Els petits canvis són poderosos

És temps de canvis. Canvi d’estació, canvis en la decoració dels carrers, canvi de govern, canvi de jaqueta fina d’entre temps per abric d’hivern, canvis d’opinió i canvis d’humor...tot són canvis i la Colla no podia ser menys.

Amb la dimissió del Jordi Crespo com a Cap de Colla, també s’apropen canvis al Cos del Bou; abans, però, de parlar de candidatures – tema que dóna molt de sí – m’agradaria agrair els tres anys de mandat al Gran Cap de Colla.

Si bé al principi no sabíem ben bé on volia anar a parar amb la seva manera de fer, el temps li ha acabat donant la raó i amb el pas a pas imposat ha aconseguit que, tres anys més tard, firmem la millor temporada de la història de la Colla.

Ens ha demostrat que la constància, la paciència i la feina ben feta són el bon camí. I la perseverança, amiga perseverança! Sense oblidar el passat, vivint el present i amb la mirada al futur. Potser no sempre l’ha encertat, ara que no es pensi que és el millor, perquè no l’és. Tot és millorable. La perfecció no existeix, almenys quan de castells es parla.

Ha canviat el concepte de discurs de Cap de Colla. I malgrat al principi em va sobtar, he de reconèixer que m’agraden. Em fa gràcia l’estratagema psicològica que aplica a la Colla, perquè acostuma a encertar-ho, si bé de tant en tant hagués anat bé algun que altre cop a la barana amb el conseqüent Gran Blau de la Mà. Crec que en els seus discursos moltes vegades deia més coses de les que li agradaria o deia coses de manera encoberta, entenent-lo així uns pocs privilegiats. Però vaja, aquesta és tant sols la meva impressió.

Podríem dir que la prudència ha sigut el seu estendard, acompanyada de grans dosis de paciència, visió de futur i cert optimisme. Majoritàriament ha semblat estar segur de si mateix, però també pot ser que hagi creat el perfecte personatge de Gran Cap de Colla.

Va agafar-nos quan ningú donava un duro per nosaltres i la transformació ha sigut estratosfèrica. Vivíem de la glòria del passat i ens ha ajudat a construir un gloriós present. Gràcies.

S’ha de sentir orgullós del a Colla, doncs la Colla també està orgullosa de d’ell – com es va demostrar el dia que va dimitir –. Ens ha ajudat a fer-nos grans i el més important, ha fet que ens n’adonéssim de lo grans que som fent-nos tirar vells prejudicis i començant de nou. Ha fet que tornéssim a tocar el cel i sense està satisfet del tot, ha aconseguit que l’abracéssim com mai ho havíem fet. I això és extraordinari.

Va confiar amb nosaltres i nosaltres, malgrat ens va costar als inicis, vam confiar amb ell. Al final pràcticament no qüestionàvem les seves decisions – fet que també és preocupant –, doncs sabem que malgrat moltes vegades no ens agradaven, els resultats han acabat sent garantia de que potser no anava mal encaminat. Que això no vol dir que no la cagui.

Ha deixat a la Colla frases i moments que segur, no oblidarem. Com els famosíssims “treball i concentració”, “parem aquest rum-rum”, “mimem el castell” o “mimem la pinya”, “parem aquest xiuxiueig” i tants altres. Això si, el seu gran moment de “treball/avall” passarà, segur, a la història de la Colla.

La seva manera de fer ha acabat sent un model, diferent al que estàvem acostumats. I arreu es sap que si ara la Jove és la Jove, és per haver-lo seguit. Evidentment, res del que he dit no s’entén sense la gent que ha tingut al darrera, que és molta. Una persona sola és molt difícil que arribi lluny, així doncs, ell i nosaltres hem d’estar molt orgullosos de tot el seu equip. I de Calíope, no ens podem oblidar d’ella.

Crec que no podem fer res més que donar-li les gràcies per aquests tres anys. Gràcies per haver triat el camí correcte alguns cops i l’incorrecte d’altres. Gràcies per, a vegades, haver escollit el camí difícil, doncs la suma de tot això ens ha portat on som ara.

I ara? Després de dimitir el Jordi Crespo – i conseqüentment tota la junta i la tècnica – allò es van convertir en una obsessió, allà on anaves veies possibles candidatures, als bars, a les cafeteries, als restaurants o pel carrer. Si s’ajuntaven més de tres persones de la Colla, era molt possible que estiguessin formant candidatura, fos o no descabellada, tu la veies. Corrien rumors diversos per les files liles, al final aquest va passar a ser el nostre únic tema de conversa. La situació va començar a ser realment preocupant, si crèiem amb els rumors, es presentaven unes cinc o sis persones a Cap de Colla!

I, sigui qui sigui, el – o la – que acabi agafant el lloc, crec que serà molt important la confiança que li ofereixi la Colla. Ens hem acostumat a una manera de fer que, per poc que sigui, canviarà segur, encara que el canvi sigui mínim. Però hem de pensar que a vegades els petits canvis són poderosos. Considero que el principal objectiu de la Colla ha de ser no perdre el nivell. Complert aquest, podem seguir escalant amunt aconseguint-ne d’altres – que n’hi ha –.

Crec que el pròxim – o pròxima – Cap de Colla té reptes molt importants a superar i per això insisteixo en que la confiança, les ganes i el compromís que li acabem oferint ajudaran a començar – o no – amb millor peu. Tot depèn de nosaltres mateixos.

foto: Laia Ferré

I sembla que Talía, després d’unes vacances – merescudes vacances –, ha tornat.

I jove jove jove!!

S’ha acabat

La millor temporada de la història de la Colla va posar punt i final dissabte la diada de l’Esperidió, diada plena d’il•lusions, alegries, moments emotius, moments d’eufòria i fins i tot diverses llagrimetes que eren difícils d’evitar.

I és que això ja s’ha acabat. S’han acabat els assajos i les actuacions. S’ha acabat anar al pizza al tall abans d’assajar i fer la cervesa de després. S’ha acabat el treball i també la concentració. S’ha acabat el “no sou fileres, sou totxanes!” i el “daus al pilar!”. S’ha acabat el rum rum i el xiuxiueig. S’han acabat les reunions abans i després d’assaig. S’han acabat les tripletes màgiques i els castells simultanis. S’ha acabat fer fotocòpies i perseguir a la gent perquè et porti dues fotos de carnet. S’han acabat els grans dinars després de les grans actuacions i els mojitos a la plaça de la Font. S’han acabat les processons fins l’ajuntament, el Chartreuse i el puru. S’ha acabat el Bob Esponja – que vive en una piña debajo del mar – i el “the bread speaking”. S’ha acabat mimar la pinya i el castell. S’ha acabat quadrar i desquadrar castells. S’ha acabat fer rodonetes. S’han acabat els patus “fua fua” – va per tu Xavi Felip! – i els “with the senyering”. S’ha acabat passejar-te amb un somriure l’endemà d’una gran actuació. S’ha acabat posar-se a cridar com a bojos els noms de la gent que va entrant al local. S’ha acabat cantar l’Amparito. S’han acabat els discursos del Gran Cap de Colla i les aparicions del Gran Blau de la Mà. S’ha acabat cridar “la resta del folre, amunt!” o “ dosos col•locats!”. S’ha acabat fer d’armats. S’han acabat els assajos fins a altes hores de la matinada. S’ha acabat recol•locar quesitos. S’ha acabat cantar pinyes. S’han acabat les fitxes dels nous i les pneumònies. S’ha acabat fer l’aleta. S’han acabat les papallones. S’ha acabat cridar “i Jove Jove Jove!”.

I potser ara no en som conscients, però el que hem fet és ENORME. I, per un moment, tanqueu els ulls, visualitzeu i recordeu tota aquesta temporada. Inevitablement, quan els torneu a obrir, els llavis hauran dibuixat un gran SOMRIURE.

I si, s’ha acabat, però tranquils, ens queda saber que l’any que ve la temporada torna a començar.

PD1: i encara ens queda el sopar de la Colla, no?
PD2: Ocaña, em segueixes devent un Chartreuse!
PD3: més endavant ja analitzarem cosetes.

Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Todo pasa y todo queda

pero lo nuestro es pasar

Diuen que les coses bones són les que més curtes se’ns fan, i tenen raó. Els mesos han anat passant ràpids i sense ni tant sols adonar-nos-en hem arribat al final de la temporada. Arribàvem al Vendrell amb ganes i amb uns objectius poc normals per nosaltres a aquestes altures de la temporada. Potser és que alguna cosa està canviant. I estant allí no podia evitar pensar amb el pilar de feia un any en aquella mateixa plaça. Un pessigolleig em va recórrer i fins i tot ho vaig comentar amb l’Andreia i la Bea. I cap de les tres va poder evitar un somriure. Un any més tard hi tornàvem a fer un pilar, encara que fos d’un pis menys.

I malgrat després de l’actuació tenia una barreja de sentiments i emocions que no podia identificar, més tard vaig adonar-me que es tractava d’orgull i admiració. Orgull per la reacció de la Colla i per l’actitud que vam adoptar, demostrant que res tenim a veure amb la colla de fa uns anys. Admiració per haver segut capaços d’actuar com ho vam fer i, malgrat una baixa important, decidir tirar igualment el 4d8a. Va ser una decisió valenta, i n’estic molt satisfeta.

Què és ser una colla gran? Com s’obté aquest títol? És més, qui l’atorga? La mateixa colla? El públic? Els periodistes? Una colla gran no té perquè ser la que fa millors castells. Jo crec que una colla gran és aquella que es supera cada dia, que creix, que no es rendeix. Una colla gran ho és per l’actitud, la metodologia i el tarannà. Una colla gran és aquella que cau i es torna a aixecar i, per sobre de tot això, una colla gran és aquella que sap que és gran.

I és així com ens veig, ENORMES. Som una colla que aquests últims anys s’ha superat a si mateixa, avançant dia a dia, pas a pas, temporada a temporada. Conscients de que tos els objectius aconseguits no ens els han regalat pas. Hem treballat molt dur per arribar on som ara. Amb més o menys encert hem construït el nostre propi camí, la nostra manera de fer. Hem ensopegat moltes vegades, aixecant-nos amb força, el cap clar i decidits. No ens enganyem, no som perfectes, però no per això deixarem d’intentar superar-nos. Si som com som és perquè també som capaços d’assimilar on ens trobem. Encara tenim molt per fer, molt per millorar i nous camins per construir. I ser conscients d’aquesta evident realitat ens fa encara més grans.

Golpe a golpe, verso a verso...

No hem de mirar als del carril del costat, al de davant o al de darrera. Mirem-nos per un moment al mirall i durant uns minuts i objectivament contempleu-vos i analitzeu després què heu vist. No cal mirar als altres, el veritable enemic a batre és el que veus en el mirall.

A vegades lluitaràs contra vells prejudicis, d’altres contra els dubtes, els nervis, la inseguretat i la por. I quan hagis vençut tots aquests factors no hi hauran carrils al costat, ni al davant, ni al darrera. Només seràs TU, treballant per TU i creixent per TU.

I crec que aquest és el pas que ha fet la Colla. Ens hem mirat al mirall, hem vist els nostres defectes i treballem per millorar. Avançar no sempre serà fàcil ni agradable, però som conscients de que la recompensa final és i serà molt gratificant.

Diem adéu a la millor temporada de la història de la Colla ambiciosos i amb ganes de més. I això diu molt de NOSALTRES.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

PD: I dissabte ens espera l’ESPERIDIÓ – al pla de la Seu – amb la seva posterior festa.

I jove jove jove!!

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

Surto d’hora al carrer, el cel és d’aquell blau que només fa en certs matins i que tant m’agrada, l’aire és fresc i corre juganer. No sé com descriure aquella sensació, era una barreja d’expectació, ganes, il•lusió i unes papallones que tenien unes ganes boges de manifestar-se. Era d’aquells dies que, sense poder-ho evitar, camines amb un somriure als llavis. A poc a poc vas veient com gent que vesteix pantalons blancs i camises de diferents colors caminen cap a la mateixa direcció que tu. És aleshores quan te n’adones de que ells també porten escrit aquell somriure. El dia esperat ha arribat i les ganes ja no poden ser més visibles.

Després d’haver reafirmat la Tripleta arribàvem al Concurs amb un programa obert a diferents possibilitats. En cap moment s’havia anunciat que intentaríem el cinc de nou amb folre, és més, en cap cas s’havia dit que descarregar el tres i el quatre fos garantia de tirar el cinc. I ara, havent tingut un temps per reflexionar, segueixo pensant que tirar-lo va ser la millor opció, fins i tot sent conscient del resultat de l’intent. M’explicaré: crec que la Colla ha fet un canvi de xip molt gran, ara quan parles de 5de9f no veus aquelles cares barreja de certa malenconia, un punt de nostàlgia i uns grams de respecte i temor. Crec que han quedat oblidades les sensacions deixades pels intents de fa molts anys i això, en part, és gràcies a la gran quantitat de gent nova que ha entrat a la Colla. Ara, quan parles del 5de9f, veus uns rostres diferents; decidits, il•lusionats i plens d’ambició. Evidentment que el cinc de nou amb folre és el cinc de nou amb folre i no se li pot perdre mai el respecte.

Si es va tirar el cinc fou, en part, perquè la Colla el volia i el demanava. He de confessar que m’esperava un intent més lluït, la Bèstia se’ns resisteix i paradoxalment mai hi hem posat més de sisens als intents realitzats. Pel que fa a la caiguda, crec que poques vegades s’ha vist caure d’un cinc de nou amb folre amb la gràcia i elegància d’ahir. Va ser una bona caiguda, dins del que implica caure.


Després de la llenya del cinc la reacció immediata va ser “d’acord, hem caigut. Quin castell fem ara?”. Evidentment saber que ningú s’havia fet mal va ajudar a reaccionar així. Hi havia qui fins i tot volia tornar a provar el cinc folrat, cosa que evidentment no anàvem a fer. Cinc de vuit, tercera Tripleta Màgica al sac i encara amb l’emoció de veure què feien Capgrossos i veient-nos, més tard, en quarta posició. Qui hauria dit a principis de temporada que al Concurs la Tripleta no ens seria suficient.

Les sensacions generals eren molt positives, la gent era conscient que havíem donat la cara i que només el fet de plantejar-nos el cinc de nou deix clar l’estat de forma de la Colla – i és que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí –. Ningú ens pot retreure que no ho hem intentat. A més a més, ara ja l’hem tastat i hem de tenir clar que de tot se n’aprèn i crec que n’aprendrem moltes coses d’aquest intent.

Estem firmant la millor temporada de la història de la Colla i això no ens ho pot prendre ningú. Mai havíem descarregat tres tripletes màgiques consecutives, mai havíem descarregat cinc tresos de nou consecutius i mai havíem descarregat tres quatres de nou consecutius, tot, en una mateixa temporada. Els números parlen per si sols.

Ahir sortia de plaça ORGULLOSA, amb el cap ben alt i un inesborrable somriure. Toca seguir caminat, perquè si, encara queda camí per recórrer. Volem seguir abraçant-nos al cel, no en dubteu.

I el que es fa evident és que acabem d’obrir aquella porta que feia temps havíem tancat, decidits i conscients que no falta pas tant per, per fi, poder-la traspassar.


I Talía també n’està orgullosa.

PD: I escrivint des d’un bar a prop del pis, pel vidre que dona al carrer he vist passar la tarda fins fer-se de nit.

foto celebració: Neus Baena

I jove jove jove!!

No n’hi ha prou amb la felicitat

exigim eufòria

Quina setmana, quina Gloriosa Santa Tecla!! Passats uns dies començo a pair tot el que ha passat, a assimilar la situació i mirar-ho tot en perspectiva.

Primera parada, primerdiumengedefestes. Arribàvem a la primera cita teclera amb la intenció de tornar a fer la Tripleta Màgica i, conseqüentment, descarregar el primer castell de nou a Tarragona. No va ser una diada rodona, evidentment. Per una banda està el tema del treball/avall, que si, que en el moment va fer gràcia i tots sabem que serà l’anècdota de la temporada, però no ens podem permetre errors/confusions com aquest. Per començar perquè ens va fer perdre una ronda, però vaja, arriba un punt en que t’ho has de prendre amb humor. Per altre banda estan els intents desmuntats de 4d9f i 2d8f. Si una cosa no m’agrada és sortir de plaça amb només dos castells – encara que aquests siguin el 5d8 i el 3d9f –.

Però, malgrat això, vaig sortir de plaça contenta. M’explicaré: crec que no som conscients de la importància d’aquell tres de nou amb folre descarregat. Veníem d’uns petits dies de relax després d’un increïble Arboç. Tocava, doncs, reafirmar resultats i fer-ho a casa. El tres de diumenge representava el tercer consecutiu i el primer descarregat a Tarragona. I això va significar molt.

També cal destacar que no vam patir cap caiguda, que també és important. I que, vulguis o no, a tots ens va quedar aquells espineta, aquell no sé què que et rosega per dintre, tots teníem ganes de fer la Tripleta i miràvem Santa Tecla amb ambició.

Santa Tecla van ser papallones i pessigolles. Encara amb el dubte de si tiràvem el 4d9f, vam encarar-nos a la Catedral i al tres amb ganes. I quin tres, quina meravella de tres!! El millor de la temporada, el quart consecutiu, això ja està consolidat, el segon a casa, ràpid i maco. Les cartes estaven sobre la taula i apostar pel 4d9f va ser una decisió molt valenta. No pels canvis, enteneu-me, perquè després va quedar clar que no eren pas una bogeria, sinó perquè només l’havíem assajat un cop i fins a quints. I és aquí on vull anar a parar, a la confiança que li teníem a aquell renovat quatre. En cap moment es va dubtar de si aquell nou tronc funcionaria i això fa dos anys era impensable. Era un quatre amb garanties i la Colla, en una barreja de ganes de tornar a fer la Tripleta, il·lusió i un punt de ràbia, s’hi va bolcar.

No va ser una meravella de quatre – perquè negar-ho – però va ser d’aquells que et fan vibrar, deixant clar que sabem defensar un castell. Evidentment l’explosió d’alegria fou enorme i més encara per una servidora, la meva primera Tripleta Màgica de l’any!

Però no en teníem prou, no. Quina millor manera d’acabar una Santa Tecla que fent arribar el pilar a l’Ajuntament? ......what else?

Santa Tecla ha representat una explosiva combinació d’alegria, moral pels aires, ganes, convicció i una insaciable set de fer-nos enormes amb la mirada sempre posada al Concurs.

Diuen que treballem per un somni, jo dic que treballem per una realitat. Els somnis es queden en el que són, somnis. I un somni fet realitat és la hòstia! Jo ja seria feliç repetint la Tripleta Màgica, si bé he de reconèixer que li tinc moltes ganes al cinc de nou amb folre – i qui no? – crec que no ens hem de precipitar. Primer dependrà, evidentment, de com van els tres assajos que queden i si el veiem amb prou garanties. Hem treballat molt dur per arribar on som ara, seguint el pas a pas, parada per parada el nostre camí. Hem tocat el cel i no el volem deixar anar. No vulguem córrer massa i entrebancar-nos amb aquella gran pedra que es veu al camí. Hem de ser conscients de que ens afrontem a una gran Bèstia que no es deixarà domar fàcilment. Davant d’ella no penseu trobar-vos còmodes, ens intentarà intimidar, posar-nos nerviosos i distreure’ns. Si el tirem allò serà la guerra.

I Santa Tecla ha marxat deixant-nos un gran somriure als llavis. Sempre ens quedarà el consol de que l’any que ve tornarà.

I Talía també te ganes de diumenge.

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Setembre

Ha passat molt de temps i moltes coses.

El tema pneumònia està pràcticament superat, m’he pogut matricular de les assignatures que volia, la Bruna ja ha nascut – gràcies Isa per esperar fins després de l’Arboç! –, torna Belles Arts, torna Barcelona i Can Beltrà. I per últim, però no menys important, torna el Joan Calvet. Ja fa un mes que ha tornat de Portugal – i no m’ha regalat pas cap tovallola –, però fins ara no havia tingut temps per dedicar-li unes línies. I malgrat que el trobàvem a faltar, ara és com si no hagués marxat. És el mateix, deixant de banda la barba de dos, tres i quatre dies que porta, l’arracada que s’ha posat per fer el fatxenda i la creixent necessitat que te de riure-se’n d’una servidora. Però, tot i les seves excentricitats, ens l’estimem i estem contents de que hagi tornat.

I ens trobem en un inici de setembre per carregar piles, amb el cap posat en Santa Tecla i el Concurs, però tenint clar que primer va un i després l’altre; i que no ens podem plantejar en Concurs sense els objectius teclerus complerts.

Sabent que tenim molta feina feta, diumenge ens toca fer una cosa molt complicada, reafirmar-nos. I és que si, Santa Tecla ja és a dos passos de nosaltres. I que ràpid passa el temps...

I estic contenta, si. Portem un ritme d’assaig espectacular i aquests desperten molt bones sensacions. I això ens ha portat a assajar altre cop el cinc de nou amb folre, la Bèstia. I les setmanes d’assaig i trencada de cocu pinyera, van veure els seus primers fruits divendres: quints al cinc de nou amb folre. Evidentment les papallones a la panxa, els somriures i els aplaudiments eren inevitables. I no hi havia per menys!

Clar està però, que això no és res. Que ho és, que és un pas important i una gran dosi de ganes a la Colla, però no ens confonguem ni precipitem. No m’agradaria que el suposat 5d9f al Concurs ens eclipsés i ens fes oblidar que encara tenim tota una Santa Tecla per davant.

Crec que anímica i psicològicament la Colla es troba en un moment molt bo i, malgrat això, i per no deixar-ho perdre tot, hem de seguir tocant de peus a terra. No caiguem en l’error de tirar tota la feina feta per voler avançar esdeveniments.

Podríem dir que per fi ens hem trobat a nosaltres mateixos. El camí està més marcat que mai, tot i tenir un final encara per construir, doncs aquest depèn només de nosaltres. I amunt!

Ens espera una Santa Tecla gloriosa, així que prepara’t, Tecla!

PD: I la Laura es va estrenar d’enxaneta, i el Sergi Martí ho va fer a segons. Tots dos dels cinc de vuit.

I Talía somriu

I jove jove jove!!

Has tornat, Amparito!!

Si, és ella, i ha tornat un mes abans respecte l’any passat.

I ja hi som senyores i senyors, això és el cel, el nostre cel. El pack Sant Magí, El Catllar i l’Arboç funciona. I seguint una no preconcebuda progressió, diumenge va tornar la Tripleta Màgica. Feia dotze anys que l’Arboç no la veia de lila. I no només això, el dia anterior a El Catllar, no només vam descarregar el primer 3e9f de la temporada, sinó que el vam fer fora de Tarragona, cosa que l’any passat no vam aconseguir, doncs tots els que vam fer fora de la nostre ciutat van quedar en carregats.

Crec que diumenge ni tant sols nosaltres ens creiem el que acabàvem de fer. I el quatre...quina ràbia haver-me’l perdut. Quin quatre!! Crec que no queda cap dubte de que la Jove sap treballar un castell i de quina manera! Si només el vídeo ja em va fer esborronar, cridar i desbocar-me en eufòria, no em puc ni imaginar la sensació dels allí presents. Primera Tripleta Màgica de la temporada i fora de Tarragona [http://www.youtube.com/watch?v=GkfzW5M6wII].

És evident, però, que aquest Arboç no es pot entendre sense un Catllar al darrera. Veníem d’una caiguda i, en certa manera, era una prova de foc. Si aquell tres no s’hagués descarregat, potser les coses haguessin seguit un altre rumb. Però no va ser així, el tres es va descarregar i l’endemà vam donar un altre pas al nostre particular camí.

Evidentment, felicito a totes les estrenes – que no eren poques – tant a la pinya, al folre i al tronc. A la diada de l’Arboç no hi era, estava a casa, però tant el tres com el quatre els vaig seguir gràcies a dues trucades telefòniques. Així doncs i guiant-me per les gralles, vaig viure ambdós castells d’una manera força peculiar.

Ja a la tarda i l local es va visualitzar el vídeo de la diada. Després processó, gent a les dutxes i festa. Una Tripleta s’ho val.

I ara ja el tenim, el nostre cel, el nostre sostre. Cel que hem de seguir tocant i potser aspirar a cels superiors. Però és evident que res d’això serà possible sense un bon nivell d’assaig. Ens hem avançat un mes respecte l’any passat, tenim moltes diades per davant i grans coses a fer. I ara, amb molta feina feta, ens encarem a un setembre i un octubre que a priori veiem amb molt bones sensacions. És hora, doncs, de reafirmar-nos i consolidar la Tripleta.

I us deixo amb el vídeo de lu quatre de nou:

I jove jove jove!!

Prepara’t Magí!

Una de les coses que menys suporto és que la teva colla assagi o faci castells a plaça i tu no hi puguis ser.

Com s’agafa una pneumònia a l’estiu??!! Com s’agafa una pneumònia tocant a Sant Magí, les papallones i els grans castells? Com s’entén?

Malgrat que les expectatives no són gaire bones i augurant-se que només podré viure la diada de Sant Magí com espectadora, no perdo l’esperança de poder-me posar la camisa.

I si, amb un tres i no res el tornem a tenir a aquí. L’amic Magí torna a l’agost amb ganes d’aigua, alfàbrega i grans castells.

I nosaltres hi arribem amb ganes de tocar el cel i entenent la setmana com un pack de tres grans actuacions.

Sant Magí és, pel lloc, l’ambient i les sensacions la meva diada preferida – comprengueu la ràbia que em fa al saber que segurament me la perdo –. Arribem a la Festa Major petita amb bones actuacions a la motxilla i amb un gran nivell d’assaig. M’han dit que la prova de tres de divendres va fer despertar tot de papallones a tothom que estava assajant. I que la prova de quatre d’avui fins a sisens ha sigut impressionant. Això està a punt a punt.

I és que està a les nostres mans creurens-ho , sense confiar mai en excés, sempre amb objectius clars. Com és sabut el Gran Cap de Colla cada any va afegint noves frases al seu repertori. La que més m’agrada i que, crec, hauríem de tenir molt clara és la que fa: “ on no arriba el cos, arriba el cap” – o alguna cosa així –. I això ho hauríem de tindre molt present a l’hora de fer castells.

Comença una gran setmana i, senyors i senyores, faré el que sigui per no perdrem-ho – encara que només pugui mirar –. És ara quan hem d’ensenyar les urpes i no pensar pas en cada diada de manera individual, sinó com un gran col•lectiu. Sant Magí no s’entendrà sense un Catllar i un Arboç al darrera, i el mateix passa al revés.

Així doncs, PREPARA’T MAGÍ!! (i el Catllar i l’Arboç també)



I jove jove jove!!

Agost

I ha arribat l’agost – feixuc i mandrós –. Dir agost podria ser sinònim de relax, vacances i de trobar-te prenent el sol en una hamaca penjada entre dues palmeres d’una platja paradisíaca perduda a la fi del món.

És un d’aquells mesos per recordar, i no només per la calor i les aglomeracions de desplaçats que conquereixen Comarruga – i com a conseqüència el consultori – no. Però si baixem dels núvols – cosa complicada – i toquem de peus amb la realitat – magnífica realitat – ens adonarem que ens conformem amb l’agost real, el de sempre, el tant esperat, amb tot el que comporta: sol, aigua, alfàbrega, grans assajos, grans actuacions i milions de passigolles – que escamparem pel món – i papallones invaint-nos les panxes. L’agost és lila.

Ens hem d’encarar a l’agost i als reptes que ens planteja, convençuts, sense dubtes, segurs de nosaltres mateixos. Evolucionant i fent-nos grans amb nosaltres i per nosaltres. Seguint el camí marcat, sense dreceres i possibles camins més fàcils; ens hem d’afrontar al camí que nosaltres mateixos hem construït.

Amb un pas a pas raonable i seguint la lògica dels darrers dos anys, carregant-nos les espatlles de lliçons apreses, de feina feta, guardant-nos passos a donar, camins per córrer i cels per volar.

I pensar que l’agost només és l’inici de l’inici...Ens queden moltes coses a fer i a aprendre, ens falten molts assajos i molta dedicació per seguir omplint la motxilla que tots portem a l’esquena. Però, no caiguem en l’error de només pensar en el final del camí. El nostre camí ha de ser valorat dia a dia, gaudint-ne i aprenent-ne en tot moment. I el més important no serà pas el final, sinó el camí recorregut per arribar-hi. I és que és ara mateix quan més gent necessitem per recorre’l.

I cap de setmana d’estrenes – que ja tocava – i passos donats amb fermesa i convicció. Tercera Catedral, segon dos de vuit amb folre i molt bones actuacions tant a Vilanova com a Vilallonga. Donant un pas dissabte i reafirmant-nos diumenge. Bé Jove, molt bé. Hem de continuar així i plantar cara a un agost que ens obre les portes amb molt bones sensacions.

[Es recomana molt molt i molt “El que el dia deu a la nit” de Yasmina Khadra.]

foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

La catedral és lila

Ahir vam donar el tan esperat pas. “Ja tocava” deien uns, “ara comencem la temporada” deien altres. Sigui com sigui tots vam sortir de plaça amb un inalterable somriure als llavis.

El bon assaig de divendres pronosticava una gran actuació i molt bones sensacions de cara reptes propers i d’altres d’una mica més llunyans. I, tot hi que vam acabar tardíssim, vaig sortir d’assaig contenta per la gran feina feta.

Torredembarra s’ha convertit ja en l’escenari de les grans estrenes, la plaça on donem els primers passos i ahir no va fallar. Estrenes de canalla i de tronc diverses, moltes camises a plaça, calor i primera Catedral que, malgrat els nervis, des de la pinya vaig notar amb familiaritat, per un moment semblava que la temporada dosmilnou no hagués acabat i que tots aquests mesos des de la darrera Catedral – a l’octubre – no haguessin passat. Evidentment, cinc de vuit celebrat amb gran alegria, entusiasme i alguna bufetada.

I, tot hi haver fet la mateixa actuació que l’any passat, tinc la sensació de que portem molta més feina feta. Feina que no es veu i que potser encara trigarà a sortir a la llum, però que ja s’està fent. Comparant-nos amb l’any passat, crec que anem un pas per endavant; encara que, de moment, no ho sembli.

I en el fons sembla que ens haguem tret un pes de sobre. Feia tant de temps que delejàvem aquest pas i ara sembla que ens sentim molt millor, com si moltes coses s’haguessin posat a lloc. Crec que aquest cinc de vuit ha servit per fer-nos conscients de moltes coses i de tocar de peus a terra, per adonar-nos de que la cosa ja va de debò.

I dissabte, Sant Jaume dels Domenys. Important, molt important.

El vídeo!




Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

És ara

I, per tercer any consecutiu, Comarruga. Retorn a la rutina, als metges, infermeres, els ninoninos, el meu estimadíssim GoWin i als pacients. I dono, també, la benvinguda al nou i horrorós uniforme.

Sembla que aquí no passi el temps. Tot segueix tal i com ho vaig deixar el setembre de l’any passat; la mateixa calor, la mateixa gent, el tren i els llibres – sort en tinc dels llibres! –. Tot i això, estic contenta de tornar-hi.

Però també estem de celebració! Per una banda, “lila és el color que porto” ha fet dos anyets. Sembla que no, però el temps passa ràpid. Gràcies a vosaltres lectors cibernautes per, de tant en tant, llegir el que diu una servidora.

Però no només això celebrem, no. Com per molts és sabut, recentment han nascut fills i filles de castellers i castelleres de la Colla. Quatre en quinze dies! Però no us penseu que és això és fruit de la casualitat, no. Aquest “baby boom” lila és fruit d’una efusiva celebració. Tal i com llegiu, estem recollint els fruits de la Tripleta Màgica. I és que la Jove desperta passions! Ai pillins!! Així doncs, dono la benvinguda a la Gabriela, en Pep, en Genís i l’Arnau! I les més sinceres felicitacions als pares!

Després d’aquestes notícies de gran importància i d’obligada menció, també toca parlar pròpiament de castells.

Tot i que per Sant Joan la gent va marxar amb una sensació estranya a la panxa, divendres vam respondre; i aquesta resposta es va traduir en un molt bon assaig – tornava el quatre, tornava l’extra –. L’endemà també es va respondre a Sant Pere i Sant Pau portant-t’hi la Clàssica.

Ara toca aprofitar aquesta setmaneta de vacances que ens hem concedit, pujar al Puigmal – o no – i descansar carregant piles i energies, doncs divendres dia 9 hi tornem. I ara si que si. No hi ha excuses, hem d’anar a per totes i recordar que tothom és imprescindible per dur a terme un bon assaig, tothom.

La propera actuació és a Torredembarra, plaça que ens aporta bones vibracions i somriures. Aquell dia hem de deixar de caminar per començar a córrer. El camí és llarg i ple d’entrebancs, però això no vol dir pas que ens anem a rendir. A Torredembarra hem d’enlairar-nos, trobar-nos amb nosaltres mateixos i ser conscients d’on estem. Per això considero que és una diada molt important i que l’actuació que hi fem serà la traducció del punt en que es troba la Colla. Toca seguir treballant molt més. És tant fàcil tocar el cel i tant difícil mantenir-se sempre allà...

Arriba un punt en la temporada on dius, d’acord, ara si, toca posar-se seriosos que això se’ns tira a sobre. Bé, doncs aquest moment ja ha arribat. No hi ha excuses que valguin. És ara quan hem d’ensenyar les dents.

Crec que nosaltres som els únics que no som conscients de la importància d’aquesta temporada.

Ens veiem a assaig.

[es recomana: "El tiempo envejece deprisa" d'Antonio Tabucchi"]

I jove jove jove!!

Ets Jove?

Somni o realitat?

Potser és que no acabem de ser conscients de la gran temporada que podríem arribar a fer. És més, SEGUR que no en som conscients, car això ja s’ha demostrat en massa assajos. Si no ens fem grans, no serà pas perquè no estiguem capacitats, serà perquè no ens ha donat la gana. I això va quedar clar divendres.

El triomf, la superació, el cel, la glòria, el record, no són coses que es regalen; són coses que guanya un mateix amb esforç, constància, ganes i dedicació – com la camisa –. I sembla que ho haguem oblidat.

No m’estranyaré quan per Sant Joan la gent es queixi per que no fem el cinc o el dos, no m’estranyaré quan al juliol la gent es queixi per que no tirem el 3d9f...i es que senyors i senyores, és el que nosaltres mateixos estem provocant. I els primers en queixar-se seran aquells que ja m’agradaria veure de tant en tant pel local – només faltaria! –.

No sé vosaltres, però jo vull recordar aquesta temporada com una de les millors de la història de la Colla. Però sembla que ja ens hem conformat en que sigui la temporada que podria haver estat una de les millors de la història de la Colla. I la culpa només serà nostre. Sembla que ens hem rendit abans de començar a lluitar.

Hi ha gent a qui només l’interessa venir quan hi ha assaig especial. Oblidem-nos d’assajos especials i punyetes. TOTS els assajos són especials. Qualsevol dia podem assajar un gamma extra. Com a colla gran que som o volem ser, el gamma extra ha de passar a ser un habitual als divendres, així doncs oblidem-nos de marcar certs dies al calendari per venir assajar, per que ara els haurem de marcar tots. Sense anar més lluny, per ahir estava programat fer una prova de gamma extra – uuuuuuuuuu! I no era assaig espacial! – però, com tots els que hi eren saben, no es va poder fer, sobretot per manca de gent.

És decisió nostre ser o no grans. Nosaltres decidim fer que el que fins ara era una somni es faci realitat. Hem de despertar-nos.

La decisió és nostre i només nostre, després no digueu que no estàveu avisats.


[I si, 3 de 8 a Mèxic, però ara per ara encara ens queda molt per caminar]

(i sembla que Talía treu el cap)

foto: Neus Baena


I jove jove jove!!

Patim patam patatapatuuuum!!

Hi ha qui diu que canviar de pis és com canviar de vida. Tot i que no confirmo aquesta afirmació, queda clar que fer una mudança et canvia completament. Primer odies fer capses i després encara suportes menys desfer-les. I si a més a més pel mig encara hi tens paletes, electricistes i senyors que munten cuines, encara és més odiós. Però, tot i això, després te’n alegres del canvi.

I em sento afortunada. Si, si, si. Afortunada perquè malgrat la crisi, les reduccions de plantilla i la odissea en que s’ha convertit trobar feina a l’estiu, puc dir que, per tercer any consecutiu, Comarruga m’espera – hola metges, infermeres, GoWin i pacients! – Tornen els trens, la calor i els llibres – mmmmmmmmm! –.

I és que en un pim pam – toma lacasitos – ja estem al juny, al JUNY!!! És aleshores quan mires el calendari i dius: però si això és ja!! Aleeeerta! Ara venen les preses, ara és quan ens n’adonem que Sant Joan és al juny, si, no l’han canviat de mes per nosaltres. En aquest moment és quan penses que ens hem de posar les piles. Fem bons assajos? Si. La gent va responent? Si. És suficient? Mai és suficient. En aquests assajos hi ha el treball i la concentració que necessitem? Encara no. Xerrem massa? Si, massa.

Som com els castells de foc. Fa mesos que anem tirant coets, però encara no arriba la traca final. Ens falta aquell perdut petit-siusse.

Tenim al cap el juliol i no pensem que encara ens queda tot un importantíssim juny. Sembla que no n’aprendrem mai...Menys xerrar i més treballar, encara tenim molta, però molta feina per fer. No oblidem el compromís i la constància. Després de mesos d’anar fent toca posar-se seriosos. Ara aquest “anar fent” ja no és suficient. El que fem ara condicionarà de manera directíssima tot el juliol i molt provablement l’agost......així que al loro!!!!!

Ah! I si, avui clàssica a Valls, però toca seguir el camí.

I jove jove jove!!