Ets Jove?

Somni o realitat?

Potser és que no acabem de ser conscients de la gran temporada que podríem arribar a fer. És més, SEGUR que no en som conscients, car això ja s’ha demostrat en massa assajos. Si no ens fem grans, no serà pas perquè no estiguem capacitats, serà perquè no ens ha donat la gana. I això va quedar clar divendres.

El triomf, la superació, el cel, la glòria, el record, no són coses que es regalen; són coses que guanya un mateix amb esforç, constància, ganes i dedicació – com la camisa –. I sembla que ho haguem oblidat.

No m’estranyaré quan per Sant Joan la gent es queixi per que no fem el cinc o el dos, no m’estranyaré quan al juliol la gent es queixi per que no tirem el 3d9f...i es que senyors i senyores, és el que nosaltres mateixos estem provocant. I els primers en queixar-se seran aquells que ja m’agradaria veure de tant en tant pel local – només faltaria! –.

No sé vosaltres, però jo vull recordar aquesta temporada com una de les millors de la història de la Colla. Però sembla que ja ens hem conformat en que sigui la temporada que podria haver estat una de les millors de la història de la Colla. I la culpa només serà nostre. Sembla que ens hem rendit abans de començar a lluitar.

Hi ha gent a qui només l’interessa venir quan hi ha assaig especial. Oblidem-nos d’assajos especials i punyetes. TOTS els assajos són especials. Qualsevol dia podem assajar un gamma extra. Com a colla gran que som o volem ser, el gamma extra ha de passar a ser un habitual als divendres, així doncs oblidem-nos de marcar certs dies al calendari per venir assajar, per que ara els haurem de marcar tots. Sense anar més lluny, per ahir estava programat fer una prova de gamma extra – uuuuuuuuuu! I no era assaig espacial! – però, com tots els que hi eren saben, no es va poder fer, sobretot per manca de gent.

És decisió nostre ser o no grans. Nosaltres decidim fer que el que fins ara era una somni es faci realitat. Hem de despertar-nos.

La decisió és nostre i només nostre, després no digueu que no estàveu avisats.


[I si, 3 de 8 a Mèxic, però ara per ara encara ens queda molt per caminar]

(i sembla que Talía treu el cap)

foto: Neus Baena


I jove jove jove!!

Patim patam patatapatuuuum!!

Hi ha qui diu que canviar de pis és com canviar de vida. Tot i que no confirmo aquesta afirmació, queda clar que fer una mudança et canvia completament. Primer odies fer capses i després encara suportes menys desfer-les. I si a més a més pel mig encara hi tens paletes, electricistes i senyors que munten cuines, encara és més odiós. Però, tot i això, després te’n alegres del canvi.

I em sento afortunada. Si, si, si. Afortunada perquè malgrat la crisi, les reduccions de plantilla i la odissea en que s’ha convertit trobar feina a l’estiu, puc dir que, per tercer any consecutiu, Comarruga m’espera – hola metges, infermeres, GoWin i pacients! – Tornen els trens, la calor i els llibres – mmmmmmmmm! –.

I és que en un pim pam – toma lacasitos – ja estem al juny, al JUNY!!! És aleshores quan mires el calendari i dius: però si això és ja!! Aleeeerta! Ara venen les preses, ara és quan ens n’adonem que Sant Joan és al juny, si, no l’han canviat de mes per nosaltres. En aquest moment és quan penses que ens hem de posar les piles. Fem bons assajos? Si. La gent va responent? Si. És suficient? Mai és suficient. En aquests assajos hi ha el treball i la concentració que necessitem? Encara no. Xerrem massa? Si, massa.

Som com els castells de foc. Fa mesos que anem tirant coets, però encara no arriba la traca final. Ens falta aquell perdut petit-siusse.

Tenim al cap el juliol i no pensem que encara ens queda tot un importantíssim juny. Sembla que no n’aprendrem mai...Menys xerrar i més treballar, encara tenim molta, però molta feina per fer. No oblidem el compromís i la constància. Després de mesos d’anar fent toca posar-se seriosos. Ara aquest “anar fent” ja no és suficient. El que fem ara condicionarà de manera directíssima tot el juliol i molt provablement l’agost......així que al loro!!!!!

Ah! I si, avui clàssica a Valls, però toca seguir el camí.

I jove jove jove!!

3, 2, 1...Ignició!!!!

Divendres vam tenir un d’aquells assajos que et fan sortir del local amb un somriure d’orella a orella i amb un pessigolleig a la panxa. El de divendres va ser un dels millors assajos – per no dir el millor – de la història de la Colla – poca broma –.

La crida feta durant tota la setmana va donar un satisfactori resultat. Com m’agrada veure el local així de ple!! L’assaig ens va oferir proves netes molt i molt bones, destacant el cinc de set net fins acotxadors – bé, molt bé –. I tot i que havíem de provar al XaviFelip de segons – perquè no es diu Xavi, ni Felip, es diu XaviFelip – ens haurem d’esperar...ja arribarà ja! Vam tornar a posar quints al tres – i s’hi haguessin pogut posar sisens i tot –, vam col•locar-ne també a un maco maco quatre que despertava aplaudiments.

Després ens afrontàvem a la Bèstia, l’espina, la pedreta a la sabata, el 5d9f. És increïble les papallones que ens desperta aquest castell. Tots els castells ens desperten papallones, però les del cinc de nou són diferents, tenen un noséquè de més. Hi vam col•locar quarts amb total tranquil•litat. Aleshores s’anuncia prova de 2d9fm i tot i ser molt tard i estar rebentats, la gent va seguir responent, no ens podíem creure el que fèiem. Després d’una prova de folre i manilles a terra, vam muntar pinya, folre i manilles i hi vam col•locar quarts. IMPRESSIONANT. Per acabar-ho d’arrodonir divendres també es donaven camises, felicitats!!

Va ser un assaig espectacular. Des d’un bon principi vam establir un bon ritme i vam anar fent. Les pinyes estaven fetes al moment i tot va anar força ràpid. A part de la gran feina feta, jo em quedo amb les sensacions. Si fa poques setmanes al local es respirava un ambient diferent als dos anys anteriors, el canvi de xip ha sigut enorme. Les paraules “treball i concentració” han tornat a adquirir sentit i es respiren en l’ambient. Torno a veure ambició, ganes, esforç i dedicació; torno a veure a la Jove.

És evident, però, que el “pas a pas” a d’adquirir més importància que mai. Treballem per un futur – i encara hem de treballar molt, moltíssim – però no ens hem d’oblidar del present, hem de seguir tocant de peus a terra.

Un d’aquests passos és el que vam fer ahir – allí davant al Calvet, perquè trobem a faltar tant al Joan que no sabíem què fer i clar…això si, l’Adrià va ser un gran amfitrió –. Primer quatre, primer dos – fora del local –, segon tres: primera Clàssica. I avançant-nos una setmaneta respecta l’any passat. Bé bé.

No oblidem l’apoteòsic assaig de divendres, perquè n’hem de fer molts i molt millors que aquest. Preparem-nos!

El camí és llarg, però anem avançant. Recordeu que aquest any serà un GRAN any!!

Fotos: Neus Bena

I jove jove jove!!

Live together, die together

Reconec que portem uns dies mogudets. Els dimecres ja no tenen sentit, Cuatro em cau cada vegada pitjor, s’apropen les entregues, el trasllat, s’acaba el curs, és any de Concurs…Sis temporades, sis! I ja està, ja s’ha acabat – i tots sabeu del que parlo –. Reconec que al acabar el doble capítol em vaig quedar de pedra, sense poder reaccionar. No era conscient del que havia passat i molt menys de si m’havia agradat o no. Però ara ja puc dir que si, que a mi m’ha agradat l’últim capítol de LOST. Es tanca una etapa, un cicle, una tendència. Com és sabut el meu personatge preferit era en Desmond Hume, però s’ha de dir que al final el Jack s’ha guanyat un lloc al meu particular top five – per molt que alguns encara l’odiïn a mort... – . Ho trobaré a faltar.

Però a part d’aquest gran esdeveniment mundialment seguit, Divendres hi havia assaig. Aquest fou un dels millors assajos del que portem de temporada, tornant a posar-hi quints al tres i assajant ja el quatre. Sembla que la cosa comença a rutllar, ens comencem a despertar. Diumenge primer castell de vuit de la temporada – per fi! – maco, consistent i, tot i els canvis, no haguessis dit que era el primer de l’any. Es respiren ganes, esforç i satisfacció.

Però no ens podem quedar a aquí.

Per aquest divendres se’ns presenta un caramelet que tots tenim ganes de provar. Però perquè aquest sigui una realitat era imprescindible un bon volum de gent a l’assaig de dimarts. I pel que m’han dit – encara estic a Barcelona, però tranquils que ja acaben les classes – la gent va complir, i molt! GRÀCIES!

Però tampoc cal que ens deixem emportar, al contrari, és ara quan hem d’estar més atents i no oblidar-nos de la cita important de diumenge que ve.


foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Treball i concentració

Potser és que som uns ensopits, estem cansats i som uns “vagus”; potser tenim una nyonyeria que no ens l’aguantem. Que som uns sosus, vaja. Ens falten ganes, esforç, il•lusió i un polsim d’eufòria.

Tot i que ara sembla que bufen vents favorables, la cosa comença a canviar, l’actitud és diferent, anem avançant. Terra a la vista. Però és evident que això no és suficient. No no no.

Si fa dos setmanes va tornar a aparèixer un retingut Gran Blau de la Mà, en una setmana el canvi ha sigut considerable. I no parlo per quantitat de gent – perquè, desenganyem-nos, tampoc érem tants…. –, el que ha canviat notablement és l’actitud. I com a premi, primer dos de set de l’any, que ja tocava – tot i fer-lo a l’assaig – i per fi posem quints a un castell de nou pisos – que també tocava –.

Sembla que tornem a ser nosaltres, que les paraules “treball i concentració” tornen a adquirir sentit. Encarem una segona etapa de l’inici de temporada molt important, el juny està a tocar, hem de començar a avançar a nivells més alts. Hem de tornar a ser ambiciosos, amb objectiu clars, amb el nostre “pas a pas”, tocant de peus a terra, però deixant-nos anar de tant en tant, seguint creixent com a Colla i com a persones que som. Fent les coses com nosaltres les sabem fer.

Perquè aquest any – recordem-ho – serà un gran any!!

foto: Dani Seró

I jove jove jove!!

Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc....

[vull entendre-ho però no puc]

Després de molt de temps torno, que ja tocava.

Aquest cap de setmana actuació a Salomó i dia complet. Al matí i sense més secrets 3d7, 4d7, 5d7, 4d7a – és el que te actuar sols – , tres pilars de quatre simultanis i dos més sense cap tipus de simultaneïtat, l’últim dins del restaurant – que si, que si!! –. Després de l’actuació pica-pica i tota la Colla a dinar de restaurant com tots uns senyors! I allí hi vam fer un pilaret, però un pilaret de quatre no hi cabia, així que em vaig posar jo de baixos – per això que sóc baixeta i tal... – amb el Miki a sobre i la canalleta ben petiteta i amunt. Però ni així hi cabia.....i el vam acotxar. I quin riure!!!! Jo no podia parar!!!!



Però això no és tot. Després d’una breu però intensa sessió d’enregistrament de personatges diversos de la Colla – qui és el Magí? ... – , hi havia partit de futbol entre l’equip de Salomó i un de nostre. El resultat.........lamentable. Vam perdre dos a deu o onze. En vam marcar un en pròpia i tot. I no és que ells fossin molt bons, és que nosaltres érem molt dolents!! Però i lo bé que ens ho vam passar? I a la nit cap a la primera Mostra Nocturna de Cultura Tradicional tarragonina amb pilarets i castells nets, ideals per rodar canalla.

Però malgrat els bons resultats fins ara i la bona resposta a Salomó, als assajos ja és una altre cosa. I no em refereixo a feina feta, que en fem, no en dubteu, sinó al volum de gent. Ja portem uns quants divendres sent menys gent de lo habitual i l’últim assaig ja va ser el súmmum. Espero i desitjo no haver caigut en l’error de creure que ja està tot fet, que les coses venen soles de la nit al dia. Perquè anar a l’assaig si a mi només m’interessa lluir camisa a partir de l’agost? – i gràcies! – ara, que després t’exigiré grans resultats, només faltaria.

I és que vull entendre-ho però no puc.

Tot i aquest descens temporal d’espartans, divendres assaig doblement folrat. Anem agafant les mides, les coses van rutllant. A poc a poc tot es torna a posa a lloc. Potser el nostre camí tenia més pedres de lo habitual, però això no vol dir que ens facin caure. Les afrontem i en sortim victoriosos. Avancem.


I jove jove jove!!