Com per alguns és sabut, el meu quatre preferit és “Et in Arcadia Ego” o “Les bergers d’Arcadie” – els pastors de l’Arcadia – del pintor francès Nicolas Poussin. Vaig descobrir aquest quadre farà uns vuit anys mentre llegia
“El enigma sagrado” – de Baigent, Leigh i Lincoln – i ja em va fascinar. Vaig dedicar-li un apartat al meu Treball de Recerca, ajudant-me a obtenir un deu. Vaig investigar-lo més per un treball de Teoria de l’Art que em va donar un excel•lent i, de passada, també en vaig parlar en un treball que vaig fer per Filosofia Contemporània de l’Art.
Però no només a mi m’ha impactat aquesta obra. Als artistes Adami i Ian Hamilton els va impressionar tant, que fins i tot n’han fet versions. Jo li vaig dedicar un dels meus tatuatges.
Dir que porto vuit anys investigant i aprenent sobre aquest quadre sona curiós, doncs jo tinc només vint anys, feu el càlcul. Realment el quadre en si no té res d’especial, és tot el que representa:
De clar sentit pictòric, l’obra pertany al classicisme francès, en que Poussin fou el màxim representant, la seva obra simbolitza les virtuts de la claredat, la lògica i l’ordre. L’art francès de la seva època era purament decoratiu, però en Poussin es troba una supervivència dels impulsos renaixentistes associats amb una referència conscient a les obres clàssiques.
De pinzellada fluida però pastosa, l’obra destaca pel color de les vestidures, en especial el intens groc del vestit de la dona i el fort blau del cel. La llum ve des d’on estem nosaltres, els espectadors, que fa ressaltar encara més els colors de les túniques, els grocs, blaus, vermells i blancs. També cal destacar els colors de la posta de sol, a la dreta del quadre. És una llum homogènia que crea un ambient ambigu i artificial. Tot i això, Poussin fou criticat pels defensors del color per la idealització que feu de la línia.
Viatjà a Roma, i allí estudià la precisió del contorn, la firmesa en el modelat i, sobretot, va saber ordenar la composició al voltant d’una idea generatriu de cada obra. La ciutat li oferí temes de magnífica grandiositat que anotà per simple traç; més, basant-se en ells reconstrueix la naturalesa com si fos una arquitectura immensa de tres termes escalonats. Poussin va saber assimilar un profund sentit poètic que tingué repercussions fins i tot en el color. El seu art estava guiat per les regles i tenia com a model la naturalesa i a nivell de les figures s’inspira en les proporcions antigues.
L’obra va ser adquirida per Lluís XIV que va fer tot el que va poder per aconseguir-la. Un cop la tingué la va dipositar a una de les seves cambres privades de Versalles. Actualment es troba al Museu del Louvre, a París.
L’escena aquí representada es troba en un paisatge feréstec, amb arbres i muntanyes al fons. Un dels pastors observa encuriosit una inscripció que apareix gravada a la tomba:
“Et in Arcadia Ego”. “Les bergers d’Arcadie” és curiosa pel seu paisatge. Com es pot observar sembla un lloc normal, podríem dir que era fruit de la imaginació de l’autor, potser com devia ser la vegetació a l’Arcadia, aquell lloc imaginari on hi regna la felicitat, la senzillesa i la pau en un ambient idíl•lic habitat per una població de pastors que viuen en comunió amb la naturalesa.
Tot i això, a principis dels anys setanta, Gérard Sède va assegurar haver trobat el paratge del quadre on hi havia una tomba autèntica a la d'aquest, la seva localització, les dimensions, les seves proporcions, la seva forma, la vegetació que l’envolta, fins i tot la pedra sobre la que recolza el peu un dels pastors.
La tomba es troba a prop del poble d'Arques, que està aproximadament a deu quilòmetres de Rennes-le-Château i a cinc del castell de Blanchefort, al sud de França. Si mires de cara a la tomba al fons a la dreta veus tres pics, el primer és el Mont Cardou, l'altre és el castell de Blanchefort i l'últim és Rennes-le-Château. Tot i així la tomba fou construïda després que Poussin fes el quadre. Temps després de ser descoberta per Sède, la tomba fou dinamitada ja que es volien resoldre molts misteris que hi giraven al voltant. Del deu interior, no en va sortir res més que aire.
En una de les meves visites al poble de Rennes-le-Château vaig aprofitar per intentar trobar la tomba, o el que en quedava d’ella. Tot i que va costar una mica localitzar-la, guiada per una fotografia de l’indret de quant encara no l’havien dinamitat, vaig trobar les restes de la tomba, que es trobaven en una propietat privada. Personalment, per a mi, la semblança entre aquesta tomba i la que va pintar Poussin no és tan notable com Sède afirmava.
Pel que fa a la inscripció
“Et in Arcadia Ego”, aquesta es va donar a conèixer entre el 1618 i el 1623, en un quadre de Giovanni Francesco Guercino, aquest constitueix la veritable base de l'obra de Poussin. En el quadre de Guercino dos pastors, a l'entrar a una clariana d’un bosc, acaben de trobar un mur en ruïnes de pedra. En aquest s'hi veu la famosa inscripció i a sobre d'aquest reposa un calavera de dimensions força grans.
La frase també apareix en un quadre anterior de Poussin de mateixa temàtica i de mateix nom. En aquest apareix una calavera sobre la tomba, també apareixen dos pastors i una dona, al primer terme apareix el déu fluvial Alfeu, senyor de les corrents subterrànies. L'obra data d'entre el 1630 i 1635 (Col•lecció Devonshire, Chatsworth House).
La frase
“Et in Arcadia Ego” és una d'aquelles expressions el•líptiques, on el verb l'ha de posar el lector. Aquest verb sobreentès ha de, per tant, ser inequívocament suggerit per les paraules que formen la frase, i això suposa que no pot ser en cap cas un temps pretèrit. És possible suggerir un subjuntiu, també ho és sobreentendre un futur, però no un temps passat. Una cosa encara més important: el
et adverbial es refereix invariablement al nom o al pronom que immediatament el segueix, això vol dir que en el nostre cas deu referir-se no a
ego, sinó a
Arcadia. És peculiar observar que alguns escriptors moderns habituats a la interpretació habitual, han modificat instintivament la frase, transformant “Et in Arcadia Ego” per “Et Ego in Arcadia”. La traducció ortodoxa és, per conseqüent, no “ Jo també, he nascut, o he viscut, a l'Arcadia”, sinó “ També a l'Arcadia estic jo” : on es dedueix que la frase s’atribueix no a un pastor o pastora de l'Arcadia que han mort, sinó a la pròpia Mort. La frase pot, tot i així, entendre's com pronunciada per la Mort imaginada com a persona, i s'hauria de traduir “També a l'Arcadia, jo, la Mort, regno”, sense contradir en això, res del que en el quadre s'observa doncs, en la seva segona versió, Poussin fa desaparèixer la calavera, fent recaure en la mateixa tomba tot el significat de mortalitat.
En l’obra de Poussin podem observar una ruptura total amb la tradició moralitzant de l'Edat Mitjana. El factor de drama i sorpresa ha desaparegut. En comptes de parar el seu avanç sota l'efecte d'una aparició inesperada i aterradora, els personatges es troben absorts en tranquil•la conversació i contemplació pensativa. Un dels pastors apareix agenollat a terra com si rellegís la inscripció per a ell mateix. El segon sembla discutir-la amb una atractiva noia que reflexiona sobre ella una actitud serena i meditativa. El tercer sembla immers a una profunda malenconia. Els arcadis no atenen tan a un terrible avís pel futur, quan es troben sota una dolça meditació sobre un bell passat. Semblen pensar més en l'ésser humà enterrat dintre de la tomba que en ells mateixos. És algú que en un altre temps va gaudir dels plaers que ara gaudeixen ells mateixos, i que “els convida a recordar el seu propi final” sols en la mesura en que evoca el record de qui va ser el que ells són ara.
El quadre de Poussin del Louvre no només representa un dramàtic encontre amb la Mort, sinó una complativa consideració de la idea de la mortalitat.
PD: potser una mica trist, però a mi em sembla genial la manera com es va plantejar aquest quadre, innocent a primer cop de vista.
I no us podeu imaginar com estava quan, per fi, el vaig veure en directe no fa ni un mes, gallina de piel.
