No n’hi ha prou amb la felicitat

exigim eufòria

Quina setmana, quina Gloriosa Santa Tecla!! Passats uns dies començo a pair tot el que ha passat, a assimilar la situació i mirar-ho tot en perspectiva.

Primera parada, primerdiumengedefestes. Arribàvem a la primera cita teclera amb la intenció de tornar a fer la Tripleta Màgica i, conseqüentment, descarregar el primer castell de nou a Tarragona. No va ser una diada rodona, evidentment. Per una banda està el tema del treball/avall, que si, que en el moment va fer gràcia i tots sabem que serà l’anècdota de la temporada, però no ens podem permetre errors/confusions com aquest. Per començar perquè ens va fer perdre una ronda, però vaja, arriba un punt en que t’ho has de prendre amb humor. Per altre banda estan els intents desmuntats de 4d9f i 2d8f. Si una cosa no m’agrada és sortir de plaça amb només dos castells – encara que aquests siguin el 5d8 i el 3d9f –.

Però, malgrat això, vaig sortir de plaça contenta. M’explicaré: crec que no som conscients de la importància d’aquell tres de nou amb folre descarregat. Veníem d’uns petits dies de relax després d’un increïble Arboç. Tocava, doncs, reafirmar resultats i fer-ho a casa. El tres de diumenge representava el tercer consecutiu i el primer descarregat a Tarragona. I això va significar molt.

També cal destacar que no vam patir cap caiguda, que també és important. I que, vulguis o no, a tots ens va quedar aquells espineta, aquell no sé què que et rosega per dintre, tots teníem ganes de fer la Tripleta i miràvem Santa Tecla amb ambició.

Santa Tecla van ser papallones i pessigolles. Encara amb el dubte de si tiràvem el 4d9f, vam encarar-nos a la Catedral i al tres amb ganes. I quin tres, quina meravella de tres!! El millor de la temporada, el quart consecutiu, això ja està consolidat, el segon a casa, ràpid i maco. Les cartes estaven sobre la taula i apostar pel 4d9f va ser una decisió molt valenta. No pels canvis, enteneu-me, perquè després va quedar clar que no eren pas una bogeria, sinó perquè només l’havíem assajat un cop i fins a quints. I és aquí on vull anar a parar, a la confiança que li teníem a aquell renovat quatre. En cap moment es va dubtar de si aquell nou tronc funcionaria i això fa dos anys era impensable. Era un quatre amb garanties i la Colla, en una barreja de ganes de tornar a fer la Tripleta, il·lusió i un punt de ràbia, s’hi va bolcar.

No va ser una meravella de quatre – perquè negar-ho – però va ser d’aquells que et fan vibrar, deixant clar que sabem defensar un castell. Evidentment l’explosió d’alegria fou enorme i més encara per una servidora, la meva primera Tripleta Màgica de l’any!

Però no en teníem prou, no. Quina millor manera d’acabar una Santa Tecla que fent arribar el pilar a l’Ajuntament? ......what else?

Santa Tecla ha representat una explosiva combinació d’alegria, moral pels aires, ganes, convicció i una insaciable set de fer-nos enormes amb la mirada sempre posada al Concurs.

Diuen que treballem per un somni, jo dic que treballem per una realitat. Els somnis es queden en el que són, somnis. I un somni fet realitat és la hòstia! Jo ja seria feliç repetint la Tripleta Màgica, si bé he de reconèixer que li tinc moltes ganes al cinc de nou amb folre – i qui no? – crec que no ens hem de precipitar. Primer dependrà, evidentment, de com van els tres assajos que queden i si el veiem amb prou garanties. Hem treballat molt dur per arribar on som ara, seguint el pas a pas, parada per parada el nostre camí. Hem tocat el cel i no el volem deixar anar. No vulguem córrer massa i entrebancar-nos amb aquella gran pedra que es veu al camí. Hem de ser conscients de que ens afrontem a una gran Bèstia que no es deixarà domar fàcilment. Davant d’ella no penseu trobar-vos còmodes, ens intentarà intimidar, posar-nos nerviosos i distreure’ns. Si el tirem allò serà la guerra.

I Santa Tecla ha marxat deixant-nos un gran somriure als llavis. Sempre ens quedarà el consol de que l’any que ve tornarà.

I Talía també te ganes de diumenge.

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Setembre

Ha passat molt de temps i moltes coses.

El tema pneumònia està pràcticament superat, m’he pogut matricular de les assignatures que volia, la Bruna ja ha nascut – gràcies Isa per esperar fins després de l’Arboç! –, torna Belles Arts, torna Barcelona i Can Beltrà. I per últim, però no menys important, torna el Joan Calvet. Ja fa un mes que ha tornat de Portugal – i no m’ha regalat pas cap tovallola –, però fins ara no havia tingut temps per dedicar-li unes línies. I malgrat que el trobàvem a faltar, ara és com si no hagués marxat. És el mateix, deixant de banda la barba de dos, tres i quatre dies que porta, l’arracada que s’ha posat per fer el fatxenda i la creixent necessitat que te de riure-se’n d’una servidora. Però, tot i les seves excentricitats, ens l’estimem i estem contents de que hagi tornat.

I ens trobem en un inici de setembre per carregar piles, amb el cap posat en Santa Tecla i el Concurs, però tenint clar que primer va un i després l’altre; i que no ens podem plantejar en Concurs sense els objectius teclerus complerts.

Sabent que tenim molta feina feta, diumenge ens toca fer una cosa molt complicada, reafirmar-nos. I és que si, Santa Tecla ja és a dos passos de nosaltres. I que ràpid passa el temps...

I estic contenta, si. Portem un ritme d’assaig espectacular i aquests desperten molt bones sensacions. I això ens ha portat a assajar altre cop el cinc de nou amb folre, la Bèstia. I les setmanes d’assaig i trencada de cocu pinyera, van veure els seus primers fruits divendres: quints al cinc de nou amb folre. Evidentment les papallones a la panxa, els somriures i els aplaudiments eren inevitables. I no hi havia per menys!

Clar està però, que això no és res. Que ho és, que és un pas important i una gran dosi de ganes a la Colla, però no ens confonguem ni precipitem. No m’agradaria que el suposat 5d9f al Concurs ens eclipsés i ens fes oblidar que encara tenim tota una Santa Tecla per davant.

Crec que anímica i psicològicament la Colla es troba en un moment molt bo i, malgrat això, i per no deixar-ho perdre tot, hem de seguir tocant de peus a terra. No caiguem en l’error de tirar tota la feina feta per voler avançar esdeveniments.

Podríem dir que per fi ens hem trobat a nosaltres mateixos. El camí està més marcat que mai, tot i tenir un final encara per construir, doncs aquest depèn només de nosaltres. I amunt!

Ens espera una Santa Tecla gloriosa, així que prepara’t, Tecla!

PD: I la Laura es va estrenar d’enxaneta, i el Sergi Martí ho va fer a segons. Tots dos dels cinc de vuit.

I Talía somriu

I jove jove jove!!

Has tornat, Amparito!!

Si, és ella, i ha tornat un mes abans respecte l’any passat.

I ja hi som senyores i senyors, això és el cel, el nostre cel. El pack Sant Magí, El Catllar i l’Arboç funciona. I seguint una no preconcebuda progressió, diumenge va tornar la Tripleta Màgica. Feia dotze anys que l’Arboç no la veia de lila. I no només això, el dia anterior a El Catllar, no només vam descarregar el primer 3e9f de la temporada, sinó que el vam fer fora de Tarragona, cosa que l’any passat no vam aconseguir, doncs tots els que vam fer fora de la nostre ciutat van quedar en carregats.

Crec que diumenge ni tant sols nosaltres ens creiem el que acabàvem de fer. I el quatre...quina ràbia haver-me’l perdut. Quin quatre!! Crec que no queda cap dubte de que la Jove sap treballar un castell i de quina manera! Si només el vídeo ja em va fer esborronar, cridar i desbocar-me en eufòria, no em puc ni imaginar la sensació dels allí presents. Primera Tripleta Màgica de la temporada i fora de Tarragona [http://www.youtube.com/watch?v=GkfzW5M6wII].

És evident, però, que aquest Arboç no es pot entendre sense un Catllar al darrera. Veníem d’una caiguda i, en certa manera, era una prova de foc. Si aquell tres no s’hagués descarregat, potser les coses haguessin seguit un altre rumb. Però no va ser així, el tres es va descarregar i l’endemà vam donar un altre pas al nostre particular camí.

Evidentment, felicito a totes les estrenes – que no eren poques – tant a la pinya, al folre i al tronc. A la diada de l’Arboç no hi era, estava a casa, però tant el tres com el quatre els vaig seguir gràcies a dues trucades telefòniques. Així doncs i guiant-me per les gralles, vaig viure ambdós castells d’una manera força peculiar.

Ja a la tarda i l local es va visualitzar el vídeo de la diada. Després processó, gent a les dutxes i festa. Una Tripleta s’ho val.

I ara ja el tenim, el nostre cel, el nostre sostre. Cel que hem de seguir tocant i potser aspirar a cels superiors. Però és evident que res d’això serà possible sense un bon nivell d’assaig. Ens hem avançat un mes respecte l’any passat, tenim moltes diades per davant i grans coses a fer. I ara, amb molta feina feta, ens encarem a un setembre i un octubre que a priori veiem amb molt bones sensacions. És hora, doncs, de reafirmar-nos i consolidar la Tripleta.

I us deixo amb el vídeo de lu quatre de nou:

I jove jove jove!!

Prepara’t Magí!

Una de les coses que menys suporto és que la teva colla assagi o faci castells a plaça i tu no hi puguis ser.

Com s’agafa una pneumònia a l’estiu??!! Com s’agafa una pneumònia tocant a Sant Magí, les papallones i els grans castells? Com s’entén?

Malgrat que les expectatives no són gaire bones i augurant-se que només podré viure la diada de Sant Magí com espectadora, no perdo l’esperança de poder-me posar la camisa.

I si, amb un tres i no res el tornem a tenir a aquí. L’amic Magí torna a l’agost amb ganes d’aigua, alfàbrega i grans castells.

I nosaltres hi arribem amb ganes de tocar el cel i entenent la setmana com un pack de tres grans actuacions.

Sant Magí és, pel lloc, l’ambient i les sensacions la meva diada preferida – comprengueu la ràbia que em fa al saber que segurament me la perdo –. Arribem a la Festa Major petita amb bones actuacions a la motxilla i amb un gran nivell d’assaig. M’han dit que la prova de tres de divendres va fer despertar tot de papallones a tothom que estava assajant. I que la prova de quatre d’avui fins a sisens ha sigut impressionant. Això està a punt a punt.

I és que està a les nostres mans creurens-ho , sense confiar mai en excés, sempre amb objectius clars. Com és sabut el Gran Cap de Colla cada any va afegint noves frases al seu repertori. La que més m’agrada i que, crec, hauríem de tenir molt clara és la que fa: “ on no arriba el cos, arriba el cap” – o alguna cosa així –. I això ho hauríem de tindre molt present a l’hora de fer castells.

Comença una gran setmana i, senyors i senyores, faré el que sigui per no perdrem-ho – encara que només pugui mirar –. És ara quan hem d’ensenyar les urpes i no pensar pas en cada diada de manera individual, sinó com un gran col•lectiu. Sant Magí no s’entendrà sense un Catllar i un Arboç al darrera, i el mateix passa al revés.

Així doncs, PREPARA’T MAGÍ!! (i el Catllar i l’Arboç també)



I jove jove jove!!

Agost

I ha arribat l’agost – feixuc i mandrós –. Dir agost podria ser sinònim de relax, vacances i de trobar-te prenent el sol en una hamaca penjada entre dues palmeres d’una platja paradisíaca perduda a la fi del món.

És un d’aquells mesos per recordar, i no només per la calor i les aglomeracions de desplaçats que conquereixen Comarruga – i com a conseqüència el consultori – no. Però si baixem dels núvols – cosa complicada – i toquem de peus amb la realitat – magnífica realitat – ens adonarem que ens conformem amb l’agost real, el de sempre, el tant esperat, amb tot el que comporta: sol, aigua, alfàbrega, grans assajos, grans actuacions i milions de passigolles – que escamparem pel món – i papallones invaint-nos les panxes. L’agost és lila.

Ens hem d’encarar a l’agost i als reptes que ens planteja, convençuts, sense dubtes, segurs de nosaltres mateixos. Evolucionant i fent-nos grans amb nosaltres i per nosaltres. Seguint el camí marcat, sense dreceres i possibles camins més fàcils; ens hem d’afrontar al camí que nosaltres mateixos hem construït.

Amb un pas a pas raonable i seguint la lògica dels darrers dos anys, carregant-nos les espatlles de lliçons apreses, de feina feta, guardant-nos passos a donar, camins per córrer i cels per volar.

I pensar que l’agost només és l’inici de l’inici...Ens queden moltes coses a fer i a aprendre, ens falten molts assajos i molta dedicació per seguir omplint la motxilla que tots portem a l’esquena. Però, no caiguem en l’error de només pensar en el final del camí. El nostre camí ha de ser valorat dia a dia, gaudint-ne i aprenent-ne en tot moment. I el més important no serà pas el final, sinó el camí recorregut per arribar-hi. I és que és ara mateix quan més gent necessitem per recorre’l.

I cap de setmana d’estrenes – que ja tocava – i passos donats amb fermesa i convicció. Tercera Catedral, segon dos de vuit amb folre i molt bones actuacions tant a Vilanova com a Vilallonga. Donant un pas dissabte i reafirmant-nos diumenge. Bé Jove, molt bé. Hem de continuar així i plantar cara a un agost que ens obre les portes amb molt bones sensacions.

[Es recomana molt molt i molt “El que el dia deu a la nit” de Yasmina Khadra.]

foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

La catedral és lila

Ahir vam donar el tan esperat pas. “Ja tocava” deien uns, “ara comencem la temporada” deien altres. Sigui com sigui tots vam sortir de plaça amb un inalterable somriure als llavis.

El bon assaig de divendres pronosticava una gran actuació i molt bones sensacions de cara reptes propers i d’altres d’una mica més llunyans. I, tot hi que vam acabar tardíssim, vaig sortir d’assaig contenta per la gran feina feta.

Torredembarra s’ha convertit ja en l’escenari de les grans estrenes, la plaça on donem els primers passos i ahir no va fallar. Estrenes de canalla i de tronc diverses, moltes camises a plaça, calor i primera Catedral que, malgrat els nervis, des de la pinya vaig notar amb familiaritat, per un moment semblava que la temporada dosmilnou no hagués acabat i que tots aquests mesos des de la darrera Catedral – a l’octubre – no haguessin passat. Evidentment, cinc de vuit celebrat amb gran alegria, entusiasme i alguna bufetada.

I, tot hi haver fet la mateixa actuació que l’any passat, tinc la sensació de que portem molta més feina feta. Feina que no es veu i que potser encara trigarà a sortir a la llum, però que ja s’està fent. Comparant-nos amb l’any passat, crec que anem un pas per endavant; encara que, de moment, no ho sembli.

I en el fons sembla que ens haguem tret un pes de sobre. Feia tant de temps que delejàvem aquest pas i ara sembla que ens sentim molt millor, com si moltes coses s’haguessin posat a lloc. Crec que aquest cinc de vuit ha servit per fer-nos conscients de moltes coses i de tocar de peus a terra, per adonar-nos de que la cosa ja va de debò.

I dissabte, Sant Jaume dels Domenys. Important, molt important.

El vídeo!




Foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

És ara

I, per tercer any consecutiu, Comarruga. Retorn a la rutina, als metges, infermeres, els ninoninos, el meu estimadíssim GoWin i als pacients. I dono, també, la benvinguda al nou i horrorós uniforme.

Sembla que aquí no passi el temps. Tot segueix tal i com ho vaig deixar el setembre de l’any passat; la mateixa calor, la mateixa gent, el tren i els llibres – sort en tinc dels llibres! –. Tot i això, estic contenta de tornar-hi.

Però també estem de celebració! Per una banda, “lila és el color que porto” ha fet dos anyets. Sembla que no, però el temps passa ràpid. Gràcies a vosaltres lectors cibernautes per, de tant en tant, llegir el que diu una servidora.

Però no només això celebrem, no. Com per molts és sabut, recentment han nascut fills i filles de castellers i castelleres de la Colla. Quatre en quinze dies! Però no us penseu que és això és fruit de la casualitat, no. Aquest “baby boom” lila és fruit d’una efusiva celebració. Tal i com llegiu, estem recollint els fruits de la Tripleta Màgica. I és que la Jove desperta passions! Ai pillins!! Així doncs, dono la benvinguda a la Gabriela, en Pep, en Genís i l’Arnau! I les més sinceres felicitacions als pares!

Després d’aquestes notícies de gran importància i d’obligada menció, també toca parlar pròpiament de castells.

Tot i que per Sant Joan la gent va marxar amb una sensació estranya a la panxa, divendres vam respondre; i aquesta resposta es va traduir en un molt bon assaig – tornava el quatre, tornava l’extra –. L’endemà també es va respondre a Sant Pere i Sant Pau portant-t’hi la Clàssica.

Ara toca aprofitar aquesta setmaneta de vacances que ens hem concedit, pujar al Puigmal – o no – i descansar carregant piles i energies, doncs divendres dia 9 hi tornem. I ara si que si. No hi ha excuses, hem d’anar a per totes i recordar que tothom és imprescindible per dur a terme un bon assaig, tothom.

La propera actuació és a Torredembarra, plaça que ens aporta bones vibracions i somriures. Aquell dia hem de deixar de caminar per començar a córrer. El camí és llarg i ple d’entrebancs, però això no vol dir pas que ens anem a rendir. A Torredembarra hem d’enlairar-nos, trobar-nos amb nosaltres mateixos i ser conscients d’on estem. Per això considero que és una diada molt important i que l’actuació que hi fem serà la traducció del punt en que es troba la Colla. Toca seguir treballant molt més. És tant fàcil tocar el cel i tant difícil mantenir-se sempre allà...

Arriba un punt en la temporada on dius, d’acord, ara si, toca posar-se seriosos que això se’ns tira a sobre. Bé, doncs aquest moment ja ha arribat. No hi ha excuses que valguin. És ara quan hem d’ensenyar les dents.

Crec que nosaltres som els únics que no som conscients de la importància d’aquesta temporada.

Ens veiem a assaig.

[es recomana: "El tiempo envejece deprisa" d'Antonio Tabucchi"]

I jove jove jove!!