El día que desaprendí a pintar

L’altre dia vaig veure aquest anunci per la tele:

I em vaig horroritzar.

No perquè sigui un anunci d’un banc, no pas. Sinó pel concepte que es té d’art. Sincerament, el que em transmet és total incompetència i una visió artística de fa dos segles. I això és un habitual, és com si des dels segons “ismes” fins ara no s’hagi creat art, o que el que s’anomena art no ho sigui. Aquest anunci es pot entendre de dues maneres: que el realisme en el retrat és el màxim dins l’aprenentatge artístic, que és el correcte, el que s’ha d’APRENDRE i en canvi, que l’abstracció és resultat d’un desaprenentatge, d’un no pensar, fer quatre gargots i a veure que surt; o bé, que el realisme en el retrat és sinònim de rectitud i ordre, de quelcom imposat i d’aprés, és a dir, ensenyat i així convidant-nos a deixar-nos anar i entenent l’abstracció com a quelcom sense ordre ni sentit, sense intencionalitat ni pensament. I en ambdós casos el missatge és un insult a l’art i mostra una desconeixença i un passotisme lamentables. És indignant.

Desaprendre a pintar, comporta que primer n’has d’aprendre. Es pot aprendre a pintar? Creieu veritablement que es pot aprendre a pintar? Evidentment que et poden ensenyar la tècnica, la correcte utilització dels colors, la perspectiva...Et poden ensenyar a pintar un bodegó a la perfecció i tothom es meravellarà perquè “sembla se veritat” o “sembla que sigui una fotografia”. Sabeu que? Me’n enric de tot plegat! Si això és saber pintar, estem pitjor del que pensava. I no li vull treure cap mèrit eh! Has d’haver aprés molt per tindre una tècnica tant bona i ser capaç de copiar tant bé la realitat. La mimesis que deia Aristòtil. Hi ha artistes que admiro per la gran tècnica que demostren, tècnicament són brutals – cosa que jo no –  però només tècnicament. I si encara entenem art com quelcom produït per mitjà de l’aristotèlica techné  realment tenim un greu problema. 

Està molt bé tindre bona tècnica, és una gran base, però hi ha tot un món més enllà. Són obres buides, simples copies de la realitat, sense pensament, sense intencionalitat, sense personalitat. Si l’abstracció és entesa conseqüència d’un desaprenentatge, o simplement quatre gargots sense INTENCIÓ és que som un veritables ignorants. I dic abstracció perquè és el que surt a l’anunci, però d’igual manera es poden incloure totes les avantguardes i tot l’art contemporani. Per això molta gent prefereix Dalí, a Picasso; perquè malgrat no entenen a Dalí s’apropa més a allò conegut. 

L’art va més enllà de la tècnica. L’art és sentiment, és ingeni, és imaginació, és desesperació, és bogeria. L’art és bellesa i lletjor, l’art és una sensació, un pessigolleig que t’aïlla de la resta, l’art és pensament, intencionalitat, l’art és un discurs, una expressió, és un medi, és un llenguatge. I això no es pot aprendre, això és innat. 

Que li diguin a Kandinsky que la seva obra era desaprendre! Ja! Kandinsky a part de ser un dels pares de l’abstracció fou un teòric obsessiu de l’art i de la seva pròpia obra. Per Kandinsky el criteri més important de l’activitat artística era “la necessitat interior”. Que li diguin a Duchamp que la seva obra no tenia ni discurs ni intenció. Que li diguin Rothko que el seu art eren quatre taques! Rothko! No s’entén realment un Rothko fins que no el tens al davant i no parlo en foto, no. Has d’haver vist un Rothko en directe per sentir el que et volia transmetre. He vist gent plorant davant d’un Rothko, és sensitiu, impactant. Que li diguin a Matisse que s’equivocava a l’hora de triar els colors! Que li diguin a Warhol que només feia retrats – si, retrats – de personatges famosos! Aleshores no entenem pas que és i representa el Pop Art! . Que li diguin a Malevich que la seva obra, on aplica la seva extensa tesi sobre l’art, no ho és! Que li diguin a Pollock que la seva obra era buida i fruit de l’atzar. Els anys que li va costar a Pollock arribar al dripping! Tot el pensament previ és brutal! Qui entengui un Pollock com a quatre gargots i ja està, no sap què és l’art. Qui pensi “això ho fa qualsevol” és dels que considera que el veritable art és la mimesis. Un ignorant.

En una societat tant avançada en molts aspectes és sorprenent com som tant tancats de ment a nivell artístic. Siguem més oberts de ment i no intentem buscar en l’art una còpia de la realitat. NO intenteu entendre’l, SENTIU-LO. Sentiu l’obra i després qüestioneu-vos què ens vol dir l’artista, quin pensament, quin raonament l'ha dut a fer el que ha fet, què ens vol transmetre, què vol reivindicar.

Oberts de ment, admireu a Manzoni, a Klee, Arp, Man Ray, mireu un Rousseau, Jeff Koons, Mondrian, Schiele, Grosz, Velde, Giacometti, Dubuffet, Bacon, de Kooning, Fontana, Hamilton, Jasper Johns, Rauschenberg, Wasselmann, Vostell, Jonathan Lasker...i tants i tants altres. I gaudint-ne, no busqueu un motiu de ser, gaudiu, ploreu, sentiu fàstic, pena, fins i tot indiferència, por o alegria, però SENTIU.

Ara torneu a mirar-vos l’anunci.