Sempre ens quedarà Luxemburg

Viatjar sempre ens fa il•lusió, recordo que quant era petita la nit abans no podia dormir dels nervis. Potser perquè sortíem cap a Luxemburg a les onze de la nit – amb sopar espartano i tot – o potser perquè primer havia de suportar una altre jornada laboral, aquell dia no tenia nervis, però si moltes ganes. Perquè fer un viatge amb la Colla és molt més que fer un viatge. La primera nit la passem al bus i de festeta bona, veient sortir el sol. Com diu l’Àngel, el conductor, el nostre no era el bus de la canalla, sinó el dels canallots.

I arribàvem al petit Luxemburg, d’ell només s’havia que capital i país tenien el mateix nom. Luxemburg – la ciutat – és una autèntica monada, semblava com un “portaventura”; les seves cases semblaven estar posades al lloc adequat i de la manera adequada, els terres perfectament empedrats i tot ple de flors. Semblava com si el present no afectés el passat, ja ho deia el mestre, Luxemburg és “la vila ignota on el passat i el present són una mateixa cosa”. Tot era tant perfectament perfecte que feia una mica d’angúnia i tot.

A Luxemburg no només hi anàvem a fer castells, però els castells també eren importants. Els curiosos luxemburguesos – o luxemburgans...o luxemburguins? – admiraven al•lucinats les nostres construccions, destacant el primer 3d8 que la Colla fa a l’estranger.


La Colla, va marcar un abans i un després la vida monòtona i tranquil•la dels luxemburguesos: allà on anàvem la Jove portava la festa – on, evidentment, no podia faltar el Chartreuse – ja fos de nit o de dia, fes sol o plogués. Vam demostrar perquè l’Amparito és el nostre himne i en general vam aprovar amb molt bona nota. Però no només vam fer festa, també vam tenir temps per culturitzar-nos visitant la bonica catedral i l’interessantíssim MUDAM – o museu d’art modern –. També vam fer bons amics, com la Maria – la viciosa – o la seva amiga Marina, el Pavo o el Càmera. I és que podríem dir que durant aquests dies a Luxemburg city l’idioma oficial va ser el català.

Durant el viatge, podia passar-me hores contemplant aquells paisatges. En ells s’hi podien trobar els camps de Millet, els núvols de Vermeer, els arbres de Boucher i Poussin, els colors de Van Eyck o el sol de Monet. Penseu en un cel esborradís i un sol violent d’estiu, sembla que el temps no passa, que el món, per uns segons, deix de girar.

El viatge, a nivell personal, també ha servit per reflexionar. Reflexions donades per masses hores d’autocar evidentment, és el que té. Hi ha qui creu estar destinat a situacions superiors, hi ha qui realment les pateix. Fer alguna cosa que no et ve de gust i et supera és complicadíssim, enfrontar-s’hi i sortir victoriós és una gran gesta. A vegades una porta es tanca, però tinguem clar que sempre se’n obre una de nova.

En resum, crec que Luxemburg ha estat un bon regal per la Jove, on hi anàvem més que res a fer “colla” i a passar-nos-ho bé. Tot ens emportem petits i particulars records del viatge, segurament alguns de diferents i potser altres d’iguals o semblants. Alguns recordaran les nits de festa – o no –, altres les pelis al bus – on no podia faltar 300 –, les tardes de migdiada o la ciutat. Jo em quedo amb els pensaments. Definitivament sempre recordaré Luxemburg, inici d’un nou trajecte.


I Talía es va prendre unes merescudes vacances, això si, només traspassar la frontera va tornar :)

I jove jove jove!!