John Cage és una de les figures més importants de l’art contemporani, no només per les seves innovacions en el camp de la música, sinó també com a pensador, escriptor i filòsof.
Vaig descobrir a aquest personatge peculiar el curs passat a classe de Vídeo(art) i em va impressionar tant, que el treball de final de curs el vaig fer sobre ell i la seva obra. Un any més tard, torno a sentir a parlar sobre John Cage en una classe, aquesta vegada a Filosofia Contemporània de l’Art.
Ahir vam dedicar la classe a parlar sobre el Silenci. Hi ha dues modalitats de silenci:
• el silenci perfecte, segurament no correspost amb la contemporaneïtat, un silenci místic per accedir a la revelació.
•I el silenci imperfecte, que pateix d’imperfecció perquè paradoxalment és un silenci carregat de parla, “silenci eloqüent”. Aquest cop relacionat amb la contemporaneïtat. A la vegada, hi ha dos models de silenci imperfecte:
- El silenci imperfecte en estat d’escolta.
- Silenci imperfecte en la renúncia de la parla, al llenguatge. Silenci entès com a literalitat. Silenci entès com a un desdir, “dir que no vull dir”.
John Cage participa del silenci imperfecte en estat d’escolta. Un clar exemple és una de les seves peces més famoses: 4’33’’.
4’33’’, per piano sol o qualsevol tipus de conjunt instrumental i amb tres moviments. Aquesta obra és un intent que fa Cage perquè l’oient comenci a reparar en els sons i sorolls que l’envolten. És segurament la peça més revolucionària de Cage. En aquesta peça, el pianista David Tudor s’asseu en silenci davant el piano durant quatre minuts i trenta-tres segons exactes. Per suposat que això no és música, però la presència de David Tudor i el públic fan esperar que es tracti d’una situació en la se s’hi ha d’escolta música. Però aquí, la “música”, són tots els sons que hi ha en la sala durant la “peça”. Pràcticament tot els sons accidentals que es produeixen durant la peça provenen del públic. Aquí és on trobem el silenci imperfecte.
Cage se n’adona que el que concep com a silenci en realitat no ho és, ja que durant els silencis musicals en un concert continuen succeint moments sonors – la tos del públic, algú xiuxiuejant, etc –. Aleshores el só i el silenci passen a ser el mateix. Cage elimina la dualitat en que estem acostumats a percebre el món. El só deix de ser un obstacle per el silenci, i el silenci deixa de ser una xarxa protectora contra el só.
Espero que us hagi agradat!
[no, avui tampoc he parlat de castells.....i?]
I jove jove jove!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada