Si si si, el Joan Calvet marxa, però no pas per sempre, tornarà. Diu que ha anat a estudiar a Portugal, i ho diu així, tant tranquil, sense tenir en compte res ni ningú. Què farem ara nosaltres?
Qui ens ajudarà a muntar festetes al local? Amb qui m’inventaré samarretes? Què li passarà al Carles Ribas? Qui farà baixos i crosses? Què farem nosaltres sense veure el serrell millor tallat de la Colla? Amb qui es divertirà el Carles Ribas? Qui farà C/LL? Qui decidirà qui entra a la barra durant les festes? Què farà el Carles Ribas? Qui marcarà els gols als tornejos de futbol? Qui serà el meu lateral al 3? Amb qui pensarà el Carles Ribas? Què farà la Isa sense el seu Calvet? I les bruixes sense poder-te fer bromes?
Ai Juanitu, que si, que et trobarem a faltar molt! Però jo aniria en compte, el Carles té una nova víctima, la Maria porta el serrell millor tallat que tu, baixos i crosses ho està fent la Sabina i C/LL l’Eusebi!
Calvetion, avere si t’animes i vens pel soparet de final de temporada – el viatge el paga el comandante –. Estudia molt!
PD: ens convidaràs als de l’equip de pinyes a fer-te una visita nooo??
Moltes emocions en tant pocs dies, masses sentiments barrejats, una mescla explosiva que s’havia de deixar pair amb tranquil•litat.
Tot i que encara no he acabat d’assimilar tot el que ha passat els últims dies, ara en tinc una petita visió més allunyada, començant a ser conscient del que hem arribat a fer.
Veritablement aquests dies ens hem vençut. Diumenge vam donar-ho tot en una lluita on l’orgull, la fe i les ganes van guanyar als nervis, els dubtes, les manies i les pors. Ens mostràvem com la colla que mai havíem acabat de demostrar ser, una colla lluitadora. Tot això, es va materialitzar diumenge en forma de quatre de nou en folre, castell que es defensava amb orgull, lluny del tres de nou del Catllar i convertint-se en un castell que es podria qualificar com a èpic, a prop del de la Vella al Firagost; perquè si, el dia 20, vam tenir un punt de Vella – en quan defensar un castell es parla –.
La diada de Santa Tecla era clau. He de confessar que tenia por a un excés de confiança per part de la gent, que s’ho prenguessin amb calma. Sortosament no va ser així. Potser encara no en som conscients però, per mi, aquell tres de nou amb folre descarregat té una importància brutal, era una manera de reafirmar-nos, de demostrar-nos que no havia estat un cop de sort. Que cony! Era el cinquè tres de nou amb folre de la temporada!
És extraordinària la confiança que ens transmet un castell com el cinc de vuit, construcció que fa tant sols un any, a aquestes alçades de la temporada, només havíem aconseguit carregar, i mireu-nos ara: en portem deu, DEU! Deu cincs de vuit consecutius descarregats ens una temporada, onze consecutius si contem el de l’any passat al Vendrell.
Estic segura que des de fora no és possible comprendre el que aquests tres dies – 20, 23 i 24 – han representat per nosaltres, aquestes festes de Santa Tecla no només les recordarem com aquelles on vam tornar a fer la Tripleta, les recordarem com aquelles on vam tornar a néixer, on vam alçar la veu, on ens vam mostrar realment com som, una colla gran. I és que segurament no som conscients de lo grans que arribem a ser.
Per Sant Magí de l’any passat ningú hagués donat un duru per nosaltres. En aquells moments ningú s’hagués cregut que un any i un mes més tard estaríem on som ara: abraçant-nos al cel.
I la nostra canalla? En els moments difícils, de dubtes, de desil•lusions; la nostra magnífica canalla ha estat la que ha tirat del carro, la que ens ha donat esperances i ens ha fet retornar la il•lusió. Són ells els que en els moments complicats et dediquen els millors dels somriures. No es pot comprendre l’evolució de la colla aquestes dues últimes temporades sense la canalla. Com tampoc es pot fer sense entendre tota una tècnica al darrera.
Però ara no és el moment d’avaluar, la temporada encara no ha acabat, ens esperem bones actuacions i grans castells. Toca gaudir d’aquest divendres de vacances i tornar-hi la setmana que ve amb les piles recarregades.
Però, sobretot, disfruteu recordant aquesta Santa Tecla.
I és que hem deixat de córrer, la Jove comença a volar.
I Talía, després d'aquests dies tant intensos, s'ha agafat unes vacances ben merescudes.
Crec que encara no sóc plenament conscient del que vam fer ahir. Ara mateix estic en un núvol.
Ahir era el gran dia, la Gran Batalla, el gran repte. Portàvem dos anys treballant al màxim per arribar al dia d’ahir, per traspassar una gran frontera que feia 11 anys que no tocàvem, per tornar a tocar el cel i agafar-nos-hi amb moltes ganes i il•lusió. Ahir érem nosaltres els nostres veritables enemics i si, ahir, ens vam vèncer.
El dia començava amb un bon esmorzar al Tòful – que tot i que no és el que era, no està mal – entre espartanos pinyerus, preparats pel que ens venia. Al local, milers de papallones comencen a envair-me la panxa. La gent aparenta tranquil•la, vaig cares somrients, il•lusionades. Tots sabem que el triomf està només a les nostres mans, i que haurem de lluitar per aconseguir-lo. Sortim primers i de cinc de vuit, el vuitè de la temporada i igualant el rècord de la temporada 2005 i amb l’estrena de la Paula a dosos. L’espectacle havia començat, ja en teníem un al sac. A segona ronda afrontàvem un ràpid tres de nou amb folre, el millor del que portem de temporada i que deixa com a pura anècdota la caiguda al Catllar. Celebrant-lo amb un gran somriure als llavis ens preparàvem per el gran repte.
El 4d9f era l’espineta que portàvem clavada des de Sant Magí 2008, era el gran objectiu de la temporada. Certament hi havia nervis, no només pel que representava, s’ha de tenir en compte que a assaig no hi hem ficat sisens; hi han colles que no els hi fa falta, però en una colla com la nostre on la part psicològica és essencial i ens afecta molt, era una detall important. També cal tenir en compte que aquest any no hem tingut cap preciositat de 4d8 – contràriament a l’any anterior –, ja ho deia el Martí al Toc de Castell, tenir un 4d8 perfecte no et dona cap garantia de cara el 4d9f, són de dos móns diferents.
Després de dos peus desmuntats el quatre tira amunt. Si he de ser sincera, no sóc del tot conscient del que va passar des de que l’enxaneta va fer l’aleta fins que es descarrega. De sobte em vaig trobar entre la gent que ja cridava I JOVE I JOVE I JOVE JOVE JOVE! Aleshores vaig ser conscient del que acabava de passar, després d’onze anys: TRIPLETA MÀGICA DESCARREGADA! I en feia cinc que no descarregàvem el 4d9f! I moltes moltes estrenes: la Laís descarregava el seu primer 4d9f com enxaneta, L’Abril, la Marta i la Cristina feien el seu primer castell de nou d’acotxador, dosos i sisens respectivament. El Carmel debutava a quarts i la Gina, que l’últim 4d9f el descarregava com enxaneta, ahir ho feia a sisens. Estrenes vàries al folre. Quin regal d’aniversari eh Mercadé??
I comença a sonar l’Amparito, i abraçades, felices llàgrimes, petons i somriures d’alegria descontrolada. I és que onze anys són masses anys. Ahir vam demostrar que la Jove en sap de lluitar, que sap treballar un castell. El 4d9f d’ahir a la plaça de la Font es va descarregar per pebrots, per orgull. Si algú dubtava d’aquest castell, ahir no ho va semblar pas, no només ens el creiem, sinó que el vam saber defensar com mai la Jove havia fet – alguna cosa està canviant? – s’havíem que patiríem i ens hi enfrontat amb decisió.
Després del pilars, tots vam anar cap al local embogint al ritme de l’Amparito i allí ens esperava la xaranga “SUK1pÀ” amb més Amparitos, Paquitos Chocolateros i altres. Vam acabar tots plens de cervesa i alguns sota la dutxa i tot. El moment estel•lar va ser va ser quant van agafar el ninu per aprendre a pujar a l’estil misteri i tots els altres ens vam col•locar en dues fileres fent els armats Baixada Peixateria amunt fins la Plaça del Rei i baixant cap al local altre cop però amb la Paula pujada sobre el ninu i cantat la cançó del pilar caminant. La gent demanava anar fins la plaça de la Font, i així ho vam fer, fent cordó i tot i finalitzant amb alguna malifeta o altre.
El dia d’ahir és un gran dia per recordar, el dia en que la Jove va tornar amb els grans i es va consolidar – segons la CCCC – com a Colla de nou. Un dia on es van trencar manies i on tots vam anar a una. La Tripleta Màgica torna a ser de color lila.
I jo, a principi de temporada vaig fer una promesa a la senyoreta Paula, que, veient el resultat de la diada d’ahir, compliré encantada.
Pel que fa a les altres colles, brillant diada dels verds – que va fer el primer pilar de 8fm que veu la plaça de la Font – i també de la Vella. Pel que fa als Xiquets espero que es millorin els lesionats i que aquest dimecres puguin afrontar altre cop una bona diada.
I ara espartans a gaudir de la victòria – contra nosaltres – d’ahir. Com diria aquell, Auh! Auh! Auh!
Pocs dies ens separen de la Gran Batalla, espartans, l’hora és arribada. Això s’ha convertit en una lluita personal on lluitem contra nosaltres mateixos. És hora de vèncer els grans castells, és hora de vèncer les nostres pors, els nostres dubtes, els nostres temors.
Una humil servidora intentarà en les pròximes línies relatar els successos tinguts lloc aquest dos últims dies.
Dijous – si, dijous –, a part de que va ser el meu últim dia de feina – adéu a Comarruga, als metges, als pacients i a les receptes!! –, hi havia assaig. Si si, ho heu llegit bé, hi havia assaig. Que la Diada Nacional caigui en divendres és genial perquè de sobte tens un cap de setmana de tres dies – tot i que ara que estic de VACANCES ja m’és igual sigui dilluns, dimarts o diumenge –, però és una putada pels qui han d’assajar i més si el dia 20 – i 23 i 24 – està a tocar.
Així doncs es va decidir passar l’assaig de divendres a dijous. Va ser un assaig estrany, però molt productiu i amb bones proves. Jo em vaig dedicar única i exclusivament als nous – que no són pocs –. A mig assaig, retorn del Gran Blau de la Mà – ja era hora! –, crec que ja tocava que algú digués alguna cosa, portàvem uns dies ensopits, però després del Gran Discurs, la gent va reaccionar en forma de 3d9f fins sisens – altre cop – i de 4d9f.
Divendres, el país ens necessitava: havíem de fer un pilaret – que està molt macuuuu! – al monument de Rafael Casanovas. I el vam fer, ui tant! Crec que la gran – i notada – diferència amb l’any passat és la millora del Cor Gregal al cantar les cançonetes. Després del pilaret no podia faltar un esmorzar espartano, ni tampoc enllaçar-ho amb un vermutet a la plaça de la Font.
La tarda va passar tranquil•la i sense preocupacions, el penó de la Colla ja estava penjat i vaig dedicar la tarda llegir-me guindilles i cafès per tothom. Vaig poder apreciar els inicis del mestre Obi aiaiai. Allò si que era vitalitat, allò si que era classe! No com ara! Uiuiui, ja no ets el que erets – clarament –, estic perduda, i com jo, molts espartanos més. Sé que segurament no et podré fer canviar d’idea, mestre, però com a mínim no es podrà dir que l’ijovejovejove no ho ha intentat.
Deixant a banda tot això, ahir també teníem actuació. Sense gaire més secret: 4d8, 5d8 – el setè ja, altantu! –, 3d8 i tres pilars de 5. Després de l’actuació everybody al local! Prova de 4d9f! Si el 4d8 de l’actuació era clarament millorable, la prova de 4d9f va ser la millor del que portem de temporada. Què?? Ara si?? Hem tornat? S’han acabat les cares parades al saber QUE VOLEM FER LA TRIPLETA???? Si? Ja ens ho creiem???
És que sembla que quan ho diuen ens ho prenguem en broma. Senyors, que és la TRIPLETA cony! Que fa onze anys que no la descarreguem!! No volem ser una Colla gran? Doncs una Colla Gran no fa miracles, per fer una gran actuació necessitem ser tothom dimarts i divendres que ve. I al loro! Divendres és també l’últim assaig abans Santa Tecla – que no é lo mismo que primerdiumengedefestes – i la Mercè.
A la nit – i aparcant un moment el tema d’ànimus que no estamos tan mal – la Colla va organitzar una festeta amb els JORTER & JORTER. Crec que no tinc paraules per descriure aquells extranys “éssers” vinguts d’una galàxia molt llunyana i que fins i tot es van atrevir a fer-me la competència amb el tema ulleres de sol. Ai xavals! Que a mi tema ulleres és molt difícil superar-me! Això si, va ser genial.
I tornant al tema...espartans se’ns presenta una Gran Batalla, però no us enganyeu – o no us deixeu enganyar – la batalla – i no guerra, la guerra és tota la temporada – és contra nosaltres mateixos, tant a nivell físic com psicològic. S’han acabat els dubtes i pors, s’han acabat les tonteries. Ja fa temps que sabem que el dia arribaria, doncs ja arribat, ja està aquí.
És un gran repte, cert. Però no ens ve de nou. Arribem a plaça amb set 5d8 a la butxaca i tres 3d9f – un descarregat i dos carregats – que és molt! Deixem-nos de tonteries i a per totes, tornem a ser la Jove lluitadora, diumenge vencem-nos!!
I us deixo amb un vídeo – si, el mateix que va penjar el jefe – que reflexa clarament l’esperit que s’ha de veure ara i sempre:
I sembla que Talía ha tornat, i amb més força que mai.
Han passat moltes coses des de l’última actualització: Vilafranca va descarregar per primera vegada al món mundial el 3 de 9fa; una servidora va canviar l’u pel dos; divendres fèiem un bon assaig; ahir es va actuar a Guissona i avui he acabat les entregues (yujuuu!), ara només queda esperar a dijous i tot serà perfecte.
Però anem pas a pas.
Dilluns a la nit m’arribava la notícia del 3d9fa dels verds, i si amb la notícia ja vaig flipar, el vídeo em va fer esborronar d’una manera impressionant: felicitats!
Dijous, tres de setembre, una servidora en feia vint, VINT! En feia vint amb tot el col•lapse mòbil/feisbuc que comporta, mil gràcies! Però dijous també va néixer la filla del Marc que, per cert, es diu Jordina – si Joan, la profecia s’ha complert –, cosa que em fa molta molta i moolta il•lusió!
Divendres, assaig molt important, tocava posar-se les piles. Dimarts va ser una mostra del que podia arribar a ser el divendres, i no va fallar. Força gent i bon ambient, bones proves i la ment posada en el mes que ens espera. Papallones! Papallones!
I diumenge, Guissona, diada que em feia especial il•lusió, però no hi haurà crònica, – ho sento, anònim “tarragoní matalasser”, per cert, algun dia ja em diràs qui ets eh! – més que res perquè no hi vaig poder anar. I em fa molta molta molta ràbia! Les obligacions – les maleïdes obligacions – universitàries van fer que em perdés la diada. Destacar el primer 3d7a de la Colla. Però no en vull parlar gaire....em fa massa ràbia! Aiiii!!!
I a seguir treballant senyors, l’hora és arribada. No ens podem relaxar, ens queda un mes i mig on hem de donar el millor de nosaltres mateixos, amb la concentració i mentalització que comporta. Està a les nostres mans.
(petit, petit repàs, ho sé. De moment us haureu de conformar amb això. Apa!)
