Aprenent a aprendre

Finalitzada la temporada és hora d’aturar-se per mirar enrere i observar i avaluar tots els passos donats. Tenim clar, però, que tots els encerts i també desencerts ens han portat on som avui. Miro la temporada i veig un camí d’aprenentatge a molts nivells. Aprendre del col·lectiu i amb el col·lectiu de la Colla, aprendre a gestionar sensacions i sentiments, aprendre a gestionar moments complicats, aprendre a afrontar diades de màxims i a aprendre a mobilitzar i encoratjar a la gent per fer-ho. Hem aprés a aixecar-nos quan hem caigut, a no defallir, en seguir endavant segurs de les nostres capacitats. Hem aprés a encaminar un principi de temporada que no responia a la feina feta a assaig. Hem aprés a aprendre dels errors. L’actuació feta per Sant Fèlix esdevé un punt d’inflexió. Ens vam tornar a trobar i va ser el que ens va fer despagar. Sant Fèlix ens va donar unes ales que calien saber-se utilitzar, i no era feina fàcil...

...Però no vam perdre’n l’oportunitat. Per les Festes de Santa Tecla vam obrir una barrera molt important, vam fer el gran salt i vam constatar que els ambiciosos objectius estàven a l’abast, que era possible. No per això el camí ha sigut pas fàcil, però també hem aprés a superar-ne importants entrebancs. El Concurs no era el reflex de la feina d’assaig, vam caure...i altre cop ens vam tornar a aixecar. El Vendrell va se la catarsi de la temporada i de la història de la Colla. Ens vam alliberar. No era tant sols fer el cinc de nou amb folre, sinó acompanyar-lo del nou de vuit, el tres de nou amb folre i el pilar de set amb folre. Hem aprés que quan volem, podem. Que és quan creiem en les nostres capacitats que ens en sortim, treballant amb nosaltres i per nosaltres. 

Hem aprés, també, que encara tenim molt, moltíssim, per aprendre. Això, però, serà part d’un nou camí, d’una nova temporada...Fins aleshores mirem enrere, tanquem els ulls i gaudim dels instants viscuts, de les emocions sentides, dels objectius realitzats i de la feina feta a assaig.

L’any que ve, més!

[La foto, la de la Laura, del Dani Seró] 

 

I jove jove jove!!

Tot torna

Tot torna. Torna la calor, els colors pastel, torna el kitsch, tornen els trens i tornen els llibres. Tornen les llargues diades de diumenge de sol i castells, de fer rodonetes, de papallones. Torna el lluir la camisa lila amb l’escut al cor. Torna la màgia, les cols floreixen i Rusiñol somriu.

Ja hi som, ja som de ple en el tram fort de temporada: tenim molt a dir i molt a fer. Després d’un històric Sant Joan – amb catedral, tresdenoucarregat, dos de vuit amb folresenseagulla i pilar de sisdeuanysdesprés – ens plantem al juliol amb molta feina feta.

Dijous es va anunciar que actuarem en la diada de Sant Fèlix del proper 30 d’agost. Tornem a Vilafranca 16 anys després. Els esdeveniments que han envoltat tal anunci, les alçades de temporada en que té lloc i la evident situació d’ocupar el lloc de la Joves – mereixedora de ser-hi – ens deixa ens una situació estranya. La mala gestió dels administradors és evident i la situació de total descontentament per part de Joves – i amb raó – es podria haver evitat o si més no, suavitzat. M’esperava actuar aquest any el 30 d’agost? En absolut, ho veia com a una possibilitat llunyana i sincerament em va sorprendre gratament.

Però ALEEEEEEERTA! Ja he vist clars símptomes d’una eufòria desfermada de l’estil: “objectiu Sant Fèlix”. A veure senyors i senyores de la Jove.....si.....i no. Tenim tot un juliol i tot un agost de màxims per davant, no ho podem pas oblidar! No deixem que tal aconteixement – gran aconteixement – no ens permeti veure res més! Veure Sant Fèlix com a objectiu ens pot encegar, i aquest camí mai és bo. Tenim grans diades amb les que centrar-nos abans. No vulguem donar passos en falçs, passos mal donats i a correcuita. A vegades el camí més curt no és el millor camí. Tenim Torredembarra, tenim Vilanova i Vilallonga, tenim el màgic Sant Magí, el Catllar i l’Arboç, entre d’altres. No es mereixen aquestes places esser elles també objectiu? No es mereix el Catllar, plaça tant nostre, plaça tant emblemàtica i estimada, no es mereix ser aquesta plaça també un gran objectiu? No són les Cols el millor escenari possible per fer castells? No es mereix també ser objectiu?

Anem a Sant Fèlix, si. Però no per això hem de canviar la nostra manera de fer i entendre els castells. A Sant Fèlix anirem a fer el millor que puguem fer, sense pressionar-nos ni deixar-nos pressionar. No podem anunciar castells, seria un error i trencaria amb el nostre tarannà, amb el que ens ha portat fins aquí. I en el supòsit que ens hi poguéssim plantejar un gamma extra, no se’l mereix abans el Catllar? Penseu-hi, no és el Catllar una de les places – o la que més – que ha apostat més per nosaltres?

Anar a Sant Fèlix és un privilegi, és poder actuar en una de les millors diades del calendari casteller, però això no pot fer pas ombra a les altres enormes diades que tenim al caure, no pas. No sé si m’explico, no sé si em faig entendre...estic molt contenta d’anar a Sant Fèlix, però no és la única gran diada, és una més de les grans diades que tenim al calendari – i quin calendari! –.

Així doncs, deixem-nos d’especular, d’exigir i d’encegar-nos. No caiguem pas en aquest error Colla! No vulguem avançar esdeveniments, tenim molt a fer abans, començant per demà a Sant Cugat.

Aquest any, Colla, és un gran any.

[I per Sant Joan aquest el meu blog va fer quatre anys, quatre! Gràcies cibernautes castellers per, de tant en tant, llegir-me]

[I gràcies també a Talía, que malgrat ara ja no hi siguis, hi vas ser]

I jove jove jove!!

Els petits detalls marquen diferències

La recerca del detall, del precís moviment, de la correcta postura en aquell determinat instant...El meu entrenador sempre em deia que havia d’anar a buscar el detall, ja que són els petits detalls els que marquen la diferència. En el meu cas no era tant sols conèixer els passos i moviments de la clau de judo, doncs això era tant sols el primer pas. Havia d’interioritzar-los i buscar a cada un dels petits detalls que m’havien de portar a marcar la diferència: controlar els teus moviments, tenir-ne consciència i controlar el moviments del contrari, conèixer l’altre per conèixer-te a tu mateix, conèixer l’altre per avançar-te a ell, per trobar aquell moment exacte, explosiu, aquell instant en que ja el tens, el just desequilibri, el precís moviment simultani de peus i braços – aquell colze una mica més amunt, les cames més flexionades – i el so del xoc al tatami. El petits detalls marquen diferències.

I en els castells, també.

I crec que és aquí on ens trobem, en la cerca dels petits detalls que marquen diferències. Lluny hem deixat els primers passos de coneixença, controlem moviments propis, moviments del conjunt, ens coneixem, anem coneixent l’altre i ens avancem a ell. Anem a buscar els detalls; detalls a diferents nivells, diferents tipologies de detall. No busquem la perfecció, la perfecció no existeix; busquem que aquells detalls marquin la diferència. No és tant sols conèixer el que fas, sinó interioritzar-ho, assimilar-ho i veure-ho des d’una perspectiva diferent. 

Buscar el detall demana més dedicació, més temps, més treball i molta més concentració. Buscar el detall és implicació, sumar, és compromís i també fidelitat. El detall és provar, equivocar-se per no tornar a errar, el detall són oportunitats, el detall és tecnificar moviments, el detall és marcar un tempo, el detall són alçades, el detall som, també, tots i cada un de nosaltres. Nosaltres podem marcar diferències en la cerca del detall, així doncs, cada un de nosaltres és un detall important de cara als objectius.

Som un detall important CADA UN DE NOSALTRES, i som nosaltres, com a detall important, els que ens portarem a trobar els petits detalls que marquen diferències. I només un NOSALTRES ho farà possible.

[Pensaments que necessites deixar anar] 

[....i anant fent]

I jove jove jove!!

I jo vull seguir tocant el cel

Reconec  que últimament no em sento inspirada per escriure res en aquest el meu blog, potser és que no hi havia gaire cosa a dir. Què m’ha mogut, doncs, a escriure aquestes línies i fer-me despertar d’una llarga hivernació? Les sensacions. Si, les sensacions.

Aquests dies he estat pensant en la temporada passada, en els èxits assolits, les pedres al camí superades, o no; les barreres trencades, les portes que s’obrien. I penso en tot el que vam arribar a treballar per arribar on som ara. I no tant sols l’any passat, doncs l’any passat va ser una conseqüència de la feina ben feta dels anys anteriors. I, com ja s’ha dit en més d’una ocasió, hem de tindre present que fins i tot treballant molt i molt i molt bé carreguem el cinc de nou amb folre. I això ha de ser significatiu de cara a entendre i ser conscient de que aquest any encara hem de treballar més i més i molt millor.

 

Així doncs, tot plegat comporta assumir més responsabilitat envers la pròpia entitat, envers el col·lectiu. Assumir un compromís, una fidelitat, una assistència, una constància. Assumir, també, que els èxits i també els fracassos són responsabilitat nostra. És a dir, que els nostres resultats estan en les nostre mans.

La Tècnica – i la Junta – treballen de cara a unes parades a realitzar durant el camí a construir. Tenint clar que els passos donats seran conseqüència dels passos anteriors. La voluntat és d’avançar, i és que les sensacions ens diuen que en volem més, que aspirem a més.

I tot plegat ha de passar per diversos nivells: Amb la figura del Cap de Colla al capdavant, aquest no tant sols pren la responsabilitat de dirigir la Colla, si no que ha de ser un referent per tots els membres d’aquesta. Som, senyors i senyores, una Colla que fa castells i, d’anomenat col·lectiu, s’entén una conjunció, una unió. Som un conjunt de persones que s’uneixen per a un mateix objectiu que és completar un castell. Tots i cada un tenim una mateixa fita i, dins d’aquesta fita comuna, aquest objectiu de Colla, cada un duem a terme diferents responsabilitats i càrrecs. Doncs, ocupem la posició que ocupem dins el castell, aquesta és i serà sempre una responsabilitat. La pròpia responsabilitat de fer la pròpia feina ben feta envers el col·lectiu i per al col·lectiu. N’hi ha, que a part d’assumir la pròpia responsabilitat assumeixen un càrrec. I sols el fet d’assumir posar-se el capdavant del col·lectiu o assumir un càrrec dins d’aquest, ja és lloable. 

Passats aquests nivells i entès que no només la voluntat de la Tècnica ens farà assolir objectius, és responsabilitat nostre que aquests es compleixin. Un pot posar la voluntat, però serà necessari actuar per assolir l’objectiu. Arribarem fins on nosaltres vulguem arribar: on NOSALTRES vulguem arribar!!! "I jo vull seguir tocant el cel".

I per seguir tocant el cel, com ja he dit a l’inici d’aquestes ja extenses línies, hem de treballar més i més, molt millor i des de JA. No ens podem adormir senyors i senyores!!! És ara que hem de construir les bases fermes del que serà la temporada. No podem permetre que el temps se’ns tiri a sobre. Vam treballar molt i molt l’any passat, vam obrir aquella porta i no ens podem permetre deixar que es tanqui per no haver treballat més i més des del principi. Des del PRINCIPI!!! 

Jo vull seguir tocant el cel, avançar en el camí particular, créixer, volar......i VOSALTRES???

SOM-HI!!!!!!!!!!!!!

[foto: Dani Seró] 

I jove jove jove!!

Dosmildotze

Freds siberians, la sensació d’estar a Novosibirsk, any de Concurs, pressupostos, profecies mayes, completar la circumferència, etern retorn – digali ouroboros –, banderes andorranes i les seves dues vaques. Descartes i dubtar per deixar de dubtar. Somriures i el record de les papallones i les pessigolles. Desfibril·ladors, alçades, finestres i peixeres. Ganes d’enfaixar-se i tornar a vestir de lila. Ganes – qui ho diria! – de vestir també de rosa. Arts i els seus llenguatges, Jon Snow i Talía. 

Dosmildotzejaésaquí, dosmildotzehacomençat.

I es respiren ganes.

Després de la grandiosa temporada passada, toca tornar a tocar de peus a terra, tornar a construir i ; mantenint l’equilibri de les coses, de les persones, les sensacions, els tempos i el treball i la concentració; construir bé. Moralment el dosmilonze ens fa forts, però no ens podem permetre relaxar-nos per sentir aquesta sensació. Psicològicament dosmilonze ha representat un canvi de xip, el ja famós tap que ens hem tret, un creure’ns-ho i deixar de banda els dubtes i temors del passat. A nivells pràctics – i tècnics – però, dosmilonze és com si no hi fos. Tornem a començar senyors i senyores. Peces preparades i el record dels assajos post Esperidió, aquells assajos van ser un tast de dosmildotze! Peces llestes i preparades per començar de nou. I començar de nou vol dir tornar a aprendre a caminar per després córrer i tornar a volar. Tornar a construir el camí propi i fer-ho amb tot el que comporta: el pas a pas, el mica en mica i avançar progressivament, sentir les papallones i de, al moment de la veritat, ser capaços de controlar-les. 

Dosmildotze és voler-ne més, no tenir-ne suficient. Dosmildotze és sensació de quelcom gran, d’ambició i de ser capaç de controlar els sentiments i les emocions, de no estirar més el braç que la màniga, de saber quan donar un pas, però també – i més difícil – saber esperar a donar-lo. Tenint clar, però, que quan el pas està llest per ser realitzat, no s’ha de deixar passar la oportunitat de fer-lo.

Així doncs, amb ganes i pessigolleig.....comencem!!

Som-hi!!!

I jove jove jove!!