Són les coses bones de passar a l’eternitat

Mires amunt, cap el cel; i mentre els teus llavis dibuixen el somriure més gran que han fet mai, aixeques la mà i li ensenyes els cinc dits a aquell cel blau, a aquell tant difícil, al cel que havies pogut tocar i que ara abraces amb totes les forces, a aquell cel tan somniat i tan desitjat, a aquell cel de l’esforç i dedicació, el cel del compromís, el cel del treball i de la concentració. I, serenament, agafes aire i encara amb el teu somriure i alguna llàgrima que s’escapa li dius a aquell cel blau, que entreveus entre els teus cinc dits, que som ETERNS.

Un cúmul estrany de sensacions i sentiments encara m’aclapara, estic en un núvol. La Tecla ja ha marxat i ho ha fet més gloriosa que mai. Com ja comentava a principis de temporada, pensava – i penso –  que no havíem de veure el 5 de 9 amb folre com una finalitat, sinó com una conseqüència. El cinc de nou havia de ser una conseqüència a tota la feina feta – la que es veu i la que no – als cada cop més exigents assajos, a l’esforç i la dedicació, a l’ambició i, per sobre de tot, el cinc de nou havia de ser una conseqüència de plantejar-se’l. Tan simple i tant difícil. 

El primer diumenge de festes, però, vam entrar a plaça pensant en el cinc com una finalitat. I això, senyors i senyores, encega la resta; doncs, recordem, preteníem fer-hi tres castells a plaça, i no pas tres castells qualsevols, preteníem fer-hi tres castells de nou i això es estratosfèric. El veritable monstre no era el cinc de nou, el veritable monstre eren els tres castells de nou. I amb tot, vam redreçar una diada com poques colles poden fer, no només descarregant el 4 de 9 amb folre, sinó descarregant també el 4 de 8 amb el pilar. Cóm haguessin canviat les sensacions si haguéssim tirat el cinc de vuit i no el quatre...Pensem-hi. Sense perdre-li el respecte a la Catedral, crec que és evident que les sensacions haguessin sigut molt distants. El 4 ens va donar aquell plus que buscàvem i necessitàvem, aquell 4 ens va esperonar. Aquell quatre va voler dir tantes coses, Colla, tantes...

Amb un assaig entremig abans del dia de la patrona, havíem de gestionar emocions, controlar-les. Les decisions de la tècnica, en aquest cas, foren més que encertades. Van saber llegir la Colla, ens van saber portar i encarar-nos a divendres sense una pressió innecessària. Crec que l’intent desmuntat del dia 18 ens va ajudar a entendre que el cinc era la conseqüència i no la finalitat. Considero que res passa perquè si, i potser necessitàvem un primer diumenge per fer una gloriosa Santa Tecla. El dia divuit, d’alguna manera o altre, ens va ajudar de cara el vint-i-tres. Només calia fixar-se en les cares de la gent, eren completament diferents les d’un dia amb les de l’altre. Les cares del 23 eren segures, serenes, inevitablement papallonenques, si, però sense la pressió de sentir el castell com una finalitat auto-exigida. 

Entrem a plaça. Sortim de cinc. Aposta forta. Quints amunt, sonen gralles. Es col·loquen sisens i, a mesura que ho fan els dosos, em dic a mi mateixa “mai havíem col·locat dosos”, i amb el castell al límit i acotxadors col·locats la Laura va fer el que en aquell moment podia semblar impossible. Va saber entendre el castell i amb una velocitat, decisió i una precisió excel·lents va fer les dues aletes i va carregar el castell. CINC DE NOU AMB FOLRE CARREGAT!! I abraçades i somriures barrejats amb felices llàgrimes, i crits de “jove jove jove!!”, bufetades i papallones volant amunt, tocant aquell cel que nosaltres, per fi, fèiem nostre: l’ETERNITAT. I no només això, la plaça va vibrar com mai i va ser conscient del bri d’eternitat que acabava de presenciar sent-ne ells també partíceps, celebrant amb nosaltres la conseqüència a molts anys d’esforç, ambició i assaig.

Crec que la imatge de la Laura traspassant i fent la segona aleta no la podré oblidar mai. 17 anys després del primer intent, el cinc de nou amb folre era de color lila!! Aquest castell representa i significa tantes coses que calia, també, gestionar emocions per poder encarar el que quedava de diada. Caure d’un castell com és el cinc de nou i encarar dos altres castells de nou, no està a l’abast de qualsevol. Quatre de nou amb folre descarregat a segona ronda, un quatre treballat, que deixava entreveure un desgast que es va fer totalment visible en un tres de nou amb folre que tornava a quedar en carregat però que aviat es tornarà a veure descarregat.

I felicitat, felicitat és el que vaig sentir, perquè no tan sols acabàvem de fer la millor actuació de la història de la Colla – adéu Arboç 1998! – sinó que firmàvem el que ja és la millor temporada de la història, convertint-nos en Colla de Gamma Extra, fent-ho amb aquest castellàs tan car de veure i a Tarragona . Felicitat, perquè havíem fet tres castells de nou en una sola diada que, recordem, era el nostre gran objectiu. No hagués tingut cap sentit no acompanyar el cinc de quatre i tres. I ho vam fer i, això, no està a l’abast de qualsevol. El cinc ha acabat sent la conseqüència de tot el que nosaltres hem aportat a la colla. Des de la canalla - brillant i espectacular canalla!! Sou molt grans! -, passant pel tronc, el folre – magnífic folre – fins arribar a la imponent pinya. 

No ha passat ni un any entre aquestes dues imatges i, malgrat això, les separa un veritable abisme.

El cinc no només és un castell, és també un sentiment. I ara hem traspassat una línia molt important, ens hem tret aquell nus, aquell pes, aquella espina. És com un nou despertar, conscients de que això és tant sols l’inici de l’inici d’un nou trajecte. 

Encara queda temporada, senyors i senyores, encara queda temporada per seguir creixent, per seguir fent-nos grans.

[i el pilar va tornar a arribar!]

[fotos: Dani Seró, Ana Palacios, Teresa Valls]

I jove jove jove!!