De mica en mica s’omple la pica

Aquest post va sobretot pels nous membres de la Colla, no només els membres nous d’aquesta temporada, sinó també dels nous de fa un temps. Tot i que només fa quatre temporades que porto la camisa lila he viscut en primera persona tota la seva trajectòria des de fa casi vint anys. Recordo els gloriosos anys noranta, on em quedava veient l’actuació amb la canalla ja que els meus pares estaven a la pinya. Recordo les diades solellades de les places més emblemàtiques: l’Arboç – una de les meves preferides – , la Bisbal, els màgics sants magins – la millor, per mi – i les santes tecles. Però també recordo els moments en que les coses no anaven tant bé, on no assolíem objectius, on quèiem. Recordo les diades amargues. Per això, gent que ha entrat nova, vosaltres que només heu viscut la victòria us dic: alerta!

L’any passat vam assolir dos castells de nou, i què? Ara l’objectiu és, com a mínim, mantenir el nivell, però això no és gens fàcil, tot el contrari, no em cansaré de dir que el que costa és mantenir-nos en aquest nivell.

Aquest post va per totes les persones que demanaven un castell de vuit per Sant Jordi. Sempre en hem queixat que la gent del tronc es pensen superiors i que ni es fixen amb la pinya – ja ho diuen, en un castell el tronc està perquè la gent sàpiga on es troba la pinya, jeje – , però senyors i senyores de la pinya, vosaltres us fixeu amb el tronc? – aquí us he pillat – . No és tant difícil, en serio, de veritat que no costa tant. Només cal estar atent a les proves netes – clar, això suposant que entreu al local a fer les proves netes... – i mirar amunt. Només cal veure que pràcticament tota la canalla és nova. Aquest any, si us hi heu fixat – en serio, no costa tant – s’han fet canvis importants a nivell de dosos, la Mònica sembla que baixa un pis – ja comentava l’any passat que creia que ja li tocava –, i amb l’entrada de canalla nova – molts amb bona mida de dosos – ara són aquests els que s’han assajat. A més hi hem d’afegir els nous acotxadors – Abril, Laura... –. La veritat no sé què deu pensar la nostra canalla quant fem una prova neta, però si que em puc imaginar què és el que veu: un castell net amb quatre gats mirant amunt amb els braços alçats i un munt de gent fora el local xerrant i fumant, mentre ells – la canalla – estan realitzant – poca broma – un 3d7 net.

Ara us pregunto, creieu que era el moment de tirar un castell de vuit per Sant Jordi, quant només portàvem una actuació – no feia ni una setmana – i més quant la canalla que pujava – ai! Si us fixéssiu a l’assaig! – era nova?

I encara una altre cosa, ja m’agradarà veure què passa el dia en que els resultats no siguin els esperats, el dia en que no s’assoleixin els objectius – que, desitjo, no passi mai –, ara ha entrat molta gent nova, molta de la qual s’ha apuntat moguda pel bon estat de forma de l’any passat, gent que em pregunta quant es farà el 2d8f o el 3d9f. A tots ells m’agradarà veure’ls el dia que realment s’hagin d’estar al costat de la Colla. El dia que demostrin que si estan a la Jove no és només pels bons resultats, el dia que estiguin per lo bo i per lo dolent, aquell dia demostraran que realment són de la Jove.

Està bé que siguem ambiciosos, però sempre tocant de peus a terra. Ser ambiciós tenint objectius clars, una meta amb moltes parades – gatejar, caminar, córrer, recordeu? – , en un camí on per arribar al tres primer hem de passar pel dos – tres i dos són parades, no castells –, potser durant el camí hi ha problemes – el fet de córrer té el risc de caure de tant en tant – però sempre s'ha de tenir una meta en ment. Perquè el treball dur sempre té recompensa, pot trigar temps, anys fins i tot. Però arriba.

Senyors i senyores de la Jove, ens veiem divendres a l’assaig i diumenge al Catllar, on – ara si – demostreu-me que voleu fer castells de vuit.



[i lo satisfeta que m’he quedat en deixar anar tota aquesta parrafada? jojojo]


I jove jove jove