Què és i representa la camisa

Què és un símbol? Qui atorga aquesta qualificació? La resposta és ben clara: nosaltres. Quelcom esdevé un símbol quan se li donen uns valors i aquest poder és només nostre. Així doncs, la camisa castellera té el poder que nosaltres li atorguem. La camisa és un signe casteller? O és un símbol? Arribats a aquest punt ens hem de plantejar les diferències entre ambdós conceptes. La diferència bàsica que s'estableix entre aquestes dues paraules és que el símbol és la representació de qualsevol cosa abstracta i, en canvi, el signe és la representació de qualsevol cosa però sempre i quan aquesta pertanyi a la realitat, és a dir, que sigui tangible. És aleshores quan ens hem de plantejar què considerem que és i representa la camisa. És tant sols el signe comú dels castellers? O representa quelcom més? La camisa és sinònim d’esforç, superació, treball, constància, rivalitat, dedicació, lluita, triomf, derrota, col·laboració, abraçades, somriures, unitat, llàgrimes, ambició, cohesió i tantes altres coses...i com a tal, n’és un símbol. La camisa és el signe que ens identifica com a castellers, diferenciats tant sols pel color i l’escut, però la camisa va més enllà d’això, la camisa és un símbol de valors. D’uns valors que ens han fet i ens han portat on som ara.

Així doncs, jo em pregunto qui som nosaltres per tacar i embrutar els valors comuns que ens identifiquen i que ens uneixen més enllà dels colors i els escuts? Qui som nosaltres per tacar i embrutar els valors comuns que ens fan com som, el que som i el que representem?

Simplement reflexionem-hi

I jove jove jove!!

En els teus ulls il•luminats ja s’intueix la immensitat de tot un món al teu abast

És temps de reafirmar-nos, de consolidar passos, de seguir provant. És temps de ser presidenta en una mesa electoral – Montse Prats Montse Praaaats! –. És temps de grans assajos, de cares conegudes que tornen, de cares noves. És temps d’estrenes – ben tornada Míriam!!! – , de tornar-hi. És temps de fer castells. És temps de Colla Jove.

Hem fet – i malgrat potser ara no ens n’adonem – un gran pas endavant, un petit gran salt. Un salt a molts nivells. El dimarts va ser folrat i el dijous....ai el dijous! N’estic molt contenta del dijous i a mesura que es vagi consolidant anirem notant els seus efectes. Divendres va ser un GRAN assaig. Potser m’esperava més gent, però no érem pas pocs. Sisens a un magnífic tres de nou i quints al quatre – un quatre que a poc a poc es va trobant a si mateix –. I hi tornàvem amb els extres. Després d’una prova de folre i manilles a terra, pinya folre i manilles del dos de nou fins a quarts. I en si, va ser una molt bona prova tot i el gran moviment, però... i lo bé que ens ho vam passar amb el bailoteo? I després, després va arribar el cinc de nou amb folre fins a quarts. Mirem enrere per un moment i situem-nos a l’assaig d’extra que vam fer farà un any on també hi vam col·locar quarts. Ho recordeu? Veieu alguna diferència? Hi ha un abisme. No només a nivell tècnic, sinó també a nivell psicològic. A principis de l’any passat parlar del cinc de nou era parlar mirant enrere, amb por i temor. I és aquí on l’intent del Concurs pren importància. Crec no equivocar-me quan afirmo que la major part de la Colla quan va sortir de l’antiga plaça taurina tant sols tenia una cosa en ment. Era una espineta – una espina diferent – mirada amb un petit somriure i ganes, moltes ganes, conscients de que no està tant lluny aconseguir-ho. Ara quan es parla de cinc de nou amb folre es veuen cares d’ambició, amb un noséquè brillant als ulls, amb respecte – sempre -, però sense por, que és molt diferent. Hem fet un gran canvi de xip, i això és molt bo, boníssim. A nivell tècnic el canvi és evident, tant a nivell de pinya i folre com de tronc. No ens ve pas de nou, com l’any passat.

I malgrat tot plegat, no ens hem de deixar endur pas per l’eufòria. Els nostres registres a assaig són molt bons, envejables, però això encara no és res senyors. I desenganyem-nos, hem de treballar dur i per fer-ho hem de ser gent. No només s’assajarà un gamma extra quan la tècnica ho enunciï, qualsevol divendres pot ser l’idoni per assajar el cinc de nou...si som gent. Només depèn de NOSALTRES.

I seguim caminant, conscients de que hi ha passes poc visibles però molt i molt importants.

[Foto: Dani Seró]

I jove jove jove!!

Guspira, estel o carícia

Temps de canvis a nivell personal. Adonar-se de que si en un camí que creies correcte al final acabes lluitant per avançar per culpa de les males herbes i els arbres frondosos...potser és que no era tan bon camí...I segurament, agafar aquell altre, nou de trinca i ple de possibilitats és la millor opció. I això no vol dir que no acabis fent l’altre camí, simplement ara no és el moment.

Pel que fa a la Colla, a poc a poc ens tornem a posar a lloc. Hem de ser conscients que el nivell de compromís i feina feta a assaig serà proporcional als èxits assolits i al moment en que són realitzats. M’explicaré. És evident que si ens proposem grans castells i a més a més realitzar-los abans en el calendari respecte altres anys; el nivell d’assaig i de responsabilitat del propi casteller han de ser més grans a anys anteriors. Sempre arriba un punt de principis de temporada on veus clar que la cosa ja comença, que toca ficar-s’hi de cap, que el moment de posar-se seriosos i avançar ja ha arribat. Bé, doncs ja hi som de ple. Se’ns planteja una setmana molt important. Hem de deixar de pensar només en els divendres, els dimarts són decisius i no podem oblidar els dijous. Si volem assajar tot el que volem assajar divendres, dimarts ha de ser folrat. És el que comentava unes línies més amunt, el moment de posar-nos seriosos ja ha arribat i tot comença per folrar els dimarts.

Tota prova a assaig és important. I jo entenc perfectament que costi apropar-se a voltar-les totes. Però quan el que es fa és una prova de set neta no hi ha excusa que valgui. Tenim la gran sort de fer sovint aquest tipus de proves netes i en part és una sort contraproduent. Potser estem massa ben acostumats, potser li hem acabat perdent un respecte que no s’hauria de perdre mai, potser és que ni tant sols som conscients del què estem fent. I no parlo per la gent de tronc, crec que quan fan un castell de set net en són plenament conscients, parlo – com ja haureu esbrinat – per la gent de la pinya. En les proves de set netes no hi excuses, tothom a de ser a dins. I tranquils, la barana de fora no caurà, s’aguanta sola, podrà sobreviure uns minuts sense vosaltres, de veritat, sento dir-ho, però no us necessita. La Colla si.

Evidentment tota pinya també és important. I més que mai una folrada. La relació pinya – troncs ha de ser de natural recíproca, no ens ho hauríem ni de plantejar. Però ho fem. De la mateixa manera que és una acció normal, necessària i evident voltar les proves netes, també ho ha de ser per la gent que no puja posar-se ni que sigui a últim cordó a les proves folrades. Ja no dic a les normals, tan sols folrades, que són en les que podríem anar més apurats i on l’últim cordó no és important si no IMPRESCINDIBLE, doncs la pressió que puguin aportar serà decisiva.

I que, al cap i a la fi, tots junts formem part del que anomenem Colla Jove, la suma d’un col·lectiu de gent que unida treballa per realitzar i construir un objectiu comú, duent a terme tasques molt diferents, però tenint clar que l’un no seria res sense l’altre. Que tots junts sumem un, que és el castell.

I Talía ha baixat i, somrient, m’ha picat l’ullet.

[i mentre escric això, el Nàstic guanya....!]

(foto: Neus Baena)

I jove jove jove!!

Pas important

Ho sé, en sóc plenament conscient, feia temps que no em pronunciava i aquí estic. I amb un tancar i obrir d’ulls, ens trobem al maig, al maig senyors!!! Veloçment, passa el temps.

Són dies de petits grans passos importants, de perfilar estructures, d’assolir petits reptes tenint en ment d’altres de més grans – però temps al temps –. Estem adquirint una bona dinàmica, estem fent bones proves als assajos, ja han tingut lloc estrenes vàries a diferents nivells. Treballem per l’ara amb un ull posat en demà.

Guissona va ser una petita perla en el camí. No pel fet de fer tres i quatre de vuit – que si – sinó per, precisament, haver-ho fet a Guissona.

I allí- a Guissona – no només hi vam trobar els primers castells de vuit – sense contar el tres de les Decennals – hi vam trobar un bon ambient, complicitat i molt bon rotllo. Quan, tot dinant, em vaig menjar un tros de truita de patata no vaig poder evitar pensar que era allò, aquella petita barreja de patata, ceba, ou i un polsim de sal portat a la mínima expressió, la única cosa que havia sopat el dia anterior a la Nit de Castells. Que si, que sé que xerro molt i m’encanto, però crec que això de fer-ho a peu dret no va ser gaire bona idea. Potser en l’antic format tot plegat es feia més amè. I això no treu que m’ho passés bé, trobo aquestes trobades molt interessants i profitoses. Com ho són ,també, les anades i tornades TGN- Mataró – camagrocs! –. Però tot menjant aquell tros de truita no vaig poder evitar pensar-hi, de veritat que em va ser impossible.

Pel que fa al dinar, em va semblar una grata experiència aquest format – i vam quedar tips! –. Margeners, gràcies, sou molt grans.

I senyors i senyores de la Jove, toca seguir caminant. Aquesta setmana, Nou Barris!

foto: Neus Baena

I jove jove jove!!

Primer 3 de 9 amb folre CJXT

Sant Magí 1994

Tot torna a començar

Hi ha qui creu que no existeixen ni els inicis ni els finals, sinó que simplement ens movem en un cercle, en cicles canviants. Que no som punts aïllats sinó que formem part d’un tot, d’un conjunt. Allò que en diuen “l’etern retorn”.

Així doncs, tot torna a començar, i els assajos no podien ser menys. Primer assaig de dimarts, bon ambient, petons, abraçades i somriures. I es respiraven ganes, il·lusionades ganes. Al gener en vam fer un primer tast, i després de més d’un mes i mig de vacances – per alguns – hi tornem. Però, oh! hàbils senyors i senyores d’aquesta la nostre Colla, estic convençuda que tots hauran apreciat canvis considerables al local: una magnífica (casi)xarxa, molts quadres penjats i, atenció, el gimnàs neeeet!!!!!! A part de més ordre en general.

I, a poc a poc, tot va tornant a lloc i te’n adones de que res és casualitat. Petits detalls, petites coses, que a la llarga es noten i compensen – això també ho deia el meu entrenador, i tenia raó –. Com – n’estic segura – notarem la romeria a Montserrat i el ciri allí encès...la moraneta ens acompanya i això em reconforta, i molt.

I on som nosaltres? On ens trobem? Quin pas hem de donar? Crec que és totalment EVIDENT. Hem de seguir construint el camí que vam iniciar ja fa temps. Pas a pas. L’any passat vam firmar la millor temporada de la història de la Colla, als núvols s’hi està molt bé, però s’ha de treballar el doble si volem seguir abraçats al cel.

El que hem fet no és gens fàcil, no siguem ingenus, no caiguem en l’error de donar-ho tot per fet. Cadascú compta i molt, no creguem que per faltar a un assaig ningú ho notarà, perquè és absolutament fals. És més, imagineu-vos per un moment què passaria si tots penséssim el mateix.

L’any passat vam obrir una porta que feia temps havíem tancat, el cinc de nou amb folre de color lila es tornava a intentar. El recorregut i el procés dut a terme per arribar a fer aquest pas, fallit pas, però pas important al cap i a la fi; és d’una magnitud i valor incalculable que no podem deixar perdre. I en cap cas dic que aquest hagi de ser l’objectiu de la temporada, perquè crec que amb aquesta mentalitat ens equivocaríem completament. El cinc de nou amb folre – o qualsevol altre gamma extra – no hauria de ser un objectiu, sinó una CONSEQÜÈNCIA. M’explicaré. Crec que el nostre objectiu hauria de ser igualar – com a mínim – els resultats de l’any anterior. Any rere any anem avançant en el domini dels nou pisos bàsics, però amb això no n’hi ha prou. Hem de lluitar per mantenir el nivell assolit i fer-ho amb més facilitat, quantitat i en llocs geogràfics diversos, sense oblidar treballar per augmentar el volum de gent. Si aconseguim tots aquests objectius, el cinc de nou serà la conseqüència immediata al treball, a l’esforç i a la constància del dia a dia, serà la conseqüència dels objectius assolits.

Així doncs, ens veiem a assaig!

I Talía està pletòrica, gràcies.

I jove jove jove!!

Temps

A vegades el temps va molt ràpid, d’altres és massa lent. Diuen que el temps ho cura tot, malgrat moltes vegades també li hem de donar temps al temps. Com deia el meu entrenador, el temps és també relatiu.

I és que amb poc temps han passat tantes coses...

A principis de gener va sortir escollit el Jordi Sentís com a Cap de Colla i l’Albert Grau com a President. Ben aviat, i a causa de les Decennals, hem pogut començar a copsar quina serà la manera de fer d’ara endavant. Hem fet un petit tast del que serà la temporada i ningú n’ha quedat indiferent. Apostem fort senyors! I no em refereixo tan sols pel resultat a Valls – 3 de 8 al gener i amb canvis considerables...és per treure’s el mocador! – sinó pels assajos previs a aquest. Crec que encara no som conscients de lo genial que ens ha anat aquest mes. Hem pogut fer proves que segurament més endavant i per calendari – i quin calendari! – no hauríem pogut fer i crec que tard o d’hora se n’aniran recollint els fruits. És d’aquella feina que fas – i seguirem fent – que potser al moment no es veu, però que amb el temps acabes notant i agraint. M’agradava l’ambient que es respirava a assaig, s’oloraven ganes, ambicioses ganes.

Considero, però, que no hem de caure en l’error de pensar que tot continuarà igual als anteriors tres anys. Ens hem de treure això del cap. Malgrat es segueixi una línia continuista és evident que tots som diferents i que les maneres de fer no seran les mateixes. Semblants, potser, però no iguals.

Ara ja hem fet el primer tast, ens espera un mes i mig de vacances per després començar, ara si, la temporada.


--------

També és temps de dir adéu. Costa molt dir adéu a algú, de fet, malgrat dic molt aquesta paraula, crec que no m’agrada gens, és massa negativa, em provoca males sensacions. Quan t’has d’acomiadar de persones que han format part de la teva vida, evidentment és dur. Fins i tot intentes no pensar-hi, creient ingènuament que el dia que marxin no arribarà. Potser ens els vam fer tant nostres que crèiem fermament que no passaria, malgrat sabíem que així seria. A aquestes alçades crec que és evident de qui parlo. Com tres persones es poden trobar tant a faltar? Potser és veritat allò que diuen, no te’n adones de fins a quin punt algú era important fins que l’has perdut.

De l’Ataualpa trobaré a faltar el seu somriure i alegria, la gran energia que l’envoltava i ens transmetia a tots nosaltres. Andreia, la meva crossa de pilar de sis, aquell dia no l’oblidaré mai. Laís, has tocat el cel tantes vegades...l’has abraçat amb tantes forces, sense por, convençuda, amb decisió, enfrontant-hi amb ganes i segura de tu mateixa. Jo de gran vull ser com tu.

Un adéu és massa trist i més encara estant convençuda de que ens tornarem a veure, que en tornarem a trobar. Així doncs no us dic pas adéu, us dic “fins aviat”.


I jove jove jove!!