el detall és marcar un tempo, el detall són alçades, el detall som, també, tots i cada un de nosaltres. Nosaltres podem marcar diferències en la cerca del detall, així doncs, cada un de nosaltres és un detall important de cara als objectius.

Som un detall important CADA UN DE NOSALTRES, i som nosaltres, com a detall important, els que ens portarem a trobar els petits detalls que marquen diferències. I només un NOSALTRES ho farà possible.

[Pensaments que necessites deixar anar] 

[....i anant fent]

I jove jove jove!!