Se hace camino al andar

Divendres ja ens ho deixaven força clar, a Torredembarra havíem de donar el primer pas. Divendres va ser, per cert, un bon assaig: 5d7 net senceret, 5d8 fins dosos, 3d9f fins sisens altre cop...podríem dir que les cartes estaven sobre la taula i en tocava tirar apostant fort.

Era l’hora. Hem poso la camisa lila, que feia dues setmanes que no podia lluir, els pantalons i el meu collaret – si si, aquell que porta sort – i ens dirigíem cap a Torredembarra. Arribem d’hora i tot fent un gelat espero a que arribin les carpetes per posar-me a fer rodonetes a la pinya del tres. La gent anava arribant i cada vegada feia més i més calor. Entrem a plaça amb un supersònic pilar caminant i jo amb la pinya del tres enllestida. L’actuació comença amb força retard i el sol ens donava de ple, avui a Torredembarra feia molta, però molta calor.

Com molts sabeu jo no sóc pas creient. Ni em va el budisme, ni l’islam, ni l’hinduisme...ni molt menys la fe cristiana. Amb el cristianisme mai m’hi he entès i fins i tot estic orgullosa de poder dir que no estic ni batejada, però si totes les Catedrals són com la que avui s’ha ha vist a Torredembarra em faig de la religió que faci falta.

Anuncien cinc de vuit a segona ronda, i es desperten somriures entre els molts espartanos que estàvem a plaça, es veuen cares d’emoció i moltes ganes. Teníem un objectiu en ment, no hi havia dubtes, havíem fet molta feina i tocava demostrar-ho. I amb el crit de treball i concentració del Gran Cap de Colla l’estructura ha anat pujant. M’ha sorprès la rapidesa del castell, sento refilar la primera aleta – que està molt macu! – i ara la segona – que està preciós! –. Sento que els dosos ja són fora, quints baixant i de sobte tot es comença a moure: hi havia gent que ja ho celebra amb quarts encara baixant. Es senten crits d’alegria i per fi: 5d8 DESCARREGAT!! I abraçades i petons i somriures d’orella a orella i moltes moltes papallones a la panxa. I saltem, cridem i embogim al ritme de “ i Jove i Jove i Jove Jove Jove!!!”. No hi havia per menys! Un dels cincsdevuit més matiners des de fa forces anys i l’any passat no el vam descarregar fins l’octubre!

Felicitar a tots els que s’estrenaven, però sobretot felicitar a l’Abril i la Laura que s’han estrenat d’acotxadores, a la Marta i el Jesús que ho han fet a nivell de dosos a lu cincdevuit. Aiiiiix! Quina gran canalla que tenim!!

I per fi hem començat a caminar, i de quina manera! Hem obert una capseta que teníem ben guardada i comencem a recollir els fruits que hem anat sembrant dia a dia. Comencem a demostrar que els bons assajos no eren fantasmades, que esperàvem el moment i el moment ja ha arribat. Hem encès la metxa del coet, la cosa arrenca. Més que caminar avui hem passejat. Esperem no perdre el ritme perquè la cosa no ha fet més que començar, ara toca no prendre-s’ho a la lleugera i tenint clar que no sempre serà tant senzill, no ens relaxem, encara no hem fet res. Si, hem fet un gran pas – o una bona passejada – però hem de seguir avançant cap a la pròxima parada. Ara és quant realment ens toca treballar de valent. Ja ho deia el mestre Machado: “caminante no hay camino, se hace camino al andar”.

Tenim una setmaneta sense actuació però després tenim dues actuacions seguides que són molt importants: dissabte 25 a Vilallonga i diumenge 26 a Mataró.

I Talía també té papallones a la panxa, ja falta poc.

PD: Kubala! Recuperat aviat!!!

Foto: M.Neus Baena Font

I jove jove jove!!