Volar pels núvols no és tant senzill

No em vull posar pesada amb el tema, però el meu cap – encara que no ho sembli – segueix maquinant i pensant nous escrits. Doncs, aprofitant que ara tots els mitjans estan fent resums de la temporada, perquè no fer-ho jo també? Bé, aquest hauria estat el recurs fàcil i és sabut que jo sóc una mica complicada.

Mirant els escrits fets a principis de temporada me’n adono de lo ingènua que vaig arribar a ser. No parava de dir que aquesta temporada – ja passada – era decisiva. Evidentment que ho era, però no mirava més enllà. Parlava de fets possibles sense tenir en compte què passaria si es complissin. I es van complir. Estava tant obsessionada per donar el pas que no me’n adonava de que per seguir hauríem, no només fer un pas, sinó saltar un abisme.

Ara en sóc conscient del que ens espera, aquesta temporada passada no té res a veure amb la que vindrà. La temporada que ve en enfrontem principalment a reafirmar-nos, és a dir, tornar a descarregar la Tripleta Màgica – que no és tant fàcil –. He sentit a la gent parlar molt de si 5d9f, 2d9fm.....hem oblidat aquests dos anys? No som conscients que per aconseguir un objectiu n’has de superar abans d’altres? Senyors, primer fem la Tripleta, i després ja parlarem de gammes extres – o no –.

Evidentment que seria un desperdici arribat el punt – és a dir, després de la tripleta – no saltar l’abisme, però, per descomptat, això ja dependrà dels assajos, de la gent que assisteixi en aquests i de la feina i esforç fet.

A més a més, saltar a l’abisme no és tant senzill. Saltar l’abisme s’assemblaria al que fa Indiana Jones a l’última croada, allí dins el temple per trobar el Graal. És, no només un acte de fe, si no d’esforç, gran treball i sentit comú. El que en la peli són proves, en nosaltres se’ns tradueix en objectius a superar. I fins i tot superant-los, és a dir, intentant “alguna cosa més”, la cosa no està donada, doncs, al igual que a Indiana Jones, arribar a l’objectiu “suprem” comporta els seus temors i dubtes i serà aleshores quan el nivell de feina feta decidirà cap on es decanta la balança. Haurem escollit, o no, el calze correcte.

Ningú va dir que seria fàcil, però si que serà molt emocionant.

PD: Comprendré, senyors, si no entenen res del que he escrit. Però que consti que ja els havia avisat de que jo era una mica complicada.

I jove jove jove!!

On som i on anem

Aquesta temporada era clarament decisiva. Podíem enlairar-nos cel amunt o tornar a caure en l’obscur pou creient que el 2008 havia estat un miratge. Vam començar a fer proves de castells de nou des del primer dia d’assaig, fet que ens va portar a plantejant-nos fer el 3d9f al juliol i a Mataró. El bon nivell es confirmava podent portar a plaça castells de nou els mesos de juliol, agost, setembre i octubre.

El moment apoteòsic va arribar el 20 de setembre descarregant, després d’onze anys, la Tripleta Màgica. Era evident que l’era de les “triletes” havia acabat – mostra d’això és que aquest any només n’hem fet una –.

La Tripleta era el gran somni de la temporada, una fita possible i que ens pessigollejava la panxa. I va arribar. Sabíem que no seria fàcil, que havíem d’anar pas a pas, assolint objectiu rere objectiu i culminar-ho amb el 4d9f. Aquell quatre va voler dir tantes coses...era una barreja explosiva de treball, superació, fe, lluita, concentració, confiança i orgull.

Crec que aquests dos últims anys han estat una gran preparació. Ens hem anat acostumant a fer cada vegada assajos més durs. Hem aconseguit els objectius i hem tocat el nostre sostre. Passem per un moment molt dolç. Ens hem estat preparant per una cosa superior, i senyors, afrontar-se a coses superiors demana més treball i més esforç. Res és fàcil i els èxits no es regalen, te’ls has de guanyar.

I quin moment millor per fer el gran pas? No sé si n’acabem de ser conscients de la temporada que ens espera l’any que ve. El que tinc clar és que jo no m’ho vull perdre per res del món.

[i us deixo amb un vídeo!]




I jove jove jove!!

Una gran temporada es mereix una gran celebració

El sopar de la Colla és molt més que un simple sopar. El sopar de la Colla marca el final de la temporada – tot i que encara ens queden els pilar dels Pastorets, eh! – i es transforma en un dia molt especial. Dissabte a la nit érem més de 400 persones reunides al Palau Firal per gaudir del que va ser una nit memorable.

Dies abans del sopar ja es nota cert nerviosisme. Que si em poso aquell vestit, que si estreno aquella camisa, que si em faig un pentinat diferent...L’impacte és evident i més si entre nosaltres estem acostumats a veure’ns de lila – si hi ha actuació – o amb camises velles – si hi ha assaig – i a més a més tots suats i despentinats...
Al sopar també hi assisteixen personalitats polítiques i periodistes.

El sopar en si va estar molt bé, vam brindar una i una altre vegada, fins i tot en record al Joan Calvet - jo esperava que de sobte apareguessis –. Després dels postres i mentre ens preníem un bon Chartreuse, la nostra atenció es va dirigir cap a l’escenari on hi havia el super-presentador Oscar de los Ríos. Es van passar vídeos de la gent nova, de la canalla i els pares de la canalla, dels dotze cincs de vuit, de les celebracions, del 3d9f de Sant Magí i el 4d9f de la diadadelprimerdiumengedefestes.

Com cada any es va donar el premi al Casteller de l’Any – que des de l’any passat són tres – i aquest any els afortunats han sigut el Manel Burillo, l’avi Olivan i la Laís Silva – que per cert, és l’enxaneta de la Colla que ha fet més castells de nou, en total nou –. El dia del sopar també ens donen un petit regalet a cada assistent. Aquest any ens han regalat un pen de la Colla – i de 2GB, al loro! –. A dins de cada pen hi ha un arxiu que conté fotos de la temporada i vídeos.

Un any més el sopar ha estat tot un èxit. Un any més em tornat a gaudir tots junts i hem recordat una gran temporada, la temporada on hem tornat a volar.

I, tot i els mesos que tenim de descans, és inevitable preguntar-se per la temporada que ve, que, de moment, es preveu molt interessant.

I com comença a ser tradició dissabte tocava foto amb algun càmara de Qd9, així que....aquí la teniu!




I jove jove jove!!

Estem d'aniversari

Corria l’any 1979, encara faltaven deu anys perquè una servidora arribés a aquest món. Just avui fa trenta anys de la primera actuació de la Colla, a Cornudella del Montsant i amb el ja desapareguts Brivalls de Cornudella. Sense camisa i encara sense nom, la Colla va carregar el seu primer pilar de quatre.

Trenta anys es diuen fàcilment, però en trenta anys passen moltes, moltíssimes coses. 30 anys, 10.950 dies, 15.768.000 minuts, 946.080.000 segons. Tant senzill i tant complicat.

En trenta anys la Colla ha viscut l’alegria i la tristesa, la victòria i la derrota. Hem plorat de ràbia i alegria, hem rigut, hem cantant, ens hem emocionat i hem trencat barreres i pors.

Si mirem enrera inevitablement els records et tornen a la ment. Cadascú tindrà el seu moment preferit. Alguns recordaran aquell Concurs del 84 on vam descarregar el 4d8 i el 2d7, altres el primer 3d8 descarregat el 1990. O aquell brillant Sant Magí del 93 on vam descarregar per primera vedada el 2d8f, 3d8 i 4d8 en una mateixa actuació, o aquell 26 de setembre del mateix any. Potser recordaran el primer 3d9f el 94 o la primera Tripleta Màgica feta el mateix any, altres recordaran el primer intent de 5d9f , però jo sempre recordaré aquell 14 de setembre de l’any passat. Evidentment que per gustos, colors.

En trenta anys s’ha anat consolidant el que som ara, una Colla que tornar a estar al cim i que passa per una dels seus millors moments. Una Colla forta i amb ganes de menjar-se el món, una Colla que no vol permetre que se li torni a escapar el tren, que no es conforma. Una Colla ambiciona i amb ganes d’autosuperar-se.

Això és el som i el que hem creat, el que a poc a poc hem anat construint. Perquè tots nosaltres som Colla Jove Xiquets de Tarragona.


[I Talía també té ganes de dissabte]

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

John Cage i el Silenci

John Cage és una de les figures més importants de l’art contemporani, no només per les seves innovacions en el camp de la música, sinó també com a pensador, escriptor i filòsof.

Vaig descobrir a aquest personatge peculiar el curs passat a classe de Vídeo(art) i em va impressionar tant, que el treball de final de curs el vaig fer sobre ell i la seva obra. Un any més tard, torno a sentir a parlar sobre John Cage en una classe, aquesta vegada a Filosofia Contemporània de l’Art.

Ahir vam dedicar la classe a parlar sobre el Silenci. Hi ha dues modalitats de silenci:

• el silenci perfecte, segurament no correspost amb la contemporaneïtat, un silenci místic per accedir a la revelació.

•I el silenci imperfecte, que pateix d’imperfecció perquè paradoxalment és un silenci carregat de parla, “silenci eloqüent”. Aquest cop relacionat amb la contemporaneïtat. A la vegada, hi ha dos models de silenci imperfecte:

- El silenci imperfecte en estat d’escolta.
- Silenci imperfecte en la renúncia de la parla, al llenguatge. Silenci entès com a literalitat. Silenci entès com a un desdir, “dir que no vull dir”.

John Cage participa del silenci imperfecte en estat d’escolta. Un clar exemple és una de les seves peces més famoses: 4’33’’.

4’33’’, per piano sol o qualsevol tipus de conjunt instrumental i amb tres moviments. Aquesta obra és un intent que fa Cage perquè l’oient comenci a reparar en els sons i sorolls que l’envolten. És segurament la peça més revolucionària de Cage. En aquesta peça, el pianista David Tudor s’asseu en silenci davant el piano durant quatre minuts i trenta-tres segons exactes. Per suposat que això no és música, però la presència de David Tudor i el públic fan esperar que es tracti d’una situació en la se s’hi ha d’escolta música. Però aquí, la “música”, són tots els sons que hi ha en la sala durant la “peça”. Pràcticament tot els sons accidentals que es produeixen durant la peça provenen del públic. Aquí és on trobem el silenci imperfecte.

Cage se n’adona que el que concep com a silenci en realitat no ho és, ja que durant els silencis musicals en un concert continuen succeint moments sonors – la tos del públic, algú xiuxiuejant, etc –. Aleshores el só i el silenci passen a ser el mateix. Cage elimina la dualitat en que estem acostumats a percebre el món. El só deix de ser un obstacle per el silenci, i el silenci deixa de ser una xarxa protectora contra el só.




Espero que us hagi agradat!

[no, avui tampoc he parlat de castells.....i?]

I jove jove jove!!

De l’Esperidió i el “ja s’acaba”

Dies de despedides i d’aprofitar els últims moments. Divendres els pinyerus vam fer la nostra última reunió, amb despedida emotiva del Comandante i tot! Algun regalitu, brindis i aplaudiments. A nivell personal també va ser el meu últim assaig de la temporada.

Dissabte 24, Diada de l’Esperidió, la diada de la Colla. Però abans tocava foto de família, sisi, aquella que només fem cada cinc anys. I ja ens podeu veure a tots ben guapus, dutxadets i empolainats, amb la camisa ben planxada i neta i somrients a les escales de la Catedral. Fins i tot el Joan Calvet surt a la foto tot i estar a Portugal – Joan li has de fer un monument al Michael –.

L’actuació de dissabte també seria la meva última actuació de la temporada. De l’Esperidió m’ha quedat un sabor agredolç. Per una banda – la dolça – estic contentíssima pel 12è 5d8 de la temporada – superant el nostre propi rècord – i amb canvis! L’Ilse s’estrenava de dosos i la Mònica ho feia a quints. La cara agre, l’intent de 3d8a. Feia mesos que l’assajàvem, assajos – sigui dit – molt durs. Aquest castell és matador, si no, preguntin a les crosses.

Sincerament, no sé com acabar d’avaluar l’actuació. Per una banda penso que vam ser molt valents de tirar el 3d8a tot i els canvis. És evident que aquestes coses ja passen quant intentes un castell per primera vegada, però clarament no és el que volíem. D’altre banda, respondre amb el 3d8 i el 9d7 era donar un pas i dir “si, hem caigut però seguim”, i tornar a fer el 9d7 va ser tot un regal. Sento no comentar-ho més, potser és que Talía m’està deixant i ja no m’inspiro.

A la nit, i excepcionalment, els Mi-te’ls van tornar a tocar després de molts i molts anys. I com vam disfrutar! La gent es va tornar boja cantant les seves cançons! Ens vam emportar el Calvet de festa i tot – que està a Portugaaaal! –. Gran nit, ui tant!

I la cosa ja s’acaba. S’han acabat els assajos de divendres fins quarts d’una, s’ha acabat el rumrum i el xiuxiueig, les cervesetes després d’assaig, els mails “se acabó la diversion...” i els sopars espartanos a Cal Faune els divendres abans d’assaig. S’ha acabat el treball i la concentració, el “això és una merda” i el Gran Blau de la Mà. S’han acabat les reunions pinyeres després d’assaig i les sortides amb el seu previ esmorzar espartà. S’ha acabat el marujeo i pesar i mesurar a tothom.....però no patiu, la temporada que ve tot tornarà.

I encara em reservo actualitzacions per comentar la temporada, el sopar de la Colla i altres coses de temàtica castellera...o no.

I jove jove jove!!

"I llavors tot dependrà de tu”

Sé que l’anterior actualització no va ser massa lluïda. Vaig voler escriure en el moment, perquè no es perdessin les emocions, de fet, hi havia masses emocions en aquell moment que es van reflectir en un post embolicat i on volia dir massa cosa i vaig acabar dient-ho tot i alhora res.

Ara, passat un temps he pogut pair tot aquell munt de emocions. Alguns de vostès pensaran que només estic dient tonteries, si, segurament si. Algú important va dir una vegada que les coses a vegades les has de mirar des d’un altre punt de vista per acabar-les d’entendre. I això és el que he intentat fer jo.

Passats uns dies me n'he adonat de que estic fins i tot orgullosa de l’actuació al Vendrell. Vam carregar el tres de nou amb folre a mitjans d’octubre i fora de Tarragona. I després de la caiguda – caiguda dolenta – vam respondre amb el 2d8f i no conformes amb això vam carregar el pilar de sis.

Hem demostrat que per nosaltres la temporada no acaba per Santa Tecla o el Concurs. Estem exprimint la temporada al màxim i el punt final on acabaren de dir-ho tot serà aquest dissabte a la Diada de l’Esperidió. Li tinc moltes ganes a aquesta diada, moltes. Serà un moment per gaudir fent-nos grans. D’acabar amb un somriure i amb la satisfacció de saber que si, que ho hem fet nosaltres solets. Amb molt treball dur i fosc a assaig i amb un clar plantejament previ, però sobretot amb moltes ganes.

Així que senyors, no cal que digui que desitjo veure’ls a tots demà a l’assaig i acabar la temporada amb una gran traca final. I recordeu que aquest any és any de foto de família – sisisi que només la fem cada cinc anys! – així que dissabte a les 17h a la plaça de les Cols els vull veure a tots ben guapus i uniformats.

I evidentment després de l’actuació, a la nit, hi ha concertet inèdit i únic a la plaça del Rei amb els Mi-te’ls que tornen per celebrar el 30è aniversari d’aquesta la nostra Colla. I després la festa seguirà amb l’orquestra Zàping.

I Talía ara diu que vol ser una cariàtide, per contemplar el pas del temps.

I jove jove jove!!

Mig ple

Si, realment no era el que esperàvem, no era ni molt menys el que volíem ni el que anàvem a fer. Però, tot i això, el got està mig ple.

Si és veritat, el tres el volíem descarregar i sincerament m’ha fet molta ràbia tan sols poder-lo carregar, molta. Però, tot i això, el que hem fet té molt i molt de mèrit. Plantejar-se un castell de nou a aquestes altures de temporada i fora de Tarragona ja és un gran pas. Ser la suficient gent com per encarar-lo és un gran què, a part m’han comentat que som la primera colla, després de les de Valls, que fa un castell de nou al Vendrell. Evidentment que no podia caure aquell castell, l’hem començat a treballar massa d’hora i és evident que el teníem, i això encara fa més ràbia.

Però un canvi és clar, les dos últimes vegades on el 3d9f només havia quedat en carregat – Les Santes i el Catllar – vam acabar l’actuació amb el 4d8. I avui no ha estat així. Cert, no hem tirat el 3d8a, però hem descarregat un 2d8f – treballadet - .

Crec que ha estat encertadíssima la decisió de tirar el pilar de sis. Segurament si haguéssim acabat la diada amb un vano de cinc les sensacions posteriors de cada casteller haguessin sigut diferents a les actuals. Que d’acord, si, no hem fet el que volíem, però no renunciem a res, no ens rendim i plantem el pilar de sis. Si, només l’hem carregat, però quants anys feia que no el carregàvem? És més, quants anys feia que no el tiràvem a plaça? Crec que les sensacions després del pilar – tot i només carregar-lo – són força diferents. Evidentment que hem segueix fent ràbia lo del 3d9f, però és una ràbia diferent, perquè sé que no ens hem rendit i no ens hem conformat, hem donat la cara, o aquesta és la sensació que m’ha quedat.

I senyors – i parlant de temes no tant seriosos – hem veig obligada a comentar el pilar de sis des del meu humil punt de vista – com un conte, si fa no fa – :

Ronda de pilars i veig el Gran Cap de Colla reunit amb components del pilar de sis “aaaah”, penso. Passa el Comandante i m’anuncia pilar de sis. El segueixo. Pregunta avere qui podria fer de baix, es gira, em mira amb una mirada interrogatòria de les seves i assenteixo. Jo de baixos al pilar de sis! Em pregunten les crosses que vull – Bea i Andreia, bona combinació senyoretes! – i em situo al meu lloc. Milions de papallones envaeixen la meva panxa. La gent em comença a donar consells i l’últim que sento abans de tancar la pinya és el Paco Gil dient-me “Jordina, no saps on t’has posat”. Si he de ser sincera no recordo ni la meitat del pilar, això si, allí a baix estàvem perfectes! Tot i només carregar-lo, no puc evitar un GRAN somriure d’orella a orella. De sobte em trobo envoltada de gent felicitant-me i apareix la Raquel Sans a entrevistar-me pel “3 rondes”: quina vergonya! No sabia pronunciar res dels nervis encara! No recordo ni el que m’ha preguntat ni el que he contestat, només recordo que no em sortien les paraules i que em tremolava un munt la veu. Les cames encara em tremolaven totes. Quant aquesta nit escolteu l’entrevista – si surt – no us n’enfoteu gaire si-us-plau!!!!! Aiiiii quina vergonya!!!!

Però, abans de marxar i inesperadament, he rebut la santa bufetada del Fibra – tiet Fibra –. Gràcies tiet, però ara toca descarregar-lo, que tot i que estic contenta per haver-lo carregat, tinc unes ganes boges de completar-lo.

I tot i l’espineta que m’ha quedat del Vendrell, com ja he dit, per mi el got està mig ple. Ens espera una Diada de l’Esperidió que pot ser brutal i que se’n té moltes ganes. Toca fer un esforç més senyors meus!

I Talía somriu molt, molt i molt.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!

que torni a passar

Tinc ganes de diumenge.

[web Colla Jove Xiquets de Tarragona]

I jove jove jove!!

d’Alcanar i altres temes

Si, ho sé, feia temps que no actualitzava i com que avui hem tingut actuació i alguns ja es començaven a posar pesadets….m’he decidit.

Tot i que si em paro a pensar si que hi ha forces coses a comentar: Oficialment he tornat a començar el curs universitari, i cada vegada em decep més la manera com està muntat tot lo de la matrícula, una frustrada i empipada servidora no ha pogut agafar CAP de les assignatures que volia. A més a més amb tot el canvi (obligat) d’assignatures, el perfecte horari que m’havia muntat se n’ha anat a la merda i clar, ara no puc anar als assajos AZUs perquè em coincideix l’horari amb alguna classe. Malgrat això, he de dir que la convivència entre els membres de Can Beltrà – i de la Jove – va perfectament bé (algun dia ja en parlaré més acuradament d’aquest tema).

A part d’això, i centrant-nos en el tema lila, els primers dies sense el Joan Calvet s’han notat, sobretot en el Carles. Però, feliçment, la distància no ha impedit que el Juanito i jo comencem a maquinar cosetes (gràcies msn, gràcies facebook!), Joan, ho hem d’estudiar. A part d’això, és vital o quasi obligat anomenar un fet que ha afectat intensament a tota la Colla; com és sabut, estan fent obres a la Plaça de l’Esperidió i això – ai senyors meus! – ens ha deixat traumatitzats, doncs, què farem nosaltres sense aquella estimada i apreciada barana? Eeeh? Les cares de frustració eren presents als assajos – si aquella barana l’aguantàvem nosaltres! –, però tranquils, la valla que han posat per les obres s’està convertint en una bona substituta – i jo que em pensava que ara la gent entraria més al local, ai ingènua de mi! –.

A part de tots aquests assumptes – importants i que eren de necessitat ser mencionats – avui hem actuat a Alcanar. Les Festes Quinquennals agafen importància per aquest fet, són cada cinc anys. Ens plantejàvem sobretot fer-hi algun castell de vuit, però a part era el dia perfecte per fer debutar canalla i gent de l’escola de castells. Actuar sols et dona la llibertat de poder fer més castells que en una diada “normal”, així doncs hem fet – i davant l’ermita del Remei – el 4d7, 3d7, 2d7, 3d8, 5d7 i 3d7a – ara si, que a Guissona no hi era! –, a ronda de pilars hem fet vano de cinc i seguidament..... senyors, ho hem de confessar, a nosaltres ens eren igual els castells, el veritable motiu pel qual hem anat a Alcanar ha estat per fer i veure el pilar de l’Itarte! Fins i tot hi havia una porra avere quant plorava: abans, durant o després del pilar. Moltes felicitats peque!

Ah! I felicitar a tots i totes els/les que s’estrenaven! La Virgínia s’ha estrenat d’acotxadora, el Joan Gilabert de terços i el Lloses, Gerard Padró i Patxi de segons de castells de set, el Dani Milà de segons al pilar i el Sergi Crespo – el meu mestre – de segons al 3d8! I dinaret i cap a casa amb un somriure, Alcanar plaça de vuit! I em hem veig obligada comunicar que el Fibra – tiet Fibra – ha marxat d’Alcanar amb la mà rebentada – en serio, li feia força mal – del munt de bufetades que ha arribat a donar avui!

Però espartanos, recordem que la temporada encara no ha acabat, el Gran Cap de Colla ja ens va deixar ben clar els objectius de cara el Vendrell i són molt importants el assajos de dimarts i divendres. Descarregar el 3d9f a el Vendrell representaria tornar a descarregar un castell de nou fora de Tarragona després de deu anys! (Reus, 1999) Fer-lo per primera vegada al Vendrell i acompanyar-ho dels dos altres castells seria acabar – o mig acabar, perquè encara queda una esperada i papallonenca diada de l’Esperidió – una brillantíssima temporada per la porta gran.

I si, en tinc moltes ganes d’anar a Vendrell i tinc ganes de marcar territori, de dir si, no em conformo, en vull més. Ara no ens hem de vèncer, ara ens hem de superar, ens hem d’avançar en el camí a nosaltres mateixos, hem de volar molt amunt i amb decisió, perquè en som capaços i volem, perquè la Jove encara no ha dit tot el que havia de dir.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!

El Joan Calvet se'n va...

Si si si, el Joan Calvet marxa, però no pas per sempre, tornarà. Diu que ha anat a estudiar a Portugal, i ho diu així, tant tranquil, sense tenir en compte res ni ningú. Què farem ara nosaltres?

Qui ens ajudarà a muntar festetes al local?
Amb qui m’inventaré samarretes?
Què li passarà al Carles Ribas?
Qui farà baixos i crosses?
Què farem nosaltres sense veure el serrell millor tallat de la Colla?
Amb qui es divertirà el Carles Ribas?
Qui farà C/LL?
Qui decidirà qui entra a la barra durant les festes?
Què farà el Carles Ribas?
Qui marcarà els gols als tornejos de futbol?
Qui serà el meu lateral al 3?
Amb qui pensarà el Carles Ribas?
Què farà la Isa sense el seu Calvet?
I les bruixes sense poder-te fer bromes?

Ai Juanitu, que si, que et trobarem a faltar molt! Però jo aniria en compte, el Carles té una nova víctima, la Maria porta el serrell millor tallat que tu, baixos i crosses ho està fent la Sabina i C/LL l’Eusebi!

Calvetion, avere si t’animes i vens pel soparet de final de temporada – el viatge el paga el comandante –. Estudia molt!

PD: ens convidaràs als de l’equip de pinyes a fer-te una visita nooo??

foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

E incominciavo a volare nel cielo infinito

Moltes emocions en tant pocs dies, masses sentiments barrejats, una mescla explosiva que s’havia de deixar pair amb tranquil•litat.

Tot i que encara no he acabat d’assimilar tot el que ha passat els últims dies, ara en tinc una petita visió més allunyada, començant a ser conscient del que hem arribat a fer.

Veritablement aquests dies ens hem vençut. Diumenge vam donar-ho tot en una lluita on l’orgull, la fe i les ganes van guanyar als nervis, els dubtes, les manies i les pors. Ens mostràvem com la colla que mai havíem acabat de demostrar ser, una colla lluitadora. Tot això, es va materialitzar diumenge en forma de quatre de nou en folre, castell que es defensava amb orgull, lluny del tres de nou del Catllar i convertint-se en un castell que es podria qualificar com a èpic, a prop del de la Vella al Firagost; perquè si, el dia 20, vam tenir un punt de Vella – en quan defensar un castell es parla –.

La diada de Santa Tecla era clau. He de confessar que tenia por a un excés de confiança per part de la gent, que s’ho prenguessin amb calma. Sortosament no va ser així. Potser encara no en som conscients però, per mi, aquell tres de nou amb folre descarregat té una importància brutal, era una manera de reafirmar-nos, de demostrar-nos que no havia estat un cop de sort. Que cony! Era el cinquè tres de nou amb folre de la temporada!

És extraordinària la confiança que ens transmet un castell com el cinc de vuit, construcció que fa tant sols un any, a aquestes alçades de la temporada, només havíem aconseguit carregar, i mireu-nos ara: en portem deu, DEU! Deu cincs de vuit consecutius descarregats ens una temporada, onze consecutius si contem el de l’any passat al Vendrell.

Estic segura que des de fora no és possible comprendre el que aquests tres dies – 20, 23 i 24 – han representat per nosaltres, aquestes festes de Santa Tecla no només les recordarem com aquelles on vam tornar a fer la Tripleta, les recordarem com aquelles on vam tornar a néixer, on vam alçar la veu, on ens vam mostrar realment com som, una colla gran. I és que segurament no som conscients de lo grans que arribem a ser.

Per Sant Magí de l’any passat ningú hagués donat un duru per nosaltres. En aquells moments ningú s’hagués cregut que un any i un mes més tard estaríem on som ara: abraçant-nos al cel.

I la nostra canalla? En els moments difícils, de dubtes, de desil•lusions; la nostra magnífica canalla ha estat la que ha tirat del carro, la que ens ha donat esperances i ens ha fet retornar la il•lusió. Són ells els que en els moments complicats et dediquen els millors dels somriures. No es pot comprendre l’evolució de la colla aquestes dues últimes temporades sense la canalla. Com tampoc es pot fer sense entendre tota una tècnica al darrera.

Però ara no és el moment d’avaluar, la temporada encara no ha acabat, ens esperem bones actuacions i grans castells. Toca gaudir d’aquest divendres de vacances i tornar-hi la setmana que ve amb les piles recarregades.

Però, sobretot, disfruteu recordant aquesta Santa Tecla.



I és que hem deixat de córrer, la Jove comença a volar.


I Talía, després d'aquests dies tant intensos, s'ha agafat unes vacances ben merescudes.

foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

La Tripleta Màgica torna a ser lila

Crec que encara no sóc plenament conscient del que vam fer ahir. Ara mateix estic en un núvol.

Ahir era el gran dia, la Gran Batalla, el gran repte. Portàvem dos anys treballant al màxim per arribar al dia d’ahir, per traspassar una gran frontera que feia 11 anys que no tocàvem, per tornar a tocar el cel i agafar-nos-hi amb moltes ganes i il•lusió. Ahir érem nosaltres els nostres veritables enemics i si, ahir, ens vam vèncer.

El dia començava amb un bon esmorzar al Tòful – que tot i que no és el que era, no està mal – entre espartanos pinyerus, preparats pel que ens venia. Al local, milers de papallones comencen a envair-me la panxa. La gent aparenta tranquil•la, vaig cares somrients, il•lusionades. Tots sabem que el triomf està només a les nostres mans, i que haurem de lluitar per aconseguir-lo.

Sortim primers i de cinc de vuit, el vuitè de la temporada i igualant el rècord de la temporada 2005 i amb l’estrena de la Paula a dosos. L’espectacle havia començat, ja en teníem un al sac. A segona ronda afrontàvem un ràpid tres de nou amb folre, el millor del que portem de temporada i que deixa com a pura anècdota la caiguda al Catllar. Celebrant-lo amb un gran somriure als llavis ens preparàvem per el gran repte.

El 4d9f era l’espineta que portàvem clavada des de Sant Magí 2008, era el gran objectiu de la temporada. Certament hi havia nervis, no només pel que representava, s’ha de tenir en compte que a assaig no hi hem ficat sisens; hi han colles que no els hi fa falta, però en una colla com la nostre on la part psicològica és essencial i ens afecta molt, era una detall important. També cal tenir en compte que aquest any no hem tingut cap preciositat de 4d8 – contràriament a l’any anterior –, ja ho deia el Martí al Toc de Castell, tenir un 4d8 perfecte no et dona cap garantia de cara el 4d9f, són de dos móns diferents.


Després de dos peus desmuntats el quatre tira amunt. Si he de ser sincera, no sóc del tot conscient del que va passar des de que l’enxaneta va fer l’aleta fins que es descarrega. De sobte em vaig trobar entre la gent que ja cridava I JOVE I JOVE I JOVE JOVE JOVE! Aleshores vaig ser conscient del que acabava de passar, després d’onze anys: TRIPLETA MÀGICA DESCARREGADA! I en feia cinc que no descarregàvem el 4d9f! I moltes moltes estrenes: la Laís descarregava el seu primer 4d9f com enxaneta, L’Abril, la Marta i la Cristina feien el seu primer castell de nou d’acotxador, dosos i sisens respectivament. El Carmel debutava a quarts i la Gina, que l’últim 4d9f el descarregava com enxaneta, ahir ho feia a sisens. Estrenes vàries al folre. Quin regal d’aniversari eh Mercadé??

I comença a sonar l’Amparito, i abraçades, felices llàgrimes, petons i somriures d’alegria descontrolada. I és que onze anys són masses anys. Ahir vam demostrar que la Jove en sap de lluitar, que sap treballar un castell. El 4d9f d’ahir a la plaça de la Font es va descarregar per pebrots, per orgull. Si algú dubtava d’aquest castell, ahir no ho va semblar pas, no només ens el creiem, sinó que el vam saber defensar com mai la Jove havia fet – alguna cosa està canviant? – s’havíem que patiríem i ens hi enfrontat amb decisió.


Després del pilars, tots vam anar cap al local embogint al ritme de l’Amparito i allí ens esperava la xaranga “SUK1pÀ” amb més Amparitos, Paquitos Chocolateros i altres. Vam acabar tots plens de cervesa i alguns sota la dutxa i tot. El moment estel•lar va ser va ser quant van agafar el ninu per aprendre a pujar a l’estil misteri i tots els altres ens vam col•locar en dues fileres fent els armats Baixada Peixateria amunt fins la Plaça del Rei i baixant cap al local altre cop però amb la Paula pujada sobre el ninu i cantat la cançó del pilar caminant. La gent demanava anar fins la plaça de la Font, i així ho vam fer, fent cordó i tot i finalitzant amb alguna malifeta o altre.

El dia d’ahir és un gran dia per recordar, el dia en que la Jove va tornar amb els grans i es va consolidar – segons la CCCC – com a Colla de nou. Un dia on es van trencar manies i on tots vam anar a una. La Tripleta Màgica torna a ser de color lila.

I jo, a principi de temporada vaig fer una promesa a la senyoreta Paula, que, veient el resultat de la diada d’ahir, compliré encantada.

Pel que fa a les altres colles, brillant diada dels verds – que va fer el primer pilar de 8fm que veu la plaça de la Font – i també de la Vella. Pel que fa als Xiquets espero que es millorin els lesionats i que aquest dimecres puguin afrontar altre cop una bona diada.

I ara espartans a gaudir de la victòria – contra nosaltres – d’ahir. Com diria aquell, Auh! Auh! Auh!



Fotos: M.Neus Baena i Dani Seró

I Talía somriu (molt molt molt)

I jove jove jove!!

Vencem-nos

Pocs dies ens separen de la Gran Batalla, espartans, l’hora és arribada. Això s’ha convertit en una lluita personal on lluitem contra nosaltres mateixos. És hora de vèncer els grans castells, és hora de vèncer les nostres pors, els nostres dubtes, els nostres temors.

Jove, vencem-nos!!

(arxiu CJXT)

I jove jove jove!!

Veni, vidi, vici

Una humil servidora intentarà en les pròximes línies relatar els successos tinguts lloc aquest dos últims dies.

Dijous – si, dijous –, a part de que va ser el meu últim dia de feina – adéu a Comarruga, als metges, als pacients i a les receptes!! –, hi havia assaig. Si si, ho heu llegit bé, hi havia assaig. Que la Diada Nacional caigui en divendres és genial perquè de sobte tens un cap de setmana de tres dies – tot i que ara que estic de VACANCES ja m’és igual sigui dilluns, dimarts o diumenge –, però és una putada pels qui han d’assajar i més si el dia 20 – i 23 i 24 – està a tocar.

Així doncs es va decidir passar l’assaig de divendres a dijous. Va ser un assaig estrany, però molt productiu i amb bones proves. Jo em vaig dedicar única i exclusivament als nous – que no són pocs –. A mig assaig, retorn del Gran Blau de la Mà – ja era hora! –, crec que ja tocava que algú digués alguna cosa, portàvem uns dies ensopits, però després del Gran Discurs, la gent va reaccionar en forma de 3d9f fins sisens – altre cop – i de 4d9f.

Divendres, el país ens necessitava: havíem de fer un pilaret – que està molt macuuuu! – al monument de Rafael Casanovas. I el vam fer, ui tant! Crec que la gran – i notada – diferència amb l’any passat és la millora del Cor Gregal al cantar les cançonetes. Després del pilaret no podia faltar un esmorzar espartano, ni tampoc enllaçar-ho amb un vermutet a la plaça de la Font.

La tarda va passar tranquil•la i sense preocupacions, el penó de la Colla ja estava penjat i vaig dedicar la tarda llegir-me guindilles i cafès per tothom. Vaig poder apreciar els inicis del mestre Obi aiaiai. Allò si que era vitalitat, allò si que era classe! No com ara! Uiuiui, ja no ets el que erets – clarament –, estic perduda, i com jo, molts espartanos més. Sé que segurament no et podré fer canviar d’idea, mestre, però com a mínim no es podrà dir que l’ijovejovejove no ho ha intentat.

Deixant a banda tot això, ahir també teníem actuació. Sense gaire més secret: 4d8, 5d8 – el setè ja, altantu! –, 3d8 i tres pilars de 5. Després de l’actuació everybody al local! Prova de 4d9f! Si el 4d8 de l’actuació era clarament millorable, la prova de 4d9f va ser la millor del que portem de temporada. Què?? Ara si?? Hem tornat? S’han acabat les cares parades al saber QUE VOLEM FER LA TRIPLETA???? Si? Ja ens ho creiem???

És que sembla que quan ho diuen ens ho prenguem en broma. Senyors, que és la TRIPLETA cony! Que fa onze anys que no la descarreguem!! No volem ser una Colla gran? Doncs una Colla Gran no fa miracles, per fer una gran actuació necessitem ser tothom dimarts i divendres que ve. I al loro! Divendres és també l’últim assaig abans Santa Tecla – que no é lo mismo que primerdiumengedefestes – i la Mercè.

A la nit – i aparcant un moment el tema d’ànimus que no estamos tan mal – la Colla va organitzar una festeta amb els JORTER & JORTER. Crec que no tinc paraules per descriure aquells extranys “éssers” vinguts d’una galàxia molt llunyana i que fins i tot es van atrevir a fer-me la competència amb el tema ulleres de sol. Ai xavals! Que a mi tema ulleres és molt difícil superar-me! Això si, va ser genial.

I tornant al tema...espartans se’ns presenta una Gran Batalla, però no us enganyeu – o no us deixeu enganyar – la batalla – i no guerra, la guerra és tota la temporada – és contra nosaltres mateixos, tant a nivell físic com psicològic. S’han acabat els dubtes i pors, s’han acabat les tonteries. Ja fa temps que sabem que el dia arribaria, doncs ja arribat, ja està aquí.

És un gran repte, cert. Però no ens ve de nou. Arribem a plaça amb set 5d8 a la butxaca i tres 3d9f – un descarregat i dos carregats – que és molt! Deixem-nos de tonteries i a per totes, tornem a ser la Jove lluitadora, diumenge vencem-nos!!

I us deixo amb un vídeo – si, el mateix que va penjar el jefe – que reflexa clarament l’esperit que s’ha de veure ara i sempre:



I sembla que Talía ha tornat, i amb més força que mai.

I jove jove jove!!

Situem-nos

Han passat moltes coses des de l’última actualització: Vilafranca va descarregar per primera vegada al món mundial el 3 de 9fa; una servidora va canviar l’u pel dos; divendres fèiem un bon assaig; ahir es va actuar a Guissona i avui he acabat les entregues (yujuuu!), ara només queda esperar a dijous i tot serà perfecte.

Però anem pas a pas.

Dilluns a la nit m’arribava la notícia del 3d9fa dels verds, i si amb la notícia ja vaig flipar, el vídeo em va fer esborronar d’una manera impressionant: felicitats!

Dijous, tres de setembre, una servidora en feia vint, VINT! En feia vint amb tot el col•lapse mòbil/feisbuc que comporta, mil gràcies! Però dijous també va néixer la filla del Marc que, per cert, es diu Jordina – si Joan, la profecia s’ha complert –, cosa que em fa molta molta i moolta il•lusió!

Divendres, assaig molt important, tocava posar-se les piles. Dimarts va ser una mostra del que podia arribar a ser el divendres, i no va fallar. Força gent i bon ambient, bones proves i la ment posada en el mes que ens espera. Papallones! Papallones!

I diumenge, Guissona, diada que em feia especial il•lusió, però no hi haurà crònica, – ho sento, anònim “tarragoní matalasser”, per cert, algun dia ja em diràs qui ets eh! – més que res perquè no hi vaig poder anar. I em fa molta molta molta ràbia! Les obligacions – les maleïdes obligacions – universitàries van fer que em perdés la diada. Destacar el primer 3d7a de la Colla. Però no en vull parlar gaire....em fa massa ràbia! Aiiii!!!

I a seguir treballant senyors, l’hora és arribada. No ens podem relaxar, ens queda un mes i mig on hem de donar el millor de nosaltres mateixos, amb la concentració i mentalització que comporta. Està a les nostres mans.

(petit, petit repàs, ho sé. De moment us haureu de conformar amb això. Apa!)

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!

Sant Fèlix

Si, parlaré de Sant Fèlix, però no us espereu una anàlisi acurada, detallada, analitzada i raonada de la diada, perquè no serà així. Potser és perquè estic cansada – normal – o potser per la quantitat considerable de Chartreuse – verd – que m’he pres – jo i altres joves de la Jove – a Vilafranca – si, a Vilafranca també tenen Chartreuse –. Sigui com sigui explicaré les coses com són, de forma clara i contundent.

El d’avui ha estat un Sant Fèlix etern. Entre que ha començat tard, les rondes de repetició i els peus desmuntats....a les cinc i picu acabàvem – i cap a dinar! –, això si, estàvem molt i molt i mooolt cansats.

I un altre any hi tornàvem a ser, allò era Sant Fèlix i a Sant Fèlix s’hi va a per totes. No parlaré de les actuacions de cada colla en concret, més que res és perquè és tard i no tinc gaire temps – estic d’entregues –, però vaja quan pugui ho faré, o no...

Aquest any, la Vella de Valls ha estat indiscutiblement i indubtablement la triomfadora del dia i moralment això els dona una força brutal de cara nous compromisos de nivell i noves diades. Qui ho hagués dit fa quinze dies! Crisi? Qui ha parlat de crisi? No només et planten el 2d9fm i el pilar de vuit, si no que a més te’ls descarreguen. L’any passat la Vella no va aconseguir descarregar cap gamma extra i avui n’ha completat dos. Crec que no m’equivoco si dic que tots els presents hem flipat mandarines amb seva brillant l’actuació.

Pel que fa a les altres colles, Vilafranca li tocarà aixecar al cap i seguir endavant, analitzar el dia d’avui i carregar piles. Minyons han completat la tripleta, sense arriscar en excés i recuperant-se del dia anterior. La Joves, a part del 3d9f – ha tornat! –, l’intent de 4d9f i el 2d8f ha carregat el 5d9f, castell que, sense mirar el terços - eh! -, estava de postal – i moment de gallina de piel –.

Un Sant Fèlix – per mi – estrany, amb un no sé què de diferent, però vaja, no em facin cas. Ja ho deia Machado “todo pasa y todo queda”, i ens consola que d’aquí un any hi tornarà a ser, com sempre, Sant Fèlix.

I si, ja està. Ara mateix no dono per més.

I jove jove jove!!

Junts ens enfrontarem a les pedres del camí

I tornàvem al Catllar, com cada any, cita important, en una plaça que nosaltres vam fer plaça de nou, entremig de dos de les grans. Era l’escenari idoni per acabar una setmana platòrica. Però la cosa va quedar a mitges. Got mig ple, això si.

La gent anava arribant, veia cares somrients, la gent comentava el peassuSantMagídosmilnou entre rialles. Érem força gent i el que em va sorprendre van ser diverses coses:

-que després del hohaveuvistSantMagídosmilnou, divendres es van apuntar genteta nova, alguns, fills de castellers que ja no venien i que han acabat arrossegant al pare i tot a tornar.

-Que a Sant Magí es va veure gent que ni coneixa.

-Que aquesta gent divendres va venir a l’assaig.

-I que al Catllar va venir gent que pel gloriósSantMagídosmilnou no havia vingut, però que ahir estava a plaça.

Entrem a plaça amb el nostre supersònic pilar caminant. Sortim de 5d8, res a veure amb el que es va veure a la plaça del mestre Rusiñol, el sisè de la temporada, el número 50 descarregat. La catedral és nostre i ben nostre.

I afrontem el tercer 3d9f de la temporada, altre cop fora de casa i amb ganes. Puja bé, potser millor que el de Sant Magí, lleuger tremolor, passa l’enxaneta i sembla que el castell s’assenti i tot. Surt l’acotxador, s’obren terços, per dalt tremola i cau. Sense cap més secret, 3d9f carregat.

Algun cop per la caiguda, però res greu. A tercera ronda tirem el 4d8. Quant es descarrega el castell em ve al cap que és la mateixa actuació que vam fer a Mataró, amb un altre gust, això si. Per acabar vano de cinc.

Pel que fa a les altres dues colles, Vilafranca va mostrar les seves cartes de cara el que es pronostica un gran Sant Fèlix. 3d8a, 3d9f, 4d8a i pd7f. I la Vella...qui parlava de crisi a la Vella? 2d8f, 3d9f, 4d8a, pd6. La Vella ha tornat.

I nosaltres Jove, a seguir treballant. Els castells cauen, cert. Però ens ho hem de prendre més com una anècdota – anècdota a tenir en compte, tot s’ha de dir – que com un gran fracàs. Tocava descarregar-lo, si, però ara toca no afluixar, que la derrota no ens faci tirar enrera, al contrari, que ens doni les forces per treballar encara més per encarar-nos a una Santa Tecla gloriosa. Solucionar detalls, polir coses, pensar en nous reptes.

Hem de ser conscients d’on som i d’on érem. Per Sant Magí de l’any passat sortíem de plaça amb el 2d8f com a millor castell i al Catllar amb el 2d8f carregat! Jo ja ho deia, arribar a tocar el cel és fàcil, mantenir el nivell és el que costa. Aquest ha de ser el nostre gran objectiu, no perdre el nord, no relaxar-nos, no prendre-s’ho a la lleugera perquè és realment ara quan ens toca treballar, és ara que hem de ser forts i lluitar, és ara que hem d’ensenyar les urpes, és ara quant hem de demostrar qui és la Colla Jove i del què és capaç.

Hem de seguir caminant, i que una pedra al camí no ens ho impedeixi! Senyors, ens veiem dimarts a assaig?

I Talía hi és a tothora, gràcies.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!

Sant Magí: despeguem!

Avui era el dia. Sant Magí ens esperava i no el podíem decebre ni a ell, ni a nosaltres, ni a Tarragona. Avui ens hem abraçat al cel.

Em desperten les matinades que passen, no una, sinó cinc o sis vegades per sota casa – no casa meva, sinó Cal Cranki, la meva segona residència – la sort era que l’esmorzar espartano es celebrava just a sota. Bon menjar i bon beure, anem cap el local i comencen les papallones. No estava nerviosa pels castells, era pel que representava; pujant a plaça carrer Major amunt, veure les escales plenes i la imponent catedral com a fidel seguidora de les colles locals amb una vista privilegiada. Em giro, clarament la marea lila ha tornat. Els temps havia pronosticat calor i calor ha fet...però molta molta calor!

Sortim primers. Tarragona torna a tenir, altre cop, dos catedrals. Iimponents una davant l’altre, feia quatre anys que no es veien les cares. Això si, la protagonista avui ha estat la lila. El cinquè cincdevuit al sac, treballadet, tot s’ha de dir.

Vaig al bar: coca-cola.

A segona ronda afrontem l’espineta de Mataró, el 3d9f. Puja tranquil, sarè. Carregat. I a partir d’aquí allò és un festival. Realment ara encara estic flipant: com l’hem treballat senyors! Però tot i les dificultats, el desgast, els moviments...s’ha descarregat. Tal dia com avui, fa quinze anys, descarregàvem el nostre primer 3d9f; tal dia com avui, fa onze anys, descarregàvem l’últim tres folrat lila que veia la plaça del mestre Rusiñol. Tal dia com avui hi hem tornat, i l’hem sortit vencedors. Rosiñol torna a veure un tresdenouambfolre de color lila. I evidentment s’hi han vist somriures, llàgrimes, abraçades, petons, i Jove Jove Jove i amparitos. Ja ens tocava. I jo? Jo estava amb un somriure d’orella a orella que encara tinc als llavis.

Vaig al bar: aigua

Però no tot s’acabava amb el tresdenou. El 2d8f era el tercer objectiu de la diada; tocava centrar-nos i treballar. I ja és el tercer que ens posem a la butxaca i el millor de tots tres. Deures fets i satisfets per una brillantíssima actuació.

Vaig al bar: cervesa.

Al local, bogeria absoluta. Felicitar als grallers, crec que han tocat l’Amparito més llarg que he sentit mai. Aplaudiments a la canalla, que estava a dalt al balcó; aplaudiments al Gran Cap de Colla; aplaudiments per la gran diada viscuda avui. Després d’això, a més d’un l’han acabat posant sota la dutxa, altres bevien cava i alguns ja s’havien passat al Chartreuse.

I a la tarda, processó. Per descomptat he celebrat la diada amb un bon puru i un bon – i gran – Chartreuse – la Sarita està amb bona forma –. La processó d’aquest any és d’aquelles memorables: hem fet els armats, ha sonat l’Amparito, hem cridat i Jove i Jove i Jove, Jove, Jove, hem cantat, han sonat les dues aletes, hem saltat...i per acabar d’arrodonir el dia – ja veus si va valer la pena doblar ahir a la feina – el pilar a tornat a arribar.

Felicitar als Xiquets pel 2d8f i el 3d9f, aquesta Santa Tecla pot ser brutal.

I per fi ha sortit a la llum tot l’assaig dut a terme des de principi de temporada, no senyors, no veníem fum. Per fi tres i cinc es tornen a descarregar en una mateixa diada, per fi comencem a córrer.

Tenim una canalla que és una passada; la Laura ha descarregat el seu primer 3d9f, l’Abril s’ha estrenat al 2d8f, l’Àfrica ha tornat a descarregar el pilar de cinc com enxaneta, la Laís cada dia es supera, la Marta i el Jesús són una passada i els somriures que tant ells, com tots els altres, et dediquen al baixar d’un castell no tenen preu.

El coet que es va encendre a Santa Anna avui a despagat. Si Jove, estem amunt, els ulls no us enganyen, és real. Però com en tota realitat també hem de tocar de peus a terra. Toca baixar del núvol guardant-se les bones sensacions i preparant-nos per afrontar noves diades i nous reptes. Hem d’acabar de polir detalls, toca seguir treballant, això no ha fet més que començar. Dissabte tenim actuació al Catllar, diada que arriba al nivell d’importància de Sant Magí. La gent li té moltes ganes, tenim objectius ambiciosos – no tot s’acaba a Sant Magí – i idees clares. Catllar prepara't.



I Magí, satisfet, torna a la seva cova. Talía li pica l’ullet i l’espera l’any que ve.

I una servidora avui dormirà amb un gran somriure.

Foto: Alba Galan

I jove jove jove!!

Preparats, llestos......ja!

Somriures a les cares, altre cop papallones a la panxa; ens esperen uns dies intensos en els que necessitem la màxima concentració i el major número de gent possible – si, vull tornar a veure la marea lila –. Els dies se’m fan llargs, tot esperant – amb certa impaciència – el dimecres. Bé, potser més que impaciència podríem anomenar-ho pessigolleig i rumrum a la panxa, ser conscient de que farem una cosa gran.

Divendres teníem l’últim assaig abans de Sant Magí, era un assaig importantíssim. Cares plenes d’il•lusió i un assaig impressionant; per mi, el millor de la temporada. Va haver-hi moments de tot; somriures, rialles, pell de gallina, lluita, emoció, aplaudiments...I com cada divendres abans de Sant Magí es van repartir un bon nombre de camises. Felicitats a tots i a totes!

Tot i que estem a plenes festes de Sant Magí, a Tarragona també són les festes de Sant Roc al Cos del Bou i, com no, s’hi fan castells. Teníem un programa molt ambiciós de cara aquesta diada, havíem de perfeccionar les estructures, reafirmar-les, agafar-s’hi encara més confiança, polir petits detalls. I ho vam fer. A més a més era la primera vegada que ajuntàvem 2d8f i 5d8 en una mateixa diada, acompanyats, això si, del 3d8. Actuàvem juntament amb Margeners de Guissona, colla que porta un bon rotllo i unes ganes impressionants i que ahir descarregaven un 3d7ps que ens va fer vibrar a tots, a més a més era el primer que completaven. Després de l’actuació ens disposàvem a fer una última prova de 3d9f abans Sant Magí. Acabàvem el dia amb un somriure d’orella a orella, no hi havia per menys.

I avui, com cada any, tocava la Canonja. Tres i quatre de vuit i cinc de set. Pas a pas. I avui, com cada diada a la Canonja, després, tocava la Paella dels joves de la Jove, amb tot el que comporta.

Considero que l’actuació d’ahir va servir per reafirmar-nos encara més, per animar-nos, per trencar barreres, per escampar núvols, per treure’ns pressions i per autoregalar-nos un Sant Magí amb molta feina feta i que, tot i voler intentar el 3d9f, se’ns presenta tranquil; tranquil pel fet que portem en cartera castells que ja hem intentat, que ja em sentit, que hem notat...i vulguis o no, això fa molt.

Aquest Sant Magí l'hem de disfrutar com mai, l’hem de gaudir d’una manera brutal i fer embogir Tarragona. I que si, que ja toca que la Plaça de les Cols torni a veure descarregar-se un tres folrat de color lila!

Això si, no tot s’acaba a Sant Magí. Dissabte toca el Catllar, plaça que també demana a crits tornar-hi a veure el tres de nou. Setmana intensa, instants decisius, moments de glòria, papallones.

Però dimarts a la nit tothom a dormir d’hora eeeh!!


Foto: M. Neus Baena Font

I jove jove jove!!

Caminante no hay camino

Set dies té la setmana, set dies ens separen de Sant Magí. El 19 d’agost marca un abans i un després en tot casteller tarragoní; és el punt d’inflexió, el dia en que actues a la ciutat i per la ciutat, en una plaça màgica amb les escales de la catedral plenes de gom a gom per contemplar una actuació d’altura.

Avui se’n tornem-hi amb un assaig folrat, tot mirant en les properes cites, doncs, la Jove encara té dos compromisos abans del gran dia: dissabte a la tarda, en motiu de les festes de Sant Roc, actuem juntament amb els Margeners de Guissona al Cos del Bou. Actuar amb Margeners és una cosa que em fa especial il•lusió perquè si ve si que els he vist actuar, mai havíem compartit plaça. Després es farà un petit assaig amb camisa al local de cara Sant Magí. L’altre compromís és diumenge a la Canonja amb Xiquets de Reus, l’última actuació abans del gran dia.

Sant Magí és, en diferencia, la meva diada preferida, sobretot per la plaça on té lloc l’actuació. La Festa Major petita de la ciutat torna a reunir en una mateixa diada les quatre colles, que pronostiquen molt bons resultat, sobretot perquè les dues colles grans tenen la intenció de fer-hi un castell de nou.

I nosaltres arribem a Sant Magí amb uns objectius clars en ment, crec que toca fer el que l’any passat no vam aconseguir, això si, sempre mirant cap una Santa Tecla – gloriosa? – que ens observa expectant.

Aquest dissabte – i canviant de tema – es va celebrar la tercera edició del “Pedal Jove”, aquest any amb dues categories diferents: la de carretera, que sortida des de Tarragona fins Sant Magí de la Brufeganya i tornava; i la de camí, que anava amb cotxe fins Sant Magí i tornava a Tarragona amb bici. Després un bon dinaret. Però l’estrena d’aquest any ha estat la del maillot de la Colla, que per cert – tot i que no ho hauria de dir – m’agrada molt – modèstia a part, no? –.

I si, també parlaré de Llorenç, on s’hi va veure la Catedral number three de la Colla aquesta temporada. També s’hi van poder veure pilarets, vam fer un vano de cinc, si, però és que jo m’estrenava com a baix de pilar de cinc!! A més a més amb el Fibra – tiet Fibra – de segons! Després vaig rebre amb un somriure una bufetada de felicitació. Us deixo amb la foto del vano, on es pot apreciar que, a causa del meu metre seixanta – s’hi hi arriba – d’alçada, les mans arriben més amunt de lo normal al segon, si no, compareu on arriben les mans en aquest pilar amb les dels dos pilars de quatre! Jajajaja.


Foto: M.Neus Baena Font

Senyors, espartanos, honorables cibernautes de la xarxa, els desitjo unes bones festes de Sant Magí – que comencen aquest divendres – plenes d’aigua, bons castells i alfàbrega.


I jove jove jove!!

El cinema és....

Pensin en una nit freda i fosca d’un dissabte d’hivern, a fora plou i tant sols s’escolten les gotes caure a gran velocitat, algun cotxe llunyà i de tant en tant, una sirena...O sinó pensin en una tarda de diumenge amb el sol entrant per la finestra i un intents cel blau, corre brisa freda, es sent un ocell cantar, passa un cotxe amb la música molt alta, no conec la cançó.

Aquests són per a mi moments de pel•lícula, instants perfectes per poder estirar-te al sofà i mirar una bona peli. Però en tema pel•lícules, per gustos llibres – aaah! Ja sabeu per on vaig! –, com en els llibres crec que les pel•lícules diuen molt d’una persona, potser no és un camp tant ampli com la literatura – més que res perquè la literatura li porta uns quants anyets d’avantatge –, però és lo suficientment ampli com perquè les preferides d’una persona no s’assemblin a les d’una segona.

I aquí va el recull de les pel•lícules que han marcat algun moment de la meva vida, que m’agraden, que m’intriguen, que em fan somriure – mai plorar, sóc de llàgrima difícil -:

-“La Sirenita” (1989) l’ultima que Walt Disney va fer a mà – ell no, és clar –. Indiscutiblement la meva peli Disney preferida. Encara tinc la nina de l’Ariel que em van regalar als tres anys.

-“Willow” (1988) Ron Howard. La vaig veure de ben petita i em va fascinar. Màgica.

-“Jumanji”(1995) Joe Johnston. La vaig anar a veure als cines que hi havien a Rambla Vella. Recordo que vaig passar por. Me la van regalar en vídeo i em sabia el diàlegs de memòria de tant veure-la.

-“Aliens, el regreso” (1986) James Cameron. La segona de la saga i per mi la millor en una diferència abismal. La vaig veure amb cinc o sis anys i m’encantava – digueu-me rara, si –.

-“La Guerra de les Galàxies: el retorn del Jedi”(1983) Richard Marquand. La tercera...o l’última, depèn de com es miri. M’agrada sobretot pel final.

-“James y el melocoton gigante” (1996) Henty Selick i Tim Burton. De petita la vaig veure tropocientasmil vegades. La història en si ja és una passada, però és que l’animació la trobo genial.

-“Anastasia”(1997) Don Bluth i Gary Goldman. Me la van regalar en vídeo i en català. Em sé les cançons de memòria. En el seu moment em vaig obsessionar amb la família Romanov.

-“Indiana Jones i l’última Croada” (1989) Steven Spielberg. La que més m’agrada de tota la saga, que si ja m’agrada – la saga – amb el Harrison Ford, si m’hi afegeixen el Sean Connery ja.....ufff!

-“Terminator 2: el dia del judici final” (1991) James Cameron. Molt gran, de petita volia ser una mica com la Sarah Connor. La que més m’agrada de la saga.

-“Tu a Londres y yo a California” (1998) Nancy Meyers. Me la van regalar en vídeo i de tant veure-la ja no es veu bé. De petita em vaig tallar el cabell com la prota i tot – i si, va ser una bogeria –.

-“Casper” (1995) Brad Silberling. Per mi la millor de les que han fet sobre aquest fantasma.

-“Eduardo Manostijeras” (1990) Tim Burton. Més que es que es veu en pantalla és el que representa, el que ens vol transmetre. Crec que és una de les millors pelis de Burton.

-“Ríos de color púrpura” (2000) Mathieu Kassovitz. Aventura, intriga, persecucions....genial.

-“Cadena perpetua” (1994) Frank Darabont. Amb un Tim Robbins impressionant i acompanyat del Morgan Freeman. La vaig veure ja de petita i no s’havia perquè però m’agradava molt. Han passat una anys i ara entenc perquè m’agradava tant: ens parla de la vida. Per mi, el moment de gallinadepiel és el de les cervestes.

-“El silenci dels anyells” (1991) Jonathan Demme. Brutal. Amb una Jodie Foster i un Anthoni Hopkins que què dir? Uuuuf!

-“Tomàquets verds fregits” (1991) Jon Avnet. D’aquelles que et desperten somriures.

-“Mi vida sin mí” (2003) Isabel Coixet. Bonica, bonica, bonica.

-“Frida” (2002) Julie Taymor. Potser amb ella acabes d’entendre millor tot el món que era Frida Kahlo. I l’Alfred Molina m’encanta.

-“Chocolat” (2000) Lasse Hallström. Molt dolça. Amb la gran Juliette Binoche i el Johnny Deep. Recordo que quant la vaig anar a veure a cine, després, em moria de ganes de menjar xocolata.

-“Amélie” (2001) Jean-Pierre Jeunet. Què dir d’Amélie? És un gran peli.

-“Quiero ser como Beckham” (2002) Gurinder Chadha. No la jutgeu pel títol si-us-plaau! És una de les meves pelis preferides. Fresca, divertita, musicalment genial...

-“Los chicos del coro” (2004) Christophe Barratier. Molt i molt bonica. De les que tabmés desperten somriures.

-“Blade Runner” (1982) Ridley Scott. Impressionant. La vaig veure amb 16 anys i perquè el professor de filosofia ens en va fer fer un treball. La primera vegada no la vaig entendre. Després de fer-ne el treball i haver-la vist una desena de vegades la trobo al•lucinant. És la meva peli preferida.

-“Benny & Joon” (1993) Jeremiah S. Chechik. Dolça, tendre, divertida, innocent, esbojarrada...genial.

-“Carrie” (1976) Brian de Palma. Litres i litres de salsa de tomàquet. Em va encantar.

-“Un món de fantasia” (1971) Mel Stuart. Basada en la novela “Charlie i la fàbrica de xocolata”, fou la primera adaptació cinematogràfica que se’n va fer. Amb un brillantissim Gene Wilder en el paper de Willy Wonka, i és que el personatge de Wonka m’encanta – aquí va un altre tatuatge –. Per mi, molt millor que la de Burton.

-"Orgullo y Prejuicio” (2005) Joe Wright. I és que el personatge del Sr. Darcy m’encanta, el trobo genial. Això si, el llibre li dona cinquantamil voltes.

-“V de Vendetta” (2006). James McTeigue. Impressionant. Amb una Natalie Portman genialissímament genial. Jefe, m’has de deixar el còmic!

-“Pequeña miss Sunshine” (2006) Jonathan Dayton i Valerie Faris. Molt i molt divertida. I la cançó i ball del final són genials.

[si, sé que avui tampoc no he parlat de castells......i?]

I jove jove jove!!

Sempre ens quedarà Luxemburg

Viatjar sempre ens fa il•lusió, recordo que quant era petita la nit abans no podia dormir dels nervis. Potser perquè sortíem cap a Luxemburg a les onze de la nit – amb sopar espartano i tot – o potser perquè primer havia de suportar una altre jornada laboral, aquell dia no tenia nervis, però si moltes ganes. Perquè fer un viatge amb la Colla és molt més que fer un viatge. La primera nit la passem al bus i de festeta bona, veient sortir el sol. Com diu l’Àngel, el conductor, el nostre no era el bus de la canalla, sinó el dels canallots.

I arribàvem al petit Luxemburg, d’ell només s’havia que capital i país tenien el mateix nom. Luxemburg – la ciutat – és una autèntica monada, semblava com un “portaventura”; les seves cases semblaven estar posades al lloc adequat i de la manera adequada, els terres perfectament empedrats i tot ple de flors. Semblava com si el present no afectés el passat, ja ho deia el mestre, Luxemburg és “la vila ignota on el passat i el present són una mateixa cosa”. Tot era tant perfectament perfecte que feia una mica d’angúnia i tot.

A Luxemburg no només hi anàvem a fer castells, però els castells també eren importants. Els curiosos luxemburguesos – o luxemburgans...o luxemburguins? – admiraven al•lucinats les nostres construccions, destacant el primer 3d8 que la Colla fa a l’estranger.


La Colla, va marcar un abans i un després la vida monòtona i tranquil•la dels luxemburguesos: allà on anàvem la Jove portava la festa – on, evidentment, no podia faltar el Chartreuse – ja fos de nit o de dia, fes sol o plogués. Vam demostrar perquè l’Amparito és el nostre himne i en general vam aprovar amb molt bona nota. Però no només vam fer festa, també vam tenir temps per culturitzar-nos visitant la bonica catedral i l’interessantíssim MUDAM – o museu d’art modern –. També vam fer bons amics, com la Maria – la viciosa – o la seva amiga Marina, el Pavo o el Càmera. I és que podríem dir que durant aquests dies a Luxemburg city l’idioma oficial va ser el català.

Durant el viatge, podia passar-me hores contemplant aquells paisatges. En ells s’hi podien trobar els camps de Millet, els núvols de Vermeer, els arbres de Boucher i Poussin, els colors de Van Eyck o el sol de Monet. Penseu en un cel esborradís i un sol violent d’estiu, sembla que el temps no passa, que el món, per uns segons, deix de girar.

El viatge, a nivell personal, també ha servit per reflexionar. Reflexions donades per masses hores d’autocar evidentment, és el que té. Hi ha qui creu estar destinat a situacions superiors, hi ha qui realment les pateix. Fer alguna cosa que no et ve de gust i et supera és complicadíssim, enfrontar-s’hi i sortir victoriós és una gran gesta. A vegades una porta es tanca, però tinguem clar que sempre se’n obre una de nova.

En resum, crec que Luxemburg ha estat un bon regal per la Jove, on hi anàvem més que res a fer “colla” i a passar-nos-ho bé. Tot ens emportem petits i particulars records del viatge, segurament alguns de diferents i potser altres d’iguals o semblants. Alguns recordaran les nits de festa – o no –, altres les pelis al bus – on no podia faltar 300 –, les tardes de migdiada o la ciutat. Jo em quedo amb els pensaments. Definitivament sempre recordaré Luxemburg, inici d’un nou trajecte.


I Talía es va prendre unes merescudes vacances, això si, només traspassar la frontera va tornar :)

I jove jove jove!!

Con la mano levantá, tocaré el cielo

Cap de setmana intens i amb moltes estrenes:

I comencem dissabte a Vilallonga del Camp, la primera parada al viatge, el següent pas de la Colla a donar abans de començar a córrer. I si, 2d8f descarregat – el número 101 –; treballat, això si; primera i dolça trileta de l’any. La feina estava feta i ens tocava preparar-nos pel dia que ens esperava l’endemà.

Sona el despertador, és l’hora. Mataró és l’última parada del viatge – d’aquest –, tots sabem el que hem de fer.

Arribem a una plaça Santa Anna plena de gom a gom. Començo a fer rodonetes a la meva pinya i entrem amb el nostre supersònic pilar caminant a plaça. Sortim tercers i arranquem forts: 3d9f. Treball i concentració i amunt. Puja ràpid, bé, amb una mica de tremolor, dosos col•locats – es segueix movent – actoxadora – estrena de la Laura!!! – col•locada i passa l’enxaneta i els terços estant oberts i la cosa tremola i cau. Lu tres de nou amb folre carregat. Sensació agredolça...el primer de la temporada, el 40è castell de nou, el que hem fet més lluny de casa – abans el rècord el tenia Terrassa – i l’hem plantat al mateix Santa Anna... Tot i la caiguda, ho considero un gran i gran pas. Reflexionem-hi: només el fet de plantejar-se intentar el primer castell de nou al juliol i a Mataró ja és per treure’s el barret senyors. I de temps no ens en falta, tenim tota la temporada per endavant i amb moltes ganes de descarregar-lo ven aviat.


A segona ronda, la catedral. La segona de l’any i millor que la de Torredembarra, tocant la perfecció, demostrant el gran potencial que tenim i que ni la caiguda del tres no ens pot aturar. Bé bé bé. Ahir vam treure les urpes.

Tanquem la diada amb el 4d8 i dos pilars de cinc i tres de quatre. Sensacions estranyes, per una banda contents, però per l’altre amb ganes de treure’s ja l’espineta d’aquest 3d9f. Ahir vam començar a córrer i no se’ns podrà parar....quina gran temporada que ens espera senyors!

I en general ahir va ser una diada rara, moltes llenyes, molts intents...un speaker horrorós.....Espero que es millorin tots els lesionats!

Després hi havia dinar, amb el retorn de la Sarita i tot. I mentre alguns tornaven cap a Tarragona, alguns joves de la Jove ens quedàvem de festa per Mataró i amb la intenció de deixar el nivell ben alt i demostrant que a la Jove ens van les festes. Al lloc del dinar es va convertir en una estupenda pista de ball i la cirereta del pastís van ser les cervesetes gratuïtes que ens oferien els molt amables Capgrossos. Indiscutiblement un dels millors moments de la jornada – extracastellera – i que era el preludi de la que havia de ser una nit molt llarga. Després vam anar a veure el Quarts de Nou a un bar, on no van faltar amparitos, papararararas ni cançons de Disney cantades pel Gorka, vam tornar a entrar a plaça – de Santa Anna – amb un pilar caminant i tot.

Allà on anàvem portàvem la festa, començant per ballar sols al mig d’una plaça mentre els encuriosits i estranyats mataronins ens observaven a acabar tirats per la gespa dormint la mona. A les tres de la matinada feina quasi dotze hores que estàvem de festa non stop, alguns ja estaven literalment morts, altres vam demostrar a tota Mataró com es balla en una Girasol. A les cinc del matí alguns hem agafat un rodalies fins a Sants i d’allí cap a la imperialíssima Tarraco.

Hem demostrat moltes coses: que la Jove beu molt.....però moltes vegades no en sap – de beure –, que portem un nivell alt i que vam conquerir Mataró. És així. Qui pugui que ho superi.

I jo estic contenta, hem donat un gran pas, aviat ens traurem l’espineta i la Colla ho té molt clar. Ahir a Mataró vam tocar el cel.



PD: Míriam – la jurjurjito – millorat!
PD2: i a preparar la maleta........que mon anem a Luxembuuuurg!
PD3: foto 5d8 de Maria Neus Baena Font

I jove jove jove