Primer 3 de 9 amb folre CJXT

Sant Magí 1994

Tot torna a començar

Hi ha qui creu que no existeixen ni els inicis ni els finals, sinó que simplement ens movem en un cercle, en cicles canviants. Que no som punts aïllats sinó que formem part d’un tot, d’un conjunt. Allò que en diuen “l’etern retorn”.

Així doncs, tot torna a començar, i els assajos no podien ser menys. Primer assaig de dimarts, bon ambient, petons, abraçades i somriures. I es respiraven ganes, il·lusionades ganes. Al gener en vam fer un primer tast, i després de més d’un mes i mig de vacances – per alguns – hi tornem. Però, oh! hàbils senyors i senyores d’aquesta la nostre Colla, estic convençuda que tots hauran apreciat canvis considerables al local: una magnífica (casi)xarxa, molts quadres penjats i, atenció, el gimnàs neeeet!!!!!! A part de més ordre en general.

I, a poc a poc, tot va tornant a lloc i te’n adones de que res és casualitat. Petits detalls, petites coses, que a la llarga es noten i compensen – això també ho deia el meu entrenador, i tenia raó –. Com – n’estic segura – notarem la romeria a Montserrat i el ciri allí encès...la moraneta ens acompanya i això em reconforta, i molt.

I on som nosaltres? On ens trobem? Quin pas hem de donar? Crec que és totalment EVIDENT. Hem de seguir construint el camí que vam iniciar ja fa temps. Pas a pas. L’any passat vam firmar la millor temporada de la història de la Colla, als núvols s’hi està molt bé, però s’ha de treballar el doble si volem seguir abraçats al cel.

El que hem fet no és gens fàcil, no siguem ingenus, no caiguem en l’error de donar-ho tot per fet. Cadascú compta i molt, no creguem que per faltar a un assaig ningú ho notarà, perquè és absolutament fals. És més, imagineu-vos per un moment què passaria si tots penséssim el mateix.

L’any passat vam obrir una porta que feia temps havíem tancat, el cinc de nou amb folre de color lila es tornava a intentar. El recorregut i el procés dut a terme per arribar a fer aquest pas, fallit pas, però pas important al cap i a la fi; és d’una magnitud i valor incalculable que no podem deixar perdre. I en cap cas dic que aquest hagi de ser l’objectiu de la temporada, perquè crec que amb aquesta mentalitat ens equivocaríem completament. El cinc de nou amb folre – o qualsevol altre gamma extra – no hauria de ser un objectiu, sinó una CONSEQÜÈNCIA. M’explicaré. Crec que el nostre objectiu hauria de ser igualar – com a mínim – els resultats de l’any anterior. Any rere any anem avançant en el domini dels nou pisos bàsics, però amb això no n’hi ha prou. Hem de lluitar per mantenir el nivell assolit i fer-ho amb més facilitat, quantitat i en llocs geogràfics diversos, sense oblidar treballar per augmentar el volum de gent. Si aconseguim tots aquests objectius, el cinc de nou serà la conseqüència immediata al treball, a l’esforç i a la constància del dia a dia, serà la conseqüència dels objectius assolits.

Així doncs, ens veiem a assaig!

I Talía està pletòrica, gràcies.

I jove jove jove!!

Temps

A vegades el temps va molt ràpid, d’altres és massa lent. Diuen que el temps ho cura tot, malgrat moltes vegades també li hem de donar temps al temps. Com deia el meu entrenador, el temps és també relatiu.

I és que amb poc temps han passat tantes coses...

A principis de gener va sortir escollit el Jordi Sentís com a Cap de Colla i l’Albert Grau com a President. Ben aviat, i a causa de les Decennals, hem pogut començar a copsar quina serà la manera de fer d’ara endavant. Hem fet un petit tast del que serà la temporada i ningú n’ha quedat indiferent. Apostem fort senyors! I no em refereixo tan sols pel resultat a Valls – 3 de 8 al gener i amb canvis considerables...és per treure’s el mocador! – sinó pels assajos previs a aquest. Crec que encara no som conscients de lo genial que ens ha anat aquest mes. Hem pogut fer proves que segurament més endavant i per calendari – i quin calendari! – no hauríem pogut fer i crec que tard o d’hora se n’aniran recollint els fruits. És d’aquella feina que fas – i seguirem fent – que potser al moment no es veu, però que amb el temps acabes notant i agraint. M’agradava l’ambient que es respirava a assaig, s’oloraven ganes, ambicioses ganes.

Considero, però, que no hem de caure en l’error de pensar que tot continuarà igual als anteriors tres anys. Ens hem de treure això del cap. Malgrat es segueixi una línia continuista és evident que tots som diferents i que les maneres de fer no seran les mateixes. Semblants, potser, però no iguals.

Ara ja hem fet el primer tast, ens espera un mes i mig de vacances per després començar, ara si, la temporada.


--------

També és temps de dir adéu. Costa molt dir adéu a algú, de fet, malgrat dic molt aquesta paraula, crec que no m’agrada gens, és massa negativa, em provoca males sensacions. Quan t’has d’acomiadar de persones que han format part de la teva vida, evidentment és dur. Fins i tot intentes no pensar-hi, creient ingènuament que el dia que marxin no arribarà. Potser ens els vam fer tant nostres que crèiem fermament que no passaria, malgrat sabíem que així seria. A aquestes alçades crec que és evident de qui parlo. Com tres persones es poden trobar tant a faltar? Potser és veritat allò que diuen, no te’n adones de fins a quin punt algú era important fins que l’has perdut.

De l’Ataualpa trobaré a faltar el seu somriure i alegria, la gran energia que l’envoltava i ens transmetia a tots nosaltres. Andreia, la meva crossa de pilar de sis, aquell dia no l’oblidaré mai. Laís, has tocat el cel tantes vegades...l’has abraçat amb tantes forces, sense por, convençuda, amb decisió, enfrontant-hi amb ganes i segura de tu mateixa. Jo de gran vull ser com tu.

Un adéu és massa trist i més encara estant convençuda de que ens tornarem a veure, que en tornarem a trobar. Així doncs no us dic pas adéu, us dic “fins aviat”.


I jove jove jove!!

Els petits canvis són poderosos

És temps de canvis. Canvi d’estació, canvis en la decoració dels carrers, canvi de govern, canvi de jaqueta fina d’entre temps per abric d’hivern, canvis d’opinió i canvis d’humor...tot són canvis i la Colla no podia ser menys.

Amb la dimissió del Jordi Crespo com a Cap de Colla, també s’apropen canvis al Cos del Bou; abans, però, de parlar de candidatures – tema que dóna molt de sí – m’agradaria agrair els tres anys de mandat al Gran Cap de Colla.

Si bé al principi no sabíem ben bé on volia anar a parar amb la seva manera de fer, el temps li ha acabat donant la raó i amb el pas a pas imposat ha aconseguit que, tres anys més tard, firmem la millor temporada de la història de la Colla.

Ens ha demostrat que la constància, la paciència i la feina ben feta són el bon camí. I la perseverança, amiga perseverança! Sense oblidar el passat, vivint el present i amb la mirada al futur. Potser no sempre l’ha encertat, ara que no es pensi que és el millor, perquè no l’és. Tot és millorable. La perfecció no existeix, almenys quan de castells es parla.

Ha canviat el concepte de discurs de Cap de Colla. I malgrat al principi em va sobtar, he de reconèixer que m’agraden. Em fa gràcia l’estratagema psicològica que aplica a la Colla, perquè acostuma a encertar-ho, si bé de tant en tant hagués anat bé algun que altre cop a la barana amb el conseqüent Gran Blau de la Mà. Crec que en els seus discursos moltes vegades deia més coses de les que li agradaria o deia coses de manera encoberta, entenent-lo així uns pocs privilegiats. Però vaja, aquesta és tant sols la meva impressió.

Podríem dir que la prudència ha sigut el seu estendard, acompanyada de grans dosis de paciència, visió de futur i cert optimisme. Majoritàriament ha semblat estar segur de si mateix, però també pot ser que hagi creat el perfecte personatge de Gran Cap de Colla.

Va agafar-nos quan ningú donava un duro per nosaltres i la transformació ha sigut estratosfèrica. Vivíem de la glòria del passat i ens ha ajudat a construir un gloriós present. Gràcies.

S’ha de sentir orgullós del a Colla, doncs la Colla també està orgullosa de d’ell – com es va demostrar el dia que va dimitir –. Ens ha ajudat a fer-nos grans i el més important, ha fet que ens n’adonéssim de lo grans que som fent-nos tirar vells prejudicis i començant de nou. Ha fet que tornéssim a tocar el cel i sense està satisfet del tot, ha aconseguit que l’abracéssim com mai ho havíem fet. I això és extraordinari.

Va confiar amb nosaltres i nosaltres, malgrat ens va costar als inicis, vam confiar amb ell. Al final pràcticament no qüestionàvem les seves decisions – fet que també és preocupant –, doncs sabem que malgrat moltes vegades no ens agradaven, els resultats han acabat sent garantia de que potser no anava mal encaminat. Que això no vol dir que no la cagui.

Ha deixat a la Colla frases i moments que segur, no oblidarem. Com els famosíssims “treball i concentració”, “parem aquest rum-rum”, “mimem el castell” o “mimem la pinya”, “parem aquest xiuxiueig” i tants altres. Això si, el seu gran moment de “treball/avall” passarà, segur, a la història de la Colla.

La seva manera de fer ha acabat sent un model, diferent al que estàvem acostumats. I arreu es sap que si ara la Jove és la Jove, és per haver-lo seguit. Evidentment, res del que he dit no s’entén sense la gent que ha tingut al darrera, que és molta. Una persona sola és molt difícil que arribi lluny, així doncs, ell i nosaltres hem d’estar molt orgullosos de tot el seu equip. I de Calíope, no ens podem oblidar d’ella.

Crec que no podem fer res més que donar-li les gràcies per aquests tres anys. Gràcies per haver triat el camí correcte alguns cops i l’incorrecte d’altres. Gràcies per, a vegades, haver escollit el camí difícil, doncs la suma de tot això ens ha portat on som ara.

I ara? Després de dimitir el Jordi Crespo – i conseqüentment tota la junta i la tècnica – allò es van convertir en una obsessió, allà on anaves veies possibles candidatures, als bars, a les cafeteries, als restaurants o pel carrer. Si s’ajuntaven més de tres persones de la Colla, era molt possible que estiguessin formant candidatura, fos o no descabellada, tu la veies. Corrien rumors diversos per les files liles, al final aquest va passar a ser el nostre únic tema de conversa. La situació va començar a ser realment preocupant, si crèiem amb els rumors, es presentaven unes cinc o sis persones a Cap de Colla!

I, sigui qui sigui, el – o la – que acabi agafant el lloc, crec que serà molt important la confiança que li ofereixi la Colla. Ens hem acostumat a una manera de fer que, per poc que sigui, canviarà segur, encara que el canvi sigui mínim. Però hem de pensar que a vegades els petits canvis són poderosos. Considero que el principal objectiu de la Colla ha de ser no perdre el nivell. Complert aquest, podem seguir escalant amunt aconseguint-ne d’altres – que n’hi ha –.

Crec que el pròxim – o pròxima – Cap de Colla té reptes molt importants a superar i per això insisteixo en que la confiança, les ganes i el compromís que li acabem oferint ajudaran a començar – o no – amb millor peu. Tot depèn de nosaltres mateixos.

foto: Laia Ferré

I sembla que Talía, després d’unes vacances – merescudes vacances –, ha tornat.

I jove jove jove!!

S’ha acabat

La millor temporada de la història de la Colla va posar punt i final dissabte la diada de l’Esperidió, diada plena d’il•lusions, alegries, moments emotius, moments d’eufòria i fins i tot diverses llagrimetes que eren difícils d’evitar.

I és que això ja s’ha acabat. S’han acabat els assajos i les actuacions. S’ha acabat anar al pizza al tall abans d’assajar i fer la cervesa de després. S’ha acabat el treball i també la concentració. S’ha acabat el “no sou fileres, sou totxanes!” i el “daus al pilar!”. S’ha acabat el rum rum i el xiuxiueig. S’han acabat les reunions abans i després d’assaig. S’han acabat les tripletes màgiques i els castells simultanis. S’ha acabat fer fotocòpies i perseguir a la gent perquè et porti dues fotos de carnet. S’han acabat els grans dinars després de les grans actuacions i els mojitos a la plaça de la Font. S’han acabat les processons fins l’ajuntament, el Chartreuse i el puru. S’ha acabat el Bob Esponja – que vive en una piña debajo del mar – i el “the bread speaking”. S’ha acabat mimar la pinya i el castell. S’ha acabat quadrar i desquadrar castells. S’ha acabat fer rodonetes. S’han acabat els patus “fua fua” – va per tu Xavi Felip! – i els “with the senyering”. S’ha acabat passejar-te amb un somriure l’endemà d’una gran actuació. S’ha acabat posar-se a cridar com a bojos els noms de la gent que va entrant al local. S’ha acabat cantar l’Amparito. S’han acabat els discursos del Gran Cap de Colla i les aparicions del Gran Blau de la Mà. S’ha acabat cridar “la resta del folre, amunt!” o “ dosos col•locats!”. S’ha acabat fer d’armats. S’han acabat els assajos fins a altes hores de la matinada. S’ha acabat recol•locar quesitos. S’ha acabat cantar pinyes. S’han acabat les fitxes dels nous i les pneumònies. S’ha acabat fer l’aleta. S’han acabat les papallones. S’ha acabat cridar “i Jove Jove Jove!”.

I potser ara no en som conscients, però el que hem fet és ENORME. I, per un moment, tanqueu els ulls, visualitzeu i recordeu tota aquesta temporada. Inevitablement, quan els torneu a obrir, els llavis hauran dibuixat un gran SOMRIURE.

I si, s’ha acabat, però tranquils, ens queda saber que l’any que ve la temporada torna a començar.

PD1: i encara ens queda el sopar de la Colla, no?
PD2: Ocaña, em segueixes devent un Chartreuse!
PD3: més endavant ja analitzarem cosetes.

Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Todo pasa y todo queda

pero lo nuestro es pasar

Diuen que les coses bones són les que més curtes se’ns fan, i tenen raó. Els mesos han anat passant ràpids i sense ni tant sols adonar-nos-en hem arribat al final de la temporada. Arribàvem al Vendrell amb ganes i amb uns objectius poc normals per nosaltres a aquestes altures de la temporada. Potser és que alguna cosa està canviant. I estant allí no podia evitar pensar amb el pilar de feia un any en aquella mateixa plaça. Un pessigolleig em va recórrer i fins i tot ho vaig comentar amb l’Andreia i la Bea. I cap de les tres va poder evitar un somriure. Un any més tard hi tornàvem a fer un pilar, encara que fos d’un pis menys.

I malgrat després de l’actuació tenia una barreja de sentiments i emocions que no podia identificar, més tard vaig adonar-me que es tractava d’orgull i admiració. Orgull per la reacció de la Colla i per l’actitud que vam adoptar, demostrant que res tenim a veure amb la colla de fa uns anys. Admiració per haver segut capaços d’actuar com ho vam fer i, malgrat una baixa important, decidir tirar igualment el 4d8a. Va ser una decisió valenta, i n’estic molt satisfeta.

Què és ser una colla gran? Com s’obté aquest títol? És més, qui l’atorga? La mateixa colla? El públic? Els periodistes? Una colla gran no té perquè ser la que fa millors castells. Jo crec que una colla gran és aquella que es supera cada dia, que creix, que no es rendeix. Una colla gran ho és per l’actitud, la metodologia i el tarannà. Una colla gran és aquella que cau i es torna a aixecar i, per sobre de tot això, una colla gran és aquella que sap que és gran.

I és així com ens veig, ENORMES. Som una colla que aquests últims anys s’ha superat a si mateixa, avançant dia a dia, pas a pas, temporada a temporada. Conscients de que tos els objectius aconseguits no ens els han regalat pas. Hem treballat molt dur per arribar on som ara. Amb més o menys encert hem construït el nostre propi camí, la nostra manera de fer. Hem ensopegat moltes vegades, aixecant-nos amb força, el cap clar i decidits. No ens enganyem, no som perfectes, però no per això deixarem d’intentar superar-nos. Si som com som és perquè també som capaços d’assimilar on ens trobem. Encara tenim molt per fer, molt per millorar i nous camins per construir. I ser conscients d’aquesta evident realitat ens fa encara més grans.

Golpe a golpe, verso a verso...

No hem de mirar als del carril del costat, al de davant o al de darrera. Mirem-nos per un moment al mirall i durant uns minuts i objectivament contempleu-vos i analitzeu després què heu vist. No cal mirar als altres, el veritable enemic a batre és el que veus en el mirall.

A vegades lluitaràs contra vells prejudicis, d’altres contra els dubtes, els nervis, la inseguretat i la por. I quan hagis vençut tots aquests factors no hi hauran carrils al costat, ni al davant, ni al darrera. Només seràs TU, treballant per TU i creixent per TU.

I crec que aquest és el pas que ha fet la Colla. Ens hem mirat al mirall, hem vist els nostres defectes i treballem per millorar. Avançar no sempre serà fàcil ni agradable, però som conscients de que la recompensa final és i serà molt gratificant.

Diem adéu a la millor temporada de la història de la Colla ambiciosos i amb ganes de més. I això diu molt de NOSALTRES.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

PD: I dissabte ens espera l’ESPERIDIÓ – al pla de la Seu – amb la seva posterior festa.

I jove jove jove!!

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

Surto d’hora al carrer, el cel és d’aquell blau que només fa en certs matins i que tant m’agrada, l’aire és fresc i corre juganer. No sé com descriure aquella sensació, era una barreja d’expectació, ganes, il•lusió i unes papallones que tenien unes ganes boges de manifestar-se. Era d’aquells dies que, sense poder-ho evitar, camines amb un somriure als llavis. A poc a poc vas veient com gent que vesteix pantalons blancs i camises de diferents colors caminen cap a la mateixa direcció que tu. És aleshores quan te n’adones de que ells també porten escrit aquell somriure. El dia esperat ha arribat i les ganes ja no poden ser més visibles.

Després d’haver reafirmat la Tripleta arribàvem al Concurs amb un programa obert a diferents possibilitats. En cap moment s’havia anunciat que intentaríem el cinc de nou amb folre, és més, en cap cas s’havia dit que descarregar el tres i el quatre fos garantia de tirar el cinc. I ara, havent tingut un temps per reflexionar, segueixo pensant que tirar-lo va ser la millor opció, fins i tot sent conscient del resultat de l’intent. M’explicaré: crec que la Colla ha fet un canvi de xip molt gran, ara quan parles de 5de9f no veus aquelles cares barreja de certa malenconia, un punt de nostàlgia i uns grams de respecte i temor. Crec que han quedat oblidades les sensacions deixades pels intents de fa molts anys i això, en part, és gràcies a la gran quantitat de gent nova que ha entrat a la Colla. Ara, quan parles del 5de9f, veus uns rostres diferents; decidits, il•lusionats i plens d’ambició. Evidentment que el cinc de nou amb folre és el cinc de nou amb folre i no se li pot perdre mai el respecte.

Si es va tirar el cinc fou, en part, perquè la Colla el volia i el demanava. He de confessar que m’esperava un intent més lluït, la Bèstia se’ns resisteix i paradoxalment mai hi hem posat més de sisens als intents realitzats. Pel que fa a la caiguda, crec que poques vegades s’ha vist caure d’un cinc de nou amb folre amb la gràcia i elegància d’ahir. Va ser una bona caiguda, dins del que implica caure.


Després de la llenya del cinc la reacció immediata va ser “d’acord, hem caigut. Quin castell fem ara?”. Evidentment saber que ningú s’havia fet mal va ajudar a reaccionar així. Hi havia qui fins i tot volia tornar a provar el cinc folrat, cosa que evidentment no anàvem a fer. Cinc de vuit, tercera Tripleta Màgica al sac i encara amb l’emoció de veure què feien Capgrossos i veient-nos, més tard, en quarta posició. Qui hauria dit a principis de temporada que al Concurs la Tripleta no ens seria suficient.

Les sensacions generals eren molt positives, la gent era conscient que havíem donat la cara i que només el fet de plantejar-nos el cinc de nou deix clar l’estat de forma de la Colla – i és que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí –. Ningú ens pot retreure que no ho hem intentat. A més a més, ara ja l’hem tastat i hem de tenir clar que de tot se n’aprèn i crec que n’aprendrem moltes coses d’aquest intent.

Estem firmant la millor temporada de la història de la Colla i això no ens ho pot prendre ningú. Mai havíem descarregat tres tripletes màgiques consecutives, mai havíem descarregat cinc tresos de nou consecutius i mai havíem descarregat tres quatres de nou consecutius, tot, en una mateixa temporada. Els números parlen per si sols.

Ahir sortia de plaça ORGULLOSA, amb el cap ben alt i un inesborrable somriure. Toca seguir caminat, perquè si, encara queda camí per recórrer. Volem seguir abraçant-nos al cel, no en dubteu.

I el que es fa evident és que acabem d’obrir aquella porta que feia temps havíem tancat, decidits i conscients que no falta pas tant per, per fi, poder-la traspassar.


I Talía també n’està orgullosa.

PD: I escrivint des d’un bar a prop del pis, pel vidre que dona al carrer he vist passar la tarda fins fer-se de nit.

foto celebració: Neus Baena

I jove jove jove!!