La clau era el Petit-Suisse

I amb un tres i no res ens trobem a l’estiu. Torna la calor, torna Comarruga, els pacients, els metges, torna el tren – i els llibres! – i torna a tocar fer un pas endavant.

Arribàvem a Sant Joan i Sant Pere amb molta feina feta, i amb la intenció de caminar amb seguretat i seguir construint. Evidentment, si volem caminar també hem d’aprendre a caure per, després, tornar-nos a aixecar, més forts i amb més ganes. I és que sóc de la opinió de que fins i tot dels errors, de les coses dolentes i de les caigudes se’n aprèn. I potser ara no ho veurem, però a la llarga, aquestes dues anècdotes – perquè és el que són – ens hauran ajudat.

El 2008, fins al tercer intent no vam aconseguir descarregar la Catedral, i en cap cas comparo els dos primers carregats d’aleshores amb els d’aquest any. Tot el contrari. Caure en l’excusa de que el tronc era nou seria enganyar-nos a nosaltres mateixos i incidir en els nervis també. Feu memòria i visualitzeu els d’aleshores i després compareu-los amb els d’enguany. Crec que no hi ha cap mena de dubte de que el cinc el tenim, s’ha vist a plaça que el tenim, però ens ha faltat un Petit-Suisse...o dos. Potser per això encara fa més “ràbia”, una ràbia entre cometes, una ràbia sana. A partir d’aquí toca reflexionar, aixecar-nos, menjar Petit-Suisse i seguir endavant.

I malgrat tot, jo em quedo amb el tres. Un tres magnífic divendres i sense paraules dissabte. Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

Se’ns presenta una setmana molt important, potser decisiva i tot. No ens podem permetre més anècdotes, hem de seguir treballant, seguir construint per seguir avançant diumenge en un camí que augura grans fites. Però diumenge no s’entendrà sense un dimarts, un dijous i un divendres previs. Tinguem clar que JA és el moment de centrar-nos. És ara que hem de dir-nos a nosaltres mateixos què volem fer i cap a on volem anar. És ara que hem de decidir què volem ser. Així que senyores i senyors aquesta setmana, tothom a ASSAIG!

PD: i aquest el meu blog està d’aniversari: ja té tres anys!

[foto: Neus Baena]

I jove jove jove!!

El futur és Jove

Pas a pas anem avançant. Dies d’estrenes, de retorns i de cercles que es tanquen. Ens anem reafirmant i consolidant a plaça, fent-nos nostres els castells i les maneres, donant passos importants a assaig a l’espera de, tard o d’hora, seguir caminant, seguir construint.

L’aleta d’un castell representa la suma de molts conceptes i valors que, units, han aconseguit l’èxit que és coronar-lo. L’aleta d’un castell representa la culminació de la feina ben feta, l’abraçada al cel, l’alegria de saber que el treball ha valgut la pena. L’aleta d’un castell representa l’esforç d’un col·lectiu que ha treballat – i treballa – per aconseguir tocar el cel. És el moment que, sense poder-ho evitar, et posa la pell de gallina, el moment que dóna pas als grans aplaudiments, als crits d’eufòria. L’aleta d’un castell és aquell petit salt que et fa el cor i les papallones que et voletegen a la panxa.

Nosaltres som el present dels castells i la nostra responsabilitat i el nostre deure ha de ser – o hauria de ser – cuidar el present en que vivim per garantir un futur on seguir alçant l’aleta. És responsabilitat nostre garantir i deixar les coses millor de com les vam trobar. Doncs, desenganyem-nos, els anys passen i obren les portes a noves generacions plenes d’ambició i ganes de seguir construint i caminant. És el nostre deure deixa’ls-hi el camí aplanat i de fàcil accés, anant traient les males herbes per, quan ells siguin al capdavant, tinguin el terreny preparat per avançar, garantint així un futur ple d’aletes.

Així mateix, també és responsabilitat i deure nostre ajudar a fer créixer en els que seran els dirigents del futur uns valors que ens representen i ens fan com som. Tenint clar que Colla Jove és la suma de tradició i modernitat i constatant que aquesta és una de les claus que ens han portat on som ara. Inculcant un tarannà representatiu del que, en definitiva, som i volem ser. Tenint clar i sent plenament conscients de que el futur és i serà Jove.

Foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Què és i representa la camisa

Què és un símbol? Qui atorga aquesta qualificació? La resposta és ben clara: nosaltres. Quelcom esdevé un símbol quan se li donen uns valors i aquest poder és només nostre. Així doncs, la camisa castellera té el poder que nosaltres li atorguem. La camisa és un signe casteller? O és un símbol? Arribats a aquest punt ens hem de plantejar les diferències entre ambdós conceptes. La diferència bàsica que s'estableix entre aquestes dues paraules és que el símbol és la representació de qualsevol cosa abstracta i, en canvi, el signe és la representació de qualsevol cosa però sempre i quan aquesta pertanyi a la realitat, és a dir, que sigui tangible. És aleshores quan ens hem de plantejar què considerem que és i representa la camisa. És tant sols el signe comú dels castellers? O representa quelcom més? La camisa és sinònim d’esforç, superació, treball, constància, rivalitat, dedicació, lluita, triomf, derrota, col·laboració, abraçades, somriures, unitat, llàgrimes, ambició, cohesió i tantes altres coses...i com a tal, n’és un símbol. La camisa és el signe que ens identifica com a castellers, diferenciats tant sols pel color i l’escut, però la camisa va més enllà d’això, la camisa és un símbol de valors. D’uns valors que ens han fet i ens han portat on som ara.

Així doncs, jo em pregunto qui som nosaltres per tacar i embrutar els valors comuns que ens identifiquen i que ens uneixen més enllà dels colors i els escuts? Qui som nosaltres per tacar i embrutar els valors comuns que ens fan com som, el que som i el que representem?

Simplement reflexionem-hi

I jove jove jove!!

En els teus ulls il•luminats ja s’intueix la immensitat de tot un món al teu abast

És temps de reafirmar-nos, de consolidar passos, de seguir provant. És temps de ser presidenta en una mesa electoral – Montse Prats Montse Praaaats! –. És temps de grans assajos, de cares conegudes que tornen, de cares noves. És temps d’estrenes – ben tornada Míriam!!! – , de tornar-hi. És temps de fer castells. És temps de Colla Jove.

Hem fet – i malgrat potser ara no ens n’adonem – un gran pas endavant, un petit gran salt. Un salt a molts nivells. El dimarts va ser folrat i el dijous....ai el dijous! N’estic molt contenta del dijous i a mesura que es vagi consolidant anirem notant els seus efectes. Divendres va ser un GRAN assaig. Potser m’esperava més gent, però no érem pas pocs. Sisens a un magnífic tres de nou i quints al quatre – un quatre que a poc a poc es va trobant a si mateix –. I hi tornàvem amb els extres. Després d’una prova de folre i manilles a terra, pinya folre i manilles del dos de nou fins a quarts. I en si, va ser una molt bona prova tot i el gran moviment, però... i lo bé que ens ho vam passar amb el bailoteo? I després, després va arribar el cinc de nou amb folre fins a quarts. Mirem enrere per un moment i situem-nos a l’assaig d’extra que vam fer farà un any on també hi vam col·locar quarts. Ho recordeu? Veieu alguna diferència? Hi ha un abisme. No només a nivell tècnic, sinó també a nivell psicològic. A principis de l’any passat parlar del cinc de nou era parlar mirant enrere, amb por i temor. I és aquí on l’intent del Concurs pren importància. Crec no equivocar-me quan afirmo que la major part de la Colla quan va sortir de l’antiga plaça taurina tant sols tenia una cosa en ment. Era una espineta – una espina diferent – mirada amb un petit somriure i ganes, moltes ganes, conscients de que no està tant lluny aconseguir-ho. Ara quan es parla de cinc de nou amb folre es veuen cares d’ambició, amb un noséquè brillant als ulls, amb respecte – sempre -, però sense por, que és molt diferent. Hem fet un gran canvi de xip, i això és molt bo, boníssim. A nivell tècnic el canvi és evident, tant a nivell de pinya i folre com de tronc. No ens ve pas de nou, com l’any passat.

I malgrat tot plegat, no ens hem de deixar endur pas per l’eufòria. Els nostres registres a assaig són molt bons, envejables, però això encara no és res senyors. I desenganyem-nos, hem de treballar dur i per fer-ho hem de ser gent. No només s’assajarà un gamma extra quan la tècnica ho enunciï, qualsevol divendres pot ser l’idoni per assajar el cinc de nou...si som gent. Només depèn de NOSALTRES.

I seguim caminant, conscients de que hi ha passes poc visibles però molt i molt importants.

[Foto: Dani Seró]

I jove jove jove!!

Guspira, estel o carícia

Temps de canvis a nivell personal. Adonar-se de que si en un camí que creies correcte al final acabes lluitant per avançar per culpa de les males herbes i els arbres frondosos...potser és que no era tan bon camí...I segurament, agafar aquell altre, nou de trinca i ple de possibilitats és la millor opció. I això no vol dir que no acabis fent l’altre camí, simplement ara no és el moment.

Pel que fa a la Colla, a poc a poc ens tornem a posar a lloc. Hem de ser conscients que el nivell de compromís i feina feta a assaig serà proporcional als èxits assolits i al moment en que són realitzats. M’explicaré. És evident que si ens proposem grans castells i a més a més realitzar-los abans en el calendari respecte altres anys; el nivell d’assaig i de responsabilitat del propi casteller han de ser més grans a anys anteriors. Sempre arriba un punt de principis de temporada on veus clar que la cosa ja comença, que toca ficar-s’hi de cap, que el moment de posar-se seriosos i avançar ja ha arribat. Bé, doncs ja hi som de ple. Se’ns planteja una setmana molt important. Hem de deixar de pensar només en els divendres, els dimarts són decisius i no podem oblidar els dijous. Si volem assajar tot el que volem assajar divendres, dimarts ha de ser folrat. És el que comentava unes línies més amunt, el moment de posar-nos seriosos ja ha arribat i tot comença per folrar els dimarts.

Tota prova a assaig és important. I jo entenc perfectament que costi apropar-se a voltar-les totes. Però quan el que es fa és una prova de set neta no hi ha excusa que valgui. Tenim la gran sort de fer sovint aquest tipus de proves netes i en part és una sort contraproduent. Potser estem massa ben acostumats, potser li hem acabat perdent un respecte que no s’hauria de perdre mai, potser és que ni tant sols som conscients del què estem fent. I no parlo per la gent de tronc, crec que quan fan un castell de set net en són plenament conscients, parlo – com ja haureu esbrinat – per la gent de la pinya. En les proves de set netes no hi excuses, tothom a de ser a dins. I tranquils, la barana de fora no caurà, s’aguanta sola, podrà sobreviure uns minuts sense vosaltres, de veritat, sento dir-ho, però no us necessita. La Colla si.

Evidentment tota pinya també és important. I més que mai una folrada. La relació pinya – troncs ha de ser de natural recíproca, no ens ho hauríem ni de plantejar. Però ho fem. De la mateixa manera que és una acció normal, necessària i evident voltar les proves netes, també ho ha de ser per la gent que no puja posar-se ni que sigui a últim cordó a les proves folrades. Ja no dic a les normals, tan sols folrades, que són en les que podríem anar més apurats i on l’últim cordó no és important si no IMPRESCINDIBLE, doncs la pressió que puguin aportar serà decisiva.

I que, al cap i a la fi, tots junts formem part del que anomenem Colla Jove, la suma d’un col·lectiu de gent que unida treballa per realitzar i construir un objectiu comú, duent a terme tasques molt diferents, però tenint clar que l’un no seria res sense l’altre. Que tots junts sumem un, que és el castell.

I Talía ha baixat i, somrient, m’ha picat l’ullet.

[i mentre escric això, el Nàstic guanya....!]

(foto: Neus Baena)

I jove jove jove!!