Els petits canvis són poderosos

És temps de canvis. Canvi d’estació, canvis en la decoració dels carrers, canvi de govern, canvi de jaqueta fina d’entre temps per abric d’hivern, canvis d’opinió i canvis d’humor...tot són canvis i la Colla no podia ser menys.

Amb la dimissió del Jordi Crespo com a Cap de Colla, també s’apropen canvis al Cos del Bou; abans, però, de parlar de candidatures – tema que dóna molt de sí – m’agradaria agrair els tres anys de mandat al Gran Cap de Colla.

Si bé al principi no sabíem ben bé on volia anar a parar amb la seva manera de fer, el temps li ha acabat donant la raó i amb el pas a pas imposat ha aconseguit que, tres anys més tard, firmem la millor temporada de la història de la Colla.

Ens ha demostrat que la constància, la paciència i la feina ben feta són el bon camí. I la perseverança, amiga perseverança! Sense oblidar el passat, vivint el present i amb la mirada al futur. Potser no sempre l’ha encertat, ara que no es pensi que és el millor, perquè no l’és. Tot és millorable. La perfecció no existeix, almenys quan de castells es parla.

Ha canviat el concepte de discurs de Cap de Colla. I malgrat al principi em va sobtar, he de reconèixer que m’agraden. Em fa gràcia l’estratagema psicològica que aplica a la Colla, perquè acostuma a encertar-ho, si bé de tant en tant hagués anat bé algun que altre cop a la barana amb el conseqüent Gran Blau de la Mà. Crec que en els seus discursos moltes vegades deia més coses de les que li agradaria o deia coses de manera encoberta, entenent-lo així uns pocs privilegiats. Però vaja, aquesta és tant sols la meva impressió.

Podríem dir que la prudència ha sigut el seu estendard, acompanyada de grans dosis de paciència, visió de futur i cert optimisme. Majoritàriament ha semblat estar segur de si mateix, però també pot ser que hagi creat el perfecte personatge de Gran Cap de Colla.

Va agafar-nos quan ningú donava un duro per nosaltres i la transformació ha sigut estratosfèrica. Vivíem de la glòria del passat i ens ha ajudat a construir un gloriós present. Gràcies.

S’ha de sentir orgullós del a Colla, doncs la Colla també està orgullosa de d’ell – com es va demostrar el dia que va dimitir –. Ens ha ajudat a fer-nos grans i el més important, ha fet que ens n’adonéssim de lo grans que som fent-nos tirar vells prejudicis i començant de nou. Ha fet que tornéssim a tocar el cel i sense està satisfet del tot, ha aconseguit que l’abracéssim com mai ho havíem fet. I això és extraordinari.

Va confiar amb nosaltres i nosaltres, malgrat ens va costar als inicis, vam confiar amb ell. Al final pràcticament no qüestionàvem les seves decisions – fet que també és preocupant –, doncs sabem que malgrat moltes vegades no ens agradaven, els resultats han acabat sent garantia de que potser no anava mal encaminat. Que això no vol dir que no la cagui.

Ha deixat a la Colla frases i moments que segur, no oblidarem. Com els famosíssims “treball i concentració”, “parem aquest rum-rum”, “mimem el castell” o “mimem la pinya”, “parem aquest xiuxiueig” i tants altres. Això si, el seu gran moment de “treball/avall” passarà, segur, a la història de la Colla.

La seva manera de fer ha acabat sent un model, diferent al que estàvem acostumats. I arreu es sap que si ara la Jove és la Jove, és per haver-lo seguit. Evidentment, res del que he dit no s’entén sense la gent que ha tingut al darrera, que és molta. Una persona sola és molt difícil que arribi lluny, així doncs, ell i nosaltres hem d’estar molt orgullosos de tot el seu equip. I de Calíope, no ens podem oblidar d’ella.

Crec que no podem fer res més que donar-li les gràcies per aquests tres anys. Gràcies per haver triat el camí correcte alguns cops i l’incorrecte d’altres. Gràcies per, a vegades, haver escollit el camí difícil, doncs la suma de tot això ens ha portat on som ara.

I ara? Després de dimitir el Jordi Crespo – i conseqüentment tota la junta i la tècnica – allò es van convertir en una obsessió, allà on anaves veies possibles candidatures, als bars, a les cafeteries, als restaurants o pel carrer. Si s’ajuntaven més de tres persones de la Colla, era molt possible que estiguessin formant candidatura, fos o no descabellada, tu la veies. Corrien rumors diversos per les files liles, al final aquest va passar a ser el nostre únic tema de conversa. La situació va començar a ser realment preocupant, si crèiem amb els rumors, es presentaven unes cinc o sis persones a Cap de Colla!

I, sigui qui sigui, el – o la – que acabi agafant el lloc, crec que serà molt important la confiança que li ofereixi la Colla. Ens hem acostumat a una manera de fer que, per poc que sigui, canviarà segur, encara que el canvi sigui mínim. Però hem de pensar que a vegades els petits canvis són poderosos. Considero que el principal objectiu de la Colla ha de ser no perdre el nivell. Complert aquest, podem seguir escalant amunt aconseguint-ne d’altres – que n’hi ha –.

Crec que el pròxim – o pròxima – Cap de Colla té reptes molt importants a superar i per això insisteixo en que la confiança, les ganes i el compromís que li acabem oferint ajudaran a començar – o no – amb millor peu. Tot depèn de nosaltres mateixos.

foto: Laia Ferré

I sembla que Talía, després d’unes vacances – merescudes vacances –, ha tornat.

I jove jove jove!!

S’ha acabat

La millor temporada de la història de la Colla va posar punt i final dissabte la diada de l’Esperidió, diada plena d’il•lusions, alegries, moments emotius, moments d’eufòria i fins i tot diverses llagrimetes que eren difícils d’evitar.

I és que això ja s’ha acabat. S’han acabat els assajos i les actuacions. S’ha acabat anar al pizza al tall abans d’assajar i fer la cervesa de després. S’ha acabat el treball i també la concentració. S’ha acabat el “no sou fileres, sou totxanes!” i el “daus al pilar!”. S’ha acabat el rum rum i el xiuxiueig. S’han acabat les reunions abans i després d’assaig. S’han acabat les tripletes màgiques i els castells simultanis. S’ha acabat fer fotocòpies i perseguir a la gent perquè et porti dues fotos de carnet. S’han acabat els grans dinars després de les grans actuacions i els mojitos a la plaça de la Font. S’han acabat les processons fins l’ajuntament, el Chartreuse i el puru. S’ha acabat el Bob Esponja – que vive en una piña debajo del mar – i el “the bread speaking”. S’ha acabat mimar la pinya i el castell. S’ha acabat quadrar i desquadrar castells. S’ha acabat fer rodonetes. S’han acabat els patus “fua fua” – va per tu Xavi Felip! – i els “with the senyering”. S’ha acabat passejar-te amb un somriure l’endemà d’una gran actuació. S’ha acabat posar-se a cridar com a bojos els noms de la gent que va entrant al local. S’ha acabat cantar l’Amparito. S’han acabat els discursos del Gran Cap de Colla i les aparicions del Gran Blau de la Mà. S’ha acabat cridar “la resta del folre, amunt!” o “ dosos col•locats!”. S’ha acabat fer d’armats. S’han acabat els assajos fins a altes hores de la matinada. S’ha acabat recol•locar quesitos. S’ha acabat cantar pinyes. S’han acabat les fitxes dels nous i les pneumònies. S’ha acabat fer l’aleta. S’han acabat les papallones. S’ha acabat cridar “i Jove Jove Jove!”.

I potser ara no en som conscients, però el que hem fet és ENORME. I, per un moment, tanqueu els ulls, visualitzeu i recordeu tota aquesta temporada. Inevitablement, quan els torneu a obrir, els llavis hauran dibuixat un gran SOMRIURE.

I si, s’ha acabat, però tranquils, ens queda saber que l’any que ve la temporada torna a començar.

PD1: i encara ens queda el sopar de la Colla, no?
PD2: Ocaña, em segueixes devent un Chartreuse!
PD3: més endavant ja analitzarem cosetes.

Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Todo pasa y todo queda

pero lo nuestro es pasar

Diuen que les coses bones són les que més curtes se’ns fan, i tenen raó. Els mesos han anat passant ràpids i sense ni tant sols adonar-nos-en hem arribat al final de la temporada. Arribàvem al Vendrell amb ganes i amb uns objectius poc normals per nosaltres a aquestes altures de la temporada. Potser és que alguna cosa està canviant. I estant allí no podia evitar pensar amb el pilar de feia un any en aquella mateixa plaça. Un pessigolleig em va recórrer i fins i tot ho vaig comentar amb l’Andreia i la Bea. I cap de les tres va poder evitar un somriure. Un any més tard hi tornàvem a fer un pilar, encara que fos d’un pis menys.

I malgrat després de l’actuació tenia una barreja de sentiments i emocions que no podia identificar, més tard vaig adonar-me que es tractava d’orgull i admiració. Orgull per la reacció de la Colla i per l’actitud que vam adoptar, demostrant que res tenim a veure amb la colla de fa uns anys. Admiració per haver segut capaços d’actuar com ho vam fer i, malgrat una baixa important, decidir tirar igualment el 4d8a. Va ser una decisió valenta, i n’estic molt satisfeta.

Què és ser una colla gran? Com s’obté aquest títol? És més, qui l’atorga? La mateixa colla? El públic? Els periodistes? Una colla gran no té perquè ser la que fa millors castells. Jo crec que una colla gran és aquella que es supera cada dia, que creix, que no es rendeix. Una colla gran ho és per l’actitud, la metodologia i el tarannà. Una colla gran és aquella que cau i es torna a aixecar i, per sobre de tot això, una colla gran és aquella que sap que és gran.

I és així com ens veig, ENORMES. Som una colla que aquests últims anys s’ha superat a si mateixa, avançant dia a dia, pas a pas, temporada a temporada. Conscients de que tos els objectius aconseguits no ens els han regalat pas. Hem treballat molt dur per arribar on som ara. Amb més o menys encert hem construït el nostre propi camí, la nostra manera de fer. Hem ensopegat moltes vegades, aixecant-nos amb força, el cap clar i decidits. No ens enganyem, no som perfectes, però no per això deixarem d’intentar superar-nos. Si som com som és perquè també som capaços d’assimilar on ens trobem. Encara tenim molt per fer, molt per millorar i nous camins per construir. I ser conscients d’aquesta evident realitat ens fa encara més grans.

Golpe a golpe, verso a verso...

No hem de mirar als del carril del costat, al de davant o al de darrera. Mirem-nos per un moment al mirall i durant uns minuts i objectivament contempleu-vos i analitzeu després què heu vist. No cal mirar als altres, el veritable enemic a batre és el que veus en el mirall.

A vegades lluitaràs contra vells prejudicis, d’altres contra els dubtes, els nervis, la inseguretat i la por. I quan hagis vençut tots aquests factors no hi hauran carrils al costat, ni al davant, ni al darrera. Només seràs TU, treballant per TU i creixent per TU.

I crec que aquest és el pas que ha fet la Colla. Ens hem mirat al mirall, hem vist els nostres defectes i treballem per millorar. Avançar no sempre serà fàcil ni agradable, però som conscients de que la recompensa final és i serà molt gratificant.

Diem adéu a la millor temporada de la història de la Colla ambiciosos i amb ganes de més. I això diu molt de NOSALTRES.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

PD: I dissabte ens espera l’ESPERIDIÓ – al pla de la Seu – amb la seva posterior festa.

I jove jove jove!!

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

Surto d’hora al carrer, el cel és d’aquell blau que només fa en certs matins i que tant m’agrada, l’aire és fresc i corre juganer. No sé com descriure aquella sensació, era una barreja d’expectació, ganes, il•lusió i unes papallones que tenien unes ganes boges de manifestar-se. Era d’aquells dies que, sense poder-ho evitar, camines amb un somriure als llavis. A poc a poc vas veient com gent que vesteix pantalons blancs i camises de diferents colors caminen cap a la mateixa direcció que tu. És aleshores quan te n’adones de que ells també porten escrit aquell somriure. El dia esperat ha arribat i les ganes ja no poden ser més visibles.

Després d’haver reafirmat la Tripleta arribàvem al Concurs amb un programa obert a diferents possibilitats. En cap moment s’havia anunciat que intentaríem el cinc de nou amb folre, és més, en cap cas s’havia dit que descarregar el tres i el quatre fos garantia de tirar el cinc. I ara, havent tingut un temps per reflexionar, segueixo pensant que tirar-lo va ser la millor opció, fins i tot sent conscient del resultat de l’intent. M’explicaré: crec que la Colla ha fet un canvi de xip molt gran, ara quan parles de 5de9f no veus aquelles cares barreja de certa malenconia, un punt de nostàlgia i uns grams de respecte i temor. Crec que han quedat oblidades les sensacions deixades pels intents de fa molts anys i això, en part, és gràcies a la gran quantitat de gent nova que ha entrat a la Colla. Ara, quan parles del 5de9f, veus uns rostres diferents; decidits, il•lusionats i plens d’ambició. Evidentment que el cinc de nou amb folre és el cinc de nou amb folre i no se li pot perdre mai el respecte.

Si es va tirar el cinc fou, en part, perquè la Colla el volia i el demanava. He de confessar que m’esperava un intent més lluït, la Bèstia se’ns resisteix i paradoxalment mai hi hem posat més de sisens als intents realitzats. Pel que fa a la caiguda, crec que poques vegades s’ha vist caure d’un cinc de nou amb folre amb la gràcia i elegància d’ahir. Va ser una bona caiguda, dins del que implica caure.


Després de la llenya del cinc la reacció immediata va ser “d’acord, hem caigut. Quin castell fem ara?”. Evidentment saber que ningú s’havia fet mal va ajudar a reaccionar així. Hi havia qui fins i tot volia tornar a provar el cinc folrat, cosa que evidentment no anàvem a fer. Cinc de vuit, tercera Tripleta Màgica al sac i encara amb l’emoció de veure què feien Capgrossos i veient-nos, més tard, en quarta posició. Qui hauria dit a principis de temporada que al Concurs la Tripleta no ens seria suficient.

Les sensacions generals eren molt positives, la gent era conscient que havíem donat la cara i que només el fet de plantejar-nos el cinc de nou deix clar l’estat de forma de la Colla – i és que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí –. Ningú ens pot retreure que no ho hem intentat. A més a més, ara ja l’hem tastat i hem de tenir clar que de tot se n’aprèn i crec que n’aprendrem moltes coses d’aquest intent.

Estem firmant la millor temporada de la història de la Colla i això no ens ho pot prendre ningú. Mai havíem descarregat tres tripletes màgiques consecutives, mai havíem descarregat cinc tresos de nou consecutius i mai havíem descarregat tres quatres de nou consecutius, tot, en una mateixa temporada. Els números parlen per si sols.

Ahir sortia de plaça ORGULLOSA, amb el cap ben alt i un inesborrable somriure. Toca seguir caminat, perquè si, encara queda camí per recórrer. Volem seguir abraçant-nos al cel, no en dubteu.

I el que es fa evident és que acabem d’obrir aquella porta que feia temps havíem tancat, decidits i conscients que no falta pas tant per, per fi, poder-la traspassar.


I Talía també n’està orgullosa.

PD: I escrivint des d’un bar a prop del pis, pel vidre que dona al carrer he vist passar la tarda fins fer-se de nit.

foto celebració: Neus Baena

I jove jove jove!!

No n’hi ha prou amb la felicitat

exigim eufòria

Quina setmana, quina Gloriosa Santa Tecla!! Passats uns dies començo a pair tot el que ha passat, a assimilar la situació i mirar-ho tot en perspectiva.

Primera parada, primerdiumengedefestes. Arribàvem a la primera cita teclera amb la intenció de tornar a fer la Tripleta Màgica i, conseqüentment, descarregar el primer castell de nou a Tarragona. No va ser una diada rodona, evidentment. Per una banda està el tema del treball/avall, que si, que en el moment va fer gràcia i tots sabem que serà l’anècdota de la temporada, però no ens podem permetre errors/confusions com aquest. Per començar perquè ens va fer perdre una ronda, però vaja, arriba un punt en que t’ho has de prendre amb humor. Per altre banda estan els intents desmuntats de 4d9f i 2d8f. Si una cosa no m’agrada és sortir de plaça amb només dos castells – encara que aquests siguin el 5d8 i el 3d9f –.

Però, malgrat això, vaig sortir de plaça contenta. M’explicaré: crec que no som conscients de la importància d’aquell tres de nou amb folre descarregat. Veníem d’uns petits dies de relax després d’un increïble Arboç. Tocava, doncs, reafirmar resultats i fer-ho a casa. El tres de diumenge representava el tercer consecutiu i el primer descarregat a Tarragona. I això va significar molt.

També cal destacar que no vam patir cap caiguda, que també és important. I que, vulguis o no, a tots ens va quedar aquells espineta, aquell no sé què que et rosega per dintre, tots teníem ganes de fer la Tripleta i miràvem Santa Tecla amb ambició.

Santa Tecla van ser papallones i pessigolles. Encara amb el dubte de si tiràvem el 4d9f, vam encarar-nos a la Catedral i al tres amb ganes. I quin tres, quina meravella de tres!! El millor de la temporada, el quart consecutiu, això ja està consolidat, el segon a casa, ràpid i maco. Les cartes estaven sobre la taula i apostar pel 4d9f va ser una decisió molt valenta. No pels canvis, enteneu-me, perquè després va quedar clar que no eren pas una bogeria, sinó perquè només l’havíem assajat un cop i fins a quints. I és aquí on vull anar a parar, a la confiança que li teníem a aquell renovat quatre. En cap moment es va dubtar de si aquell nou tronc funcionaria i això fa dos anys era impensable. Era un quatre amb garanties i la Colla, en una barreja de ganes de tornar a fer la Tripleta, il·lusió i un punt de ràbia, s’hi va bolcar.

No va ser una meravella de quatre – perquè negar-ho – però va ser d’aquells que et fan vibrar, deixant clar que sabem defensar un castell. Evidentment l’explosió d’alegria fou enorme i més encara per una servidora, la meva primera Tripleta Màgica de l’any!

Però no en teníem prou, no. Quina millor manera d’acabar una Santa Tecla que fent arribar el pilar a l’Ajuntament? ......what else?

Santa Tecla ha representat una explosiva combinació d’alegria, moral pels aires, ganes, convicció i una insaciable set de fer-nos enormes amb la mirada sempre posada al Concurs.

Diuen que treballem per un somni, jo dic que treballem per una realitat. Els somnis es queden en el que són, somnis. I un somni fet realitat és la hòstia! Jo ja seria feliç repetint la Tripleta Màgica, si bé he de reconèixer que li tinc moltes ganes al cinc de nou amb folre – i qui no? – crec que no ens hem de precipitar. Primer dependrà, evidentment, de com van els tres assajos que queden i si el veiem amb prou garanties. Hem treballat molt dur per arribar on som ara, seguint el pas a pas, parada per parada el nostre camí. Hem tocat el cel i no el volem deixar anar. No vulguem córrer massa i entrebancar-nos amb aquella gran pedra que es veu al camí. Hem de ser conscients de que ens afrontem a una gran Bèstia que no es deixarà domar fàcilment. Davant d’ella no penseu trobar-vos còmodes, ens intentarà intimidar, posar-nos nerviosos i distreure’ns. Si el tirem allò serà la guerra.

I Santa Tecla ha marxat deixant-nos un gran somriure als llavis. Sempre ens quedarà el consol de que l’any que ve tornarà.

I Talía també te ganes de diumenge.

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Setembre

Ha passat molt de temps i moltes coses.

El tema pneumònia està pràcticament superat, m’he pogut matricular de les assignatures que volia, la Bruna ja ha nascut – gràcies Isa per esperar fins després de l’Arboç! –, torna Belles Arts, torna Barcelona i Can Beltrà. I per últim, però no menys important, torna el Joan Calvet. Ja fa un mes que ha tornat de Portugal – i no m’ha regalat pas cap tovallola –, però fins ara no havia tingut temps per dedicar-li unes línies. I malgrat que el trobàvem a faltar, ara és com si no hagués marxat. És el mateix, deixant de banda la barba de dos, tres i quatre dies que porta, l’arracada que s’ha posat per fer el fatxenda i la creixent necessitat que te de riure-se’n d’una servidora. Però, tot i les seves excentricitats, ens l’estimem i estem contents de que hagi tornat.

I ens trobem en un inici de setembre per carregar piles, amb el cap posat en Santa Tecla i el Concurs, però tenint clar que primer va un i després l’altre; i que no ens podem plantejar en Concurs sense els objectius teclerus complerts.

Sabent que tenim molta feina feta, diumenge ens toca fer una cosa molt complicada, reafirmar-nos. I és que si, Santa Tecla ja és a dos passos de nosaltres. I que ràpid passa el temps...

I estic contenta, si. Portem un ritme d’assaig espectacular i aquests desperten molt bones sensacions. I això ens ha portat a assajar altre cop el cinc de nou amb folre, la Bèstia. I les setmanes d’assaig i trencada de cocu pinyera, van veure els seus primers fruits divendres: quints al cinc de nou amb folre. Evidentment les papallones a la panxa, els somriures i els aplaudiments eren inevitables. I no hi havia per menys!

Clar està però, que això no és res. Que ho és, que és un pas important i una gran dosi de ganes a la Colla, però no ens confonguem ni precipitem. No m’agradaria que el suposat 5d9f al Concurs ens eclipsés i ens fes oblidar que encara tenim tota una Santa Tecla per davant.

Crec que anímica i psicològicament la Colla es troba en un moment molt bo i, malgrat això, i per no deixar-ho perdre tot, hem de seguir tocant de peus a terra. No caiguem en l’error de tirar tota la feina feta per voler avançar esdeveniments.

Podríem dir que per fi ens hem trobat a nosaltres mateixos. El camí està més marcat que mai, tot i tenir un final encara per construir, doncs aquest depèn només de nosaltres. I amunt!

Ens espera una Santa Tecla gloriosa, així que prepara’t, Tecla!

PD: I la Laura es va estrenar d’enxaneta, i el Sergi Martí ho va fer a segons. Tots dos dels cinc de vuit.

I Talía somriu

I jove jove jove!!

Has tornat, Amparito!!

Si, és ella, i ha tornat un mes abans respecte l’any passat.

I ja hi som senyores i senyors, això és el cel, el nostre cel. El pack Sant Magí, El Catllar i l’Arboç funciona. I seguint una no preconcebuda progressió, diumenge va tornar la Tripleta Màgica. Feia dotze anys que l’Arboç no la veia de lila. I no només això, el dia anterior a El Catllar, no només vam descarregar el primer 3e9f de la temporada, sinó que el vam fer fora de Tarragona, cosa que l’any passat no vam aconseguir, doncs tots els que vam fer fora de la nostre ciutat van quedar en carregats.

Crec que diumenge ni tant sols nosaltres ens creiem el que acabàvem de fer. I el quatre...quina ràbia haver-me’l perdut. Quin quatre!! Crec que no queda cap dubte de que la Jove sap treballar un castell i de quina manera! Si només el vídeo ja em va fer esborronar, cridar i desbocar-me en eufòria, no em puc ni imaginar la sensació dels allí presents. Primera Tripleta Màgica de la temporada i fora de Tarragona [http://www.youtube.com/watch?v=GkfzW5M6wII].

És evident, però, que aquest Arboç no es pot entendre sense un Catllar al darrera. Veníem d’una caiguda i, en certa manera, era una prova de foc. Si aquell tres no s’hagués descarregat, potser les coses haguessin seguit un altre rumb. Però no va ser així, el tres es va descarregar i l’endemà vam donar un altre pas al nostre particular camí.

Evidentment, felicito a totes les estrenes – que no eren poques – tant a la pinya, al folre i al tronc. A la diada de l’Arboç no hi era, estava a casa, però tant el tres com el quatre els vaig seguir gràcies a dues trucades telefòniques. Així doncs i guiant-me per les gralles, vaig viure ambdós castells d’una manera força peculiar.

Ja a la tarda i l local es va visualitzar el vídeo de la diada. Després processó, gent a les dutxes i festa. Una Tripleta s’ho val.

I ara ja el tenim, el nostre cel, el nostre sostre. Cel que hem de seguir tocant i potser aspirar a cels superiors. Però és evident que res d’això serà possible sense un bon nivell d’assaig. Ens hem avançat un mes respecte l’any passat, tenim moltes diades per davant i grans coses a fer. I ara, amb molta feina feta, ens encarem a un setembre i un octubre que a priori veiem amb molt bones sensacions. És hora, doncs, de reafirmar-nos i consolidar la Tripleta.

I us deixo amb el vídeo de lu quatre de nou:

I jove jove jove!!