dimarts, 23 d’agost de 2011

Ja t’ho dèiem, Magí


Et despertes, a poc a poc vas obrint els ulls i comences a ser-ne conscient. Et vesteixes seguint el ritus propi, amb solemnitat, com qui es posa una armadura, com qui es prepara per quelcom gran i molt important. Aquest dia vestir-se simbolitza quelcom més. Et mires al mirall amb convicció i somrient, sabent que ja formes part d’un dia que s’augura memorable. I surts al carrer, amb el cap ben alt i portant encara el teu somriure, lluint el teu color. Perquè és Sant Magí i saps que, aquest, és un dia màgic.

Divendres Tarragona va tornar a veure la màgia. En un escenari idíl·lic, amb les escales plenes, la Catedral observant-nos, les papallones volant amunt i la calor. Setze anys després tornàvem a fer la Tripleta Màgica, les cols tornaven a florir, Rusiñol somreia. La sensació anant cap a plaça és explosiva, una barreja sense nom, només teva, diferent per a cadascú, però amb trets comuns. Aproximar-se tots junts a plaça, sent conscients que el nostre moment es va acostant, veure entre ambdós edificis del final del carrer les escales plenes, la Catedral expectant, el murmuri de la gent, el somriure inevitable. És com entrar en un gran escenari, és una sensació que només es sent per Sant Magí, és una sensació màgica.

Una colla gran no és la que fa millors castells. Una colla gran és la que lluita, la que creix, la que cau i es torna a aixecar amb més força. I això vam fer nosaltres, divendres ens vam aixecar amb força i convicció, vam mirar el nostre màgic objectiu i ens hi vam encarar. Sóc dels qui creu que tot té un motiu, que res passa perquè si, que una cosa en desencadena una altre, que sense A no hi ha B. M’explicaré. Crec que aquest Sant Magí no es pot entendre sense un Sant Roc. Els objectius haguessin sigut els mateixos, si, però seria diferent. I parlo de sensacions, del saber fer, de la manera com es va fer. Sant Roc va fer que divendres a plaça tinguéssim un plus de concentració. Tots sabíem la importància d’aquell tres a les Cols, per això es va celebrar com es va celebrar. Havíem caigut i ens havíem aixecat. I el quatre va ser una conseqüència del tres, la tensió havia disminuït, els nervis havien minvat, el quatre transmetia certa serenor. I, veient-lo, no semblava pas que fos el primer.

Caure i aixecar-se, això és ser una colla gran. I això ens uneix molt més. Les sensacions són molt diferents i molt més positives. Divendres no només vam fer la Tripleta, divendres vam créixer, vam madurar, vam sortir de plaça amb molta força. Vam ser conscients d’on som i no només això, vam ser conscients d’on podem arribar.

I, després d’estar una dies als núvols, toca tornar a tocar de peus a terra. Conservant les sensacions i les lliçons apreses, sabent gestionar emocions i forces. Toca seguir construint, seguir corrent i tocant el cel. Amb la mirada posada al Catllar, aquesta setmana tothom a assaig!


Foto: Aurora Ferrando


I jove jove jove!!

Cap comentari: