La catedral és lila

Ahir vam donar el tan esperat pas. “Ja tocava” deien uns, “ara comencem la temporada” deien altres. Sigui com sigui tots vam sortir de plaça amb un inalterable somriure als llavis.

El bon assaig de divendres pronosticava una gran actuació i molt bones sensacions de cara reptes propers i d’altres d’una mica més llunyans. I, tot hi que vam acabar tardíssim, vaig sortir d’assaig contenta per la gran feina feta.

Torredembarra s’ha convertit ja en l’escenari de les grans estrenes, la plaça on donem els primers passos i ahir no va fallar. Estrenes de canalla i de tronc diverses, moltes camises a plaça, calor i primera Catedral que, malgrat els nervis, des de la pinya vaig notar amb familiaritat, per un moment semblava que la temporada dosmilnou no hagués acabat i que tots aquests mesos des de la darrera Catedral – a l’octubre – no haguessin passat. Evidentment, cinc de vuit celebrat amb gran alegria, entusiasme i alguna bufetada.

I, tot hi haver fet la mateixa actuació que l’any passat, tinc la sensació de que portem molta més feina feta. Feina que no es veu i que potser encara trigarà a sortir a la llum, però que ja s’està fent. Comparant-nos amb l’any passat, crec que anem un pas per endavant; encara que, de moment, no ho sembli.

I en el fons sembla que ens haguem tret un pes de sobre. Feia tant de temps que delejàvem aquest pas i ara sembla que ens sentim molt millor, com si moltes coses s’haguessin posat a lloc. Crec que aquest cinc de vuit ha servit per fer-nos conscients de moltes coses i de tocar de peus a terra, per adonar-nos de que la cosa ja va de debò.

I dissabte, Sant Jaume dels Domenys. Important, molt important.

El vídeo!




Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

És ara

I, per tercer any consecutiu, Comarruga. Retorn a la rutina, als metges, infermeres, els ninoninos, el meu estimadíssim GoWin i als pacients. I dono, també, la benvinguda al nou i horrorós uniforme.

Sembla que aquí no passi el temps. Tot segueix tal i com ho vaig deixar el setembre de l’any passat; la mateixa calor, la mateixa gent, el tren i els llibres – sort en tinc dels llibres! –. Tot i això, estic contenta de tornar-hi.

Però també estem de celebració! Per una banda, “lila és el color que porto” ha fet dos anyets. Sembla que no, però el temps passa ràpid. Gràcies a vosaltres lectors cibernautes per, de tant en tant, llegir el que diu una servidora.

Però no només això celebrem, no. Com per molts és sabut, recentment han nascut fills i filles de castellers i castelleres de la Colla. Quatre en quinze dies! Però no us penseu que és això és fruit de la casualitat, no. Aquest “baby boom” lila és fruit d’una efusiva celebració. Tal i com llegiu, estem recollint els fruits de la Tripleta Màgica. I és que la Jove desperta passions! Ai pillins!! Així doncs, dono la benvinguda a la Gabriela, en Pep, en Genís i l’Arnau! I les més sinceres felicitacions als pares!

Després d’aquestes notícies de gran importància i d’obligada menció, també toca parlar pròpiament de castells.

Tot i que per Sant Joan la gent va marxar amb una sensació estranya a la panxa, divendres vam respondre; i aquesta resposta es va traduir en un molt bon assaig – tornava el quatre, tornava l’extra –. L’endemà també es va respondre a Sant Pere i Sant Pau portant-t’hi la Clàssica.

Ara toca aprofitar aquesta setmaneta de vacances que ens hem concedit, pujar al Puigmal – o no – i descansar carregant piles i energies, doncs divendres dia 9 hi tornem. I ara si que si. No hi ha excuses, hem d’anar a per totes i recordar que tothom és imprescindible per dur a terme un bon assaig, tothom.

La propera actuació és a Torredembarra, plaça que ens aporta bones vibracions i somriures. Aquell dia hem de deixar de caminar per començar a córrer. El camí és llarg i ple d’entrebancs, però això no vol dir pas que ens anem a rendir. A Torredembarra hem d’enlairar-nos, trobar-nos amb nosaltres mateixos i ser conscients d’on estem. Per això considero que és una diada molt important i que l’actuació que hi fem serà la traducció del punt en que es troba la Colla. Toca seguir treballant molt més. És tant fàcil tocar el cel i tant difícil mantenir-se sempre allà...

Arriba un punt en la temporada on dius, d’acord, ara si, toca posar-se seriosos que això se’ns tira a sobre. Bé, doncs aquest moment ja ha arribat. No hi ha excuses que valguin. És ara quan hem d’ensenyar les dents.

Crec que nosaltres som els únics que no som conscients de la importància d’aquesta temporada.

Ens veiem a assaig.

[es recomana: "El tiempo envejece deprisa" d'Antonio Tabucchi"]

I jove jove jove!!