E incominciavo a volare nel cielo infinito

Moltes emocions en tant pocs dies, masses sentiments barrejats, una mescla explosiva que s’havia de deixar pair amb tranquil•litat.

Tot i que encara no he acabat d’assimilar tot el que ha passat els últims dies, ara en tinc una petita visió més allunyada, començant a ser conscient del que hem arribat a fer.

Veritablement aquests dies ens hem vençut. Diumenge vam donar-ho tot en una lluita on l’orgull, la fe i les ganes van guanyar als nervis, els dubtes, les manies i les pors. Ens mostràvem com la colla que mai havíem acabat de demostrar ser, una colla lluitadora. Tot això, es va materialitzar diumenge en forma de quatre de nou en folre, castell que es defensava amb orgull, lluny del tres de nou del Catllar i convertint-se en un castell que es podria qualificar com a èpic, a prop del de la Vella al Firagost; perquè si, el dia 20, vam tenir un punt de Vella – en quan defensar un castell es parla –.

La diada de Santa Tecla era clau. He de confessar que tenia por a un excés de confiança per part de la gent, que s’ho prenguessin amb calma. Sortosament no va ser així. Potser encara no en som conscients però, per mi, aquell tres de nou amb folre descarregat té una importància brutal, era una manera de reafirmar-nos, de demostrar-nos que no havia estat un cop de sort. Que cony! Era el cinquè tres de nou amb folre de la temporada!

És extraordinària la confiança que ens transmet un castell com el cinc de vuit, construcció que fa tant sols un any, a aquestes alçades de la temporada, només havíem aconseguit carregar, i mireu-nos ara: en portem deu, DEU! Deu cincs de vuit consecutius descarregats ens una temporada, onze consecutius si contem el de l’any passat al Vendrell.

Estic segura que des de fora no és possible comprendre el que aquests tres dies – 20, 23 i 24 – han representat per nosaltres, aquestes festes de Santa Tecla no només les recordarem com aquelles on vam tornar a fer la Tripleta, les recordarem com aquelles on vam tornar a néixer, on vam alçar la veu, on ens vam mostrar realment com som, una colla gran. I és que segurament no som conscients de lo grans que arribem a ser.

Per Sant Magí de l’any passat ningú hagués donat un duru per nosaltres. En aquells moments ningú s’hagués cregut que un any i un mes més tard estaríem on som ara: abraçant-nos al cel.

I la nostra canalla? En els moments difícils, de dubtes, de desil•lusions; la nostra magnífica canalla ha estat la que ha tirat del carro, la que ens ha donat esperances i ens ha fet retornar la il•lusió. Són ells els que en els moments complicats et dediquen els millors dels somriures. No es pot comprendre l’evolució de la colla aquestes dues últimes temporades sense la canalla. Com tampoc es pot fer sense entendre tota una tècnica al darrera.

Però ara no és el moment d’avaluar, la temporada encara no ha acabat, ens esperem bones actuacions i grans castells. Toca gaudir d’aquest divendres de vacances i tornar-hi la setmana que ve amb les piles recarregades.

Però, sobretot, disfruteu recordant aquesta Santa Tecla.



I és que hem deixat de córrer, la Jove comença a volar.


I Talía, després d'aquests dies tant intensos, s'ha agafat unes vacances ben merescudes.

foto: Dani Seró

I jove jove jove!!