Volar pels núvols no és tant senzill

No em vull posar pesada amb el tema, però el meu cap – encara que no ho sembli – segueix maquinant i pensant nous escrits. Doncs, aprofitant que ara tots els mitjans estan fent resums de la temporada, perquè no fer-ho jo també? Bé, aquest hauria estat el recurs fàcil i és sabut que jo sóc una mica complicada.

Mirant els escrits fets a principis de temporada me’n adono de lo ingènua que vaig arribar a ser. No parava de dir que aquesta temporada – ja passada – era decisiva. Evidentment que ho era, però no mirava més enllà. Parlava de fets possibles sense tenir en compte què passaria si es complissin. I es van complir. Estava tant obsessionada per donar el pas que no me’n adonava de que per seguir hauríem, no només fer un pas, sinó saltar un abisme.

Ara en sóc conscient del que ens espera, aquesta temporada passada no té res a veure amb la que vindrà. La temporada que ve en enfrontem principalment a reafirmar-nos, és a dir, tornar a descarregar la Tripleta Màgica – que no és tant fàcil –. He sentit a la gent parlar molt de si 5d9f, 2d9fm.....hem oblidat aquests dos anys? No som conscients que per aconseguir un objectiu n’has de superar abans d’altres? Senyors, primer fem la Tripleta, i després ja parlarem de gammes extres – o no –.

Evidentment que seria un desperdici arribat el punt – és a dir, després de la tripleta – no saltar l’abisme, però, per descomptat, això ja dependrà dels assajos, de la gent que assisteixi en aquests i de la feina i esforç fet.

A més a més, saltar a l’abisme no és tant senzill. Saltar l’abisme s’assemblaria al que fa Indiana Jones a l’última croada, allí dins el temple per trobar el Graal. És, no només un acte de fe, si no d’esforç, gran treball i sentit comú. El que en la peli són proves, en nosaltres se’ns tradueix en objectius a superar. I fins i tot superant-los, és a dir, intentant “alguna cosa més”, la cosa no està donada, doncs, al igual que a Indiana Jones, arribar a l’objectiu “suprem” comporta els seus temors i dubtes i serà aleshores quan el nivell de feina feta decidirà cap on es decanta la balança. Haurem escollit, o no, el calze correcte.

Ningú va dir que seria fàcil, però si que serà molt emocionant.

PD: Comprendré, senyors, si no entenen res del que he escrit. Però que consti que ja els havia avisat de que jo era una mica complicada.

I jove jove jove!!

On som i on anem

Aquesta temporada era clarament decisiva. Podíem enlairar-nos cel amunt o tornar a caure en l’obscur pou creient que el 2008 havia estat un miratge. Vam començar a fer proves de castells de nou des del primer dia d’assaig, fet que ens va portar a plantejant-nos fer el 3d9f al juliol i a Mataró. El bon nivell es confirmava podent portar a plaça castells de nou els mesos de juliol, agost, setembre i octubre.

El moment apoteòsic va arribar el 20 de setembre descarregant, després d’onze anys, la Tripleta Màgica. Era evident que l’era de les “triletes” havia acabat – mostra d’això és que aquest any només n’hem fet una –.

La Tripleta era el gran somni de la temporada, una fita possible i que ens pessigollejava la panxa. I va arribar. Sabíem que no seria fàcil, que havíem d’anar pas a pas, assolint objectiu rere objectiu i culminar-ho amb el 4d9f. Aquell quatre va voler dir tantes coses...era una barreja explosiva de treball, superació, fe, lluita, concentració, confiança i orgull.

Crec que aquests dos últims anys han estat una gran preparació. Ens hem anat acostumant a fer cada vegada assajos més durs. Hem aconseguit els objectius i hem tocat el nostre sostre. Passem per un moment molt dolç. Ens hem estat preparant per una cosa superior, i senyors, afrontar-se a coses superiors demana més treball i més esforç. Res és fàcil i els èxits no es regalen, te’ls has de guanyar.

I quin moment millor per fer el gran pas? No sé si n’acabem de ser conscients de la temporada que ens espera l’any que ve. El que tinc clar és que jo no m’ho vull perdre per res del món.

[i us deixo amb un vídeo!]




I jove jove jove!!

Una gran temporada es mereix una gran celebració

El sopar de la Colla és molt més que un simple sopar. El sopar de la Colla marca el final de la temporada – tot i que encara ens queden els pilar dels Pastorets, eh! – i es transforma en un dia molt especial. Dissabte a la nit érem més de 400 persones reunides al Palau Firal per gaudir del que va ser una nit memorable.

Dies abans del sopar ja es nota cert nerviosisme. Que si em poso aquell vestit, que si estreno aquella camisa, que si em faig un pentinat diferent...L’impacte és evident i més si entre nosaltres estem acostumats a veure’ns de lila – si hi ha actuació – o amb camises velles – si hi ha assaig – i a més a més tots suats i despentinats...
Al sopar també hi assisteixen personalitats polítiques i periodistes.

El sopar en si va estar molt bé, vam brindar una i una altre vegada, fins i tot en record al Joan Calvet - jo esperava que de sobte apareguessis –. Després dels postres i mentre ens preníem un bon Chartreuse, la nostra atenció es va dirigir cap a l’escenari on hi havia el super-presentador Oscar de los Ríos. Es van passar vídeos de la gent nova, de la canalla i els pares de la canalla, dels dotze cincs de vuit, de les celebracions, del 3d9f de Sant Magí i el 4d9f de la diadadelprimerdiumengedefestes.

Com cada any es va donar el premi al Casteller de l’Any – que des de l’any passat són tres – i aquest any els afortunats han sigut el Manel Burillo, l’avi Olivan i la Laís Silva – que per cert, és l’enxaneta de la Colla que ha fet més castells de nou, en total nou –. El dia del sopar també ens donen un petit regalet a cada assistent. Aquest any ens han regalat un pen de la Colla – i de 2GB, al loro! –. A dins de cada pen hi ha un arxiu que conté fotos de la temporada i vídeos.

Un any més el sopar ha estat tot un èxit. Un any més em tornat a gaudir tots junts i hem recordat una gran temporada, la temporada on hem tornat a volar.

I, tot i els mesos que tenim de descans, és inevitable preguntar-se per la temporada que ve, que, de moment, es preveu molt interessant.

I com comença a ser tradició dissabte tocava foto amb algun càmara de Qd9, així que....aquí la teniu!




I jove jove jove!!

Estem d'aniversari

Corria l’any 1979, encara faltaven deu anys perquè una servidora arribés a aquest món. Just avui fa trenta anys de la primera actuació de la Colla, a Cornudella del Montsant i amb el ja desapareguts Brivalls de Cornudella. Sense camisa i encara sense nom, la Colla va carregar el seu primer pilar de quatre.

Trenta anys es diuen fàcilment, però en trenta anys passen moltes, moltíssimes coses. 30 anys, 10.950 dies, 15.768.000 minuts, 946.080.000 segons. Tant senzill i tant complicat.

En trenta anys la Colla ha viscut l’alegria i la tristesa, la victòria i la derrota. Hem plorat de ràbia i alegria, hem rigut, hem cantant, ens hem emocionat i hem trencat barreres i pors.

Si mirem enrera inevitablement els records et tornen a la ment. Cadascú tindrà el seu moment preferit. Alguns recordaran aquell Concurs del 84 on vam descarregar el 4d8 i el 2d7, altres el primer 3d8 descarregat el 1990. O aquell brillant Sant Magí del 93 on vam descarregar per primera vedada el 2d8f, 3d8 i 4d8 en una mateixa actuació, o aquell 26 de setembre del mateix any. Potser recordaran el primer 3d9f el 94 o la primera Tripleta Màgica feta el mateix any, altres recordaran el primer intent de 5d9f , però jo sempre recordaré aquell 14 de setembre de l’any passat. Evidentment que per gustos, colors.

En trenta anys s’ha anat consolidant el que som ara, una Colla que tornar a estar al cim i que passa per una dels seus millors moments. Una Colla forta i amb ganes de menjar-se el món, una Colla que no vol permetre que se li torni a escapar el tren, que no es conforma. Una Colla ambiciona i amb ganes d’autosuperar-se.

Això és el som i el que hem creat, el que a poc a poc hem anat construint. Perquè tots nosaltres som Colla Jove Xiquets de Tarragona.


[I Talía també té ganes de dissabte]

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

John Cage i el Silenci

John Cage és una de les figures més importants de l’art contemporani, no només per les seves innovacions en el camp de la música, sinó també com a pensador, escriptor i filòsof.

Vaig descobrir a aquest personatge peculiar el curs passat a classe de Vídeo(art) i em va impressionar tant, que el treball de final de curs el vaig fer sobre ell i la seva obra. Un any més tard, torno a sentir a parlar sobre John Cage en una classe, aquesta vegada a Filosofia Contemporània de l’Art.

Ahir vam dedicar la classe a parlar sobre el Silenci. Hi ha dues modalitats de silenci:

• el silenci perfecte, segurament no correspost amb la contemporaneïtat, un silenci místic per accedir a la revelació.

•I el silenci imperfecte, que pateix d’imperfecció perquè paradoxalment és un silenci carregat de parla, “silenci eloqüent”. Aquest cop relacionat amb la contemporaneïtat. A la vegada, hi ha dos models de silenci imperfecte:

- El silenci imperfecte en estat d’escolta.
- Silenci imperfecte en la renúncia de la parla, al llenguatge. Silenci entès com a literalitat. Silenci entès com a un desdir, “dir que no vull dir”.

John Cage participa del silenci imperfecte en estat d’escolta. Un clar exemple és una de les seves peces més famoses: 4’33’’.

4’33’’, per piano sol o qualsevol tipus de conjunt instrumental i amb tres moviments. Aquesta obra és un intent que fa Cage perquè l’oient comenci a reparar en els sons i sorolls que l’envolten. És segurament la peça més revolucionària de Cage. En aquesta peça, el pianista David Tudor s’asseu en silenci davant el piano durant quatre minuts i trenta-tres segons exactes. Per suposat que això no és música, però la presència de David Tudor i el públic fan esperar que es tracti d’una situació en la se s’hi ha d’escolta música. Però aquí, la “música”, són tots els sons que hi ha en la sala durant la “peça”. Pràcticament tot els sons accidentals que es produeixen durant la peça provenen del públic. Aquí és on trobem el silenci imperfecte.

Cage se n’adona que el que concep com a silenci en realitat no ho és, ja que durant els silencis musicals en un concert continuen succeint moments sonors – la tos del públic, algú xiuxiuejant, etc –. Aleshores el só i el silenci passen a ser el mateix. Cage elimina la dualitat en que estem acostumats a percebre el món. El só deix de ser un obstacle per el silenci, i el silenci deixa de ser una xarxa protectora contra el só.




Espero que us hagi agradat!

[no, avui tampoc he parlat de castells.....i?]

I jove jove jove!!

De l’Esperidió i el “ja s’acaba”

Dies de despedides i d’aprofitar els últims moments. Divendres els pinyerus vam fer la nostra última reunió, amb despedida emotiva del Comandante i tot! Algun regalitu, brindis i aplaudiments. A nivell personal també va ser el meu últim assaig de la temporada.

Dissabte 24, Diada de l’Esperidió, la diada de la Colla. Però abans tocava foto de família, sisi, aquella que només fem cada cinc anys. I ja ens podeu veure a tots ben guapus, dutxadets i empolainats, amb la camisa ben planxada i neta i somrients a les escales de la Catedral. Fins i tot el Joan Calvet surt a la foto tot i estar a Portugal – Joan li has de fer un monument al Michael –.

L’actuació de dissabte també seria la meva última actuació de la temporada. De l’Esperidió m’ha quedat un sabor agredolç. Per una banda – la dolça – estic contentíssima pel 12è 5d8 de la temporada – superant el nostre propi rècord – i amb canvis! L’Ilse s’estrenava de dosos i la Mònica ho feia a quints. La cara agre, l’intent de 3d8a. Feia mesos que l’assajàvem, assajos – sigui dit – molt durs. Aquest castell és matador, si no, preguntin a les crosses.

Sincerament, no sé com acabar d’avaluar l’actuació. Per una banda penso que vam ser molt valents de tirar el 3d8a tot i els canvis. És evident que aquestes coses ja passen quant intentes un castell per primera vegada, però clarament no és el que volíem. D’altre banda, respondre amb el 3d8 i el 9d7 era donar un pas i dir “si, hem caigut però seguim”, i tornar a fer el 9d7 va ser tot un regal. Sento no comentar-ho més, potser és que Talía m’està deixant i ja no m’inspiro.

A la nit, i excepcionalment, els Mi-te’ls van tornar a tocar després de molts i molts anys. I com vam disfrutar! La gent es va tornar boja cantant les seves cançons! Ens vam emportar el Calvet de festa i tot – que està a Portugaaaal! –. Gran nit, ui tant!

I la cosa ja s’acaba. S’han acabat els assajos de divendres fins quarts d’una, s’ha acabat el rumrum i el xiuxiueig, les cervesetes després d’assaig, els mails “se acabó la diversion...” i els sopars espartanos a Cal Faune els divendres abans d’assaig. S’ha acabat el treball i la concentració, el “això és una merda” i el Gran Blau de la Mà. S’han acabat les reunions pinyeres després d’assaig i les sortides amb el seu previ esmorzar espartà. S’ha acabat el marujeo i pesar i mesurar a tothom.....però no patiu, la temporada que ve tot tornarà.

I encara em reservo actualitzacions per comentar la temporada, el sopar de la Colla i altres coses de temàtica castellera...o no.

I jove jove jove!!

"I llavors tot dependrà de tu”

Sé que l’anterior actualització no va ser massa lluïda. Vaig voler escriure en el moment, perquè no es perdessin les emocions, de fet, hi havia masses emocions en aquell moment que es van reflectir en un post embolicat i on volia dir massa cosa i vaig acabar dient-ho tot i alhora res.

Ara, passat un temps he pogut pair tot aquell munt de emocions. Alguns de vostès pensaran que només estic dient tonteries, si, segurament si. Algú important va dir una vegada que les coses a vegades les has de mirar des d’un altre punt de vista per acabar-les d’entendre. I això és el que he intentat fer jo.

Passats uns dies me n'he adonat de que estic fins i tot orgullosa de l’actuació al Vendrell. Vam carregar el tres de nou amb folre a mitjans d’octubre i fora de Tarragona. I després de la caiguda – caiguda dolenta – vam respondre amb el 2d8f i no conformes amb això vam carregar el pilar de sis.

Hem demostrat que per nosaltres la temporada no acaba per Santa Tecla o el Concurs. Estem exprimint la temporada al màxim i el punt final on acabaren de dir-ho tot serà aquest dissabte a la Diada de l’Esperidió. Li tinc moltes ganes a aquesta diada, moltes. Serà un moment per gaudir fent-nos grans. D’acabar amb un somriure i amb la satisfacció de saber que si, que ho hem fet nosaltres solets. Amb molt treball dur i fosc a assaig i amb un clar plantejament previ, però sobretot amb moltes ganes.

Així que senyors, no cal que digui que desitjo veure’ls a tots demà a l’assaig i acabar la temporada amb una gran traca final. I recordeu que aquest any és any de foto de família – sisisi que només la fem cada cinc anys! – així que dissabte a les 17h a la plaça de les Cols els vull veure a tots ben guapus i uniformats.

I evidentment després de l’actuació, a la nit, hi ha concertet inèdit i únic a la plaça del Rei amb els Mi-te’ls que tornen per celebrar el 30è aniversari d’aquesta la nostra Colla. I després la festa seguirà amb l’orquestra Zàping.

I Talía ara diu que vol ser una cariàtide, per contemplar el pas del temps.

I jove jove jove!!