dimecres, 28 d’octubre de 2009

John Cage i el Silenci

John Cage és una de les figures més importants de l’art contemporani, no només per les seves innovacions en el camp de la música, sinó també com a pensador, escriptor i filòsof.

Vaig descobrir a aquest personatge peculiar el curs passat a classe de Vídeo(art) i em va impressionar tant, que el treball de final de curs el vaig fer sobre ell i la seva obra. Un any més tard, torno a sentir a parlar sobre John Cage en una classe, aquesta vegada a Filosofia Contemporània de l’Art.

Ahir vam dedicar la classe a parlar sobre el Silenci. Hi ha dues modalitats de silenci:

• el silenci perfecte, segurament no correspost amb la contemporaneïtat, un silenci místic per accedir a la revelació.

•I el silenci imperfecte, que pateix d’imperfecció perquè paradoxalment és un silenci carregat de parla, “silenci eloqüent”. Aquest cop relacionat amb la contemporaneïtat. A la vegada, hi ha dos models de silenci imperfecte:

- El silenci imperfecte en estat d’escolta.
- Silenci imperfecte en la renúncia de la parla, al llenguatge. Silenci entès com a literalitat. Silenci entès com a un desdir, “dir que no vull dir”.

John Cage participa del silenci imperfecte en estat d’escolta. Un clar exemple és una de les seves peces més famoses: 4’33’’.

4’33’’, per piano sol o qualsevol tipus de conjunt instrumental i amb tres moviments. Aquesta obra és un intent que fa Cage perquè l’oient comenci a reparar en els sons i sorolls que l’envolten. És segurament la peça més revolucionària de Cage. En aquesta peça, el pianista David Tudor s’asseu en silenci davant el piano durant quatre minuts i trenta-tres segons exactes. Per suposat que això no és música, però la presència de David Tudor i el públic fan esperar que es tracti d’una situació en la se s’hi ha d’escolta música. Però aquí, la “música”, són tots els sons que hi ha en la sala durant la “peça”. Pràcticament tot els sons accidentals que es produeixen durant la peça provenen del públic. Aquí és on trobem el silenci imperfecte.

Cage se n’adona que el que concep com a silenci en realitat no ho és, ja que durant els silencis musicals en un concert continuen succeint moments sonors – la tos del públic, algú xiuxiuejant, etc –. Aleshores el só i el silenci passen a ser el mateix. Cage elimina la dualitat en que estem acostumats a percebre el món. El só deix de ser un obstacle per el silenci, i el silenci deixa de ser una xarxa protectora contra el só.




Espero que us hagi agradat!

[no, avui tampoc he parlat de castells.....i?]

I jove jove jove!!

dilluns, 26 d’octubre de 2009

De l’Esperidió i el “ja s’acaba”


Dies de despedides i d’aprofitar els últims moments. Divendres els pinyerus vam fer la nostra última reunió, amb despedida emotiva del Comandante i tot! Algun regalitu, brindis i aplaudiments. A nivell personal també va ser el meu últim assaig de la temporada.

Dissabte 24, Diada de l’Esperidió, la diada de la Colla. Però abans tocava foto de família, sisi, aquella que només fem cada cinc anys. I ja ens podeu veure a tots ben guapus, dutxadets i empolainats, amb la camisa ben planxada i neta i somrients a les escales de la Catedral. Fins i tot el Joan Calvet surt a la foto tot i estar a Portugal – Joan li has de fer un monument al Michael –.

L’actuació de dissabte també seria la meva última actuació de la temporada. De l’Esperidió m’ha quedat un sabor agredolç. Per una banda – la dolça – estic contentíssima pel 12è 5d8 de la temporada – superant el nostre propi rècord – i amb canvis! L’Ilse s’estrenava de dosos i la Mònica ho feia a quints. La cara agre, l’intent de 3d8a. Feia mesos que l’assajàvem, assajos – sigui dit – molt durs. Aquest castell és matador, si no, preguntin a les crosses.

Sincerament, no sé com acabar d’avaluar l’actuació. Per una banda penso que vam ser molt valents de tirar el 3d8a tot i els canvis. És evident que aquestes coses ja passen quant intentes un castell per primera vegada, però clarament no és el que volíem. D’altre banda, respondre amb el 3d8 i el 9d7 era donar un pas i dir “si, hem caigut però seguim”, i tornar a fer el 9d7 va ser tot un regal. Sento no comentar-ho més, potser és que Talía m’està deixant i ja no m’inspiro.

A la nit, i excepcionalment, els Mi-te’ls van tornar a tocar després de molts i molts anys. I com vam disfrutar! La gent es va tornar boja cantant les seves cançons! Ens vam emportar el Calvet de festa i tot – que està a Portugaaaal! –. Gran nit, ui tant!

I la cosa ja s’acaba. S’han acabat els assajos de divendres fins quarts d’una, s’ha acabat el rumrum i el xiuxiueig, les cervesetes després d’assaig, els mails “se acabó la diversion...” i els sopars espartanos a Cal Faune els divendres abans d’assaig. S’ha acabat el treball i la concentració, el “això és una merda” i el Gran Blau de la Mà. S’han acabat les reunions pinyeres després d’assaig i les sortides amb el seu previ esmorzar espartà. S’ha acabat el marujeo i pesar i mesurar a tothom.....però no patiu, la temporada que ve tot tornarà.

I encara em reservo actualitzacions per comentar la temporada, el sopar de la Colla i altres coses de temàtica castellera...o no.

I jove jove jove!!

dijous, 22 d’octubre de 2009

"I llavors tot dependrà de tu”


Sé que l’anterior actualització no va ser massa lluïda. Vaig voler escriure en el moment, perquè no es perdessin les emocions, de fet, hi havia masses emocions en aquell moment que es van reflectir en un post embolicat i on volia dir massa cosa i vaig acabar dient-ho tot i alhora res.

Ara, passat un temps he pogut pair tot aquell munt de emocions. Alguns de vostès pensaran que només estic dient tonteries, si, segurament si. Algú important va dir una vegada que les coses a vegades les has de mirar des d’un altre punt de vista per acabar-les d’entendre. I això és el que he intentat fer jo.

Passats uns dies me n'he adonat de que estic fins i tot orgullosa de l’actuació al Vendrell. Vam carregar el tres de nou amb folre a mitjans d’octubre i fora de Tarragona. I després de la caiguda – caiguda dolenta – vam respondre amb el 2d8f i no conformes amb això vam carregar el pilar de sis.

Hem demostrat que per nosaltres la temporada no acaba per Santa Tecla o el Concurs. Estem exprimint la temporada al màxim i el punt final on acabaren de dir-ho tot serà aquest dissabte a la Diada de l’Esperidió. Li tinc moltes ganes a aquesta diada, moltes. Serà un moment per gaudir fent-nos grans. D’acabar amb un somriure i amb la satisfacció de saber que si, que ho hem fet nosaltres solets. Amb molt treball dur i fosc a assaig i amb un clar plantejament previ, però sobretot amb moltes ganes.

Així que senyors, no cal que digui que desitjo veure’ls a tots demà a l’assaig i acabar la temporada amb una gran traca final. I recordeu que aquest any és any de foto de família – sisisi que només la fem cada cinc anys! – així que dissabte a les 17h a la plaça de les Cols els vull veure a tots ben guapus i uniformats.

I evidentment després de l’actuació, a la nit, hi ha concertet inèdit i únic a la plaça del Rei amb els Mi-te’ls que tornen per celebrar el 30è aniversari d’aquesta la nostra Colla. I després la festa seguirà amb l’orquestra Zàping.

I Talía ara diu que vol ser una cariàtide, per contemplar el pas del temps.

I jove jove jove!!

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Mig ple


Si, realment no era el que esperàvem, no era ni molt menys el que volíem ni el que anàvem a fer. Però, tot i això, el got està mig ple.

Si és veritat, el tres el volíem descarregar i sincerament m’ha fet molta ràbia tan sols poder-lo carregar, molta. Però, tot i això, el que hem fet té molt i molt de mèrit. Plantejar-se un castell de nou a aquestes altures de temporada i fora de Tarragona ja és un gran pas. Ser la suficient gent com per encarar-lo és un gran què, a part m’han comentat que som la primera colla, després de les de Valls, que fa un castell de nou al Vendrell. Evidentment que no podia caure aquell castell, l’hem començat a treballar massa d’hora i és evident que el teníem, i això encara fa més ràbia.

Però un canvi és clar, les dos últimes vegades on el 3d9f només havia quedat en carregat – Les Santes i el Catllar – vam acabar l’actuació amb el 4d8. I avui no ha estat així. Cert, no hem tirat el 3d8a, però hem descarregat un 2d8f – treballadet - .

Crec que ha estat encertadíssima la decisió de tirar el pilar de sis. Segurament si haguéssim acabat la diada amb un vano de cinc les sensacions posteriors de cada casteller haguessin sigut diferents a les actuals. Que d’acord, si, no hem fet el que volíem, però no renunciem a res, no ens rendim i plantem el pilar de sis. Si, només l’hem carregat, però quants anys feia que no el carregàvem? És més, quants anys feia que no el tiràvem a plaça? Crec que les sensacions després del pilar – tot i només carregar-lo – són força diferents. Evidentment que hem segueix fent ràbia lo del 3d9f, però és una ràbia diferent, perquè sé que no ens hem rendit i no ens hem conformat, hem donat la cara, o aquesta és la sensació que m’ha quedat.

I senyors – i parlant de temes no tant seriosos – hem veig obligada a comentar el pilar de sis des del meu humil punt de vista – com un conte, si fa no fa – :

Ronda de pilars i veig el Gran Cap de Colla reunit amb components del pilar de sis “aaaah”, penso. Passa el Comandante i m’anuncia pilar de sis. El segueixo. Pregunta avere qui podria fer de baix, es gira, em mira amb una mirada interrogatòria de les seves i assenteixo. Jo de baixos al pilar de sis! Em pregunten les crosses que vull – Bea i Andreia, bona combinació senyoretes! – i em situo al meu lloc. Milions de papallones envaeixen la meva panxa. La gent em comença a donar consells i l’últim que sento abans de tancar la pinya és el Paco Gil dient-me “Jordina, no saps on t’has posat”. Si he de ser sincera no recordo ni la meitat del pilar, això si, allí a baix estàvem perfectes! Tot i només carregar-lo, no puc evitar un GRAN somriure d’orella a orella. De sobte em trobo envoltada de gent felicitant-me i apareix la Raquel Sans a entrevistar-me pel “3 rondes”: quina vergonya! No sabia pronunciar res dels nervis encara! No recordo ni el que m’ha preguntat ni el que he contestat, només recordo que no em sortien les paraules i que em tremolava un munt la veu. Les cames encara em tremolaven totes. Quant aquesta nit escolteu l’entrevista – si surt – no us n’enfoteu gaire si-us-plau!!!!! Aiiiii quina vergonya!!!!

Però, abans de marxar i inesperadament, he rebut la santa bufetada del Fibra – tiet Fibra –. Gràcies tiet, però ara toca descarregar-lo, que tot i que estic contenta per haver-lo carregat, tinc unes ganes boges de completar-lo.

I tot i l’espineta que m’ha quedat del Vendrell, com ja he dit, per mi el got està mig ple. Ens espera una Diada de l’Esperidió que pot ser brutal i que se’n té moltes ganes. Toca fer un esforç més senyors meus!

I Talía somriu molt, molt i molt.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!

dimecres, 14 d’octubre de 2009

que torni a passar

video

Tinc ganes de diumenge.

[web Colla Jove Xiquets de Tarragona]

I jove jove jove!!

diumenge, 11 d’octubre de 2009

d’Alcanar i altres temes


Si, ho sé, feia temps que no actualitzava i com que avui hem tingut actuació i alguns ja es començaven a posar pesadets….m’he decidit.

Tot i que si em paro a pensar si que hi ha forces coses a comentar: Oficialment he tornat a començar el curs universitari, i cada vegada em decep més la manera com està muntat tot lo de la matrícula, una frustrada i empipada servidora no ha pogut agafar CAP de les assignatures que volia. A més a més amb tot el canvi (obligat) d’assignatures, el perfecte horari que m’havia muntat se n’ha anat a la merda i clar, ara no puc anar als assajos AZUs perquè em coincideix l’horari amb alguna classe. Malgrat això, he de dir que la convivència entre els membres de Can Beltrà – i de la Jove – va perfectament bé (algun dia ja en parlaré més acuradament d’aquest tema).

A part d’això, i centrant-nos en el tema lila, els primers dies sense el Joan Calvet s’han notat, sobretot en el Carles. Però, feliçment, la distància no ha impedit que el Juanito i jo comencem a maquinar cosetes (gràcies msn, gràcies facebook!), Joan, ho hem d’estudiar. A part d’això, és vital o quasi obligat anomenar un fet que ha afectat intensament a tota la Colla; com és sabut, estan fent obres a la Plaça de l’Esperidió i això – ai senyors meus! – ens ha deixat traumatitzats, doncs, què farem nosaltres sense aquella estimada i apreciada barana? Eeeh? Les cares de frustració eren presents als assajos – si aquella barana l’aguantàvem nosaltres! –, però tranquils, la valla que han posat per les obres s’està convertint en una bona substituta – i jo que em pensava que ara la gent entraria més al local, ai ingènua de mi! –.

A part de tots aquests assumptes – importants i que eren de necessitat ser mencionats – avui hem actuat a Alcanar. Les Festes Quinquennals agafen importància per aquest fet, són cada cinc anys. Ens plantejàvem sobretot fer-hi algun castell de vuit, però a part era el dia perfecte per fer debutar canalla i gent de l’escola de castells. Actuar sols et dona la llibertat de poder fer més castells que en una diada “normal”, així doncs hem fet – i davant l’ermita del Remei – el 4d7, 3d7, 2d7, 3d8, 5d7 i 3d7a – ara si, que a Guissona no hi era! –, a ronda de pilars hem fet vano de cinc i seguidament..... senyors, ho hem de confessar, a nosaltres ens eren igual els castells, el veritable motiu pel qual hem anat a Alcanar ha estat per fer i veure el pilar de l’Itarte! Fins i tot hi havia una porra avere quant plorava: abans, durant o després del pilar. Moltes felicitats peque!

Ah! I felicitar a tots i totes els/les que s’estrenaven! La Virgínia s’ha estrenat d’acotxadora, el Joan Gilabert de terços i el Lloses, Gerard Padró i Patxi de segons de castells de set, el Dani Milà de segons al pilar i el Sergi Crespo – el meu mestre – de segons al 3d8! I dinaret i cap a casa amb un somriure, Alcanar plaça de vuit! I em hem veig obligada comunicar que el Fibra – tiet Fibra – ha marxat d’Alcanar amb la mà rebentada – en serio, li feia força mal – del munt de bufetades que ha arribat a donar avui!

Però espartanos, recordem que la temporada encara no ha acabat, el Gran Cap de Colla ja ens va deixar ben clar els objectius de cara el Vendrell i són molt importants el assajos de dimarts i divendres. Descarregar el 3d9f a el Vendrell representaria tornar a descarregar un castell de nou fora de Tarragona després de deu anys! (Reus, 1999) Fer-lo per primera vegada al Vendrell i acompanyar-ho dels dos altres castells seria acabar – o mig acabar, perquè encara queda una esperada i papallonenca diada de l’Esperidió – una brillantíssima temporada per la porta gran.

I si, en tinc moltes ganes d’anar a Vendrell i tinc ganes de marcar territori, de dir si, no em conformo, en vull més. Ara no ens hem de vèncer, ara ens hem de superar, ens hem d’avançar en el camí a nosaltres mateixos, hem de volar molt amunt i amb decisió, perquè en som capaços i volem, perquè la Jove encara no ha dit tot el que havia de dir.

Foto: M. Neus Baena

I jove jove jove!!