Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc....

[vull entendre-ho però no puc]

Després de molt de temps torno, que ja tocava.

Aquest cap de setmana actuació a Salomó i dia complet. Al matí i sense més secrets 3d7, 4d7, 5d7, 4d7a – és el que te actuar sols – , tres pilars de quatre simultanis i dos més sense cap tipus de simultaneïtat, l’últim dins del restaurant – que si, que si!! –. Després de l’actuació pica-pica i tota la Colla a dinar de restaurant com tots uns senyors! I allí hi vam fer un pilaret, però un pilaret de quatre no hi cabia, així que em vaig posar jo de baixos – per això que sóc baixeta i tal... – amb el Miki a sobre i la canalleta ben petiteta i amunt. Però ni així hi cabia.....i el vam acotxar. I quin riure!!!! Jo no podia parar!!!!



Però això no és tot. Després d’una breu però intensa sessió d’enregistrament de personatges diversos de la Colla – qui és el Magí? ... – , hi havia partit de futbol entre l’equip de Salomó i un de nostre. El resultat.........lamentable. Vam perdre dos a deu o onze. En vam marcar un en pròpia i tot. I no és que ells fossin molt bons, és que nosaltres érem molt dolents!! Però i lo bé que ens ho vam passar? I a la nit cap a la primera Mostra Nocturna de Cultura Tradicional tarragonina amb pilarets i castells nets, ideals per rodar canalla.

Però malgrat els bons resultats fins ara i la bona resposta a Salomó, als assajos ja és una altre cosa. I no em refereixo a feina feta, que en fem, no en dubteu, sinó al volum de gent. Ja portem uns quants divendres sent menys gent de lo habitual i l’últim assaig ja va ser el súmmum. Espero i desitjo no haver caigut en l’error de creure que ja està tot fet, que les coses venen soles de la nit al dia. Perquè anar a l’assaig si a mi només m’interessa lluir camisa a partir de l’agost? – i gràcies! – ara, que després t’exigiré grans resultats, només faltaria.

I és que vull entendre-ho però no puc.

Tot i aquest descens temporal d’espartans, divendres assaig doblement folrat. Anem agafant les mides, les coses van rutllant. A poc a poc tot es torna a posa a lloc. Potser el nostre camí tenia més pedres de lo habitual, però això no vol dir que ens facin caure. Les afrontem i en sortim victoriosos. Avancem.


I jove jove jove!!

Tornem-hi

Venim d’uns dies de relax i de vacances – merescudes vacances –. Però aquests dies no només han servit per tocar-se la panxa, fer el vermutet a la plaça de la Font, convertir-se en un pirata o anar a dormir molt tard i despertar-se per dinar. No, no, no! La Setmana Santa ens serveix a mode de classe magistral on, tots els castellers i castelleres de la Jove, aprenem dels grans. Així doncs, aquests dies també els hem dedicat a perfeccionar la manera de portar un misteri, d’aixecar-lo i de moure’ns coordinadament per portar-lo. A un altre nivell, també hem après dels armats. Amb ells hem aconseguit – més o menys – a anar tots a la mateixa direcció, al mateix ritme, practicant amb gran esforç i molta, molta precisió el moment exacte de dir el “diixxxxxxxxx!!”. Cosa que, us ho asseguro, no és gens fàcil. Llàstima que totes aquestes lliçons no comptin com a crèdits de lliure elecció...

Tots sabem que es rumorejava que al local passaven coses estranyes. Hi havia qui deia que s’hi podia trobar un ós polar i tot! Fins i tot hi podem trobar gent que confon el Trololo amb l’Amparito!!! – blasfèmia! –. Però no és un ós polar el que hi hem trobat, no; diversos testimonis afirmen haver-hi vist un gos blau! Si si si, de color blau! Diu la llegenda que aquest era un gos ferotge que havia eliminat al seu pas a grans prínceps i fins i tot a algun barrufet!! I de la mateixa manera que va aparèixer, va tornar a marxar. Però amb aquestes coses mai se sap, en qualsevol moment podria tornar.

Però ara, senyors, ja no hi ha excuses que valguin. Després d’aquests dies de relax casteller toca començar de nou amb més força. I aquest cap de setmana tenim la primera actuació de la temporada!! Tornem-hi!!


foto: Kubala

I jove jove jove!!

Ab Aeterno

Somriures, ganes, il•lusió, intriga. Grans sensacions, això és, a grans trets, el que provoca un capítol de Lost. Que si, que si! I lo bé que ens ho hem muntat, senyors? Res, que vam parlar amb els de Cuatro sobre el problema aquell dels assajos i ens van dir que no hi havia cap problema, que per nosaltres, si feia falta, passaven Lost a diumenge, i així ho han fet. GRÀCIES, moltes gràcies!

Sabeu? Ahir vaig patir molt, però molt eh! Anava tant a feliç a mirar un capítol pel gran, increïble i magnífic Seriesyonkis i va i no funcionava!! Va ser un moment de gran frustració, què faria ara jo? Què faríem ara tots? Allò era casi bé, casi bé.......la fi del món! Més tard ja em van dir que només ho van fer ahir a mode de reivindicació per la llei aquella que volen posar contra les descàrregues d’internet. Quin descans!! Només pensar que dimecres no podria veure el 6 x 9 ja em va agafar algo. Amb lo que promet el capítol!!

A part d’aquest gran esdeveniment que va marcar el dia d’ahir a molta gent, també teníem assaig. I com qui no vol la cosa ja hi estem ben ficats. Ahir més gent, bones proves i bon ambient. I si s’acabessin les obres dels vestuaris ja seria l’hòstia!

Ja ens hem situat, ara toca agafar un bon ritme i anar fent, com nosaltres sabem. Aprenent altre cop a caminar, sense deixar escapar al temps, conscients del que som però sense deixar de ser nosaltres. Creixent eternament.

I jove jove jove!!

Farina, ous, llevat, llet…

I amb un tres i no res hem tornat a començar. Les peces estan en moviment, el camí es comença a construir.

El primer assaig de la temporada és EL PRIMER ASSAIG DE LA TEMPORADA, amb majúscules. Dia de retrobament, de piles carregades, de bones sensacions, i de ganes.

Però he de ser sincera: m’esperava molta – molta, molta – més gent. Això si – i contràriament – ahir es va apuntar molta – però molta – gent nova. I com que un assaig no és un assaig sense reunió pinyera – mira per on – doncs la vam fer! Però, indiscutiblement, un assaig no és un assaig sense la cervesa de després!!

Això ja ha començat i res ho pot aturar, no hi ha marxa enrera. Ens esperen llarguíssims assajos plens d’esforç i autosuperació. Tot just som la massa d’un pastís que espera ser posat al forn. De moment, ja hem reunit els ingredients. Estem a les mans del xef que, amb magestria, posarà una mica d’això i un polsim d’allò altre. Tot en la seva justa mesura i al seu moment, sense presses, fent la massa a poc a poc, deixant-la reposar per, després, posar-la al forn. Però això ja arribarà ja. No vulguem córrer. Encara no.

PD: I amb quin gran somriure sortia ahir d’assaig, i és que en tenia ganes, moltes ganes.

I jove jove jove!!

Construïm-lo

Ja falta poc, molt poc, per tornar a començar els assajos. La canalla ja ho ha fet i ara ens toca a nosaltres.

Sense esborrar les sensacions del dosmilnou, toca començar des de zero. Altre cop ens toca anar pas a pas per, de mica en mica, tornar a arribar al nivell assolit l’any passat – és a dir, la Tripleta –. Per descomptat jo – i dic “jo” – em plantejaria assolir-la no com a un nivell màxim i com el gran punt àlgid de la temporada, el moment estel•lar; si no com una cosa més habitual, fet que implica que el domini dels nou pisos sigui encara més regular. Hauríem d’aconseguir – i aquí l’any passat vam donar un pas molt important – que els castells de nou no es limitessin a tres o quatre actuacions, sinó que fossin tant habituals com el 5 de 8 la temporada passada. L’objectiu primordial – tornar a fer la Tripleta – comporta – evidentment – tornar a fer el 4 de 9f, agafant-li més confiança per arribar així al nivell del tres.

Per descomptat res d’això serà possible sense uns bons assajos previs i donant guerra des del primer dia. Si realment volem ser encara més grans ens toca rendir més doncs, més exigència comporta més compromís. És molt fàcil dir que volem fer la Tripleta o fins i tot un gamma extra, si, és senzill dir-ho, però fer-ho comporta més implicació, més treball i encara més esforç.

L’any passat vam volar. Però no deixem que se’ns pugi al cap, perquè encara no hem fet res. En aquest món encara som uns nadons, no ens creguem que per haver volat un cop ja som els millors. Haver volat un cop comporta que el segon ja no se’ns farà estrany, però seguirà sent igual de complicat. Tenim a favor l’experiència, però hem de seguir sent constants.

Tot just som un ocell que acaba de sortir de l’ou i que en això de volar encara no hi té gaire pràctica, només esforçant-nos podrem créixer i volar més amunt.

Seguir el camí marcat no vol dir que aquest sigui el correcte. Hem de deixar de banda als del carril del costat, els darrera i els de davant; agafant el nostre propi camí, la nostre pròpia direcció, sabent que estem fent lo correcte, mirant endavant, tocant de peus a terra, treballant amb nosaltres i per nosaltres; construint a poc a poc el nostre propi, particular i únic camí.

I us deixo amb un vídeo (que ja havia posat, però bueeeenu...) per anar engegant motors.



Ens veiem el divendres 12 a assaig!

I jove jove jove!!

Els pastors de l’Arcadia

Com per alguns és sabut, el meu quatre preferit és “Et in Arcadia Ego” o “Les bergers d’Arcadie” – els pastors de l’Arcadia – del pintor francès Nicolas Poussin. Vaig descobrir aquest quadre farà uns vuit anys mentre llegia “El enigma sagrado” – de Baigent, Leigh i Lincoln – i ja em va fascinar. Vaig dedicar-li un apartat al meu Treball de Recerca, ajudant-me a obtenir un deu. Vaig investigar-lo més per un treball de Teoria de l’Art que em va donar un excel•lent i, de passada, també en vaig parlar en un treball que vaig fer per Filosofia Contemporània de l’Art.

Però no només a mi m’ha impactat aquesta obra. Als artistes Adami i Ian Hamilton els va impressionar tant, que fins i tot n’han fet versions. Jo li vaig dedicar un dels meus tatuatges.

Dir que porto vuit anys investigant i aprenent sobre aquest quadre sona curiós, doncs jo tinc només vint anys, feu el càlcul. Realment el quadre en si no té res d’especial, és tot el que representa:

De clar sentit pictòric, l’obra pertany al classicisme francès, en que Poussin fou el màxim representant, la seva obra simbolitza les virtuts de la claredat, la lògica i l’ordre. L’art francès de la seva època era purament decoratiu, però en Poussin es troba una supervivència dels impulsos renaixentistes associats amb una referència conscient a les obres clàssiques.

De pinzellada fluida però pastosa, l’obra destaca pel color de les vestidures, en especial el intens groc del vestit de la dona i el fort blau del cel. La llum ve des d’on estem nosaltres, els espectadors, que fa ressaltar encara més els colors de les túniques, els grocs, blaus, vermells i blancs. També cal destacar els colors de la posta de sol, a la dreta del quadre. És una llum homogènia que crea un ambient ambigu i artificial. Tot i això, Poussin fou criticat pels defensors del color per la idealització que feu de la línia.

Viatjà a Roma, i allí estudià la precisió del contorn, la firmesa en el modelat i, sobretot, va saber ordenar la composició al voltant d’una idea generatriu de cada obra. La ciutat li oferí temes de magnífica grandiositat que anotà per simple traç; més, basant-se en ells reconstrueix la naturalesa com si fos una arquitectura immensa de tres termes escalonats. Poussin va saber assimilar un profund sentit poètic que tingué repercussions fins i tot en el color. El seu art estava guiat per les regles i tenia com a model la naturalesa i a nivell de les figures s’inspira en les proporcions antigues.

L’obra va ser adquirida per Lluís XIV que va fer tot el que va poder per aconseguir-la. Un cop la tingué la va dipositar a una de les seves cambres privades de Versalles. Actualment es troba al Museu del Louvre, a París.

L’escena aquí representada es troba en un paisatge feréstec, amb arbres i muntanyes al fons. Un dels pastors observa encuriosit una inscripció que apareix gravada a la tomba: “Et in Arcadia Ego”.

“Les bergers d’Arcadie” és curiosa pel seu paisatge. Com es pot observar sembla un lloc normal, podríem dir que era fruit de la imaginació de l’autor, potser com devia ser la vegetació a l’Arcadia, aquell lloc imaginari on hi regna la felicitat, la senzillesa i la pau en un ambient idíl•lic habitat per una població de pastors que viuen en comunió amb la naturalesa.

Tot i això, a principis dels anys setanta, Gérard Sède va assegurar haver trobat el paratge del quadre on hi havia una tomba autèntica a la d'aquest, la seva localització, les dimensions, les seves proporcions, la seva forma, la vegetació que l’envolta, fins i tot la pedra sobre la que recolza el peu un dels pastors.

La tomba es troba a prop del poble d'Arques, que està aproximadament a deu quilòmetres de Rennes-le-Château i a cinc del castell de Blanchefort, al sud de França. Si mires de cara a la tomba al fons a la dreta veus tres pics, el primer és el Mont Cardou, l'altre és el castell de Blanchefort i l'últim és Rennes-le-Château. Tot i així la tomba fou construïda després que Poussin fes el quadre. Temps després de ser descoberta per Sède, la tomba fou dinamitada ja que es volien resoldre molts misteris que hi giraven al voltant. Del deu interior, no en va sortir res més que aire.

En una de les meves visites al poble de Rennes-le-Château vaig aprofitar per intentar trobar la tomba, o el que en quedava d’ella. Tot i que va costar una mica localitzar-la, guiada per una fotografia de l’indret de quant encara no l’havien dinamitat, vaig trobar les restes de la tomba, que es trobaven en una propietat privada. Personalment, per a mi, la semblança entre aquesta tomba i la que va pintar Poussin no és tan notable com Sède afirmava.

Pel que fa a la inscripció “Et in Arcadia Ego”, aquesta es va donar a conèixer entre el 1618 i el 1623, en un quadre de Giovanni Francesco Guercino, aquest constitueix la veritable base de l'obra de Poussin. En el quadre de Guercino dos pastors, a l'entrar a una clariana d’un bosc, acaben de trobar un mur en ruïnes de pedra. En aquest s'hi veu la famosa inscripció i a sobre d'aquest reposa un calavera de dimensions força grans.

La frase també apareix en un quadre anterior de Poussin de mateixa temàtica i de mateix nom. En aquest apareix una calavera sobre la tomba, també apareixen dos pastors i una dona, al primer terme apareix el déu fluvial Alfeu, senyor de les corrents subterrànies. L'obra data d'entre el 1630 i 1635 (Col•lecció Devonshire, Chatsworth House).

La frase “Et in Arcadia Ego” és una d'aquelles expressions el•líptiques, on el verb l'ha de posar el lector. Aquest verb sobreentès ha de, per tant, ser inequívocament suggerit per les paraules que formen la frase, i això suposa que no pot ser en cap cas un temps pretèrit. És possible suggerir un subjuntiu, també ho és sobreentendre un futur, però no un temps passat. Una cosa encara més important: el et adverbial es refereix invariablement al nom o al pronom que immediatament el segueix, això vol dir que en el nostre cas deu referir-se no a ego, sinó a Arcadia.

És peculiar observar que alguns escriptors moderns habituats a la interpretació habitual, han modificat instintivament la frase, transformant “Et in Arcadia Ego” per “Et Ego in Arcadia”. La traducció ortodoxa és, per conseqüent, no “ Jo també, he nascut, o he viscut, a l'Arcadia”, sinó “ També a l'Arcadia estic jo” : on es dedueix que la frase s’atribueix no a un pastor o pastora de l'Arcadia que han mort, sinó a la pròpia Mort. La frase pot, tot i així, entendre's com pronunciada per la Mort imaginada com a persona, i s'hauria de traduir “També a l'Arcadia, jo, la Mort, regno”, sense contradir en això, res del que en el quadre s'observa doncs, en la seva segona versió, Poussin fa desaparèixer la calavera, fent recaure en la mateixa tomba tot el significat de mortalitat.

En l’obra de Poussin podem observar una ruptura total amb la tradició moralitzant de l'Edat Mitjana. El factor de drama i sorpresa ha desaparegut. En comptes de parar el seu avanç sota l'efecte d'una aparició inesperada i aterradora, els personatges es troben absorts en tranquil•la conversació i contemplació pensativa. Un dels pastors apareix agenollat a terra com si rellegís la inscripció per a ell mateix. El segon sembla discutir-la amb una atractiva noia que reflexiona sobre ella una actitud serena i meditativa. El tercer sembla immers a una profunda malenconia. Els arcadis no atenen tan a un terrible avís pel futur, quan es troben sota una dolça meditació sobre un bell passat. Semblen pensar més en l'ésser humà enterrat dintre de la tomba que en ells mateixos. És algú que en un altre temps va gaudir dels plaers que ara gaudeixen ells mateixos, i que “els convida a recordar el seu propi final” sols en la mesura en que evoca el record de qui va ser el que ells són ara.

El quadre de Poussin del Louvre no només representa un dramàtic encontre amb la Mort, sinó una complativa consideració de la idea de la mortalitat.



PD: potser una mica trist, però a mi em sembla genial la manera com es va plantejar aquest quadre, innocent a primer cop de vista.

I no us podeu imaginar com estava quan, per fi, el vaig veure en directe no fa ni un mes, gallina de piel.

Les peces estan preparades...

...i ja sabem qui les mourà.


Ho sé i no tinc perdó, feia molt de temps que no em passava per aquí; però és que entre una cosa i l’altre, els exàmens i algun viatget....ni hi he pensat.

Però ara, senyors meus, ja tinc un bon motiu per actualitzar aquest el meu blog: comença la sisena – i última – temporada de LOST! I això sempre és un bon motiu de conversa. Per descomptat no em vaig poder aguantar – tot i que ho vaig intentar – i l’endemà de l’estrena no vaig poder evitar veure el capítol.

Com ja és sabut “Cuatro” emetrà els capítols una setmana després de l’estrena, que cau en dimarts. I això castellerament – i volent enllaçar el tema d’una manera certament estranya – ens preocupa. Si, no és per prendre-s’ho en broma, doncs l’assaig de dimarts acaba a les 22h i Lost comença a les 22:15h, una mica just. Ja he sentit gent que vol proposar canviar directament el dia d’assaig, jo proposaria a la Colla que posés pantalla gegant després dels assajos de dimarts – fet que a més serviria d’incentiu – i problema resolt.

A part d’aquest gran esdeveniment – de gran importància – avui hem tingut assemblea i sembla ser que el Jordi Crespo seguirà sent el nostre Gran Cap de Colla, apostant per seguir el ritme establert i mantenir el nivell.

Però encara hi ha més! Si deixar de tenir goteres era un tema que feia anys que arrossegàvem, el tema vestuaris femenins no era menys. Però senyores, sembla que els nostres dies de cues per canviar-nos, sense espai i amb preses, han acabat. Comencen les reformes dels vestuaris!!!!

Sembla que bufen vents a favor i que a poc a poc tot torna a lloc. Tot torna a començar de nou i ens haurem d’esforçar per tornar al nivell a assolit i mantenir-lo, fent que aquest sigui un habitual i no pas un estrany. El que està clar i es fa evident, són les ganes que té la gent de continuar fent-nos grans. Les peces ja es mouen.


I una servidora ja té ganes de tornar a notar papallones a la panxa.

I jove jove jove!!