Mig ple

Si, realment no era el que esperàvem, no era ni molt menys el que volíem ni el que anàvem a fer. Però, tot i això, el got està mig ple.

Si és veritat, el tres el volíem descarregar i sincerament m’ha fet molta ràbia tan sols poder-lo carregar, molta. Però, tot i això, el que hem fet té molt i molt de mèrit. Plantejar-se un castell de nou a aquestes altures de temporada i fora de Tarragona ja és un gran pas. Ser la suficient gent com per encarar-lo és un gran què, a part m’han comentat que som la primera colla, després de les de Valls, que fa un castell de nou al Vendrell. Evidentment que no podia caure aquell castell, l’hem començat a treballar massa d’hora i és evident que el teníem, i això encara fa més ràbia.

Però un canvi és clar, les dos últimes vegades on el 3d9f només havia quedat en carregat – Les Santes i el Catllar – vam acabar l’actuació amb el 4d8. I avui no ha estat així. Cert, no hem tirat el 3d8a, però hem descarregat un 2d8f – treballadet - .

Crec que ha estat encertadíssima la decisió de tirar el pilar de sis. Segurament si haguéssim acabat la diada amb un vano de cinc les sensacions posteriors de cada casteller haguessin sigut diferents a les actuals. Que d’acord, si, no hem fet el que volíem, però no renunciem a res, no ens rendim i plantem el pilar de sis. Si, només l’hem carregat, però quants anys feia que no el carregàvem? És més, quants anys feia que no el tiràvem a plaça? Crec que les sensacions després del pilar – tot i només carregar-lo – són força diferents. Evidentment que hem segueix fent ràbia lo del 3d9f, però és una ràbia diferent, perquè sé que no ens hem rendit i no ens hem conformat, hem donat la cara, o aquesta és la sensació que m’ha quedat.

I senyors – i parlant de temes no tant seriosos – hem veig obligada a comentar el pilar de sis des del meu humil punt de vista – com un conte, si fa no fa – :

Ronda de pilars i veig el Gran Cap de Colla reunit amb components del pilar de sis “aaaah”, penso. Passa el Comandante i m’anuncia pilar de sis. El segueixo. Pregunta avere qui podria fer de baix, es gira, em mira amb una mirada interrogatòria de les seves i assenteixo. Jo de baixos al pilar de sis! Em pregunten les crosses que vull – Bea i Andreia, bona combinació senyoretes! – i em situo al meu lloc. Milions de papallones envaeixen la meva panxa. La gent em comença a donar consells i l’últim que sento abans de tancar la pinya és el Paco Gil dient-me “Jordina, no saps on t’has posat”. Si he de ser sincera no recordo ni la meitat del pilar, això si, allí a baix estàvem perfectes! Tot i només carregar-lo, no puc evitar un GRAN somriure d’orella a orella. De sobte em trobo envoltada de gent felicitant-me i apareix la Raquel Sans a entrevistar-me pel “3 rondes”: quina vergonya! No sabia pronunciar res dels nervis encara! No recordo ni el que m’ha preguntat ni el que he contestat, només recordo que no em sortien les paraules i que em tremolava un munt la veu. Les cames encara em tremolaven totes. Quant aquesta nit escolteu l’entrevista – si surt – no us n’enfoteu gaire si-us-plau!!!!! Aiiiii quina vergonya!!!!

Però, abans de marxar i inesperadament, he rebut la santa bufetada del Fibra – tiet Fibra –. Gràcies tiet, però ara toca descarregar-lo, que tot i que estic contenta per haver-lo carregat, tinc unes ganes boges de completar-lo.

I tot i l’espineta que m’ha quedat del Vendrell, com ja he dit, per mi el got està mig ple. Ens espera una Diada de l’Esperidió que pot ser brutal i que se’n té moltes ganes. Toca fer un esforç més senyors meus!

I Talía somriu molt, molt i molt.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!