Sant Fèlix

Si, parlaré de Sant Fèlix, però no us espereu una anàlisi acurada, detallada, analitzada i raonada de la diada, perquè no serà així. Potser és perquè estic cansada – normal – o potser per la quantitat considerable de Chartreuse – verd – que m’he pres – jo i altres joves de la Jove – a Vilafranca – si, a Vilafranca també tenen Chartreuse –. Sigui com sigui explicaré les coses com són, de forma clara i contundent.

El d’avui ha estat un Sant Fèlix etern. Entre que ha començat tard, les rondes de repetició i els peus desmuntats....a les cinc i picu acabàvem – i cap a dinar! –, això si, estàvem molt i molt i mooolt cansats.

I un altre any hi tornàvem a ser, allò era Sant Fèlix i a Sant Fèlix s’hi va a per totes. No parlaré de les actuacions de cada colla en concret, més que res és perquè és tard i no tinc gaire temps – estic d’entregues –, però vaja quan pugui ho faré, o no...

Aquest any, la Vella de Valls ha estat indiscutiblement i indubtablement la triomfadora del dia i moralment això els dona una força brutal de cara nous compromisos de nivell i noves diades. Qui ho hagués dit fa quinze dies! Crisi? Qui ha parlat de crisi? No només et planten el 2d9fm i el pilar de vuit, si no que a més te’ls descarreguen. L’any passat la Vella no va aconseguir descarregar cap gamma extra i avui n’ha completat dos. Crec que no m’equivoco si dic que tots els presents hem flipat mandarines amb seva brillant l’actuació.

Pel que fa a les altres colles, Vilafranca li tocarà aixecar al cap i seguir endavant, analitzar el dia d’avui i carregar piles. Minyons han completat la tripleta, sense arriscar en excés i recuperant-se del dia anterior. La Joves, a part del 3d9f – ha tornat! –, l’intent de 4d9f i el 2d8f ha carregat el 5d9f, castell que, sense mirar el terços - eh! -, estava de postal – i moment de gallina de piel –.

Un Sant Fèlix – per mi – estrany, amb un no sé què de diferent, però vaja, no em facin cas. Ja ho deia Machado “todo pasa y todo queda”, i ens consola que d’aquí un any hi tornarà a ser, com sempre, Sant Fèlix.

I si, ja està. Ara mateix no dono per més.

I jove jove jove!!

Junts ens enfrontarem a les pedres del camí

I tornàvem al Catllar, com cada any, cita important, en una plaça que nosaltres vam fer plaça de nou, entremig de dos de les grans. Era l’escenari idoni per acabar una setmana platòrica. Però la cosa va quedar a mitges. Got mig ple, això si.

La gent anava arribant, veia cares somrients, la gent comentava el peassuSantMagídosmilnou entre rialles. Érem força gent i el que em va sorprendre van ser diverses coses:

-que després del hohaveuvistSantMagídosmilnou, divendres es van apuntar genteta nova, alguns, fills de castellers que ja no venien i que han acabat arrossegant al pare i tot a tornar.

-Que a Sant Magí es va veure gent que ni coneixa.

-Que aquesta gent divendres va venir a l’assaig.

-I que al Catllar va venir gent que pel gloriósSantMagídosmilnou no havia vingut, però que ahir estava a plaça.

Entrem a plaça amb el nostre supersònic pilar caminant. Sortim de 5d8, res a veure amb el que es va veure a la plaça del mestre Rusiñol, el sisè de la temporada, el número 50 descarregat. La catedral és nostre i ben nostre.

I afrontem el tercer 3d9f de la temporada, altre cop fora de casa i amb ganes. Puja bé, potser millor que el de Sant Magí, lleuger tremolor, passa l’enxaneta i sembla que el castell s’assenti i tot. Surt l’acotxador, s’obren terços, per dalt tremola i cau. Sense cap més secret, 3d9f carregat.

Algun cop per la caiguda, però res greu. A tercera ronda tirem el 4d8. Quant es descarrega el castell em ve al cap que és la mateixa actuació que vam fer a Mataró, amb un altre gust, això si. Per acabar vano de cinc.

Pel que fa a les altres dues colles, Vilafranca va mostrar les seves cartes de cara el que es pronostica un gran Sant Fèlix. 3d8a, 3d9f, 4d8a i pd7f. I la Vella...qui parlava de crisi a la Vella? 2d8f, 3d9f, 4d8a, pd6. La Vella ha tornat.

I nosaltres Jove, a seguir treballant. Els castells cauen, cert. Però ens ho hem de prendre més com una anècdota – anècdota a tenir en compte, tot s’ha de dir – que com un gran fracàs. Tocava descarregar-lo, si, però ara toca no afluixar, que la derrota no ens faci tirar enrera, al contrari, que ens doni les forces per treballar encara més per encarar-nos a una Santa Tecla gloriosa. Solucionar detalls, polir coses, pensar en nous reptes.

Hem de ser conscients d’on som i d’on érem. Per Sant Magí de l’any passat sortíem de plaça amb el 2d8f com a millor castell i al Catllar amb el 2d8f carregat! Jo ja ho deia, arribar a tocar el cel és fàcil, mantenir el nivell és el que costa. Aquest ha de ser el nostre gran objectiu, no perdre el nord, no relaxar-nos, no prendre-s’ho a la lleugera perquè és realment ara quan ens toca treballar, és ara que hem de ser forts i lluitar, és ara que hem d’ensenyar les urpes, és ara quant hem de demostrar qui és la Colla Jove i del què és capaç.

Hem de seguir caminant, i que una pedra al camí no ens ho impedeixi! Senyors, ens veiem dimarts a assaig?

I Talía hi és a tothora, gràcies.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!

Sant Magí: despeguem!

Avui era el dia. Sant Magí ens esperava i no el podíem decebre ni a ell, ni a nosaltres, ni a Tarragona. Avui ens hem abraçat al cel.

Em desperten les matinades que passen, no una, sinó cinc o sis vegades per sota casa – no casa meva, sinó Cal Cranki, la meva segona residència – la sort era que l’esmorzar espartano es celebrava just a sota. Bon menjar i bon beure, anem cap el local i comencen les papallones. No estava nerviosa pels castells, era pel que representava; pujant a plaça carrer Major amunt, veure les escales plenes i la imponent catedral com a fidel seguidora de les colles locals amb una vista privilegiada. Em giro, clarament la marea lila ha tornat. Els temps havia pronosticat calor i calor ha fet...però molta molta calor!

Sortim primers. Tarragona torna a tenir, altre cop, dos catedrals. Iimponents una davant l’altre, feia quatre anys que no es veien les cares. Això si, la protagonista avui ha estat la lila. El cinquè cincdevuit al sac, treballadet, tot s’ha de dir.

Vaig al bar: coca-cola.

A segona ronda afrontem l’espineta de Mataró, el 3d9f. Puja tranquil, sarè. Carregat. I a partir d’aquí allò és un festival. Realment ara encara estic flipant: com l’hem treballat senyors! Però tot i les dificultats, el desgast, els moviments...s’ha descarregat. Tal dia com avui, fa quinze anys, descarregàvem el nostre primer 3d9f; tal dia com avui, fa onze anys, descarregàvem l’últim tres folrat lila que veia la plaça del mestre Rusiñol. Tal dia com avui hi hem tornat, i l’hem sortit vencedors. Rosiñol torna a veure un tresdenouambfolre de color lila. I evidentment s’hi han vist somriures, llàgrimes, abraçades, petons, i Jove Jove Jove i amparitos. Ja ens tocava. I jo? Jo estava amb un somriure d’orella a orella que encara tinc als llavis.

Vaig al bar: aigua

Però no tot s’acabava amb el tresdenou. El 2d8f era el tercer objectiu de la diada; tocava centrar-nos i treballar. I ja és el tercer que ens posem a la butxaca i el millor de tots tres. Deures fets i satisfets per una brillantíssima actuació.

Vaig al bar: cervesa.

Al local, bogeria absoluta. Felicitar als grallers, crec que han tocat l’Amparito més llarg que he sentit mai. Aplaudiments a la canalla, que estava a dalt al balcó; aplaudiments al Gran Cap de Colla; aplaudiments per la gran diada viscuda avui. Després d’això, a més d’un l’han acabat posant sota la dutxa, altres bevien cava i alguns ja s’havien passat al Chartreuse.

I a la tarda, processó. Per descomptat he celebrat la diada amb un bon puru i un bon – i gran – Chartreuse – la Sarita està amb bona forma –. La processó d’aquest any és d’aquelles memorables: hem fet els armats, ha sonat l’Amparito, hem cridat i Jove i Jove i Jove, Jove, Jove, hem cantat, han sonat les dues aletes, hem saltat...i per acabar d’arrodonir el dia – ja veus si va valer la pena doblar ahir a la feina – el pilar a tornat a arribar.

Felicitar als Xiquets pel 2d8f i el 3d9f, aquesta Santa Tecla pot ser brutal.

I per fi ha sortit a la llum tot l’assaig dut a terme des de principi de temporada, no senyors, no veníem fum. Per fi tres i cinc es tornen a descarregar en una mateixa diada, per fi comencem a córrer.

Tenim una canalla que és una passada; la Laura ha descarregat el seu primer 3d9f, l’Abril s’ha estrenat al 2d8f, l’Àfrica ha tornat a descarregar el pilar de cinc com enxaneta, la Laís cada dia es supera, la Marta i el Jesús són una passada i els somriures que tant ells, com tots els altres, et dediquen al baixar d’un castell no tenen preu.

El coet que es va encendre a Santa Anna avui a despagat. Si Jove, estem amunt, els ulls no us enganyen, és real. Però com en tota realitat també hem de tocar de peus a terra. Toca baixar del núvol guardant-se les bones sensacions i preparant-nos per afrontar noves diades i nous reptes. Hem d’acabar de polir detalls, toca seguir treballant, això no ha fet més que començar. Dissabte tenim actuació al Catllar, diada que arriba al nivell d’importància de Sant Magí. La gent li té moltes ganes, tenim objectius ambiciosos – no tot s’acaba a Sant Magí – i idees clares. Catllar prepara't.



I Magí, satisfet, torna a la seva cova. Talía li pica l’ullet i l’espera l’any que ve.

I una servidora avui dormirà amb un gran somriure.

Foto: Alba Galan

I jove jove jove!!

Preparats, llestos......ja!

Somriures a les cares, altre cop papallones a la panxa; ens esperen uns dies intensos en els que necessitem la màxima concentració i el major número de gent possible – si, vull tornar a veure la marea lila –. Els dies se’m fan llargs, tot esperant – amb certa impaciència – el dimecres. Bé, potser més que impaciència podríem anomenar-ho pessigolleig i rumrum a la panxa, ser conscient de que farem una cosa gran.

Divendres teníem l’últim assaig abans de Sant Magí, era un assaig importantíssim. Cares plenes d’il•lusió i un assaig impressionant; per mi, el millor de la temporada. Va haver-hi moments de tot; somriures, rialles, pell de gallina, lluita, emoció, aplaudiments...I com cada divendres abans de Sant Magí es van repartir un bon nombre de camises. Felicitats a tots i a totes!

Tot i que estem a plenes festes de Sant Magí, a Tarragona també són les festes de Sant Roc al Cos del Bou i, com no, s’hi fan castells. Teníem un programa molt ambiciós de cara aquesta diada, havíem de perfeccionar les estructures, reafirmar-les, agafar-s’hi encara més confiança, polir petits detalls. I ho vam fer. A més a més era la primera vegada que ajuntàvem 2d8f i 5d8 en una mateixa diada, acompanyats, això si, del 3d8. Actuàvem juntament amb Margeners de Guissona, colla que porta un bon rotllo i unes ganes impressionants i que ahir descarregaven un 3d7ps que ens va fer vibrar a tots, a més a més era el primer que completaven. Després de l’actuació ens disposàvem a fer una última prova de 3d9f abans Sant Magí. Acabàvem el dia amb un somriure d’orella a orella, no hi havia per menys.

I avui, com cada any, tocava la Canonja. Tres i quatre de vuit i cinc de set. Pas a pas. I avui, com cada diada a la Canonja, després, tocava la Paella dels joves de la Jove, amb tot el que comporta.

Considero que l’actuació d’ahir va servir per reafirmar-nos encara més, per animar-nos, per trencar barreres, per escampar núvols, per treure’ns pressions i per autoregalar-nos un Sant Magí amb molta feina feta i que, tot i voler intentar el 3d9f, se’ns presenta tranquil; tranquil pel fet que portem en cartera castells que ja hem intentat, que ja em sentit, que hem notat...i vulguis o no, això fa molt.

Aquest Sant Magí l'hem de disfrutar com mai, l’hem de gaudir d’una manera brutal i fer embogir Tarragona. I que si, que ja toca que la Plaça de les Cols torni a veure descarregar-se un tres folrat de color lila!

Això si, no tot s’acaba a Sant Magí. Dissabte toca el Catllar, plaça que també demana a crits tornar-hi a veure el tres de nou. Setmana intensa, instants decisius, moments de glòria, papallones.

Però dimarts a la nit tothom a dormir d’hora eeeh!!


Foto: M. Neus Baena Font

I jove jove jove!!

Caminante no hay camino

Set dies té la setmana, set dies ens separen de Sant Magí. El 19 d’agost marca un abans i un després en tot casteller tarragoní; és el punt d’inflexió, el dia en que actues a la ciutat i per la ciutat, en una plaça màgica amb les escales de la catedral plenes de gom a gom per contemplar una actuació d’altura.

Avui se’n tornem-hi amb un assaig folrat, tot mirant en les properes cites, doncs, la Jove encara té dos compromisos abans del gran dia: dissabte a la tarda, en motiu de les festes de Sant Roc, actuem juntament amb els Margeners de Guissona al Cos del Bou. Actuar amb Margeners és una cosa que em fa especial il•lusió perquè si ve si que els he vist actuar, mai havíem compartit plaça. Després es farà un petit assaig amb camisa al local de cara Sant Magí. L’altre compromís és diumenge a la Canonja amb Xiquets de Reus, l’última actuació abans del gran dia.

Sant Magí és, en diferencia, la meva diada preferida, sobretot per la plaça on té lloc l’actuació. La Festa Major petita de la ciutat torna a reunir en una mateixa diada les quatre colles, que pronostiquen molt bons resultat, sobretot perquè les dues colles grans tenen la intenció de fer-hi un castell de nou.

I nosaltres arribem a Sant Magí amb uns objectius clars en ment, crec que toca fer el que l’any passat no vam aconseguir, això si, sempre mirant cap una Santa Tecla – gloriosa? – que ens observa expectant.

Aquest dissabte – i canviant de tema – es va celebrar la tercera edició del “Pedal Jove”, aquest any amb dues categories diferents: la de carretera, que sortida des de Tarragona fins Sant Magí de la Brufeganya i tornava; i la de camí, que anava amb cotxe fins Sant Magí i tornava a Tarragona amb bici. Després un bon dinaret. Però l’estrena d’aquest any ha estat la del maillot de la Colla, que per cert – tot i que no ho hauria de dir – m’agrada molt – modèstia a part, no? –.

I si, també parlaré de Llorenç, on s’hi va veure la Catedral number three de la Colla aquesta temporada. També s’hi van poder veure pilarets, vam fer un vano de cinc, si, però és que jo m’estrenava com a baix de pilar de cinc!! A més a més amb el Fibra – tiet Fibra – de segons! Després vaig rebre amb un somriure una bufetada de felicitació. Us deixo amb la foto del vano, on es pot apreciar que, a causa del meu metre seixanta – s’hi hi arriba – d’alçada, les mans arriben més amunt de lo normal al segon, si no, compareu on arriben les mans en aquest pilar amb les dels dos pilars de quatre! Jajajaja.


Foto: M.Neus Baena Font

Senyors, espartanos, honorables cibernautes de la xarxa, els desitjo unes bones festes de Sant Magí – que comencen aquest divendres – plenes d’aigua, bons castells i alfàbrega.


I jove jove jove!!

El cinema és....

Pensin en una nit freda i fosca d’un dissabte d’hivern, a fora plou i tant sols s’escolten les gotes caure a gran velocitat, algun cotxe llunyà i de tant en tant, una sirena...O sinó pensin en una tarda de diumenge amb el sol entrant per la finestra i un intents cel blau, corre brisa freda, es sent un ocell cantar, passa un cotxe amb la música molt alta, no conec la cançó.

Aquests són per a mi moments de pel•lícula, instants perfectes per poder estirar-te al sofà i mirar una bona peli. Però en tema pel•lícules, per gustos llibres – aaah! Ja sabeu per on vaig! –, com en els llibres crec que les pel•lícules diuen molt d’una persona, potser no és un camp tant ampli com la literatura – més que res perquè la literatura li porta uns quants anyets d’avantatge –, però és lo suficientment ampli com perquè les preferides d’una persona no s’assemblin a les d’una segona.

I aquí va el recull de les pel•lícules que han marcat algun moment de la meva vida, que m’agraden, que m’intriguen, que em fan somriure – mai plorar, sóc de llàgrima difícil -:

-“La Sirenita” (1989) l’ultima que Walt Disney va fer a mà – ell no, és clar –. Indiscutiblement la meva peli Disney preferida. Encara tinc la nina de l’Ariel que em van regalar als tres anys.

-“Willow” (1988) Ron Howard. La vaig veure de ben petita i em va fascinar. Màgica.

-“Jumanji”(1995) Joe Johnston. La vaig anar a veure als cines que hi havien a Rambla Vella. Recordo que vaig passar por. Me la van regalar en vídeo i em sabia el diàlegs de memòria de tant veure-la.

-“Aliens, el regreso” (1986) James Cameron. La segona de la saga i per mi la millor en una diferència abismal. La vaig veure amb cinc o sis anys i m’encantava – digueu-me rara, si –.

-“La Guerra de les Galàxies: el retorn del Jedi”(1983) Richard Marquand. La tercera...o l’última, depèn de com es miri. M’agrada sobretot pel final.

-“James y el melocoton gigante” (1996) Henty Selick i Tim Burton. De petita la vaig veure tropocientasmil vegades. La història en si ja és una passada, però és que l’animació la trobo genial.

-“Anastasia”(1997) Don Bluth i Gary Goldman. Me la van regalar en vídeo i en català. Em sé les cançons de memòria. En el seu moment em vaig obsessionar amb la família Romanov.

-“Indiana Jones i l’última Croada” (1989) Steven Spielberg. La que més m’agrada de tota la saga, que si ja m’agrada – la saga – amb el Harrison Ford, si m’hi afegeixen el Sean Connery ja.....ufff!

-“Terminator 2: el dia del judici final” (1991) James Cameron. Molt gran, de petita volia ser una mica com la Sarah Connor. La que més m’agrada de la saga.

-“Tu a Londres y yo a California” (1998) Nancy Meyers. Me la van regalar en vídeo i de tant veure-la ja no es veu bé. De petita em vaig tallar el cabell com la prota i tot – i si, va ser una bogeria –.

-“Casper” (1995) Brad Silberling. Per mi la millor de les que han fet sobre aquest fantasma.

-“Eduardo Manostijeras” (1990) Tim Burton. Més que es que es veu en pantalla és el que representa, el que ens vol transmetre. Crec que és una de les millors pelis de Burton.

-“Ríos de color púrpura” (2000) Mathieu Kassovitz. Aventura, intriga, persecucions....genial.

-“Cadena perpetua” (1994) Frank Darabont. Amb un Tim Robbins impressionant i acompanyat del Morgan Freeman. La vaig veure ja de petita i no s’havia perquè però m’agradava molt. Han passat una anys i ara entenc perquè m’agradava tant: ens parla de la vida. Per mi, el moment de gallinadepiel és el de les cervestes.

-“El silenci dels anyells” (1991) Jonathan Demme. Brutal. Amb una Jodie Foster i un Anthoni Hopkins que què dir? Uuuuf!

-“Tomàquets verds fregits” (1991) Jon Avnet. D’aquelles que et desperten somriures.

-“Mi vida sin mí” (2003) Isabel Coixet. Bonica, bonica, bonica.

-“Frida” (2002) Julie Taymor. Potser amb ella acabes d’entendre millor tot el món que era Frida Kahlo. I l’Alfred Molina m’encanta.

-“Chocolat” (2000) Lasse Hallström. Molt dolça. Amb la gran Juliette Binoche i el Johnny Deep. Recordo que quant la vaig anar a veure a cine, després, em moria de ganes de menjar xocolata.

-“Amélie” (2001) Jean-Pierre Jeunet. Què dir d’Amélie? És un gran peli.

-“Quiero ser como Beckham” (2002) Gurinder Chadha. No la jutgeu pel títol si-us-plaau! És una de les meves pelis preferides. Fresca, divertita, musicalment genial...

-“Los chicos del coro” (2004) Christophe Barratier. Molt i molt bonica. De les que tabmés desperten somriures.

-“Blade Runner” (1982) Ridley Scott. Impressionant. La vaig veure amb 16 anys i perquè el professor de filosofia ens en va fer fer un treball. La primera vegada no la vaig entendre. Després de fer-ne el treball i haver-la vist una desena de vegades la trobo al•lucinant. És la meva peli preferida.

-“Benny & Joon” (1993) Jeremiah S. Chechik. Dolça, tendre, divertida, innocent, esbojarrada...genial.

-“Carrie” (1976) Brian de Palma. Litres i litres de salsa de tomàquet. Em va encantar.

-“Un món de fantasia” (1971) Mel Stuart. Basada en la novela “Charlie i la fàbrica de xocolata”, fou la primera adaptació cinematogràfica que se’n va fer. Amb un brillantissim Gene Wilder en el paper de Willy Wonka, i és que el personatge de Wonka m’encanta – aquí va un altre tatuatge –. Per mi, molt millor que la de Burton.

-"Orgullo y Prejuicio” (2005) Joe Wright. I és que el personatge del Sr. Darcy m’encanta, el trobo genial. Això si, el llibre li dona cinquantamil voltes.

-“V de Vendetta” (2006). James McTeigue. Impressionant. Amb una Natalie Portman genialissímament genial. Jefe, m’has de deixar el còmic!

-“Pequeña miss Sunshine” (2006) Jonathan Dayton i Valerie Faris. Molt i molt divertida. I la cançó i ball del final són genials.

[si, sé que avui tampoc no he parlat de castells......i?]

I jove jove jove!!

Sempre ens quedarà Luxemburg

Viatjar sempre ens fa il•lusió, recordo que quant era petita la nit abans no podia dormir dels nervis. Potser perquè sortíem cap a Luxemburg a les onze de la nit – amb sopar espartano i tot – o potser perquè primer havia de suportar una altre jornada laboral, aquell dia no tenia nervis, però si moltes ganes. Perquè fer un viatge amb la Colla és molt més que fer un viatge. La primera nit la passem al bus i de festeta bona, veient sortir el sol. Com diu l’Àngel, el conductor, el nostre no era el bus de la canalla, sinó el dels canallots.

I arribàvem al petit Luxemburg, d’ell només s’havia que capital i país tenien el mateix nom. Luxemburg – la ciutat – és una autèntica monada, semblava com un “portaventura”; les seves cases semblaven estar posades al lloc adequat i de la manera adequada, els terres perfectament empedrats i tot ple de flors. Semblava com si el present no afectés el passat, ja ho deia el mestre, Luxemburg és “la vila ignota on el passat i el present són una mateixa cosa”. Tot era tant perfectament perfecte que feia una mica d’angúnia i tot.

A Luxemburg no només hi anàvem a fer castells, però els castells també eren importants. Els curiosos luxemburguesos – o luxemburgans...o luxemburguins? – admiraven al•lucinats les nostres construccions, destacant el primer 3d8 que la Colla fa a l’estranger.


La Colla, va marcar un abans i un després la vida monòtona i tranquil•la dels luxemburguesos: allà on anàvem la Jove portava la festa – on, evidentment, no podia faltar el Chartreuse – ja fos de nit o de dia, fes sol o plogués. Vam demostrar perquè l’Amparito és el nostre himne i en general vam aprovar amb molt bona nota. Però no només vam fer festa, també vam tenir temps per culturitzar-nos visitant la bonica catedral i l’interessantíssim MUDAM – o museu d’art modern –. També vam fer bons amics, com la Maria – la viciosa – o la seva amiga Marina, el Pavo o el Càmera. I és que podríem dir que durant aquests dies a Luxemburg city l’idioma oficial va ser el català.

Durant el viatge, podia passar-me hores contemplant aquells paisatges. En ells s’hi podien trobar els camps de Millet, els núvols de Vermeer, els arbres de Boucher i Poussin, els colors de Van Eyck o el sol de Monet. Penseu en un cel esborradís i un sol violent d’estiu, sembla que el temps no passa, que el món, per uns segons, deix de girar.

El viatge, a nivell personal, també ha servit per reflexionar. Reflexions donades per masses hores d’autocar evidentment, és el que té. Hi ha qui creu estar destinat a situacions superiors, hi ha qui realment les pateix. Fer alguna cosa que no et ve de gust i et supera és complicadíssim, enfrontar-s’hi i sortir victoriós és una gran gesta. A vegades una porta es tanca, però tinguem clar que sempre se’n obre una de nova.

En resum, crec que Luxemburg ha estat un bon regal per la Jove, on hi anàvem més que res a fer “colla” i a passar-nos-ho bé. Tot ens emportem petits i particulars records del viatge, segurament alguns de diferents i potser altres d’iguals o semblants. Alguns recordaran les nits de festa – o no –, altres les pelis al bus – on no podia faltar 300 –, les tardes de migdiada o la ciutat. Jo em quedo amb els pensaments. Definitivament sempre recordaré Luxemburg, inici d’un nou trajecte.


I Talía es va prendre unes merescudes vacances, això si, només traspassar la frontera va tornar :)

I jove jove jove!!