A vegades el temps va molt ràpid, d’altres és massa lent. Diuen que el temps ho cura tot, malgrat moltes vegades també li hem de donar temps al temps. Com deia el meu entrenador, el temps és també relatiu.
I és que amb poc temps han passat tantes coses...
A principis de gener va sortir escollit el Jordi Sentís com a Cap de Colla i l’Albert Grau com a President. Ben aviat, i a causa de les Decennals, hem pogut començar a copsar quina serà la manera de fer d’ara endavant. Hem fet un petit tast del que serà la temporada i ningú n’ha quedat indiferent. Apostem fort senyors! I no em refereixo tan sols pel resultat a Valls – 3 de 8 al gener i amb canvis considerables...és per treure’s el mocador! – sinó pels assajos previs a aquest. Crec que encara no som conscients de lo genial que ens ha anat aquest mes. Hem pogut fer proves que segurament més endavant i per calendari – i quin calendari! – no hauríem pogut fer i crec que tard o d’hora se n’aniran recollint els fruits. És d’aquella feina que fas – i seguirem fent – que potser al moment no es veu, però que amb el temps acabes notant i agraint. M’agradava l’ambient que es respirava a assaig, s’oloraven ganes, ambicioses ganes.
Considero, però, que no hem de caure en l’error de pensar que tot continuarà igual als anteriors tres anys. Ens hem de treure això del cap. Malgrat es segueixi una línia continuista és evident que tots som diferents i que les maneres de fer no seran les mateixes. Semblants, potser, però no iguals.
Ara ja hem fet el primer tast, ens espera un mes i mig de vacances per després començar, ara si, la temporada.
--------
També és temps de dir adéu. Costa molt dir adéu a algú, de fet, malgrat dic molt aquesta paraula, crec que no m’agrada gens, és massa negativa, em provoca males sensacions. Quan t’has d’acomiadar de persones que han format part de la teva vida, evidentment és dur. Fins i tot intentes no pensar-hi, creient ingènuament que el dia que marxin no arribarà. Potser ens els vam fer tant nostres que crèiem fermament que no passaria, malgrat sabíem que així seria. A aquestes alçades crec que és evident de qui parlo. Com tres persones es poden trobar tant a faltar? Potser és veritat allò que diuen, no te’n adones de fins a quin punt algú era important fins que l’has perdut.
De l’Ataualpa trobaré a faltar el seu somriure i alegria, la gran energia que l’envoltava i ens transmetia a tots nosaltres. Andreia, la meva crossa de pilar de sis, aquell dia no l’oblidaré mai. Laís, has tocat el cel tantes vegades...l’has abraçat amb tantes forces, sense por, convençuda, amb decisió, enfrontant-hi amb ganes i segura de tu mateixa. Jo de gran vull ser com tu.
Un adéu és massa trist i més encara estant convençuda de que ens tornarem a veure, que en tornarem a trobar. Així doncs no us dic pas adéu, us dic “fins aviat”.
I jove jove jove!!
I és que amb poc temps han passat tantes coses...
A principis de gener va sortir escollit el Jordi Sentís com a Cap de Colla i l’Albert Grau com a President. Ben aviat, i a causa de les Decennals, hem pogut començar a copsar quina serà la manera de fer d’ara endavant. Hem fet un petit tast del que serà la temporada i ningú n’ha quedat indiferent. Apostem fort senyors! I no em refereixo tan sols pel resultat a Valls – 3 de 8 al gener i amb canvis considerables...és per treure’s el mocador! – sinó pels assajos previs a aquest. Crec que encara no som conscients de lo genial que ens ha anat aquest mes. Hem pogut fer proves que segurament més endavant i per calendari – i quin calendari! – no hauríem pogut fer i crec que tard o d’hora se n’aniran recollint els fruits. És d’aquella feina que fas – i seguirem fent – que potser al moment no es veu, però que amb el temps acabes notant i agraint. M’agradava l’ambient que es respirava a assaig, s’oloraven ganes, ambicioses ganes.
Considero, però, que no hem de caure en l’error de pensar que tot continuarà igual als anteriors tres anys. Ens hem de treure això del cap. Malgrat es segueixi una línia continuista és evident que tots som diferents i que les maneres de fer no seran les mateixes. Semblants, potser, però no iguals.
Ara ja hem fet el primer tast, ens espera un mes i mig de vacances per després començar, ara si, la temporada.
--------
També és temps de dir adéu. Costa molt dir adéu a algú, de fet, malgrat dic molt aquesta paraula, crec que no m’agrada gens, és massa negativa, em provoca males sensacions. Quan t’has d’acomiadar de persones que han format part de la teva vida, evidentment és dur. Fins i tot intentes no pensar-hi, creient ingènuament que el dia que marxin no arribarà. Potser ens els vam fer tant nostres que crèiem fermament que no passaria, malgrat sabíem que així seria. A aquestes alçades crec que és evident de qui parlo. Com tres persones es poden trobar tant a faltar? Potser és veritat allò que diuen, no te’n adones de fins a quin punt algú era important fins que l’has perdut.
De l’Ataualpa trobaré a faltar el seu somriure i alegria, la gran energia que l’envoltava i ens transmetia a tots nosaltres. Andreia, la meva crossa de pilar de sis, aquell dia no l’oblidaré mai. Laís, has tocat el cel tantes vegades...l’has abraçat amb tantes forces, sense por, convençuda, amb decisió, enfrontant-hi amb ganes i segura de tu mateixa. Jo de gran vull ser com tu.
Un adéu és massa trist i més encara estant convençuda de que ens tornarem a veure, que en tornarem a trobar. Així doncs no us dic pas adéu, us dic “fins aviat”.
I jove jove jove!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada