El día que desaprendí a pintar

L’altre dia vaig veure aquest anunci per la tele:

I em vaig horroritzar.

No perquè sigui un anunci d’un banc, no pas. Sinó pel concepte que es té d’art. Sincerament, el que em transmet és total incompetència i una visió artística de fa dos segles. I això és un habitual, és com si des dels segons “ismes” fins ara no s’hagi creat art, o que el que s’anomena art no ho sigui. Aquest anunci es pot entendre de dues maneres: que el realisme en el retrat és el màxim dins l’aprenentatge artístic, que és el correcte, el que s’ha d’APRENDRE i en canvi, que l’abstracció és resultat d’un desaprenentatge, d’un no pensar, fer quatre gargots i a veure que surt; o bé, que el realisme en el retrat és sinònim de rectitud i ordre, de quelcom imposat i d’aprés, és a dir, ensenyat i així convidant-nos a deixar-nos anar i entenent l’abstracció com a quelcom sense ordre ni sentit, sense intencionalitat ni pensament. I en ambdós casos el missatge és un insult a l’art i mostra una desconeixença i un passotisme lamentables. És indignant.

Desaprendre a pintar, comporta que primer n’has d’aprendre. Es pot aprendre a pintar? Creieu veritablement que es pot aprendre a pintar? Evidentment que et poden ensenyar la tècnica, la correcte utilització dels colors, la perspectiva...Et poden ensenyar a pintar un bodegó a la perfecció i tothom es meravellarà perquè “sembla se veritat” o “sembla que sigui una fotografia”. Sabeu que? Me’n enric de tot plegat! Si això és saber pintar, estem pitjor del que pensava. I no li vull treure cap mèrit eh! Has d’haver aprés molt per tindre una tècnica tant bona i ser capaç de copiar tant bé la realitat. La mimesis que deia Aristòtil. Hi ha artistes que admiro per la gran tècnica que demostren, tècnicament són brutals – cosa que jo no –  però només tècnicament. I si encara entenem art com quelcom produït per mitjà de l’aristotèlica techné  realment tenim un greu problema. 

Està molt bé tindre bona tècnica, és una gran base, però hi ha tot un món més enllà. Són obres buides, simples copies de la realitat, sense pensament, sense intencionalitat, sense personalitat. Si l’abstracció és entesa conseqüència d’un desaprenentatge, o simplement quatre gargots sense INTENCIÓ és que som un veritables ignorants. I dic abstracció perquè és el que surt a l’anunci, però d’igual manera es poden incloure totes les avantguardes i tot l’art contemporani. Per això molta gent prefereix Dalí, a Picasso; perquè malgrat no entenen a Dalí s’apropa més a allò conegut. 

L’art va més enllà de la tècnica. L’art és sentiment, és ingeni, és imaginació, és desesperació, és bogeria. L’art és bellesa i lletjor, l’art és una sensació, un pessigolleig que t’aïlla de la resta, l’art és pensament, intencionalitat, l’art és un discurs, una expressió, és un medi, és un llenguatge. I això no es pot aprendre, això és innat. 

Que li diguin a Kandinsky que la seva obra era desaprendre! Ja! Kandinsky a part de ser un dels pares de l’abstracció fou un teòric obsessiu de l’art i de la seva pròpia obra. Per Kandinsky el criteri més important de l’activitat artística era “la necessitat interior”. Que li diguin a Duchamp que la seva obra no tenia ni discurs ni intenció. Que li diguin Rothko que el seu art eren quatre taques! Rothko! No s’entén realment un Rothko fins que no el tens al davant i no parlo en foto, no. Has d’haver vist un Rothko en directe per sentir el que et volia transmetre. He vist gent plorant davant d’un Rothko, és sensitiu, impactant. Que li diguin a Matisse que s’equivocava a l’hora de triar els colors! Que li diguin a Warhol que només feia retrats – si, retrats – de personatges famosos! Aleshores no entenem pas que és i representa el Pop Art! . Que li diguin a Malevich que la seva obra, on aplica la seva extensa tesi sobre l’art, no ho és! Que li diguin a Pollock que la seva obra era buida i fruit de l’atzar. Els anys que li va costar a Pollock arribar al dripping! Tot el pensament previ és brutal! Qui entengui un Pollock com a quatre gargots i ja està, no sap què és l’art. Qui pensi “això ho fa qualsevol” és dels que considera que el veritable art és la mimesis. Un ignorant.

En una societat tant avançada en molts aspectes és sorprenent com som tant tancats de ment a nivell artístic. Siguem més oberts de ment i no intentem buscar en l’art una còpia de la realitat. NO intenteu entendre’l, SENTIU-LO. Sentiu l’obra i després qüestioneu-vos què ens vol dir l’artista, quin pensament, quin raonament l'ha dut a fer el que ha fet, què ens vol transmetre, què vol reivindicar.

Oberts de ment, admireu a Manzoni, a Klee, Arp, Man Ray, mireu un Rousseau, Jeff Koons, Mondrian, Schiele, Grosz, Velde, Giacometti, Dubuffet, Bacon, de Kooning, Fontana, Hamilton, Jasper Johns, Rauschenberg, Wasselmann, Vostell, Jonathan Lasker...i tants i tants altres. I gaudint-ne, no busqueu un motiu de ser, gaudiu, ploreu, sentiu fàstic, pena, fins i tot indiferència, por o alegria, però SENTIU.

Ara torneu a mirar-vos l’anunci.

Són les coses bones de passar a l’eternitat

Mires amunt, cap el cel; i mentre els teus llavis dibuixen el somriure més gran que han fet mai, aixeques la mà i li ensenyes els cinc dits a aquell cel blau, a aquell tant difícil, al cel que havies pogut tocar i que ara abraces amb totes les forces, a aquell cel tan somniat i tan desitjat, a aquell cel de l’esforç i dedicació, el cel del compromís, el cel del treball i de la concentració. I, serenament, agafes aire i encara amb el teu somriure i alguna llàgrima que s’escapa li dius a aquell cel blau, que entreveus entre els teus cinc dits, que som ETERNS.

Un cúmul estrany de sensacions i sentiments encara m’aclapara, estic en un núvol. La Tecla ja ha marxat i ho ha fet més gloriosa que mai. Com ja comentava a principis de temporada, pensava – i penso –  que no havíem de veure el 5 de 9 amb folre com una finalitat, sinó com una conseqüència. El cinc de nou havia de ser una conseqüència a tota la feina feta – la que es veu i la que no – als cada cop més exigents assajos, a l’esforç i la dedicació, a l’ambició i, per sobre de tot, el cinc de nou havia de ser una conseqüència de plantejar-se’l. Tan simple i tant difícil. 

El primer diumenge de festes, però, vam entrar a plaça pensant en el cinc com una finalitat. I això, senyors i senyores, encega la resta; doncs, recordem, preteníem fer-hi tres castells a plaça, i no pas tres castells qualsevols, preteníem fer-hi tres castells de nou i això es estratosfèric. El veritable monstre no era el cinc de nou, el veritable monstre eren els tres castells de nou. I amb tot, vam redreçar una diada com poques colles poden fer, no només descarregant el 4 de 9 amb folre, sinó descarregant també el 4 de 8 amb el pilar. Cóm haguessin canviat les sensacions si haguéssim tirat el cinc de vuit i no el quatre...Pensem-hi. Sense perdre-li el respecte a la Catedral, crec que és evident que les sensacions haguessin sigut molt distants. El 4 ens va donar aquell plus que buscàvem i necessitàvem, aquell 4 ens va esperonar. Aquell quatre va voler dir tantes coses, Colla, tantes...

Amb un assaig entremig abans del dia de la patrona, havíem de gestionar emocions, controlar-les. Les decisions de la tècnica, en aquest cas, foren més que encertades. Van saber llegir la Colla, ens van saber portar i encarar-nos a divendres sense una pressió innecessària. Crec que l’intent desmuntat del dia 18 ens va ajudar a entendre que el cinc era la conseqüència i no la finalitat. Considero que res passa perquè si, i potser necessitàvem un primer diumenge per fer una gloriosa Santa Tecla. El dia divuit, d’alguna manera o altre, ens va ajudar de cara el vint-i-tres. Només calia fixar-se en les cares de la gent, eren completament diferents les d’un dia amb les de l’altre. Les cares del 23 eren segures, serenes, inevitablement papallonenques, si, però sense la pressió de sentir el castell com una finalitat auto-exigida. 

Entrem a plaça. Sortim de cinc. Aposta forta. Quints amunt, sonen gralles. Es col·loquen sisens i, a mesura que ho fan els dosos, em dic a mi mateixa “mai havíem col·locat dosos”, i amb el castell al límit i acotxadors col·locats la Laura va fer el que en aquell moment podia semblar impossible. Va saber entendre el castell i amb una velocitat, decisió i una precisió excel·lents va fer les dues aletes i va carregar el castell. CINC DE NOU AMB FOLRE CARREGAT!! I abraçades i somriures barrejats amb felices llàgrimes, i crits de “jove jove jove!!”, bufetades i papallones volant amunt, tocant aquell cel que nosaltres, per fi, fèiem nostre: l’ETERNITAT. I no només això, la plaça va vibrar com mai i va ser conscient del bri d’eternitat que acabava de presenciar sent-ne ells també partíceps, celebrant amb nosaltres la conseqüència a molts anys d’esforç, ambició i assaig.

Crec que la imatge de la Laura traspassant i fent la segona aleta no la podré oblidar mai. 17 anys després del primer intent, el cinc de nou amb folre era de color lila!! Aquest castell representa i significa tantes coses que calia, també, gestionar emocions per poder encarar el que quedava de diada. Caure d’un castell com és el cinc de nou i encarar dos altres castells de nou, no està a l’abast de qualsevol. Quatre de nou amb folre descarregat a segona ronda, un quatre treballat, que deixava entreveure un desgast que es va fer totalment visible en un tres de nou amb folre que tornava a quedar en carregat però que aviat es tornarà a veure descarregat.

I felicitat, felicitat és el que vaig sentir, perquè no tan sols acabàvem de fer la millor actuació de la història de la Colla – adéu Arboç 1998! – sinó que firmàvem el que ja és la millor temporada de la història, convertint-nos en Colla de Gamma Extra, fent-ho amb aquest castellàs tan car de veure i a Tarragona . Felicitat, perquè havíem fet tres castells de nou en una sola diada que, recordem, era el nostre gran objectiu. No hagués tingut cap sentit no acompanyar el cinc de quatre i tres. I ho vam fer i, això, no està a l’abast de qualsevol. El cinc ha acabat sent la conseqüència de tot el que nosaltres hem aportat a la colla. Des de la canalla - brillant i espectacular canalla!! Sou molt grans! -, passant pel tronc, el folre – magnífic folre – fins arribar a la imponent pinya. 

No ha passat ni un any entre aquestes dues imatges i, malgrat això, les separa un veritable abisme.

El cinc no només és un castell, és també un sentiment. I ara hem traspassat una línia molt important, ens hem tret aquell nus, aquell pes, aquella espina. És com un nou despertar, conscients de que això és tant sols l’inici de l’inici d’un nou trajecte. 

Encara queda temporada, senyors i senyores, encara queda temporada per seguir creixent, per seguir fent-nos grans.

[i el pilar va tornar a arribar!]

[fotos: Dani Seró, Ana Palacios, Teresa Valls]

I jove jove jove!!

Es pot dir més alt, però no més clar

I, veloçment, deixem l’agost, fugisser. Si, l’agost marxa, com ho fan els desplaçats de Comarruga. Ara el sol comença a marxar més d’hora, els dies ja són més curts. L’agost marxa deixant-nos una dolça sensació, un noséquè que segueix despertant somriures. L’agost marxa, però abans ens ha portat en Magí. Chantal, gràcies per aguantar fins després del Catllar! L’osset petit ja és aquí! Felicitats!!!

I, mirem enrera un moment i observem el camí recorregut des d’inicis de temporada. El bonic abril, els reptes del juny, el pas ferm del juliol i el màgic agost. Tots els passos donats – endavant o endarrera – tots els errors i els encerts ens han portat on som ara. Avancem cap un setembre amb la motxilla plena de lliçons apreses. L’agost ens ha aportat tocs d’atenció, avisant-nos de que encara queda molt treball, que res és fàcil, que tot demana concentració, temps, esforç i dedicació. L’agost ens ha aportat convicció en el que fem, decisió. L’agost l’hem tancat amb un Catllar on ens hem reafirmat. El Catllar era aposta difícil, era un punt d’inflexió on ens havíem de demostrar molt. El Catllar ens ha fet evidenciar moltes coses. Coses que van millorant i coses que s’han de millorar. El Catllar ha sigut créixer. Créixer per aprendre, reconèixer errors i ser ara capaços de solucionar-los. Créixer per seguir caminant, per seguir construint. L’agost marxa, i ho fa amb ganes de tornar, obrint-nos les portes a un setembre que s’augura gloriós.

El setembre m’agrada. M’agrada molt. El setembre sempre l’he visualitzat com l’inici d’un nou cicle. Tot torna al setembre. Setembre és moviment i això es nota venint d’un agost tranquil i pausat. Setembre és sumar, iniciar nous projectes, el setembre és dinàmic i el descens esperat de temperatures. Setembre és l’inici d’un nou trajecte, setembre és Tarragona. Setembre és espineta i també caragolins, setembre és un cafè, una copa i un puro. Setembre són gegants i nanus, diables i dracs, àligues i lleons, dames i vells i el retorn de l’Amparito. Setembre és l’època de l’elixir per excel·lència. I així com l’agost és Magí, el setembre és Tecla.

Abans, però, tenim encara passos a donar i trajecte a recórrer. Diumenge tenim Cambrils i la setmana que ve 11deSetembre. Amb sorteig primerdiumengedefestes pel mig. Altantu!

Tenim molta feina Colla, així que tothom a ASSAIG! Som-hi!

[foto: Dani Seró]

I jove jove jove!!

Ja t’ho dèiem, Magí

Et despertes, a poc a poc vas obrint els ulls i comences a ser-ne conscient. Et vesteixes seguint el ritus propi, amb solemnitat, com qui es posa una armadura, com qui es prepara per quelcom gran i molt important. Aquest dia vestir-se simbolitza quelcom més. Et mires al mirall amb convicció i somrient, sabent que ja formes part d’un dia que s’augura memorable. I surts al carrer, amb el cap ben alt i portant encara el teu somriure, lluint el teu color. Perquè és Sant Magí i saps que, aquest, és un dia màgic.

Divendres Tarragona va tornar a veure la màgia. En un escenari idíl·lic, amb les escales plenes, la Catedral observant-nos, les papallones volant amunt i la calor. Setze anys després tornàvem a fer la Tripleta Màgica, les cols tornaven a florir, Rusiñol somreia. La sensació anant cap a plaça és explosiva, una barreja sense nom, només teva, diferent per a cadascú, però amb trets comuns. Aproximar-se tots junts a plaça, sent conscients que el nostre moment es va acostant, veure entre ambdós edificis del final del carrer les escales plenes, la Catedral expectant, el murmuri de la gent, el somriure inevitable. És com entrar en un gran escenari, és una sensació que només es sent per Sant Magí, és una sensació màgica.

Una colla gran no és la que fa millors castells. Una colla gran és la que lluita, la que creix, la que cau i es torna a aixecar amb més força. I això vam fer nosaltres, divendres ens vam aixecar amb força i convicció, vam mirar el nostre màgic objectiu i ens hi vam encarar. Sóc dels qui creu que tot té un motiu, que res passa perquè si, que una cosa en desencadena una altre, que sense A no hi ha B. M’explicaré. Crec que aquest Sant Magí no es pot entendre sense un Sant Roc. Els objectius haguessin sigut els mateixos, si, però seria diferent. I parlo de sensacions, del saber fer, de la manera com es va fer. Sant Roc va fer que divendres a plaça tinguéssim un plus de concentració. Tots sabíem la importància d’aquell tres a les Cols, per això es va celebrar com es va celebrar. Havíem caigut i ens havíem aixecat. I el quatre va ser una conseqüència del tres, la tensió havia disminuït, els nervis havien minvat, el quatre transmetia certa serenor. I, veient-lo, no semblava pas que fos el primer.

Caure i aixecar-se, això és ser una colla gran. I això ens uneix molt més. Les sensacions són molt diferents i molt més positives. Divendres no només vam fer la Tripleta, divendres vam créixer, vam madurar, vam sortir de plaça amb molta força. Vam ser conscients d’on som i no només això, vam ser conscients d’on podem arribar.

I, després d’estar una dies als núvols, toca tornar a tocar de peus a terra. Conservant les sensacions i les lliçons apreses, sabent gestionar emocions i forces. Toca seguir construint, seguir corrent i tocant el cel. Amb la mirada posada al Catllar, aquesta setmana tothom a assaig!

Foto: Aurora Ferrando

I jove jove jove!!

Estimat Magí

Som conscients que per tu divendres és un dia molt important, divendres és el TEU dia. Som coneixedors – també – de la rellevància que té el teu dia per la nostre ciutat que és Tarragona. Així mateix, Magí, i conscients – com ja hem dit – de que divendres és el teu dia, et volem avisar. I és que ho sentim, Magí, però pretenem prendre’t protagonisme i fer del teu dia, el NOSTRE dia. Un dia LILA, un dia MÀGIC.

Divendres, Magí, serà un dia per retrobar-nos, com vells amics. Per nosaltres, Magí, serà una dia per encarar-nos als reptes propis, a les estrenes, a coses que han quedat a mitges i que volem completar. Lluitem, Magí, perquè la màgia torni, després de molt de temps, al teu dia, a la teva plaça. Pretenem, Magí, que Tarragona es vesteixi de lila i junts fer màgia en un lloc que ja és màgic de per sí. Sempre observats per un Rusiñol a qui les cols li han pres el nom. Rusiñol tornarà a veure la màgia i, com diu el Pau, les cols tornaran a florir.

Tu, Magí, senyor de l’aigua i l’alfàbrega, coneixes millor que ningú la sensació que ens transmet el teu dia – el que farem nostre – , les papallones tot pujant Carrer Major amunt, la calor, les escales, en Rusiñol, les cols, la Catedral – a ella també li volem prendre protagonisme, Magí! – i els castells, si, els CASTELLS.

Així doncs, Magí, ja estàs avisat i tant sols ens queda recordar-te que et preparis perquè no ens conformem amb poc.

Divendres prepara’t, Magí!!

I jove jove jove!!